Quan aquesta pel·lícula es va estrenar el 2010, el seu director, Christopher Nolan, ja s'havia consagrat com a cineasta i havia adquirit renom internacional amb la seva revisió de la saga de Batman en la sèrie del Cavaller Fosc.
Inception (Origen) es va estrenar entre la segona i la tercera entregues de la trilogia i és, segurament, una fita indiscutible en la seva filmografia. Igual que la trilogia de Batman, pertany al gènere de la ciència-ficció "tova": això vol dir que no se centra tant en els aspectes científics i tecnològics del relat, sinó més aviat en el seu vessant humanístic, és a dir, en les implicacions humanes, polítiques i socials del món imaginari descrit. La premissa de l'argument és que els éssers humans han desenvolupat la tecnologia necessària per accedir als somnis d'una altra persona, per compartir el món somiat i, a través d'aquest accés al subconscient dels altres, poden extreure secrets de la ment d'una persona. Tanmateix, no se'ns expliquen els detalls que fan possible aquesta tecnologia: la ciència-ficció "dura" ens introduiria en els debats filosòfics sobre la ment i el cervell, i com se sobreentén una dissociació entre aquests dos, en el moment que puc arribar a accedir als continguts de la ment d'algú altre. El viatge que proposa Nolan no és tan filosòfic com, principalment, imaginatiu i estètic, i aquest crec que és el punt fort de la pel·lícula, que acaba compensant els forats teòrics que pot deixar pel camí. Hi ha quelcom d'arquitectònic en l'experiència onírica, i això es revela com a obvietat durant la primera part del film, però cal que Nolan ens posi aquesta obvietat davant dels ulls. Quan era petita, podia tenir diversos somnis seguits i diferents l'un rere l'altre, i recordar diferents detalls de cadascun per separat, o despertar-me per complet i reprendre un somni seguidament just en el mateix punt on l'havia deixat. Una vegada vaig somiar una mena de versió de Londres de malson: s'assemblava sospitosament a l'interior del British Museum, però les esfinxs i els lleons mesopotàmics i les portalades dels grans temples es trobaven a l'aire lliure al mig del carrer, de fet, a la riba del Tàmesi i al costat de la parada de metro d'Embankment. I em penso que
Origen agrada perquè tothom té alguna experiència privada i particular al voltant del fet de somiar. Així que comença la pel·lícula, de seguida ens adonem que ens trobem en un projecte arquitectònic: estirem de fantasia i, si poguessis crear un somni a la teva mida, com seria? No hi entenc gaire, però em penso que l'activitat que emprenen els personatges durant la primera meitat de la pel·lícula s'assembla a la que fan els programadors o dissenyadors de videojocs: construir un món gràfic i donar-li una aparença de realitat. Per als romàntics de tota la vida, Escher i Piranesi viatgen al segle vint-i-u.
Inception és d'aquelles pel·lícules que impacten enormement la primera vegada que es veuen però que mostren una mica el llautó quan es reveuen. Hi ha una multitud de detalls que podrien resultar més coherents o quedar millor resolts un cop s'hi pensa detingudament: per què hi ha límits sobre el que poden o no poden somiar en un moment determinat? Hi ha uns quants moments del film que desafien la plausibilitat, especialment el fet mateix que quelcom tan subjectiu com un somni es pugui dissenyar i planificar racionalment, a través de múltiples nivells de complexitat. I com aconsegueixen mantenir una estructura de diversos somnis dins de somnis, com si fossin nines russes, quan en realitat l'experiència de somiar és més aviat seqüencial? Però la pel·lícula aguanta precisament per totes les decisions tècniques, estètiques i narratives que basteixen el món imaginari, per tots els detalls i pel que tenen d'evocador en la imaginació de l'espectador, més que no pas pel cos de la història pròpiament dit. Els meus preferits són el concepte del tòtem, per exemple, que inesperadament dóna a la pel·lícula la seva magnífica cloenda. O la fantasia japonista de Sato (Ken Watanabe), que és tan occidental en la seva explotació del kitsch que revela a crits la seva falsedat. O el mer concepte del turisme oníric, encarnat també en el personatge de Sato. Ara bé, més enllà dels detalls, també hi ha quelcom d'atractiu en la narració sencera, fins i tot quan els personatges secundaris a estones semblen més interessants que els principals. Part de l'atractiu d'
Origen és que, rere el seu barroquisme visual i narratiu, la història que se'ns ofereix és força senzilla i lineal. El guió també correspon a un exercici d'arquitectura minuciós i conscient. La trama, més senzilla del que pot semblar la primera vegada que es veu la pel·lícula, es basteix sobre dues línies argumentals principals. (1) El protagonista, Dom Cobb (Leonardo DiCaprio) és un arquitecte de somnis que es dedica a una forma d'espionatge industrial coneguda com a "extracció" de secrets del subconscient d'empresaris incauts. Sato (Ken Watanabe), un gran magnat, li encarrega una missió inaudita: implantar una idea en la ment del seu competidor directe, Fischer (Cillian Murphy) en comptes d'extreure-la, com fa habitualment. L'objectiu últim és que Fischer dissolgui l'empresa familiar en lloc de prosseguir la feina del seu pare després de la mort d'aquest. (2) L'altra línia argumental és la del passat traumàtic de Cobb, que amenaça l'estabilitat de la missió del present. El vell motiu freudià del subconscient reprimit aflorant a través dels somnis pren aquí unes implicacions literals. (Recordeu
Inside Out i el seu millor acudit? "El subconscient: aquí és on porten els que causen problemes.") Aquesta línia de l'argument es basa precisament en la creació per part de Cobb d'un enorme traster al pis més profund del seu món oníric per enterrar-hi els aspectes més disfuncionals de la seva psique, encarnats en la persona de la seva dona difunta, Mal, (Marion Cotillard). Aquest trauma no resolt del passat amenaça amb aflorar enmig de l'encàrrec de Sato i entorpir-lo. D'altra banda, acomplir l'encàrrec és l'única forma al seu abast per recuperar la seva família perduda.
La ideologia implícita en el món imaginari de Nolan no és gaire diferent de la de Gotham a la trilogia del Cavaller Fosc: una distòpia post-industrial en què el capitalisme és autoimmunitari, és a dir, l'única cura que el capitalisme imposa sobre sí mateix és una forma de capitalisme encara més agressiva (el meu pare ha bastit un imperi multinacional? Jo n'he de fer un de millor!). Ja en vaig parlar quan vaig parlar de Batman, però la conclusió d'
Inception - vull dir la de la primera de les seves trames - apunta en aquesta direcció. El personatge de Fischer, la seva empresa i el seu pare, que queden només apuntats al llarg de la pel·lícula, donen a entendre un drama familiar més interessant fins i tot que el del protagonista. I també és aquesta part de la trama, la que acaba desdibuixada, que ens procura un dels moments més brillants del guió: el dubte tangible i constant sobre qui és el somiador en cada moment fa creure un dels personatges - la víctima de l'ensarronada - que està somiant quan en realitat està essent somiat per algú altre. Em va recordar, quan ho vaig analitzar després de tant de temps, la trobada entre Alice i el Rei Roig a
Alice a través del mirall.
Adhoc. Filosofia a secundària
(25 sin leer)Associació filosófica de les Illes Balears (101 sin leer)
aprendre a pensar (70 sin leer)
ÁPEIRON (16 sin leer)
Blog de Filosofía - Filosóficamente - Blog de Filosofía - Filosóficamente (23 sin leer)
Boulé (267 sin leer)
CREACIÓ FILOSÒFICA II (28 sin leer)
El café de Ocata (4693 sin leer)
El club de los filósofos muertos (88 sin leer)
ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA. (570 sin leer)
Filolaberinto bachillerato (209 sin leer)
FILOPONTOS (10 sin leer)
Filosofia avui
FILOSOFIA I NOVES TECNOLOGIES (36 sin leer)
La lechuza de Minerva (26 sin leer)
La pitxa un lio (9417 sin leer)
LAS RAMAS DEL ÁRBOL (78 sin leer)
Minervagigia (24 sin leer)
Orelles de burro (498 sin leer)
satiàgraha (25 sin leer)
0:40