0:07 Aquesta lleixa acompanya la de l'altre dia. Les dues es complementen i s'esmenen entre elles. El fet que el premi Nobel de literatura s'atorgui per obres d'indiscutible valor literari no treu que allà fora, lluny de la mirada del seu jurat, hi hagi obres d'indiscutible valor literari que el mereixerien amb escreix, però que no seran guardonades mai per moltes raons variades. En primer lloc, perquè el jurat del Nobel no s'arrisca gaire, i privilegia una determinada visió del món, molt lligada a les llengües majoritàries i a la ficció literària com a gènere. Per no parlar d'on són les dones: el nombre de guardonades no arriba a un 15% del total, i caldria un segle sencer d'atorgar-lo exclusivament a dones per poder arribar a una paritat de premiats. Això no treu, com ja vam veure, que de vegades donin premis merescuts a autors de gran qualitat que han deixat una empremta al món literari contemporani, però de vegades queda la impressió que el públic lector mira en una direcció i els acadèmics suecs en una altra.
Per tant, aquesta és una llista alternativa a la de l'altre dia. La podria haver fet potser fins i tot el doble de llarga, i no ser-hi, igual que passa amb el Nobel mateix, no significa res de res. Ara bé, els autors que hi incloc són recomanacions d'aquelles que a mi em semblen imprescindibles. Sense més preàmbuls, passem a la llista:
Encara hi són a temps. (No crec que cap d'aquests autors l'arribi a rebre mai, però han demostrat amb escreix ser-ne mereixedors.)
Gilead de Marilynne Robinson. L'obra de Marilynne Robinson és una exploració intel·lectual i emocional sobre el passat recent dels Estats Units, el seu conflicte racial, la tensió entre els postulats de la teologia protestant i el seu impacte sobre la via quotidiana, i les ferides obertes de la identitat dins d'una comunitat petita i tradicionalista, però sempre disposada a autoqüestionar-se i narrar-se a si mateixa a través dels seus habitants. La seva tetralogia de novel·les de Gilead (Gilead, Casa, Lila i Jack) són una obra mestra com a conjunt, en tant que cada novel·la desenvolupa la mateixa història des de les perspectives de personatges diferents i cadascuna necessita de les altres per tal d'adquirir el seu sentit complet. A través d'una tragèdia familiar en un poble petit d'Iowa durant els anys cinquanta, els diversos personatges ens van aportant diferents versions del mateix relat, i el millor de la tetralogia sencera és que cadascuna de les novel·les remet a les altres en diferents aspectes, però no hi ha un ordre cronològic concret ni una prioritat determinada a l'hora de llegir-les. 
Alias Grace de Margaret Atwood. L'he recomanat moltes vegades, i Margaret Atwood em sembla una de les autores de ficció especulativa més importants de l'actualitat, sempre des del punt de vista de les dones i posant al centre dels seus relats la violència soterrada i el control sobre els seus cossos que han hagut de patir al llarg de la història. Amb unes veus femenines que poden resultar angoixades i sobrepassades per les circumstàncies, quan no es dissocien directament sobre la pàgina, el que és indiscutible és que els seus personatges femenins sempre es presenten al lector amb la seva veu pròpia i eloqüent. És cert que no totes les seves obres m'han agradat igual, però l'humor àcid i la sàtira política de La dona comestible, la deconstrucció del relat històric que opera a Alias Grace i, no cal dir-ho, la distòpia amb regust de política futurible a El conte de la serventa són excel·lents recomanacions. 
El bruixot del corb de Ngũgĩ wa Thiong'o. L'autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o és una de les figures més destacades de la literatura postcolonial contemporània i, de fet, ha estat nominat diverses vegades al Nobel, així que possiblement sigui l'autor de la llista que més a prop hi ha estat. Les seves novel·les es caracteritzen pel seu estil directe i extremadament encès, que combina la crítica social i política més punyent amb un lirisme corprenedor que beu de la narrativa oral i les tradicions del poble kikuiu. La sàtira entre esbojarrada i sinistra de El diable a la creu i la tragèdia coral al voltant de la independència a Un gra de blat són mostres més que evidents del seu talent aparentment inesgotable per a la ficció, per no parlar dels seus assajos, imprescindibles si voleu entendre en què consisteix el pensament postcolonial i les cruïlles de camins en què es troba Àfrica avui dia. Tot i així, El bruixot del corb, pel seu equilibri entre sàtira política i retrat social aspre i descarnat, és la seva obra mestra indiscutible. Sempre crític amb el capitalisme com a sistema, que és l'arrel directa de l'imperialisme que va desposseir el seu poble i el neocolonialisme que segueix sagnant la Kenya contemporània, la de Ngũgĩ és una veu potent i imprescindible dins del panorama literari contemporani. 
Travessa del manglar de Maryse Condé. L'any 2018 l'acadèmia sueca va anunciar que aquell any no atorgaria el Nobel de literatura a causa dels escàndols sexuals i de corrupció de diversos dels seus membres. A conseqüència d'això, un grup de bibliotecàries i editores sueques va formar la "Nova Acadèmia", que, a través d'una votació oberta al públic, va atorgar el Nobel alternatiu a l'escriptora guadalupenca Maryse Condé. Crec que això la desqualifica definitivament per arribar a rebre mai el Nobel oficial, però per a moltes persones va descobrir una autora amb una saviesa immensa, que observa el passat colonial del Carib francòfon amb una mirada extremadament crítica al relat que n'han fet els blancs. A Jo, Tituba, fa una revisió del relat del judici de les bruixes de Salem, no només recreant la veu del personatge més ignorat de tots, sinó també atorgant-li una narració pròpia de dimensions èpiques. A Travessa del manglar, el desconegut al cor del text revela totes les tensions socials ocultes d'una comunitat guadalupenca que afronta els reptes de la descolonització amb tota la seva complexitat. 
El déu de les coses petites d'Arundhati Roy. Aquesta novel·la retrata una tragèdia familiar a l'Índia postcolonial que marcarà de forma inevitable les següents generacions. Tant les ferides obertes de la família protagonista com el context social en què viuen són extremadament dolorosos de llegir, i l'experimentació formal de l'autora a l'hora de retratar la història des del punt de vista dels infants i recrear-ne en especial el llenguatge particular d'una infància marcada pel trauma és un dels punts més forts de la narració. Roy no ha estat una autora massa prolífica en el terreny de la ficció, amb només dues novel·les publicades, però ha mostrat una veu profundament original i crítica amb la societat del seu moment, i disposada a posar el dit a les seves nafres més lletges i políticament incòmodes. Guardonats ucrònics. La qualitat de les seves obres és totalment equiparable a la dels guanyadors del Nobel, però només el podrien haver rebut en un univers paral·lel en què les circumstàncies de la seva vida haguessin estat diferents.
El castell de Franz Kafka. Kafka és un dels autors més influents del segle vint, però amb prou feines va tenir èxit en vida. Va publicar algunes obres menors, però la fama li va arribar a partir de les seves obres pòstumes (la majoria inacabades). Amb la seva particular visió sobre el món, amb un estil oníric i fragmentari que endinsa els seus personatges en laberints institucionals on qualsevol de nosaltres podria quedar atrapat en qualsevol moment, Kafka va ser un visionari que serviria de precedent del modernisme i l'existencialisme posteriors així com, potser més indirectament, de la literatura distòpica. La seva lectura és una experiència única, i es fa difícil comparar les seves obres amb les de qualsevol altre autor. 
El mestre i Margarida de Mikhaïl Bulgàkov. El de Bulgàkov és un cas força semblant a l'anterior en el sentit que la seva obra es va popularitzar definitivament després de la seva mort. Tot i que va publicar algunes obres durant la seva vida, i semblava que la seva carrera teatral era prometedora, en el cas de Bulgàkov va ser la repressió política per part del règim estalinista que va acabar condemnant-lo a l'ostracisme. Després que li prohibissin seguir publicant, i que li deneguessin la sortida del país una vegada i una altra, la situació econòmica de Bulgàkov es va anar deteriorant, així com la seva salut. El mestre i Margarida, la seva obra de revenja, és una de les novel·les més originals que han existit mai, i combina d'una forma magistral la sàtira política més corrosiva amb un domini exquisit de la fantasia. 
El camí de Wigan Pier de George Orwell. Orwell és un altre autor que va morir prematurament, però segurament hauria arribat a obtenir el premi si hagués viscut uns quants anys més. La seva obra més coneguda, 1984, es va publicar molt poc abans de la seva mort, i va ser la que va aconseguir arribar a un públic més gran i segellar definitivament el seu prestigi en el món literari. Ara bé, per a mi els seus assajos són tan eloqüents i originals com la seva obra de ficció, i entre tots ells escolliria sens dubte El camí de Wigan Pier per la seva percepció extremadament lúcida i informada dels problemes de classe a l'Anglaterra dels anys trenta a la vista de l'auge del feixisme europeu. Orwell ens adverteix d'aquests perills polítics amb una lucidesa que encara avui dia es fa més vigent que mai. El modernisme i els Nobel. Cert que W. B. Yeats i T. S. Eliot el van rebre, però no sembla casualitat que fossin tots dos poetes i que els grans fundadors de la novel·la modernista quedessin totalment ignorats.
Pel cantó de Swann de Marcel Proust. Quan Proust va morir ja s'havia fet un nom dins del panorama de les lletres europees, però és cert que la seva saga de novel·les A la recerca del temps perdut va quedar incompleta, i els darrers volums de la sèrie només van aparèixer pòstumament. Tot i així, sembla que el jurat dels Nobel tenia una agenda pròpia quan va excloure la novel·la modernista de les seves deliberacions, possiblement per motius d'estil, massa arriscat i experimental per als estàndards de l'època, tant com de contingut, considerat obscè en el terreny moral. En tot cas, l'obra de Proust és un retrat apassionant de les complicades relacions de burgesia i noblesa durant el tombant del segle vint, i posa sobre la taula les tensions d'identitat, de sexe i de classe a la societat benestant del moment, sota la mirada entre atenta i manipuladora del seu narrador. 
La senyora Dalloway de Virginia Woolf. Virginia Woolf va ser una veu única i trencadora dins la narrativa britànica del moment, que també posa sota sospita les relacions familiars i socials de la classe benestant del moment, disseccionades sota una lent calidoscòpica i extremadament fluïda sobre la pàgina. A La senyora Dalloway, dos protagonistes aparentment inconnexos, un veterà de la primera guerra mundial i una mestressa de casa adinerada, revelaran insospitats punts de connexió entre ells a través de la malaltia mental i la seva revisió del passat tal com es presenta a la memòria. El flux de consciència dels personatges, que es va alternant dels uns als altres sense transicions aparents, és una de les innovacions més importants d'aquesta autora. Ara bé, també cal destacar els seus assajos, que plantegen el paper social de la dona a través de la història, i de les dones escriptores en el camp de la literatura en particular. Avui dia ens pot semblar obvi, però el camí que Woolf va obrir en el seu moment, reclamant una cambra pròpia i la independència econòmica per a les dones intel·lectuals, marcaria un abans i un després en el relat de l'autoconsciència femenina. 
Retrat de l'artista adolescent de James Joyce. Juntament amb Woolf i Proust, Joyce és l'altra gran figura de la novel·la modernista europea de la primera meitat del segle vint. Tant Joyce com Woolf van morir el mateix any, el 1941, i en ambdós casos va ser una llàstima que el jurat del Nobel no tingués en compte la revolució que van dur a terme en la literatura europea. En el cas de Joyce, la seva conflictiva relació amb la identitat irlandesa afegeix un nivell de complexitat a la proposta, i el seu Retrat de l'artista adolescent planteja una cruïlla de camins entre les arrels que lliguen el jove protagonista a una determinada tradició i la necessitat imperiosa que sent d'alliberar-se'n. Si hagués de triar entre el Retrat i la seva col·lecció de relats, Dublinesos, que també ofereixen un retrat ampli i punyent de la societat irlandesa del moment, no sabria amb quin dels dos quedar-me. El gènere equivocat (o autors penalitzats per no escriure ficció literària). Aquí la llista seria tan llarga que derivaria en una altra llista paral·lela, així que he optat per obviar opcions més conegudes i igual de merescudes (Tolkien va arribar a ser candidat al Nobel) i m'he decantat per autors que, malgrat ser classificats dins d'un gènere determinat, van acabar desafiant fins i tot les convencions d'aquestes etiquetes.
Els desposseïts d'Ursula K. Le Guin. Aquesta obra de ciència-ficció és, per a mi, la millor novel·la de l'autora, i no té res a envejar a moltes altres novel·les clàssiques de ciència-ficció que es van publicar al voltant dels anys seixanta. És una novel·la d'idees, protagonitzada per un científic que prova d'establir ponts de comunicació entre dos planetes veïns, que esdevenen paral·lels dels dos blocs polítics i econòmics durant la guerra freda. Mentre que cadascun d'aquests dos sistemes desconfien profundament l'un de l'altre, el protagonista es veu obligat a avaluar les virtuts i defectes de cadascun d'ells, en un moment en què tots dos es troben en un estat de decadència, fins i tot propers al col·lapse. Le Guin va treballar els gèneres de la fantasia i la ciència-ficció però, una mica en la direcció que després prendria Margaret Atwood, planteja qüestions molt directes als sistemes polítics del present. 
A Scanner Darkly de Philip K. Dick. Un autor imprescindible de la ciència-ficció del segle vint, encara que aquesta etiqueta té les seves limitacions a l'hora d'encapsular les ficcions d'aquest autor, que sempre desafien tota concepció preestablerta sobre el gènere i acaben en llocs més propers a la novel·la postmoderna estatunidenca de la segona meitat del segle vint. A Scanner Darkly n'és un exemple excel·lent, amb una línia argumental a cavall entra la distòpia i la novel·la policíaca i que acaba subvertint totes aquestes expectatives per qüestionar, a ulls del lector, la pròpia identitat del protagonista, que es desdibuixa inconscientment a mesura que el seu consum de drogues el va desconnectant de la realitat. La llengua equivocada. Mai no arribarem a veure un Nobel de literatura en català, però no és per qüestions de qualitat literària, sinó perquè les llengües sense estat queden automàticament penalitzades.
La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. No cal repetir a aquestes alçades que és una autora imprescindible dins la narrativa catalana, i que durant la seva vida va excel·lir no sols com a autora de novel·les i contes, sinó també com a poeta. Els ulls de la Rodoreda van copsar perfectament les vicissituds del seu temps, i són un testimoni excel·lent del món d'abans, durant i després de la guerra, centrat especialment en la identitat de les dones i els seus espais de submissió i rebel·lia. Per exemple, la protagonista de La plaça del Diamant, la Natàlia, atrapada dins d'una Barcelona de malson, arribarà a vies d'escapada certament ambigües i molt pertorbadores. La protagonista d'Aloma ho farà de formes possiblement més convencionals, però amb tota la força de la seva joventut i la determinació de lluitar pel seu futur. La seva obra inacabada La mort i la primavera és una relat esfereïdor i literàriament molt més ambiciós sobre la identitat individual davant la pressió col·lectiva. 
Poesia completa de Salvador Espriu. Aquí caldria obrir un tema nou de conversa, ja que la poesia en català és tan abundant i variada que és una autèntica llàstima que tot sovint no arribi a un públic internacional. Espriu és un dels meus autors preferits si he d'escollir en aquest terreny, i em sembla un poeta imprescindible per la seva profunditat a l'hora d'enfocar els temes de la mort i la memòria a través del seu propi univers literari. El món d'Espriu es basa en una sèrie de metàfores i imatges recurrents que es refereixen al món real, però també es van enllaçant les unes amb les altres i alimenten els móns ficticis i l'imaginari poètic dels seus textos mateixos. Aquest imaginari no es limita només a la poesia, sinó que s'estén també a la seva narrativa i el teatre, sense defugir tampoc la crítica social i política del temps que li va tocar viure. 
La muntanya màgica de Thomas Mann. Mann va ser el premi Nobel de l'any 1929, i va ser una de les úniques vegades en què el jurat va citar com a destacable una obra en concret de l'autor, en aquest cas Els Buddenbrook. Totes dues són novel·les magnífiques i monumentals, i em sabria molt de greu haver d'escollir entre les dues. A Els Buddenbrook, Mann fa una versió novel·lada de les seves pròpies arrels familiars, amb una saga d'industrials de Lübeck que colpeixen especialment pels seus conflictes generacionals. La muntanya màgica és un retrat en clau metafòrica de les cruïlles de camins que travessa Europa just abans d'esclatar la primera guerra mundial, amb un rerefons filosòfic que no s'esgota en una sola lectura. En aquest cas, també fan venir moltes ganes de rellegir. 
