El títol d’aquest assaig suscita immediatament una pregunta: com podem parlar del límit de la intel·ligència artificial, si considerem que, en la mesura que és artificial, es creu que és més susceptible de mutació que la intel·ligència humana, els mecanismes de la qual encara escapen a la comprensió? En altres paraules: com podem parlar del límit d’una cosa que virtualment no en té, de límit? L’artificialitat de la intel·ligència és fonamentalment matèria esquematitzada. Això no obstant, la intel·ligència tendeix a alliberar-se dels constrenyiments de la matèria, i hi actua en contra per tal d’esquematitzar-se. Henri Bergson distingeix la intel·ligència de l’instint, perquè només la primera és capaç de fabricar eines, i eines per fabricar eines. És a dir, que l’ésser humà va ser homo faber abans que homo sapiens.[3] Després, Bergson estableix una correlació entre intel·ligència i matèria, i suggereix que el desenvolupament de la intel·ligència és fonamentalment una geometrització de la matèria.
Aquesta definició de la intel·ligència i del seu desenvolupament introdueix una tensió en la filosofia de la vida que elabora Bergson. D’una banda, vol superar aquest geometrisme –que també es pot considerar mecanicisme o mecanització– i tornar a una filosofia de la vida basada en el concepte d’ímpetu vital [élan vital], igual que abans havia oposat l’espai abstracte a la duració real. L’ímpetu vital distingeix l’organisme del mecanisme: aquest darrer intenta explicar la vida sense la vida, i per això ignora el fonament a partir del qual emergeix. L’ímpetu vital no pot reïficar-se o cosificar-se; és una força creadora que fa possible l’exteriorització de la intel·ligència en forma d’eines i la interiorització d’eines en forma d’òrgans. La intel·ligència, a través de la invenció d’eines, fa que l’organisme sigui més complex mitjançant l’addició d’òrgans exterioritzats. D’altra banda, a través de la geometrització (que constitueix una forma rígida d’esquematització), la intel·ligència exterioritzada, si bé temporalment confinada en la matèria, també arriba a alliberar-se’n o, més precisament, es dota a si mateixa de la capacitat de ser transferida d’una matèria a una altra –una forma moderna de transsubstanciació. Això dona a la intel·ligència artificial la capacitat de produir mutacions més vastes i més ràpides que la intel·ligència humana, fet que el mateix Bergson va reconèixer.[4]
Heus aquí una paradoxa de la intel·ligència. En la mesura que la intel·ligència s’exterioritza constantment per interioritzar els seus propis productes –en una dinàmica similar al que Hegel va anomenar l’«astúcia de la raó»–, pot escaure’s que fracassi en l’intent de reintegrar la seva exteriorització i acabi veient-se amenaçada i subordinada als seus propis productes. D’aquí la «consciència desventurada» que es manifesta avui com a pànic a la desocupació generalitzada, a la derrota d’allò humà i al ressorgiment consegüent d’una política reaccionària. A nosaltres ens resulta quasi evident que, a la llarga, la intel·ligència de les màquines acabarà suplantant la intel·ligència humana en tota funció quantificable, cosa que qüestiona el concepte d’ímpetu vital com a exclusivament atribuïble a la vida orgànica, com ja va fer la cibernètica al segle XX.
Si ens proposem d’establir el límit de la intel·ligència artificial, no és amb la intenció de mostrar les flaques de la intel·ligència de les màquines, el que no van ser capaces de fer, el que no són capaces de fer o el que mai no seran capaces de fer. Les màquines són part del procés evolutiu de l’espècie humana. Són un aspecte de l’evolució que els éssers humans van tenir el poder de controlar, capacitat que ara estan en vies de perdre. Exposar el límit de la intel·ligència artificial no és retornar a l’estadi en què les màquines eren controlables, sinó alliberar la seva intel·ligència del biaix de determinades concepcions de la intel·ligència i pensar, així, noves ecologies i economies polítiques per a una intel·ligència de les màquines.
Per exposar el límit de la intel·ligència de les màquines, és necessari comprendre’n la història i el que n’empeny i en constreny l’evolució. De vegades no s’arriba a comprendre que la realitat tècnica –terme usat per Gilbert Simodon– enclou en si mateixa la realitat humana, no només perquè la tecnologia és la realització d’esquemes mentals influïts per les estructures socials i polítiques de la societat humana, sinó també perquè la primera transforma la segona. La societat humana és transformada per les invencions tècniques, i aquesta transformació sempre supera el que anticipen els esquemes mentals. Matèria i esperit tenen una relació recíproca: no hi ha materialisme sense esperit, com no hi ha espiritualisme sense matèria. La incapacitat per reconèixer aquesta relació recíproca només té efectes contraproduents.
L’evolució tècnica és impulsada per trencaments epistemològics, a través dels quals els seus principis d’operació experimenten una revolució. El trencament en el qual ens volem centrar aquí és el pas de la intel·ligència de les màquines d’una inferència lineal mecànica a una operació digital recursiva. El concepte de recursivitat té un ventall molt matisat de significats, però per ara podem entendre’l en termes de reflexivitat. El canvi a què fem referència oculta el misteriós poder de les màquines, un poder que encara som lluny d’apreciar i posseir. A Recursivity and Contingency [‘Recursivitat i contingència’] vam intentar explicar la història de l’evolució de la intel·ligència de les màquines com una transició del cartesianisme a l’organicisme. La mecanització i la racionalització inherents al cartesianisme dels segles XVII i XVIII poden condensar-se en la imatge d’un rellotge mecànic. Dins d’un rellotge, causa i efecte s’encadenen mitjançant el contacte físic entre diferents peces. Aquesta intel·ligència lineal, que es materialitza en sistemes d’engranatges i politges, va donar lloc a autòmats com l’ànec amb aparell digestiu de Jacques de Vaucanson i, més tard, a les màquines automatitzades de les fàbriques de Manchester del segle XIX que Karl Marx descrivia. Aquest paradigma epistemològic generalitzat en una imatge mecànica del món, però, també és a la base d’investigacions científiques i anàlisis econòmiques, com la física clàssica newtoniana o l’anàlisi marxiana del capital, que consisteix bàsicament en la descripció del funcionament d’una màquina mecànica. El trencament epistemològic que s’escau després del mecanicisme introdueix i imposa un paradigma diferent, i fa necessari, aleshores, tornar a avaluar i fonamentar les disciplines emmotllades pel paradigma previ.
L’emergència i l’elaboració, durant el segle XX, de la nova causalitat que anomenem recursivitat va assentar les bases per a un arc d’idees noves que inclouen la cibernètica, la teoria de sistemes, la teoria de la complexitat i l’ecologia, entre altres disciplines que es regeixen per formes no-lineals de raonament.
Yuk Hui, Sobre el límit de la intel·ligència artificial, CCCBLAB 22/09/2020 [https:]]
0:17 
.jpg)