La pudor de la riuada no acabava d'anar-se'n mai del tot. Fins i tot quan s'havia escombrat el llim de les cases, s'havien fregat les parets, s'havia posat moqueta nova, s'havien posat mobles nous o penjat cortines noves; fins i tot quan tots els objectes fets malbé s'havien portat lluny i cremat, quan s'havien netejat els jardins de branques trencades i restes d'animals morts i l'herba havia començat a créixer un altre cop, quan Perdido pujava les escales a la nit per anar a dormir s'aturava amb la mà a la barana, i, per sota de l'olor de gessamí i roses del porxo del davant, per sota la fortor que havia deixat el sopar a la cuina, i fins per sota el midó del seu propi coll, Perdido sentia l'olor de la riuada. S'havia filtrat als taulons, les bigues i fins i tot els maons de les cases i edificis. De tant en tant, recordava a Perdido la desolació que s'havia produït, i la desolació que es podia tornar a produir perfectament al poble.
Avui comento la popularíssima novel·la
Blackwater, que ha esdevingut un fenomen lector a casa nostra a partir de la seva reedició al català i al castellà a càrrec de Blackie Books. La novel·la, de l'autor estatunidenc Michael McDowell (1950-1999), ja havia tingut un gran èxit amb la seva publicació seriada el 1983, però la seva fama no va arribar mai a traspassar les fronteres dels Estats Units. Fa dos anys, l'editorial francesa Monsieur Toussaint Louverture va decidir recuperar aquesta obra per al públic francès en el seu format original per entregues, i poc després l'èxit es va replicar, sobretot a través del boca-orella i la difusió per xarxes socials, amb les traduccions a l'italià, el català i el castellà. Com que d'entrada recelo dels fenòmens editorials i les meravelles del màrqueting, al principi no en vaig fer gaire cas però, més endavant, l'aura de meravella oblidada que té la novel·la i les recomanacions entusiastes per part de lectors de confiança em van acabar de decidir. Un cop llegida, puc dir que m'ho he passat molt bé amb aquesta narració d'horror gòtic, que gira al voltant de les intrigues i secrets d'una família benestant al poblet de Perdido, Alabama, durant la primera meitat del segle vint. D'altra banda, tot i la seva publicació per volums en sis entregues, la saga conforma una novel·la única, amb la seva coherència estructural, que queda molt més clara a partir de la segona meitat, i que arriba a una conclusió perfectament rodona i satisfactòria al darrer volum.
A ambdós marges de la confluència entre els rius Perdido i Blackwater, en una zona rural al sud d'Alabama, es troba el poblet de Perdido. La seva riquesa es basa en l'explotació dels boscos de fusta, a través de les serradores propietat de les tres famílies riques del poble. La més influent de les tres és el clan Caskey, regit per la mà de ferro de la seva matriarca, la vídua Mary-Love. El 1919, després d'una terrible riuada que arrasa el poble sencer, l'estabilitat de la família canviarà quan el fill de la Mary-Love, l'Oscar, es casi amb l'Elinor Dammert, una estranya nouvinguda que s'ha salvat miraculosament de la riuada. Amb aquesta premissa d'entrada, assistirem a la guerra oberta que s'estableix entre la Mary-Love i l'Elinor pel control de la fortuna de la família i les seves decisions empresarials, en què la resta de personatges secundaris, fills, cunyats, cosins, nebots, servents i veïns esdevindran satèl·lits de les dues matriarques. Tanmateix, les intrigues familiars conformen la part visible i respectable de la família, i per tant, són només un dels fils conductors de la novel·la. Rere les aparences trobarem una trama sobrenatural que afecta l'origen de l'Elinor i la seva autèntica naturalesa, que a través dels anys esdevindrà una amenaça per a l'estabilitat de la família i del poble sencer. Aquesta trama soterrada de tall gòtic, amb les seves violències, sorpreses, i aparicions d'última hora, anirà desapareixent i reemergint rere la trama principal, i mantindrà la lectura sempre en una tensió creixent.
De fet, gran part de l'interès de la proposta, i on McDowell excel·leix en particular, és el seu domini del ritme de la narració, que es basa en una successió de capítols curts i episòdics, sovint centrats en diferents personatges, però que sempre manté la tensió de la trama oberta amb el fil de misteris posposats que desemboquen després en noves revelacions. Precisament el fet que la trama sigui previsible en molts moments afegeix valor, més que no pas en detreu, al gaudi d'aquesta tensió narrativa: els lectors ens sentim partícips de la narració, que té una direcció sempre definida i fàcil d'identificar. Especialment a partir de la segona meitat de la novel·la, en què hi ha un gir de guió força decisiu, aquesta predicibilitat contribuirà a mantenir l'interès viu cap a un desenllaç més que anunciat i esperat. Més enllà d'aquestes línies generals, que es fan difícils de discutir sense fer espòilers importants a la trama, la novel·la també es gaudeix per l'estil hàbil i minuciós de McDowell, amb una especial atenció al detall en unes descripcions totalment atmosfèriques: d'una banda, les cases familiars que es construeixen els Caskey tenen un caràcter propi, i els seus continguts reflecteixen la personalitat i les manies dels seus habitants, de forma que aquestes descripcions sempre ens revelaran quelcom de les presències, absències, obsessions i deliris que atrapen els seus habitants. D'altra banda, el món natural que envolta Perdido rep el mateix tractament minuciós en les descripcions, de forma que els boscos, els rius i els aiguamolls que envolten la zona, i que esdevenen autèntics laberints per als personatges que els transiten, adquiriran un caràcter totalment propi i incomparable.
Així doncs, McDowell ens va presentant les inquietuds, interessos i rivalitats dels seus personatges, de vegades de forma directa i oberta, com si es tractés d'una declaració de guerra, i d'altres de forma més velada, quasi quan ja han esdevingut fets acomplerts. D'altra banda, la càrrega simbòlica i metafòrica del relat també es va revelant entre línies, a través d'esquemes arquetípics que s'entreveuen a través de les repeticions que planteja l'argument, i que ens remeten al pensament màgic del folklore i els contes de fades. D'aquesta forma, la imatge dels nens robats, que van rebotant d'una casa a una altra com a moneda de canvi en les transaccions i conflictes dels adults, la tensió entre personatges aquosos i terrosos que apareixen i desapareixen de la trama, o l'amenaça del riu i els boscos, sempre latent als marges de la societat civilitzada, ens van apuntant a aquest trop bàsic que esbossa la trama sencera de la novel·la: la lluita de la civilització capitalista contra la natura salvatge, a través de les serradores, les explotacions agrícoles, la construcció dels dics per contenir el riu i, més endavant, les explotacions petrolíferes. A més a més, aquesta tensió entre una força civilitzadora i una de feréstega i indomable, que roman lligada a la natura, també té un reflex en el conflicte en què entren l'Elinor i la Mary-Love, i que arribarà a les seves últimes conseqüències no sols dins l'espai domèstic sinó també en l'àmbit sobrenatural.
Una part important del reclam publicitari per a la saga
Blackwater ha estat l'apel·lació a la sensibilitat dels lectors contemporanis, a través del qüestionament que fa la novel·la, més de quaranta anys després de la seva publicació, dels rols de la feminitat tradicional, i el retrat que ofereix de personatges homosexuals amb naturalitat i sense forçar la plausibilitat històrica del període que retrata. Tanmateix, jo no l'anomenaria una novel·la feminista, com s'ha afirmat repetidament a la premsa, en tant que el matriarcat que retrata és particularment opressiu i insidiós: les dones exerceixen el poder com a eina de manipulació i control, sempre guardant les aparences però deixant ben clar des del principi que les seves intencions són o bé sotmetre o bé enfonsar les altres dones que tenen al voltant. Per això la majoria de personatges femenins estableixen matrimonis gairebé sempre per contrariar una altra dona, encara que sigui a costa de negar-se la seva pròpia felicitat, mentre que les vides dels homes, sempre en un rol secundari, tindran valor en funció del que puguin aportar al seu respectiu bàndol de la batalla familiar. En aquest sentit el contingut de la història mira més aviat al gènere gòtic més clàssic - em ve al cap, per exemple, Daphne duMaurier, o el to marcadament fosc i cruel d'autores del sud dels Estats Units com Carson McCullers o Eudora Welty - que revela sempre el pòsit fosc i reprimit, eminentment destructor i violent, de les estructures de poder que regulen la vida quotidiana.
Sinopsi: El diumenge de Pasqua de l'any 1919, el poble de Perdido, a l'estat d'Alabama, desperta de la terrible inundació que l'ha arrasat després que se surtin de mare els dos rius que voregen el poble, el Perdido i el Blackwater. Mentre fan una roda de reconeixement dels desperfectes en una barqueta, l'Oscar Caskey i en Bray, el seu servent negre, rescaten de l'hotel del poble una jove desconeguda, l'Elinor Dammert, que sol·licita feina a l'escola local. Alguns membres de la família Caskey acolliran la nouvinguda, però la mare de l'Oscar, la Mary-Love Caskey, declararà la seva antipatia per l'Elinor des del moment que hi percebi la intenció de casar-se amb l'Oscar.
M'agrada: És realment una lectura fascinant, que es fa quasi impossible de deixar, i que mostra un pols narratiu magistral i una habilitat especial per a la dosificació dels misteris, les sorpreses i els girs de guió. La potència de les seves imatges, i la cura amb què són retratats els personatges secundaris, sempre amb el seu caràcter propi i amb una gran atenció al detall del retrat psicològic, són evidentment punts a favor.
No m'agrada: La trama perd una mica de pistonada a les entregues quarta i cinquena, després de la desaparició d'un dels personatges principals i la rèplica dels mateixos rols en les generacions posteriors, que en alguns moments es fa un punt repetitiva. L'altra cosa que m'ha semblat desconcertant, especialment a la llum de l'agenda progressista de l'autor, és la seva aposta per silenciar el conflicte de la violència racial al sud dels Estats Units a l'època descrita: el retrat estranyament harmoniós dels subalterns negres sempre fidels als seus amos blancs sembla més nostàlgic de la narrativa hegemònica blanca del segle dinou que del període històric que retrata, ja al segle vint.
16:19 
