BLOCS DE FILOSOFIA

Canales

22950 temas (22758 sin leer) en 44 canales

Associacions

• Adhoc. Filosofia a secundària (25 sin leer)
• Associació filosófica de les Illes Balears (109 sin leer)

Estudiants

• telèmac (1064 sin leer)

Professors

• A l'ombra de Zadig. (165 sin leer)
• Aprender a Pensar (181 sin leer)
• aprendre a pensar (70 sin leer)
• ÁPEIRON (16 sin leer)
• Blog de Filosofía - Filosóficamente - Blog de Filosofía - Filosóficamente (23 sin leer)
• Boulé (267 sin leer)
• carbonilla (45 sin leer)
• Comunitat Virtual de Filosofia (798 sin leer)
• CONTRA LA NECIESA (31 sin leer)
• CREACIÓ FILOSÒFICA II (28 sin leer)
• DE SOFISTA A SAVI (10 sin leer)
• DIDÁCTICA de la FILOSOFÍA (41 sin leer)
• Educación y filosofía (229 sin leer)
• El café de Ocata (4787 sin leer)
• El club de los filósofos muertos (88 sin leer)
• El Pi de la Filosofia
• EN-RAONAR (489 sin leer)
• ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA. (570 sin leer)
• Filolaberinto bachillerato (209 sin leer)
• FILOPONTOS (10 sin leer)
• Filosofía para cavernícolas (622 sin leer)
• FILOSOFIA A LES TERMES (164 sin leer)
• Filosofia avui
• FILOSOFIA I NOVES TECNOLOGIES (36 sin leer)
• Filosofia para todos (134 sin leer)
• Filosofia per a joves (11 sin leer)
• L'home que mira (74 sin leer)
• La lechuza de Minerva (26 sin leer)
• La pitxa un lio (9779 sin leer)
• LAS RAMAS DEL ÁRBOL (78 sin leer)
• Materiales para pensar (1020 sin leer)
• Meditacions des de l'esfera (13 sin leer)
• Menja't el coco! (30 sin leer)
• Minervagigia (24 sin leer)
• No només filo (61 sin leer)
• Orelles de burro (508 sin leer)
• SAPERE AUDERE (566 sin leer)
• satiàgraha (25 sin leer)
• UN LUGAR PARA APRENDER FILOSOFÍA (69 sin leer)
• UNA CAIXA D´EINES PER PENSAR (40 sin leer)
• Vida de profesor (223 sin leer)

temas sin leer (50)

• agosto 20, 2020
• 10:27

  La re-vuelta al cole

   » ‎ El café de Ocata

   En El Subjetivo
  

• 2:47

  Fue un 20 de agosto

   » ‎ El café de Ocata

  

  "Sylvia, perpleja, recorrió las habitaciones. Llevaba un vestido de piqué blanco, estilo marinero, y un abrigo color café, con pieles muy usadas. Había en su figura algo infantil que estaba subrayado por aquella ropa, que tanto desentonaba con las circunstancias. Era como una niña perdida en el súbito desorden de su propia vida. De vez en cuando interrumpía sus lamentos para exclamar: «¡Sólo me ha usado!». No tardaron en trasladarla al mismo hospital que a Trotsky y a Ramón.

  A las siete y cuarto de la tarde del día siguiente, transcurridas veintiséis horas y media desde el atentado, falleció León Trotsky. El doctor que lo atendía, Rubén Leñero, le aplicó como medida desesperada una inyección de adrenalina que ya no pudo soportar. Los jóvenes de la Juventud Comunista que estaban fuera del hospital lo celebraron con una fiesta.

  Según el coronel Sánchez Salazar, con su último suspiro «se inclinó sobre sus hombros y cayeron sus brazos, como en El descenso de la cruz de Tiziano, con el vendaje en lugar de la corona de espinas». Sus últimas palabras fueron: «decidles a mis amigos: estoy seguro de la victoria de la cuarta internacional».

  El diario mexicano Excelsior contaba que Natalia Sedova, agotada, se había quedado dormida en un sillón de cuero verde a los pies de la cama de su marido. Supo que había muerto cuando notó la mano de un médico sobre su hombro. Se levantó y se acercó al cadáver. Se arrodilló junto al lecho y, mientras dejaba escapar un largo sollozo, rodeó con sus brazos el cuerpo del difunto y reclinó su cabeza sobre su pecho. «Supongo que así es la vida», dijo.

  Noventa y seis horas después del asesinato, el Pravdainformaba a sus lectores de su peculiar visión de lo sucedido: «Habiendo sobrepasado los límites del envilecimiento humano, Trotsky ha caído en la trampa de sus propias redes y ha sido asesinado por uno de sus discípulos».

  El Partido Comunista Mexicano se apresuró a anunciar a los cuatro vientos que no se sentía responsable de lo ocurrido. En un largo comunicado que hizo público el día 30, firmado por todos los miembros del Comité Central, aseguró que no tenía nada que ver con los hechos, y que si alguno de sus miembros estaba implicado, sería inmediatamente expulsado. En sintonía con el PCM, Vicente Lombardo Toledano, secretario general de la Confederación de Trabajadores de México, declaró que «el empleo de la violencia para suprimir personas o para atentar en contra de sus intereses es un procedimiento contrarrevolucionario, ajeno a los principios del movimiento obrero y particularmente opuesto a la práctica de lucha de la C.T.M.».

• agosto 19, 2020
• 12:40

  Sin palabras

   » ‎ El café de Ocata

   

  

• 6:50

  ¡Viva Armenia!

   » ‎ El café de Ocata

   

  

• 0:30

  El jardí secret (#330)

   » ‎ telèmac

  Els pocs llibres que havia llegit i li havien agradat eren llibres de contes de fades, i havia llegit sobre jardins secrets en algun dels contes. De vegades la gent s'hi adormia cent anys seguits, cosa que li semblava força estúpida. No tenia cap intenció de posar-se a dormir i, de fet, cada dia que passava a Misselthwaite es trobava més i més desperta.  

  Aquesta novel·la de l'autora britànica Frances Hodgson Burnett (1849-1924) es va publicar originalment el 1911, i és un clàssic de la literatura infantil en llengua anglesa. La seva autora, que va emigrar als Estats Units, on va bastir la seva carrera d'escriptora, va rebre un gran reconeixement en vida per altres obres seves protagonitzades per infants, com La petita princesa i El petit lord. El jardí secret, però, va caure en l'oblit fins que va ser redescoberta fa anys gràcies a les seves adaptacions cinematogràfiques. Ha estat una descoberta i n'he gaudit molt de principi a final, perquè tot i que sigui un llibre molt de la seva època i algun dels temes i conflictes dels personatges es vegin una mica envellits, el missatge del llibre, i la forma com l'autora el posa en imatges, esdevenen realment molt poderosos al llarg de la lectura. La trama comença amb la Mary Lennox, una nena de deu anys que viu a l'Índia colonial amb els seus pares. Quan aquests moren en una epidèmia de còlera, la Mary és enviada al nord d'Anglaterra a viure a la mansió del seu oncle, el senyor Craven. Allà descobreix que aquest, acomplexat pel seu físic i encara traumatitzat per la mort accidental de la seva esposa deu anys enrere, és una figura misteriosa i absent, igual de misteriós que el seu fill Colin, un nen escarransit i malaltís que viu reclòs a la seva cambra, aterrit pel món exterior. La Mary aviat se n'adona que no pot seguir fent com a l'Índia perquè els servents anglesos no deixen que se surti sempre amb la seva, i també descobreix que la mansió i els seus terrenys guarden un enorme secret relacionat amb la senyora Craven. La Mary descobrirà aquest secret acompanyada d'en Dickon, el germà d'una de les minyones de la casa, que com que s'ha criat a l'aire lliure coneix tots els costums de plantes i animals. El que m'ha sobtat força de la lectura és que, amb les premisses que en coneixia, i per ser un relat infantil, s'hi troben moments força foscos durant la narració. El primer és la situació inicial amb què obre el relat, la de l'epidèmia on moren els pares de la Mary i tots els servents de la casa. És un inici força desolador, i la forma com es descriu, des del punt de vista un punt desarticulat de la Mary, que no entén el que s'està esdevenint al seu voltant, fa dels capítols inicials una arrencada molt potent. La Mary Lennox és una nena prepotent, malcriada i desagradable perquè ningú li ha mostrat afecte en la vida, i s'ha criat entre servents obligats a fer únicament la seva voluntat a canvi de no ser maltractats. És un retrat força plausible, de fet, de la infància victoriana, en què els nens de les classes altes no eren negligits necessàriament, però vivien en un món en què l'autoritat dels adults ho era tot, per més que pogués ser forassenyada, i els infants no tenien el mínim poder de decisió ni de control sobre les seves vides. Aquí veiem uns pares de classe alta que prenen en tot moment les pitjors decisions possibles per als seus fills, i el llibre no amaga en cap moment la seva lectura de classe: els únics personatges que comencen per tractar la Mary com si fos una persona i no un objecte són els servents, un cop ja a Anglaterra, i precisament els que es troben més a baix de l'organigrama. El tema de la classe també embranca amb la situació de l'Índia colonial, encara que de forma més tangencial: si bé és cert que els personatges expressen actituds racistes i supremacistes, la veu narradora no li dóna suport explícit a aquesta visió, sinó que més aviat presenta un món de relacions alienades precisament per aquest context de servitud. De fet, es pot llegir entre línies que els servents indis tenen més motius que els servents anglesos per estar emprenyats i no estimar els seus senyors blancs, però tampoc és que el text aprofundeixi gaire en aquesta lectura, i queda més aviat obert a la interpretació. El segon punt que és realment pertorbador - fins i tot més que el moment inicial - són totes les circumstàncies al voltant de la malaltia d'en Colin, que es pot considerar més aviat psicològica o psicosomàtica. De fet, el nen viu en un estat continuat d'ansietat i de pànic per la seva pròpia mort, i per la idea que el seu pare no l'estima, que ja d'entrada és força teca per a una criatura de deu anys, i en gran part la seva hipocondria i la seva feblesa són induïdes per un entorn hostil. Davant d'aquest panorama, el tema del llibre és precisament la transformació que opera en aquests personatges, primer en la Mary i després en en Colin, i com aquesta transformació s'emmiralla en la natura que els envolta mentre tots dos, amb l'assistència d'en Dickon, aprenen a tenir cura del jardí secret. El subtext religiós del text es va fent cada cop més explícit a mesura que avança el llibre, però no arriba a embafar. Burnett combina el pensament màgic dels nens, una mena de força de la natura que impulsa les coses a créixer i que desperta allò que estava mort o adormit, amb l'ideal americà de la confiança en un mateix i el poder de la voluntat per canviar el propi destí. És així com la Mary i en Colin aprendran a guarir-se ells mateixos de la seva buidor i insatisfacció mental en el moment en què es convencin que poden canviar la realitat al seu voltant. L'estil de la novel·la està elaborat de forma molt curiosa i és un dels grans atractius de la lectura: la seva prosa és molt bonica i descriptiva, tot i que no arriba a fer-se carregosa, i s'atura a donar veus diferenciades a tots els personatges i a fer-los créixer i canviar poc a poc. També dedica força temps a desenvolupar diferents temes i imatges que van apareixent de forma recurrent, i que afegeixen profunditat i nivells de lectura al relat, tot i que no s'assenyalin expressament. Per exemple, el son de la Mary al principi de la narració, que la desperta a un món completament diferent i nou, crea un paral·lel després al final del llibre amb el del senyor Craven, així com alguns dels animals que apareixen en el text, com la serp al principi de la narració, o el pit-roig al llarg d'aquesta, van assenyalant les metàfores religioses de l'obra. En definitiva, una lectura molt recomanable, que pot agradar a infants a qui agradi llegir - el llibre és gruixut i la prosa es fa una mica lenta en determinats moments - així com a adults que vulguin gaudir amb una història de creixement i transformació a través de l'amistat. 

  Sinopsi: Quan els seus pares moren en una epidèmia de còlera a l'Índia, la Mary Lennox és enviada a viure a casa del seu oncle al nord d'Anglaterra. Allà descobreix que la mansió guarda dos secrets - un a l'interior i un a l'exterior - i com que no té gaire res més a fer i és una noia amb curiositat, es proposa descobrir-los tots dos. 

  M'agrada: És una lectura molt agradable i entretinguda, que enganxa amb la seva prosa descriptiva i amb el constant joc d'imatges que desplega. Els seus personatges principals, que creixen i canvien poc a poc al llarg de la lectura, són indiscutiblement un punt a favor. 

• agosto 18, 2020
• 14:15

  La verdad en las novelas de espías

   » ‎ Educación y filosofía

   La verdad en las novelas de espías

  Marcos Santos Gómez

  
  

  
  

  Haciendo hueco para nuevos libros en los anaqueles de mi biblioteca, hube de deshacerme de algunos ejemplares viejos, cometiendo ese error imperdonable que sabemos que tarde o temprano hemos de pagar. Me excusé diciéndome que uno de los condenados, ahora tan echado en falta y al que hoy por fuerza solo puedo rememorar, era uno gastadísimo por mis cansinas lecturas, por la exageración de mi gusto, por mi monomanía de acudir reiteradamente a los mismos pasajes que ya había leído e incluso estudiado con más que exageración. Se trataba de un libro de texto que me había guiado como una Biblia, un libro de libros, para ir a otros libros, que escribiera la certera pluma de Lázaro Carreter para los estudiantes del antiguo Curso de Orientación Universitaria de los años ochenta. Desde entonces, su palabra había sido luz para mis lecturas y algunas de sus aseveraciones, como aquella de que Borges opone al trágico sinsentido del mundo una “elegante ironía”, se me habían anclado en las entrañas. Pero por mucho que lo hubiera releído, hoy sé que tarde o temprano la memoria habría de menguar y que esta más bien se burla de uno, pues se deforma y falla irrisoriamente, hasta el punto de que el recuerdo que uno creía grabado a fuego en pieza de bronce y fijado para siempre manifiesta su cualidad evanescente y aún falsa en cualquier duermevela en que caemos en la cuenta de  que en realidad no fue de tal manera, sino de la otra. Por mucho que hubiera leído el libro que por gastado creí condenado, ahora sé que no lo gastaron mis ojos lo suficiente. Un libro siempre debe leerse otras veces. 

  
  

  Digo esto porque en este manual de Lázaro Carreter que por desgracia no tengo delante, hallé una cita de Camilo José Cela que he buscado por todas las esquinas del Internet y no encontrado. Aunque dudoso de su existencia, creo poder evocarla, porque tal como lo recuerdo me produjo gran impacto haberla leído tantas veces durante los largos años que guardé el libro que expulsé de mi paraíso a sabiendas de que era uno de los justos. Decía, definiendo en pocas palabras lo que según el profesor Carreter era el núcleo ideológico de Cela, su más seria convicción sobre el hombre y la existencia. Con tono de confesión, de estar declarando algo muy hondamente creído, señalaba más o menos (y, ya se sabe, cito de memoria): “el hombre puede obrar bien a ratos, puede hacer buenas cosas, pero a la larga, en su fondo, acaba prevaleciendo en él algo sombrío. No nos engañemos, ni el hombre ni el mundo son buenos”. Lo expresaba con mucho mejor acierto, pero creo que la idea era esa, que la existencia, en el fondo, no es buena, que bajo nosotros hay un mal y que el mundo, en su esencia, es un lugar tenebroso. 

  
  

  Sobre esto puede darse, y se ha dado, una profunda discusión filosófica y teológica que atraviesa la historia de la humanidad, pero lo que nos interesa ahora es esta desazón intuida, albergada como un lastre incómodo toda una vida de manera que tiña una estética como la de Cela, tan afín a la de su admirado Quevedo, y, lo que es más duro, que empañe una existencia particular. Y esto ocurre. Independientemente del valor de verdad de este dogma sobre lo maligno de la existencia, es cierto que representa una fe que puede vertebrar una forma de ser y que en la literatura ha generado una abundante producción en distintos niveles entre lo culto y lo más próximo a la literatura de consumo, o lo onírico y lo aparentemente plano y superficial. Hay géneros literarios en los que late esta verdad descarnada, en la que podría ahondarse la complejidad si se relaciona con la desesperación producida por ciertos sistemas sociales y economías, es decir, si se asume que la vida vivida como un mal puede ser también la experiencia de un universo social maligno. Aquí entraríamos en una encrucijada donde la esperanza de una teoría crítica admitiría posibilidades de una apertura hacia lo novedoso que nos fuera salvando de ese mal instalado ferozmente en lo real, pero donde, en el otro lado de la bifurcación, podríamos pensar que el hombre ni tiene ni merece demasiadas esperanzas, es decir, que no habría un remedio para este mal que nos asola desde dentro. Es a lo que alude la cita a que me refiero tan leída y evocada por mí, pero tal vez apócrifa, de Cela. El presentimiento de este pesimismo es que esta melancolía no es cosa de fáciles terapias ni psicológicas ni sociales ni políticas. 

  
  

  La figura literaria del espía y de las pesadillas evocan esto mismo. La serie documental de Netflix sobre el Mossad que termina con una certera reflexión de un viejo espía nos da la pista. El mundo de los servicios secretos y de inteligencia, tanto en la realidad como en las novelas, que tomamos como metáfora, puede no obrar con toda la limpieza que sería deseable y quizás sus métodos no siempre puedan ser aprobados. De hecho, es, por definición, un mundo secreto, soterrado, encubierto, que actúa a bajo nivel, mientras en la superficie, la normalidad, o sea, todos nosotros, el mundo real, lo visible, sucede. Mientras el mundo y nuestras vidas se regulan por las reglas que sancionan los telediarios y las fronteras son las que son, y las leyes funcionan, y los Estados se rigen como se dice que se rigen, hay algo que evita, decía este miembro de los servicios secretos, que todo este entramado de la normalidad se deshaga. Evitan guerras. Es más, el mundo secreto, creo que puede afirmarse, es una guerra en la que las distintas naciones están persiguiéndose, robándose, matándose, pugnando, forjando alianzas secretas, en una trama complejísima de infinidad de niveles, como nos tienen acostumbrados las novelas de espionaje, donde la certeza brilla por su ausencia y todo se torna ambiguo, doble, turbio. Es, de hecho, una lucha, una competición constante, infatigable, insomne, agónica, donde todas nuestras claridades desaparecen. De hecho, se insiste en algunas publicaciones que tratan con seriedad del tema, se entrena a los agentes para que renuncien a sus códigos morales, a que aprendan a mentir, a actuar, a que nada les impida ser actores que representen su papel en la trama subterránea que jamás puede salir a la luz y en la que todos nos sustentamos. Gracias a esta trama latente, a esta tan bulliciosa como silenciosa guerra, se evita, decía nuestro espía en el documental, una guerra de verdad, abierta, declarada. Se está impidiendo que nuestras rutinas se vean perturbadas por un conflicto mayor, de manera que no es arriesgado afirmar que el precio de nuestro bienestar, o de nuestra seguridad, es este fondo amoral e incontrolado que como enorme subconsciente es la cifra y clave de que seamos como somos y en el cual reposamos sin saberlo. Los Estados, nuestra burocracia, nuestra regulación, nuestro bien y nuestro mal, nuestra legalidad, funcionan porque en lo que se llama periodísticamente las “cloacas” se halla un laberinto del que John Le Carré decía que, para mayor espanto, no existe ningún centro, donde no hay nada detrás moviendo los hilos. Su frase es: “detrás está el vacío”. No hay nadie moviendo los hilos. Sencillamente es una guerra que se libra en una enmarañada red que solo por milagrosos equilibrios funciona a veces haciendo que la balsa flote y navegue. Pero en el fondo nos sustenta la guerra, una guerra secreta y anónima librada con porciones de estrategia y eficiencia. Algo de esto presintieron autores como Chesterton, Graham Greene, Stevenson, Kafka. Y es lo que explota, en la literatura, la novela de espías. Un retrato de la ciénaga, solo que la ciénaga abarca mucho más que lo político. 

  
  

  Creo que esta imagen de lo real, como es este inframundo del espionaje como la constante guerra secreta que nos sostiene, tan crucial para los Estados, vuelve a la idea de Cela de que en el fondo hay niebla y, aun peor, tiniebla. Si, como sugiere Freud, miráramos hacia dentro, a la red y al magma en que estamos y donde somos, quedaríamos convertidos en estatua de sal o en piedra cual si hubiéramos mirado a la mismísima Medusa. Se trata de esta vieja intuición de lo horrible como lo sustancial o de lo esencial como algo insoportable, más allá de lo sufrible, de la necesidad de una corriente arcaica y amoral donde todo se sustenta, que nutre nuestra existencia, donde se adentran nuestras raíces para extraer su savia. Uno puede oponer toda su vida la más elegante ironía a ello o el más chocarrero de los sarcasmos, resistir con moderación y bello estoicismo, cultivar el hedonismo, teñir su pluma de horrores y enfáticos adjetivos. Cierto. Pero sobre todo habrán de resonar las últimas palabras de Kurtz en El corazón de las tinieblas de Conrad: “El horror, el horror” como la clave fatal que nos constituye. De eso, de eso van las novelas de espías.  

  
  

• 8:26

  El ejercicio más agotador

   » ‎ El café de Ocata

  El ejercicio más agotador es ir de compras.

  Este es un ir sin meta clara, en el que el tiempo y el espacio se dilatan y las cosas van tomando una consistencia daliniana, pastosa, que rebosa los moldes y las formas. Ves, con admiración, que ellas siempre tienen algo más que curiosear, algo más que probarse, algo más que comparar y tú, Atlas de baratillo, arrastras la compra que hiciste a los diez minutos de llegar como un testimonio de fidelidad a su entusiasmo. 

  Las piernas se hacen cada vez más pesadas, los lugares para descansar y recomponerte, más difíciles de encontrar; notas cómo apunta una sed que te llevaría a beber de un trago un barril de cerveza; una pesadez de pecio antiguo se instala en tu mente y miras, sin querer, cada vez con más frecuencia al reloj, al móvil, a las otras parejas y, especialmente, a aquellos hombres derrotados en los que puedes reconocerte como en un espejo y que, mucho me temo, cada vez son menos.
  

• agosto 17, 2020
• 10:05

  El maestro fray Luis

   » ‎ El café de Ocata

  El 10 de mayo de 1560, Fray Luis de León consiguió el título de maestro por la universidad de Salamanca. El examen tuvo lugar en la capilla de Santa Ágata de la catedral. Fuera, en la fachada principal, le esperaba un caballo enjaezado. Si hubiese suspendido tendría que haber salido discretamente por la "puerta de los carros" y retirarse en silencio a su casa. 

  Subido al caballo y acompañado de su padrino, el gran Domingo de Soto, las autoridades universitarias, músicos y estudiantes, se dirigió, por la calle Rúa Arriba hacia la Plaza Mayor, donde lo que ahora le  esperaba era toda una corrida de toros.
  

  Tras escribir lo anterior, el azar amigo me lleva hasta esta maravilla: "Vive en los campos Cristo, y goza del cielo libre, y ama la soledad y el sosiego; y en el silencio de todo aquello que pone en alboroto la vida, tiene puesto Él su deleite." Esta prosa ondulada, de trigal verde mecido por la brisa en la ladera de una colina, es de fray Luis. Así escribía cuando estaba en la cárcel.

• 7:45

  Filmosofia a la biblioteca de Cardedeu

   » ‎ Filosofia para todos
  

  divendres, 25 de setembre 2020 - Horari: 18h

  Tertúlia de cinema i pensamentThe rider (2017) de la dir. Chloé Zhao

  Tertúlia dinamitzada per Joan Méndez 

  Presentació: Brady, era una de les estrelles de “rodeos” i entrenador de cavalls amb molt de talent, fins que va patir un accident que el va deixar incapacitat per tornar a muntar cavalls. Quan torna a casa l’únic que desitja és tornar a començar amb la seva passió i la fustració és tan gran l’enfonsa. En un intent de prendre el control de la seva vida, inicia un viatge a la recerca d’una nova identitat i d’una nova definició de ser un home en el cor de l’A

  ... (... continúa)

• agosto 16, 2020
• 9:43

  No hay libro tan malo...

   » ‎ El café de Ocata

   

  Repiten nuestros clásicos que no hay libro tan malo que no contenga algo bueno. Desde ellos a nuestros días se han publicado tantas cosas que no estoy nada seguro que podamos seguir manteniendo incólume su optimismo. Pero si nos limitamos al Siglo de oro, la aseveración es cierta. Lo acabo de constatar en este libro, escrito en el último tercio del XVI y que se encuentra entre lo que podríamos llamar un espejo de sirvientes y la picaresca cortesana, valgan de muestra estas dos citas:
  

   “Lloraba una frutera vieja de Salamanca cada vez que le decían que venía Corregidor nuevo, quejándose: ¡Ay triste de mí! Que al otro ya le teníamos compuesta su casa”.
  
  “Dios crió a los hombres libres e iguales y les dio la redondez de la tierra en común”.
  

• agosto 15, 2020
• 0:16

  Poesía erótica

   » ‎ El café de Ocata

  La poesía erótica del Siglo de Oro, que estoy descubriendo estos días, es tan descarnada (valga el oxímoron), que no me atrevo a traer aquí más que dos discretos ejemplos como muestra.

  Véanse, primero, estos pocos versos de El sueño de la viuda de fray Melchor de la Serna:

  ... la qual al fin se determina

  de declararle aquello que pretende

  no con palabras, sino con efectos,

  que así hacen los prudentes y discretos:

  tiéntale con la mano en lo vedado,

  pues lo que responde al primer tiento

  dexase tocar muy de su grado.

  Fray Melchor era contmeporáneo de Fray Luis de Léon y colega suyo en la Universidad de Salamanca. Sus textos eróticos no se imprimieron, pero corrían de ellos copias manuscritas. Me pregunto cuántos escritores harían lo mismo y cuántos de estos textos se habrán perdido... o aparecerán en el lugar menos pensado.

  El segundo ejemplo es este sorprendente soneto de un autor anónimo del XVII:

  - El que tiene mujer moza y hermosa
  ¿qué busca en casa y con mujer ajena?
  ¿La suya es menos blanca y más morena
  o floja, fría, flaca? – No hay tal cosa.
  
  - ¿Es desgraciada? – No, sino amorosa.
  - ¿Es mala? – No, por cierto, sino buena
  Es una Venus, es una Sirena,
  un blanco lirio, una purpúrea rosa.
  
  - Pues ¿qué busca? ¿A dó va? ¿De dónde viene?
  ¿Mejor que la que tiene piensa hallarla?
  Ha de ser su buscar en infinito.
  
  - No busca éste mujer, que ya la tiene.
  Busca el trabajo dulce de buscarla,
  que es lo que enciende al hombre el apetito.
   

• 0:03

  El lloro de Flaubert (#329)

   » ‎ telèmac
  Com capturem el passat? Com capturem el passat estranger? Llegim, aprenem, preguntem, recordem, som humils; i aleshores un detall casual ho canvia tot. 
  Aquesta novel·la de Julian Barnes es va publicar per primer cop el 1984 i va donar a conèixer el seu autor al públic en general. És una brillant i intel·ligent deconstrucció del tema que tracta: la incapacitat de capturar el passat, que és una constant en les obres de Barnes, es tradueix aquí en la incapacitat d'escriure una biografia perfecta, quan les dades històriques que tenim del subjecte en qüestió no sols presenten preguntes sense resposta, sinó que també directament es mostren contradictòries en funció de qui les expliqui o de quina perspectiva es privilegiï. De la mateixa manera, les inquietuds del biògraf mateix s'entrecreuen i es barregen constantment amb les del personatge històric, de forma que el que ens acaba quedant és una compilació de textos diferents que exploren de diferents maneres, no sols el gènere biogràfic i la historiografia, sinó també la crítica literària en l'àmbit acadèmic i la problemàtica relació entre la vida i l'art. El metge retirat Geoffrey Braithwaite es documenta per escriure una biografia sobre el novel·lista francès Gustave Flaubert (1821-1880). La novel·la és un recull de diferents textos que retraten aquest accidentat procés: alguns capítols tenen a veure amb la recerca que fa Braithwaite de cartes inèdites de l'autor, d'altres es presenten en forma de cronologia o de glossari, o se centren més en la crítica literària, d'altres tracten temes específics de la vida de l'autor, com per exemple la seva vida domèstica, els seus viatges, la seva relació amb els animals, o les coincidències i ironies històriques presents a les seves obres. La seva vida sexual, poc convencional per als estàndards burgesos de l'època, també se'ns descriu des de múltiples perspectives i posant l'accent, precisament, en els enigmes i els buits de la seva biografia. Pel que fa a la seva llarga relació amb la poetessa Louise Colet, el moment àlgid de la novel·la, al meu parer, és un capítol en què és ella qui explica la relació amb Flaubert en primera persona. En aquest sentit, el mèrit de Barnes en aquesta novel·la és precisament el de fer saltar pels aires tot tipus d'expectativa, i donar-nos una visió de la mateixa història que varia constantment perquè no hi ha una referència o autoritat última que ens doni seguretat sobre els fets. D'altra banda, aquest tema, el de la recerca de seguretat o consol davant de l'inexorable pas del temps i la certesa de la mort és un motiu que acaba traspuntant a través del recurs a la narració en primera persona de Braithwaite: encara colpit per la mort de la seva esposa, aquesta s'escapa de la memòria de Braithwaite de la mateixa forma que Flaubert eludeix els seus intents de fixar-lo definitivament en una biografia. De la mateixa manera, el símbol central de la novel·la, el lloro que dóna títol a l'obra, eludeix constantment els intents, tant per part de la veu narradora com dels lectors, per interpretar-lo. El lloro apareix en un conte de Flaubert, "Un cor senzill" (una molt bona lectura), que narra la vida de Felicité, una serventa, que després de perdre tots els seus éssers estimats s'obsessiona amb un lloro dissecat que l'acaba acompanyant fins a l'hora de la seva mort. En el seu viatge a Rouen i a Croisset, on va residir Flaubert durant tota la seva vida, Braithwaite descobreix dos lloros dissecats en dos museus diferents. Tots dos museus pretenen que el seu és el lloro autèntic que ornava l'escriptori de Flaubert i que va servir d'inspiració per al relat. Davant d'aquesta duplicitat, el metge es decideix a esclarir definitivament quin dels dos és l'autèntic. 
  Sinopsi: A principi dels anys 80, un metge anglès retirat, Geoffrey Braithwaite, viatja a França per investigar sobre la vida de l'autor francès Gustave Flaubert. El llibre recull diverses informacions biogràfiques de Flaubert en diversos formats, així com episodis de les aventures de Braithwaite a l'hora de recopilar-les, de forma que el que queda és una novel·la altament experimental que ens presenta els fets històrics de la vida de l'autor des de múltiples punts de vista, tot sovint contradictoris. 
  M'agrada: El nivell metatextual de la proposta, amb múltiples interpretacions i explicacions dels mateixos fets i de les mateixes paraules, que ens acaba enfrontant amb la impossibilitat de fixar una versió definitiva del passat. M'ha agradat també, en especial, el desenllaç de la novel·la, per la forma com resol l'enigma dels dos lloros. 

• agosto 14, 2020
• 9:58

  De profesión disidente

   » ‎ El café de Ocata

  Del sinuoso político Ríos Rosas decían sus contemporáneos que era “de profesión disidente.” En su momento me pareció una calificación divertida, fuera cierta o no, pero poco a poco he ido viendo que los políticos que practican con esmero esta profesión nunca faltan. Hay incluso partidos que parecen nutrir sus filas de adictos a la disidencia. Y así les va.
  

  Al político de profesión disidente se lo reconoce por la fidelidad inquebrantable que mantiene a sus caprichos. 
  

• agosto 13, 2020
• 10:42

  Nosotros, los pícaros...

   » ‎ El café de Ocata

  Si puede considerarse la Celestina como el precedente más claro de la novela picaresca, es porque en El Lazarillo de Tormes, en El Guzmán de Alfarache, en La Vida el Buscón o en Rinconete y Cortadillo se oye diáfano e inmediato el eco de la risa de aquella zurcidora de voluntades que fue la sabia y amoral Celestina. 

  Aquí, entre pícaros me encuentro ahora en mi viaje turístico por el Siglo de Oro.

  Uno lee la maravillosa novela picaresca y no puede dejar de recordar que es contemporánea de la gran literatura mística y de toda la prosapia de hidalguías, grandes de España y dignificación de la honra que recorre el reinado de los Austria. En esta contemporaneidad se despliegan todos los tipos del "discreto", que es aquel espabilado que sabe encontrar la mejor respuesta a los interrogantes y aprietos que le salen inesperada y urgentemente al paso. El discreto, con toda su ambigüedad, es el auténtico protagonista de la literatura del Siglo de Oro.

  El místico se cree discreto porque pone su vida, al completo, al servicio de un amor obsesivo a Dios, hasta tal punto que todo lo que no sea Dios pierde tanto valor a sus ojos que, finalmente, le resulta invisible, por ínfimo y precario. El místico hace invisible el mundo contingente para hallar en el fondo de su invisibilidad la luz de lo necesario.

  El hidalgo se cree discreto si es capaz de acrecentar su honra o, en su defecto, enmascarar su mengua.

  El pícaro see cree discreto si es capaz de no pasar un día sin comer.

  Pero, claro está, este teatro de las formas de la discreción no sería literatura si no estuviera relatado por la pluma de la genialidad. Si no hubiese existido el Quijote, el Siglo de Oro seguiría siendo el Siglo de Oro, porque ahí estarían Fernando de Rojas o Mateo Alemán o San Juan de la Cruz... o esa joya de orfebrería literaria que es Rinconete y Cortadillo, donde la discreción del miserable se dignifica a sí misma al creer de buena fe que los innumerables esfuerzos cotidianos que debe afrontar para librarse del peso de la conciencia, bien merecen a los ojos de Dios algún mérito.

• agosto 12, 2020
• 16:05

  Stoner (#328)

   » ‎ telèmac
  Els col·legues de Stoner, que no li tenien gaire estima quan vivia, amb prou feines en parlen avui dia; per als de més edat, el seu nom és un recordatori del final que els espera a tots, i per als més joves és un simple so que no evoca cap sentit del passat ni cap identitat amb què poder-se associar ells mateixos o les seves carreres. 
  Aquesta novel·la de l'autor estatunidenc John Williams (1922-1994) es va publicar el 1965 i ha esdevingut una obra de culte a partir de la seva redescoberta fa uns anys. En aquest cas no he acabat d'entendre per què i, tot i que és una novel·la que passa molt bé i és fàcil de llegir, amb el seu estil sobri i fluït, el contingut acaba fent-se una mica pertorbador en les seves implicacions últimes. La novel·la narra la vida del professor d'universitat William Stoner, des que arriba a la Universitat de Columbia a l'estat de Missouri quan té dinou anys fins al moment de la seva mort - i això no és un spoiler, perquè la seva mort figura ja a la primera pàgina. La seva existència entre aquests dos punts és totalment fútil i sense cap mena de sentit o propòsit últim, una cadena quasi inacabable de fracassos, renúncies i sacrificis, en virtut d'una noció d'estabilitat o de pau interior, que al final s'acaba revelant com a poc més - o menys - que acabar acceptant la mort amb estoïcisme. Sovint s'ha comentat d'aquesta novel·la que explica una història "com la vida mateixa", i passa que la vida mateixa pot arribar a ser molt depriment. William Stoner ha nascut a les darreries del segle dinou, i el seu destí marcat sembla ser continuar amb la feina del camp a la granja dels seus pares. Amb aquest propòsit entra a la Universitat de Missouri per estudiar Agrònoms, i el seu segon any de carrera acaba canviant aquests estudis pels de Literatura. Aquesta elecció marca la seva vida per sempre, ja que d'aquí es converteix en professor a la mateixa universitat i fa una carrera força mediocre - en part per si mateix i en part per culpa de tercers que li volen mal - fins a la seva jubilació, ja marcada per la malaltia. Quan es veu cridat a allistar-se a la primera guerra mundial, evita aquesta responsabilitat per tal de poder seguir els seus estudis. Aquesta és la primera d'una llarga sèrie d'evasions similars: es pot llegir com a evasió covarda del que la societat espera d'ell en aquest moment, o com a afirmació combativa de la seva pròpia opció de vida. El mateix passa amb el seu matrimoni: a principis dels anys vint, es casa literalment amb la primera noia que troba, i la decisió acaba essent fatal per a tots dos, perquè la seva dona, l'Edith, pateix desequilibris mentals al voltant de la idea del sexe i de la maternitat que, tot i que no se'ns expliquen explícitament, se'ns deixen entreveure a través de certes pistes sobre els seus antecedents familiars, especialment pel que no se'ns diu sobre la seva relació amb el seu pare. Sigui com sigui, amb aquests antecedents el seu matrimoni es converteix en un infern, en tant que Edith li declara una guerra perpètua, mentre ell s'evadeix d'aquesta hostilitat a través de la seva feina i les seves lectures. Més endavant inicia una rivalitat amb un company de feina que s'allarga durant anys i acaba retornant amb petites mesquineses que es repeteixen amb el pas dels anys. L'únic episodi que sembla que li aporta felicitat és la seva aventura amb una professora més jove, la Katherine, que arriba a la seva vida i li ensenya que era possible estimar com ell s'havia imaginat en un principi, abans del seu matrimoni. A causa de la moralitat conservadora de l'època en una societat provinciana, es veu obligat a deixar aquesta relació per culpa del què diran, i més enllà d'això només queda l'espera resignada de la mort. El que m'ha agradat de la novel·la és el retrat que fa del seu protagonista, especialment en relació amb el seu context històric: en una època d'herois americans i homes fets a ells mateixos, Stoner es troba a l'extrem totalment oposat d'aquestes figures, en tant que es limita a deixar-se portar pel curs dels esdeveniments, més que prendre decisions per si mateix. I les poques que pren l'aboquen irremeiablement a la infelicitat o al fracàs. L'estil sobri de la novel·la ens ofereix un retrat fred i distanciat, en tercera persona, de tot aquest catàleg de petits fracassos i insatisfaccions: Stoner posseeix una sensibilitat discreta, subtil, introvertida; el narrador en fa una dissecció quirúrgica i distanciada, amb un to particularment fred i lacònic. És aquesta sobrietat en l'estil de la narració que destapa, en moments determinats de la trama, una fredor que es tradueix sobre la pàgina com a manca d'empatia, especialment envers els personatges femenins. Els sobtats i terrorífics atacs d'histèria d'Edith Stoner no se'ns expliquen més que com estacions del particular calvari del sofert protagonista, mentre que ens faltaria el testimoni d'ella, en primera persona, per arribar a comprendre quelcom del seu desordre mental. De la mateixa manera, Katherine apareix convenientment en el relat per portar joia al protagonista, però desapareix - també de forma molt convenient - quan la trama es comença a complicar. El desenllaç de l'afer, tot i ser un dilema que afecta els dos personatges de la mateixa manera, amb prou feines se'ns explica com de passada, privilegiant el punt de vista de Stoner i ja des dels fets acomplerts. És per aquests petits detalls, més aviat, per tot i per res en concret, que se'm fa difícil llegir aquesta novel·la com una obra mestra, i que em sobten força les valoracions que la descriuen com la novel·la perfecta. Els punts forts de la proposta em semblen, sens dubte, la humanitat incontestable del protagonista, i de la resta de personatges retratats, i la seva aposta per un estil sobri i planer però, en aquest cas, les mancances de l'obra m'han pesat més a l'hora de valorar-la. Stoner és una novel·la recomanable si voleu un retrat colpidor, profund i dolorós d'una societat petita i tancada sobre si mateixa; ara bé, per al meu gust, altres autors dels Estats Units - Sherwood Anderson, Marilynne Robinson, per exemple - ho han fet amb un pols narratiu més ferm i un sentit més clar de la rellevància d'aquest tipus de relats. 
  Sinopsi: Als dinou anys, William Stoner va a la universitat a estudiar Agrònoms, però aviat canvia de carrera i acaba doctorant-se en Literatura Anglesa. Per tal de fer-ho, demana una moratòria en el seu allistament a la primera guerra mundial. Després de la guerra es casa amb la filla d'un banquer ric, tot i que és un matrimoni desgraciat ben bé des del principi a causa dels atacs d'ansietat i d'histèria de la senyora Stoner, que fan que William es refugiï definitivament en la seva feina. L'arribada de la seva filla Grace tampoc no millora les coses. A la universitat, Stoner ha d'afrontar les hostilitats del seu enemic Hollis Lomax, amb qui inicia un conflicte a causa d'un alumne de doctorat, que s'allargarà a través dels anys. L'única variació en la rutina de la seva vida és un afer amorós que inicia amb una altra professora, que finalment també es veurà abocat a la desgràcia. 
  M'agrada: La minuciositat amb què l'autor retrata les psicologies dels personatges, especialment en relació amb l'època en què se situen els fets. 
  No m'agrada: És un relat que m'ha semblat poc equilibrat a l'hora de presentar les vicissituds dels personatges. És clar que el protagonista és Stoner, i els seus patiments són el centre de la narració, però els personatges secundaris brillen molt més que el protagonista en tot moment, i el relat els dóna poc espai, per la qual cosa la seva lectura se m'ha fet frustrant en determinats moments. 

• 9:41

  Genio y figura

   » ‎ El café de Ocata

  Lo ha contado Julio Infante en Twitter:

  María Jiménez, ahora mismo en TVE, hablando sobre el día que despertó del coma que sufrió el año pasado.  Médico: María, ha estado en coma 3 meses.María Jiménez: ¡Pues a ver cómo cojo el sueño esta noche!
• agosto 11, 2020
• 10:20

  Calor

   » ‎ El café de Ocata

  Hace un calor pegajoso, de melaza hirviendo, denso; hace ese calor que parece fomentar la insolencia de las moscas. Hace un calor que me anima a buscar por casa, con avaricia, la más pequeña corriente de aire para acoger a ella la lectura del libro que tengo entre manos. Hace un calor que me hace incomprensibles aquellos días en que viajaba en verano con toda la familia en busca de lejanías que me permitieran pensar, al regreso, que había tenido vacaciones. Hace un calor que sólo se refresca con duchas frías, limonada natural y mucho hielo. Hace un calor de dormir con la ventana abierta y sin sábanas, atrayendo inevitablemente al insidioso mosquito que estará rondándome con su zumbido criminal toda la noche. Hace tanto calor que la luz que entra por la ventana a primera hora del día ya está como recalentada.
  

• agosto 09, 2020
• 11:48

  La Celestina

   » ‎ El café de Ocata

  Basta comparar la Celestina con la Dorotea, de Lope, para darse cuenta de la grandeza de aquélla. Fernando de Rojas sabe sacarle el máximo partido literario a un tiempo en que eran posibles los juegos de equilibrio morales, hasta el punto de hacer de la esencia misma del misticismo, la entrega amorosa incondicional, un camino de desgracias. Consigue poner en cueros aquel amor plebeyo del que hablaba Platón. Pero su mayor triunfo es conseguir que Celestina se apropie incluso de la querencia del lector, que no puede dejar de sentir cierta atracción por ese personaje sin piedad, manipulador, cínico, amoral, egoísta, tan inteligente y tan desgraciado. El lector no le abriría las puertas de su casa a Celestina, pero le abre una rendija de su corazón. El lector es la auténtica Melibea, un alumbrado perplejo.
  

• 0:01

  Adéu a Casaldàliga

   » ‎ telèmac

   Els valents són aquells que vencen la molta o poca por que tenen.  

  

  [https:]]
  

  [https:]]
  

  [https:]]
  

  [https:]]

• agosto 08, 2020
• 10:50

  Los clásicos (de veraneo en el Siglo de Oro)

   » ‎ El café de Ocata

   A veces me ocurre que me pongo a releer con ilusión un libro que leí apasionadamente hace tiempo y, a las pocas páginas, tengo que dejarlo porque descubro decepcionado que estaba escrito exclusivmente para aquel que era yo cuando lo leí. No es que no me diga nada nuevo, es que sólo me habla de cosas que he ido dejando atrás. 

  Esto no pasa con los clásicos. Los clásicos van envejeciendo contigo y siempre tienen algo significativo que decirle al yo que eres ahora. Por eso sabemos que tenemos un clásico entre las manos cuando no tenemos miedo de que nos decepcione, sino de decepcionarlo.

  Como este verano ando de viaje por el Siglo de Oro, me releí -por cuarta vez- El Quijote y por primera vez lo acabé con un intenso nudo en la garganta que tardó en disolverse. Nunca había sentido a Cervantes tan próximo; tan íntimo, incluso. Esta vez encontré sentido hasta a los interludios pastoriles, que siempre me habían parecido rellenos innecesarios, porque son ellos los que dan sentido a la última propuesta aventurera de don Quijote: mientras no pueda volver a ser un caballero, bien podría ser un pastor. Y, al entender El Quijote, creo haber entendido a Unamuno.
  

  Puedo añadir que este verano he descubierto también la densidad literaria de San Juan de Ávila, la correspondencia del corrosivo y siempre genial Quevedo o la maravilla que es esa filigrana literaria de La Celestina. He tenido la sensación de que, al releer esta esta última obra, estaba asistiendo a un estreno biográfico.
  

• 0:05

  Assajos herètics (#327)

   » ‎ telèmac
  La solidaritat dels pertorbats és la solidaritat dels qui comprenen. En les circumstàncies actuals aquesta comprensió no pot limitar-se al pla més fonamental, el pla de l'esclavitud o de la llibertat respecte de la vida; implica també la comprensió del significat de la ciència i de la tècnica, d'aquesta Força que estem alliberant. (...) La solidaritat dels pertorbats pot permetre's dir "no" a les mesures de mobilització que eternitzen l'estat de guerra. (...) La solidaritat dels pertorbats es construeix en la persecució i la incertesa: aquest és el seu front silenciós, sense reclam ni repercussió allà on la Força regnant intenta apoderar-se'n per aquests mitjans. No té por de la impopularitat; al contrari, li llança un desafiament sense paraules. 
  Aquest assaig del filòsof txec Jan Patočka (1907-1977) és un text que volia rellegir des de feia temps i que, ara que ho he fet, crec que puc dir que m'ha aprofitat força. En part perquè, per més abstrusa que la seva argumentació pugui semblar en determinats moments, les idees exposades en aquests assajos, especialment en les seves conclusions, sonen més vigents que mai. Patočka va ser deixeble de Husserl i de Heidegger a la universitat de Friburg, i el plantejament de la seva filosofia parteix de les bases d'aquests dos autors, tot i que en fa crítiques i se'n distancia quan li cal per tal d'exposar el seu propi pensament. De fet, el seu plantejament sencer no difereix tant del de Hannah Arendt, a qui fa referència sovint en la seva exposició. Patočka es planteja el naixement del concepte d'història a la vegada que sorgeix el "món polític", moment que Patočka identifica amb l'aparició de la "problematicitat". És a dir, l'ésser humà és l'únic ésser que es pot fer preguntes sobre la seva pròpia existència i sobre la realitat. Mentre que tota la resta d'objectes els pot estudiar i analitzar com a tals, en tant que objectes o de forma objectiva, la seva relació amb si mateix és molt més complexa que això. Perquè l'ésser humà és a la vegada un objecte per a si mateix, i el subjecte que l'analitza, un subjecte obert a la realitat a través de la percepció, la reflexió i l'autoconsciència. A partir d'aquí caracteritza el món "pre-històric" i el principi de la història. Que consti que no utilitza els termes en el sentit que ho fa la historiografia. La pre-història que defineix Patočka és el món d'abans de la problematicitat, és a dir, un món en què els ritmes de la vida de l'ésser humà estan lligats als cicles inexorables de la natura a través del treball - el que Hannah Arendt denomina "labor" - i que no exclouen, és clar, el reconeixement d'un món sagrat que dóna ordre i estabilitat al lloc de l'ésser humà a l'univers. De fet, l'individu pre-històric accepta aquest món sagrat, precisament, com a marc ordenador del seu món, que li dóna pervivència a través de les obres humanes perdurables com les muralles de la ciutat, les gestes heroiques i les generacions futures. Gilgamesh i Odisseu són homes pre-històrics en aquest sentit. La història com la defineix Patočka s'inicia amb la polis grega i el seu món polític, així com amb el naixement de la filosofia socràtica en aquest mateix context. Aquí s'obre un espai de llibertat entès com a espai de l'acció i la responsabilitat que s'exerceix en l'àmbit públic, amb els altres i per als altres, i no com en els antics imperis simplement de dalt cap a baix. És un espai en què l'individu esdevé ciutadà. Per als qui vegin problemàtic aquest punt com a inici de la història, Patočka també aclareix el seu plantejament: els assajos herètics concerneixen la història d'Europa, de fet, i com aquesta ha entrat en decadència a través dels segles en desarrelar-se d'aquest espai públic fundacional. L'adveniment del cristianisme i la seva evolució del platonisme clàssic, així com l'adveniment de la racionalitat moderna i de l'expansionisme imperialista porten a una era científico-tècnica, en què l'home ha esdevingut res més que un objecte per a si mateix. La cura de l'ànima que venia de Sòcrates ha quedat pel camí. En paraules de Patočka: "La vida humana segueix sense llar", és a dir, ens hem posat a cobert però no ens hem donat una llar. La vida humana no pertany al regne de les coses per més que hàgim passat segles fent veure que sí - aquí el pensament de Patočka beu del de Nietzsche, encara que reconegui que el pensament nietzschià ja no ens ofereixi solucions de futur per al segle vint. La idea central del llibre, en realitat, és la problematicitat mateixa de la història europea: la seva representació contínua com un progressiu esclariment de la raó humana, fins al punt de creure's superior per haver donat al món valors com la democràcia o els drets humans, col·lapsa finalment quan el segle vint en particular mostra la cara més lletja d'Europa. Dues guerres mundials, un Holocaust i tota una història d'esclavitud i imperialisme després, cal tornar a repensar on trobar aquesta llar que sembla que els humans no tinguem a l'univers. Patočka suggereix que el sentit és la recerca mateixa, però desenvolupa aquesta idea, de forma brillant, al darrer dels assajos i a través del seu concepte de la solidaritat dels pertorbats. La pregunta per les guerres mundials és la pregunta, de fet, per si no ens hem instal·lat en un permanent estat de guerra, dominat per les forces sistèmiques de tot allò que es pot quantificar: quan Patočka escriu el text, la segona guerra mundial s'ha vist continuada en la Guerra Freda, i no caldria anar gaire lluny per veure la seva continuïtat posterior, que Patočka no va arribar a veure, en els moviments geopolítics i les noves guerres imperialistes, que van continuar després de la caiguda del mur de Berlín. Per no parlar de la guerra dels Balcans, l'autèntica vergonya d'Europa que hagués esgarrifat Patočka. Pel que fa a les guerres mundials, doncs, es contraposen dues formes d'explicar-les: en termes relatius, des de fora, és a dir, des del món de la pau, i en termes absoluts, és a dir, com a experiència límit des del front. La retòrica utilitzada pels governs durant la primera guerra mundial, la de la guerra per acabar amb totes les guerres, contrasta de forma directa i existencial amb l'experiència real i totalment subjectiva de la fi del món i la manca de sentit que experimenta el soldat a la trinxera. És el moment Hiroshima, que cap statu quo de cap govern democràtic pot justificar. L'únic problema que planteja aquesta segona lectura, aquesta comprensió dràstica i traumàtica del no-res i de la mort, és que és una experiència individual. El pertorbat és algú que comprèn. Què passaria si cadascun d'aquests individus no estigués sol? Si els pertorbats arreu del món retornessin aquesta experiència última i fundacional al bell mig de l'espai públic? Jan Patočka va morir el 1977 per complicacions derivades del seu interrogatori policial durant la dura repressió al moviment txec Carta 77, del qual era portaveu. No crec que el món d'avui dia el sorprengués gaire: és cert que pertorbat no és exactament el mateix que indignat, i que les experiències límits tenen això, que són profundament subjectives. Però em sembla que Patočka comprendria el Black Lives Matter i el Fridays for Future, perquè no hem deixat de viure al món que ell descrivia. 
  Continguts: El llibre consta de diferents reflexions breus o assajos en què l'autor desenvolupa la problematicitat de la història europea fins arribar al segle vint. Als tres primers assajos, "Consideracions pre-històriques", "El principi de la història" i "Té un sentit la història?" l'autor parteix de la fenomenologia per plantejar la problematicitat de l'ésser humà com a ésser obert al món, i caracteritza el naixement d'aquesta problematicitat en la història. També analitza el desenvolupament d'aquesta recerca de sentit a través de la història europea. Els altres tres assajos, "Europa i l'herència europea fins a finals del segle XIX", "Sobre si la civilització tècnica és una civilització en decadència i per què" i "Les guerres del segle XX i el segle XX com a guerra" miren cap al món contemporani, per explicar els errors que s'han donat en aquest plantejament històric i que han portat a les atrocitats del segle vint. El text va acompanyat per un prefaci de Paul Ricoeur i dues glosses per part de l'autor que aclareixen petits detalls del raonament. 
  M'agrada: El seu parentesc amb La condició humana de Hannah Arendt, tot i que Patočka presenta una anàlisi completament original. El moment dels pertorbats, que apareix al final del llibre i il·lumina tot el text, tot i el pessimisme intrínsec de l'anàlisi. 

• agosto 07, 2020
• 19:36

  LUIS ROCA JUSMET HABLA SOBRE NIETZSCHE Y EL NIHILISMO

   » ‎ Materiales para pensar

   

• 10:22

  Entre místicos

   » ‎ El café de Ocata

  Estoy pasando el verano entre místicos: Santa Teresa, San Juan de la Cruz, San Juan de Ávila, Fray Luis... 

  Lo primero que llama la atención de todos ellos es lo divinamente bien que escriben. Hay algo en la alegre fluidez de su escritura que rezuma sinceridad notarial. Aunque lo que el fluir de la fuente dice no está al alcance de mi paladar, sí que cautiva a mis oídos.

  Sé que Ortega tenía razón cuando afirmaba que el filósofo ha de estar siempre a favor del teólogo (y no del místico), porque es el único que ofrece razones sobre Dios. Pero en lo no dicho de la vivencia del místico hay algo que, sin convencer, subyuga.

  Todo sería mucho más fácil si hubiera un terreno neutral entre el teólogo y el místico en el cual colocarse con pretensiones de objetividad. Pero ese terreno no existe. El teólogo busca tierra firme sobre la que asentarse, mientras que el místico se lanza al vacío, dejándote boquiabierto con la presencia de su ausencia.
  

  
  

• agosto 06, 2020
• 12:15

  Mil grues de paper (3)

   » ‎ telèmac
  Jo ja he fet la meva. #PeaceCrane2020 
  
  Alguns dels passos són complicats, però amb paciència i parant atenció als tutorials, es pot fer. 
  75 anys després d'Hiroshima (avui) i de Nagasaki (el diumenge) el clam continua essent per al desarmament nuclear. 
  [https:]]
  
  [https:]]
  
  [https:]]
  
  [https:]]
  
  
• 12:15

  Mil grues de paper (3)

   » ‎ telèmac
  Jo ja he fet la meva. #PeaceCrane2020 
  
  Alguns dels passos són complicats, però amb paciència i parant atenció als tutorials, es pot fer. 
  75 anys després d'Hiroshima (avui) i de Nagasaki (el diumenge) el clam continua essent per al desarmament nuclear. 
  [https:]]
  
  [https:]]
  
  [https:]]
  
  [https:]]
  
  

• 9:59

  Twitter en Pompeya

   » ‎ El café de Ocata
  
  En El Subjetivo
  
• agosto 05, 2020
• 10:42

  Echar la persiana

   » ‎ El café de Ocata
  Estaba decidido a echar la persiana y cerrar definitivamente este Café de Ocata, que tantos buenos momentos me ha deparado. Los tiempos cambian y hoy se lleva más el fogonazo de twitter que el texto del blog. Por otra parte, estoy empeñado en concentrarme en un par de proyectos que tengo entre manos que están demandando toda mi atención y la salud no se ha mostrado especialmente generosa conmigo este último mes. Todo conspiraba, pues, para decir adiós, cuando me llega este mail de mi querida amiga B.:  "Je vous dirai seulement que cette rencontre quotidianne me manque". De repente he ido recordando a todas las personas que he podido conocer gracias a este café y he decidido mantenerlo abierto, aunque, posiblemente, con una periodicidad más relajada.
  A pesar del incordio de la salud, estos meses han sido enormemente productivos. Uno de sus frutos más queridos, por inesperado, se verá el próximo uno de octubre sobre el escenario del TNC:
  
  En septiembre aparecerán también dos artículos. Uno, sobre conservadurismo, en Política exterior, y, otro, sobre educación, en Política y Prosa. Añadamos un libro de Scruton para el que he escrito el prólogo y, sobre todo, que el 31 de septiembre, finalmente, verá la luz este libro que hemos escrito a cuatro manos mi nieto Bruno (10 años) y yo. En él tengo puestas todas mis complacencias:
  
  Tengo, además, un par de libros entre manos. Uno de ellos es un encargo de la Compañía Nacional de Teatro Clásico.
  
  A todo esto hay que añadir las conferencias o entrevistas telemáticas. Este mes, por ejemplo, me esperan en Armeria (Colombia) y en San Martín (Argentina).
  Sirva, pues, esta entrada como aviso de que estoy vivo, de que El Café de Ocata sigue abierto en vacaciones... y de que ayer mi mujer y yo cumplimos 41 años de casados.
  

• 0:02

  El cementiri de Praga (#326)

   » ‎ telèmac
  Jo sempre he conegut persones que temien el complot d'algun enemic ocult, els jueus per a l'avi, els maçons per als jesuïtes, els jesuïtes per al meu pare garibaldí, els carbonaris per als reis de mig Europa, el rei esperonat pels capellans per als meus companys mazzinians, els il·lustrats de Baviera per a les policies de mig món, i així anar fent. Qui sap quanta altra gent hi ha encara en aquest món que es pensa que està amenaçada per una conspiració. Vet aquí una forma que es pot omplir a voluntat, a cadascú el seu complot. 
  Aquesta novel·la de l'autor italià Umberto Eco (1932-2016) es va publicar el 2010 i és una lectura francament divertida, si bé es pot fer una mica farragosa en determinats passatges. En aquest cas, la premissa de l'argument ho és tot, perquè la trama, inspirada clarament en les novel·les de fulletó del segle dinou, es basa simplement en amuntegar episodi rere episodi i aventura rere aventura de la vida del protagonista, cadascuna més estrambòtica i esbojarrada que l'anterior, fins a un desenllaç lleugerament obert pel que fa a la vida del protagonista, però definitivament tancat pel que fa a les implicacions històriques dels fets narrats. De fet, aquí Eco ens ofereix un curiós exercici de meta-història, en inserir el seu protagonista, el capità Simonini, dins d'una sèrie d'episodis històrics, com la unificació d'Itàlia, la Comuna de París, l'afer Dreyfus o la publicació dels Protocols dels Savis de Sió, i convertir-lo en una mà sinistra que manipula aquests fets a conveniència del govern que li pagui en aquell moment. Simonini és un notari que ven la seva habilitat per a la falsificació de documents al millor postor: el seu recurs continuat a la violència contrasta especialment amb el seu discurs hipòcrita, cínic i distanciat. És un personatge que es fa odiós pel seu racisme i la seva misogínia i per la seva manca d'escrúpols morals de cap tipus; destaca la mestria d'Eco a l'hora de crear un personatge així, que és autènticament desagradable, però que també es fa creïble en l'ambient històric que recrea. El teló de fons és la història de l'antisemitisme europeu: com que estem disposats a creure qualsevol teoria de la conspiració si ens sembla prou maca i assenyala l'enemic convenient, ens empassarem qualsevol martingala que ens arribi amb l'embolcall adequat, especialment quan arribi en el moment adequat: anys després que els Protocols fossin desacreditats com a falsificació, Hitler encara s'hi aferrava en el seu Mein Kampf perquè servien els seus interessos polítics. I la pròpia forma de la novel·la de fulletó ens apunta en aquesta direcció: en un exercici d'anàlisi brillant, Eco ens llegeix l'atractiu de El comte de Montecristo d'Alexandre Dumas precisament en aquests termes, ja que ens atrau més una conspiració a l'ombra per explicar totes les dissorts i vicissituds del seu protagonista que haver-nos de resignar simplement a acceptar les desgràcies que ens venen donades per la vida sense cap motivació concreta. Si heu llegit Número Zero, la darrera novel·la que Eco va publicar, hi trobareu l'aire de família entre totes dues: en una època de fake news, en què la veritat ha quedat devaluada a ulls de l'opinió pública, la mirada d'Eco ens fa reflexionar sobre aquesta tendència al llarg de la història, sense perdre mai el seu humor negre i punyent. Per complicar una mica l'argument - no seria Eco si no fos més complicat que això - el protagonista es desdobla en dues personalitats diferents, i ha d'esbrinar d'on ha sortit l'abat Dalla Piccola, que s'immisceix en la seva narració, aportant-hi detalls que Simonini no recorda. Si no teniu unes nocions prèvies sobre la història de l'antisemitisme europeu, estaria bé que consultéssiu una mica d'informació sobre el tema per entendre millor la idea principal de l'argument de la novel·la. A part d'això, és una bona recomanació si ja coneixeu la ficció d'Umberto Eco i us acomoda la novel·la històrica, tot i que en aquest cas amb el característic toc metatextual d'Eco. 
  Sinopsi: El capità Simonini és un personatge misteriós que es dedica a crear falsificacions de documents legals per als seus clients. Aviat entra en contacte amb els serveis secrets italians, que l'envien a manipular la campanya siciliana de Garibaldi. A partir d'aquests fets, s'ha d'exiliar a París, on viu la resta de la seva vida treballant per als serveis secrets francesos, prussians i russos. Gran part de la seva carrera professional és muntar conspiracions per tal d'acusar diversos col·lectius - especialment els jueus i els maçons - de conspiracions mundials contra l'hegemonia de les potències europees. L'argument entrecreua Simonini constantment amb determinats esdeveniments històrics. 
  M'agrada: El seu to humorístic per sobre de tot, i la reflexió més general que fa l'argument sobre les falsedats històriques i les teories de la conspiració. 
  No m'agrada: Cap a meitat de la novel·la, un cop descoberta la dinàmica de l'argument, el misteri de la narració es fa una mica més previsible i els episodis un punt repetitius. 

• agosto 04, 2020
• 13:03

  Escuelas que emocionan

   » ‎ Aprender a Pensar

  Esta obra tiene como objetivo principal que el alumnado, los docentes y los demás miembros de la comunidad educativa no tengan miedo a las emociones, se permitan sentir libremente, reconocerlo y comprender qué influencia ejerce en lo que dicen y hacen.

  

  
  Las emociones ayudan a aprender y a recordar lo aprendido. Las vivencias que han estado rodeadas de emociones intensas se graban y se recuperan mejor. Por eso es tan importante aprender emocionándose.
  La vida en el centro educativo constituye una magnífica posibilidad para tejer una amplia gama de relaciones afectivas que favorezcan el aprendizaje y el bienestar. Una escuela que emociona es un escenario donde el alumno tiene la oportunidad de aprender y ser feliz.

  Sobre el autor

  

  José Ramiro Viso Alonso es doctor en Educación, licenciado en Psicología Clínica y especialista en innovación educativa, inteligencia emocional y procesos de aprendizaje. Lleva 25 años como profesor
  en diferentes ámbitos: Universidad, Bachillerato, Educación Secundaria y Formación Continua del profesorado. Actualmente, desarrolla su labor como profesor de Pedagogía Terapéutica e Inclusiva y Orientador de Educación Secundaria en un colegio de Toledo. Recientemente, ha abierto un canal de Youtube (youtube doctorviso.com) y un blog (www.doctorviso. com) para seguir divulgando sus conocimientos.

  Primeras páginas de Escuelas que emocionanDescarga

  La entrada Escuelas que emocionan se publicó primero en Aprender a pensar.

• 12:56

  Corrents epistemològiques.

   » ‎ La pitxa un lio
  
  
  
  ¿Existe el bosón de Higgs?Un REALISTA diría que sí. Fue predicho por el modelo estándar y su existencia se comprobó más tarde experimentalmente.Un EMPIRISTA CONSTRUCTIVO (van Fraassen) diría que la evidencia empírica es como si existiera el bosón de Higgs, pero no podemos comprometernos con su existencia, porque esto es ir más allá de lo que epistémicamente nos permite la experiencia.Un INSTRUMENTALISTA (o un POSITIVISTA) diría que la pregunta es irrelevante o está mal planteada. Lo que importa es que el modelo estándar sea capaz de hacer buenas predicciones y sirva para objetivos de control de la realidad.Un CONSTRUCTIVISTA SOCIAL diría que el bosón de Higgs existe en tanto que constructo social, es decir su existencia “real” comenzó al ser propuesto dentro del modelo estándar. Existe solo en la medida en que los científicos han cerrado un acuerdo en torno a él.Un CONVENCIONALISTA diría algo parecido. La existencia del bosón de Higgs es convencional. Se acepta porque es útil para explicar de forma simple hechos complejos.Un FENOMENISTA diría que el bosón es una mera hipótesis para salvar los fenómenos. Lo que importa es estructurar dichos fenómenos mediante esa u otra hipótesis. No hay más realidad que los fenómenos.
  
  Antonio Diéguez Lucena, Resumen apresurado de las principales corrientes epistemológicas en filosofía de la ciencia, faceb0ok, 23/07/2020

• agosto 02, 2020
• 10:41

  Cultivant el pensament crític

   » ‎ Filosofia para todos
  

  Casa Elizalde de Barcelona

  Curs de formació d'octubre a novembre

  Calendari: 1, 8, 15, 22 i 29 d’octubre, 5 i 12 de novembre

  Horari: Dijous de 19’15 a 21’15 h.

  Professor: Joan Méndez

   

  Pensament crític  

  Descripció de les sessions / Contingut del taller:

  1. El vaixell de Teseu i la identitat personal

  2. La dialèctica de l’amo i l’esclau

  3. Utilitat filosòfica dels dilemes morals

  ... (... continúa)
• 10:37

  Llegir filosofia: les principals obres del pensament

   » ‎ Filosofia para todos
  

  Casa Elizalde de Barcelona

  Curs de formació de setembre a novembre

  Calendari: 28 de setembre, 5, 19 i 26 d'octubre, 2, 9 i 16 de novembre

  Horari: Dilluns de 16'45 a 18'45 h.

  Professor: Joan Méndez

   

  Programa

  Dedicarem cada sessió a l'anàlisi i comentari de les següents obres:
  

  1. Emilio Lledó, Memòria de l’ètica.  

  2. Elisabeth Badinter, El hombre no es un enemigo a batir.

  3. David Edmonds i John Eidinow, El gos de Rousseau.

  4. Irvin Yalom, La teràpia Schopen

  ... (... continúa)

• agosto 01, 2020
• 12:32

  Sobre la gratitud

   » ‎ aprendre a pensar
  
  
  Un nuevo artículo en la revista Homonosapiens titulado Sobre la gratitud:
  

  Nuestros padres nos han enseñado desde muy pequeños que es de buena educación dar las gracias y es de mala educación el no hacerlo. Con ello me estoy refiriendo a una educación que está vinculada a la obediencia, al deber, a lo correcto. Pero, más allá de una educación meramente formal, que considero necesaria en cuanto propicia una mejor convivencia, se da otra acepción de la gratitud desde una dimensión más profunda y radical en nuestra existencia, que es lo que trataré de hilvanar a continuación, y que no pretende, en absoluto, substituir o negar la anterior, sino nutrirla y enriquecerla.

  Primero de todo, quiero recalcar que una de las cuestiones que más me ha dado que pensar, en mi trabajo de autoconocimiento, ha sido el de la gratitud, y es en el que he intentado -e intento- poner más luz. Partiré, pues, de mi singular experiencia para profundizar más en la cuestión. Recibí una educación en la que me dijeron que dar las gracias suponía deber algo a alguien o, en caso contrario, que me debían algo si me las daban a mí. Y, aunque, es cierto que prefería que me debieran antes de deber yo algo, pude vislumbrar que, en realidad, la gratitud tiene que ver mucho con el amor. En este caso el amor es colocarse de alguna manera en la posición del dar, pero no de un dar que espera algo, que exige algo, sino de un dar incondicional y que se “abre” también al otro: “no hay un dar sin recibir”. La gratitud, pues, parte de ese querer sin condiciones, expectativas y exigencias. La gratitud, por tanto, tiene que ver con el amor, con el amor que soy, que somos, con la unidad con el Todo. Jäger Wiligis en su obra Sobre el amor nos dice:

  Más bien (el amor) intenta hacer accesible un territorio para la unión íntima, que supere ampliamente el «Yo te amo» y el «Tú me amas». Se trata del terreno de la unidad con todos y con cada uno. Supera la visión antropocéntrica del mundo y nuestro egocentrismo. Coloca en el foco de atención las verdades de fondo y hace que sean accesibles nuestros lazos con las causas más profundas de nuestro ser. Aquí no se experimenta el yo como algo separado de todo lo demás, sino como una ola del océano.

  En el acto de agradecer más genuino se da, pues, un reconocimiento de algo. Recibimos lo que se nos da, o se nos presenta, como algo valioso y, a la vez, expresamos ese reconocimiento de forma íntima y/o verbal. Y, ahí viene uno de mis campos de batalla más encarnizados: ¿cómo voy a reconocer esos actos que resultan dolorosos, injustos o aberrantes? Y, haciendo referencia en nuestro contexto actual al coronavirus, ¿cómo vamos a agradecer que amenace un virus nuestra vida y nuestra estabilidad económica? De primeras, resulta de poco sentido común e ilógico agradecer lo que aparentemente nos daña; aunque es bien sabido, que el sentido común y la lógica no siempre van de la mano de la verdad más profunda y radical. Se acepta, de forma generalizada, por tanto, una creencia basada en que es de agradecer lo «positivo» y lo «agradable», pero no lo que sentimos que nos «pesa» o limita. Normalmente, se entiende como algo que nos aleja de la vida buena, y que emerge de concepciones simplistas de la felicidad, que no atienden a abrirse a todas las dimensiones de la vida. Sin embargo, no hay alegría sin transitar la tristeza de momentos dolorosos, ni tampoco haber aprendido de las dificultades. Y eso es, cuando ocurre evidentemente, es de agradecer, porque comporta más comprensión y, por tanto, más verdad. Nietzsche, en la Gaya ciencia nos da un buena lección de ello: 

  Vivir: esto significa para nosotros transformar constantemente en luz y llama todo lo que somos, también todo lo que nos afecta, y no podemos en modo alguno hacer otra cosa. Y en lo que concierne a la enfermedad, ¿no estaríamos casi tentados de preguntar si podemos siquiera prescindir de ella? Sólo el gran dolor es el liberador último del espíritu… Sólo el gran dolor, aquel largo y lento dolor que se toma tiempo, en el que somos quemados como madera verde, por así decir, nos fuerza a nosotros filósofos a descender a nuestra última profundidad y a despojarnos de toda la confianza, de toda la placidez, de todos los velos, de la gentileza y la mezquindad en  las que tal vez hemos instalado nuestra humanidad. No estoy seguro si el dolor nos «mejora», pero sé que nos vuelve más profundos.                                      

  El agradecimiento desde la filosofía sapiencial está íntimamente unido con “vivirnos” desde nuestra identidad última y más profunda, que no es más que nuestra capacidad de amar, comprender y crear, cualidades esenciales del ser humano. Desde este lugar es desde donde podemos hacer posible un cambio de mirada para poder ejercitarnos en el agradecimiento más profundo: en contemplar como la Vida se manifiesta a través de nosotros. Se nos hace evidente que no tan solo nos conforma lo que nos conmueve y nos alegra, sino también lo que nos entristece y nos da miedo. En todo ello se encuentra la posibilidad de profundizar y ahondar en la realidad del ser humano, que es, esencialmente, la misma en todos los seres humanos. Y en ese reconocimiento profundo de quiénes somos es donde se nos hace evidente que la Vida nos posee y se manifiesta a través de nosotros. Agradecer íntimamente esto es todo un ejercicio vital que nos remite a la vida buena. 

  La mejor expresión de nosotros viene, por tanto, a través del reconocimiento esencial de quiénes somos y, de ahí surge el agradecimiento más profundo y genuino. No en vano, se difundió en los clásicos, entre ellos a Sócrates, la práctica del autoconocimiento con el objetivo de ahondar en el conocimiento de la realidad humana. Esa ingente tarea de muchos pensadores, para dar más luz a nuestra conciencia, es también otro motivo de agradecimiento, ya que nos muestra la idea de que en nuestro interior se halla la chispa que nos trasciende y que también nos alimenta. Recordando a Pierre Hadot: “a través de la introspección accedemos a la Universalidad del pensamiento del Todo”.  ¿Quién soy yo? Soy anhelo y deseo de verdad y, en esa verdad, reside la evidencia de que soy con los otros y con el mundo que me sostiene. Para agradecer, pues, es necesario abrir bien los ojos. Es aquí donde radica la actitud filosófica de un saber vinculado a un “despertar”. Miremos, pues, el mundo con esos ojos, “que nos permitan dotar de alas nuestras almas”.  Tal como dice Filón: 

  Quienes practican la sabiduría están en excelente disposición para contemplar la naturaleza y todo lo que ella contiene; observan la tierra, el mar, el aire y el cielo con todos sus moradores; gozan pensando en la luna, en el sol, en los demás astros, errantes y fijos, en sus evoluciones y si bien a causa del cuerpo están atados aquí abajo, a la tierra, dotan de alas a sus almas a fin de avanzar entre el éter y contemplar las potencias que allá habitan, como conviene a verdaderos ciudadanos del mundo. Rebosantes de este modo de una perfecta excelencia, acostumbrados a no tomar en consideración los males del cuerpo ni las cosas exteriores […] se entiende que tales hombres, en los goces de sus virtudes, pueden convertir su vida entera en una fiesta.

   

• 0:01

  Un lloc anomenat Antany (#325)

   » ‎ telèmac
  L'amor diví, com qualsevol altre amor, de vegades pot ser pesat. Però l'home va madurar i va decidir de desempallegar-se del seu amant molest. "Deixa'm marxar", va dir. "Fes que pugui conèixer el món a la meva manera i equipa'm per al viatge." "Sense mi no te'n sortiràs", va dir Déu a l'home. "No te'n vagis." "Va, no exageris", va dir l'home, i Déu, decebut, li va inclinar la branca d'una pomera. Déu es va quedar sol i s'enyorava. Va somiar que era ell qui havia desterrat l'home del paradís, perquè no era capaç de suportar la idea dolorosa d'haver estat abandonat. 
  Aquesta novel·la de l'autora polonesa Olga Tokarczuk es va publicar originalment l'any 1996 i és una magnífica lectura si us voleu aproximar per primera vegada a l'obra d'aquesta autora. L'Antany és un indret perdut al cor de la Polònia rural, protegit per quatre arcàngels, que veu com el temps s'escola per les mans dels seus habitants, en una lluita constant entre la natura i la tècnica a través dels fluxos de la història. Amb una prosa poètica bellíssima i el recurs constant al realisme màgic, Un lloc anomenat Antany ens ofereix una saga familiar a través de tres generacions que acaben aprenent diferents maneres d'adaptar-se a un món en constant canvi i moviment. És també un relat de violències successives que els habitants d'Antany i dels pobles de la rodalia han d'aprendre a suportar, amb estoïcisme, perquè queden atrapats en el constant moviment de nacions senceres cap a l'est i cap a l'oest. El relat obre, al principi, amb els soldats tsaristes emportant-se un dels protagonistes, el moliner Michał, a lluitar lluny de casa l'any 1914; quan, de la mà del pinxo saberut Ivan Mukta, els soldats russos tornen dècades després a alliberar l'Antany del domini alemany, quasi costa imaginar que han passat trenta anys d'una escena a l'altra. El segrest dels jueus del poble a mans dels alemanys, amb la complicitat velada dels camperols polonesos, és un trauma que alguns dels protagonistes guardaran per sempre. La matança de Katyn, amb prou feines esmentada de passada, ni tan sols pel seu nom, és testimoniada per un fantasma local, que en mira el resultat amb ràbia i frustració impotents. Les violències polítiques del segle vint tenen el seu reflex en petit en les violències domèstiques i locals que han de patir les dones en el si de la casa, una violència reduïda i a petita escala que de vegades opera de formes extremadament retorçades i cruels: la manca d'educació per a les dones, els seus desitjos frustrats, la dependència econòmica d'un marit que acaba abandonant-les, l'esclavitud d'una maternitat tot sovint forçada. Una de les imatges centrals del relat, el molí que esdevé el centre de l'Antany, actua de reflex d'aquesta dualitat. El moliner torna de la guerra del 14 amb un curiós botí de guerra robat en alguna casa, segurament, al front rus: un molinet de cafè portàtil que Michał regala a la seva filla Misia. Al llarg d'aquesta història de resiliència contra els cops de la vida i de la història, els personatges es van revelant, de fet, com a arquetips de totes les històries i a la vegada com a personatges reals de carn i os; l'equilibri en aquest sentit és certament remarcable. La dona remeiera, l'home salvatge dels boscos, l'antic senyor feudal reconvertit en savi dins la seva torre, la donzella que es transforma irremeiablement en anciana, són personatges que ens van remetent una vegada i una altra a trops dels contes de fades, de la mitologia clàssica i dels grans relats. Les imatges bíbliques hi són presents constantment, però l'autora les revisita una vegada i una altra de formes profundament suggestives: la vella Florentynka, per exemple, és una mena de paral·lel del personatge de Job; tanmateix, la novel·la li ofereix una restitució de la família perduda força diferent del relat bíblic, i un desenllaç molt més fosc a la seva història. De la mateixa forma, la imatgeria religiosa ens apunta a la imatge d'un Déu silent i impotent davant les desgràcies dels homes, sotmès als fluxos vitals d'una natura molt més gran i inexorable que ell mateix. En aquest sentit, la constant confrontació d'arquetips masculins i femenins és una de les imatges més potents i recurrents del relat: els dos rius, el Blanc i el Negre, el bosc contra la carretera, el món de dins contra el món de fora, el món estructurat de les lleis del mossèn contra la natura desbocada del riu que nega les seves prades. Ara bé, també és cert que els personatges no acaben de caure exactament en cap de les dues categories, o més aviat les visiten totes en les seves múltiples facetes: hi trobem dones fortes i dones sotmeses, dones que es rebel·len de formes extremadament ambivalents, pares que actuen com a mares i mares que actuen com a pares, homes explotadors i homes amants, i que de vegades són les dues coses a la vegada, donades les circumstàncies. A través del segle vint, doncs, tots aquests relats es van desplegant amb una inexorabilitat tan incontestable com el mateix pas del temps, a través dels esdeveniments històrics més significatius a la Polònia del segle vint, des de la Primera Guerra Mundial a l'auge de Solidaritat. Aquesta novel·la ha estat sovint comparada a Cien años de soledad de Márquez, pel seu accent en el realisme màgic, en el microcosmos d'un paratge petit i per ser una saga familiar, però a l'hora de llegir-lo ambdues obres m'han semblat força diferents. Alguns passatges m'han recordat més Italo Calvino que no pas Márquez, però això és la meva percepció personal, perquè fa molts anys que vaig llegir Cien años de soledad i no me'n recordo gaire. Una molt bona recomanació si no coneixeu Olga Tokarczuk i voleu tenir una idea sobre la seva obra; m'ha semblat una lectura molt més lineal i senzilla que Llaureu sobre els ossos dels morts, tot i que aquesta última novel·la em va enganxar més i em va semblar més original. 
  Sinopsi: En un paratge mític al cor de Polònia a principis del segle vint, el moliner Michał és cridat a lluitar amb l'exèrcit tsarista el 1914. El seu retorn al molí, cinc anys després, no sembla canviar la vida dels habitants d'Antany significativament. No serà fins la Segona Guerra Mundial que els fets que els colpiran els parteixin per la meitat, amb els abusos i les violències sistemàtics d'ambdós exèrcits ocupants, la matança de tots els jueus dels pobles del voltant, i la impotència de la resistència polonesa. El món de després de la guerra els canvia de formes molt més subtils, en tant que el país es transformarà en una república soviètica, i alguns dels habitants de l'Antany aprendran a congraciar-se amb les noves autoritats per tal de millorar materialment la seva vida. Als marges del molí, els móns del bosc i dels rius encerclen els habitants de l'Antany a la seva pròpia bombolla, impedint-los d'arribar a abandonar mai aquest indret. 
  M'agrada: La seva prosa poètica, totalment preciosista, i amb una minuciosa atenció al detall. També el seu recurs constant a la simbologia i els trops de les narracions tradicionals, sempre subvertides d'alguna forma original i sorprenent.  
• julio 31, 2020
• 16:49

  Discurs d'elogi a John Lewis

   » ‎ telèmac
  Sincer, sentit, i profundament polític. Al seu discurs d'elogi al funeral del congressista, activista pro-drets civils i líder de la marxa de Selma John Lewis, el president Obama ha adreçat l'actual polèmica al voltant de les properes eleccions presidencials al novembre. 
  Podeu veure el discurs sencer amb subtítols en anglès: 
  
  I aquí podeu llegir-ne la transcripció sencera: 
  [https:]]
  
  
  Això són només uns fragments, perquè us en feu a la idea. La traducció és meva: 
  
  En John Lewis començava a tenir una idea al cap, una idea que no el deixava i que es va apoderar d'ell - que la resistència no violenta i la desobediència civil eren els mitjans per canviar lleis, però també per canviar cors, canviar ments, i canviar nacions, i canviar el món. 
  
  En John només tenia vint anys. Però va posar aquests vint anys al centre de la taula, jugant-s'ho tot, tot el que tenia, perquè el seu exemple desafiés segles de convencions, i generacions de violència brutal, i innumerables indignitats diàries patides pels afroamericans. Com Joan Baptista preparant el camí, com aquells profetes de l'Antic Testament que deien la veritat als reis, en John Lewis no va dubtar - va seguir pujant als autobusos i asseient-se a les barres dels restaurants, i li van fer fitxa policial una vegada i una altra, i una vegada i una altra va caminar en les marxes per la missió de canviar Amèrica. 
  
  Quin ideal més radical. Quina noció més revolucionària. La idea que qualsevol de nosaltres, gent ordinària, un noi de Troy, pot plantar cara als poders i institucions i dir que no, que això no és correcte, no és cert, no és just. Ho podem fer millor. Al camp de batalla de la justícia, els americans com en John, els americans com els reverends Lowery i C. T. Vivian, dos altres patriotes que també hem perdut aquest any, ens van alliberar a tots del que molts americans havien donat per fet. Amèrica va ser construïda per gent com ells. Amèrica va ser construïda per la gent com en John Lewis. Ell com molts altres en la nostra història va portar aquest país una mica més a prop dels nostres ideals més alts. I algun dia, quan acabem el llarg viatge cap a la llibertat; quan formem una unió més perfecta - ja sigui d'aquí a anys, o dècades, o fins i tot si triga uns altres dos segles - en John Lewis serà un pare fundador d'aquesta Amèrica més plena, més justa i millor. 
  
  Però la prova de la seva fe es va convertir en perseverança. Ell sabia que la marxa no s'ha acabat, que la cursa encara no s'ha guanyat, que encara no hem arribat a aquella destinació beneïda on siguem jutjats pel contingut del nostre caràcter. Ell sabia per la seva pròpia vida que el progrés és fràgil; que hem d'estar alerta contra els corrents foscos de la història d'aquest país, de la nostra pròpia història, amb els seus remolins de violència i odi i desesperació que sempre poden tornar a alçar-se. Potser en Bull Connor ja no hi és. Però avui dia veiem amb els nostres propis ulls agents de policia amb el genoll sobre el coll d'afroamericans. Potser en George Wallace ja no hi és. Però veiem com el nostre govern federal envia agents amb gas lacrimogen i porres contra manifestants pacífics. Potser ja no hem d'endevinar el nombre de caramels que hi ha dins d'un pot abans de poder votar. Però mentre som aquí, hi ha persones al poder que fan el màxim que poden perquè la gent no vagi a votar: tancant centres de votació, i discriminant minories i estudiants amb lleis d'identificació més restrictives, i atacant el nostre dret a vot amb precisió quirúrgica, fins i tot obstaculitzant el servei de correus a l'hora d'organitzar una votació que dependrà dels vots per correu perquè la gent no es contagiï. 
  
  Ell deia que mentre li quedés un alè de vida al cos faria tot el que pogués per protegir aquesta democràcia. Que mentre tinguem un alè de vida al cos, hem de continuar amb aquesta causa. Si volem que els nostres fills creixin en una democràcia - no tan sols amb eleccions, sinó una democràcia autèntica, representativa, amb un gran cor, tolerant, vibrant i inclusiva, que es recreï constantment, aleshores haurem de ser més com en John. No hem de fer totes les coses que va haver de fer ell perquè ell ja les va fer per nosaltres. Però hem de fer alguna cosa. Com el Senyor va dir a Pau: "No tinguis por, segueix parlant; no callis, perquè jo estic amb tu, i ningú no t'atacarà ni et farà mal, perquè n'hi ha molts en aquesta ciutat que són la meva gent." Així que tothom ha d'anar a votar. N'hi ha molts a la ciutat que són amb nosaltres, però no podem quedar-nos sense fer res. 
  
  Així que també haurem de recordar el que va dir en John: "Si no feu tot el que podeu per canviar les coses, es quedaran igual. Només passeu per aquest camí una vegada. Li heu de donar tot el que tingueu." Mentre la gent jove s'estigui manifestant al carrer, amb l'esperança de canvis reals, jo tinc l'esperança que no podem deixar-los a l'estacada a l'hora de votar. No quan poques eleccions han estat tan urgents, i a tants nivells, com aquesta. No podem concebre el vot com un encàrrec que hem de fer si tenim una estona. L'hem de concebre com l'acció més important que podem emprendre en nom de la democràcia. Com en John, li hem de donar tot el que tinguem. 

• julio 29, 2020
• 20:42

  Comer es de pobres

   » ‎ Filosofía para cavernícolas

  “Comer es de pobres”. Lo repite mi amiga la pintora Carmen Rodríguez Palop cada vez que, en mitad de una conversación de barra, alguien sugiere apoltronarse a comer en una mesa. Esa necesidad – o mucho peor: ese gusto – de apesebrarse frente a un plato a llenarse la boca de materia orgánica en descomposición – en lugar de usarla para lo que Dios la hizo, esto es, para recrear el mundo con ella – es de gente, piensa ella, con muy poca alma.

  En la misma línea, leía al editor Andreu Jaume recordándonos cómo el culto contemporáneo al cuerpo (esa cosa idealizada por el cuñadismo metafísico), esto es, a la salud, al deporte, al sexo, al despelote sin complejos (¡Ah, el horror! ¡El horror!) y a la gastronomía, están relegando al espíritu y al lógos a una posición marginal. Los cocineros – decía Jaume – son ahora nuestros filósofos – una reducción gaseosa de los más líquidos y posmodernos –.

  Por esto admiro la defensa desenfadada y sin esperanzas (¿habrá otra más digna?) que hace la Palop del espíritu sobre la carne, de la figura erguida, en vigilia perpetua, del conversador de barra – vino en ristre y escudo de tapa contra la gula – frente a la sanchopancesca del que busca apoltronarse junto a un plato. Fíjense que la afición desmedida a sentarse a comer es siempre un síntoma de decadencia moral y cultural (y, políticamente, de que hay principios que cocer al hedor de apetitos más crudos). Por ello, cuando uno cree no creer ya nada (y le faltan criadillas para darse a drogas más potentes) se tira a la manduca como animal de granja o bellota (según la renta). Y que, por lo mismo, una civilización comienza su declive cuando del frugal avituallamiento en campaña – y el culto al vino – pasa al boato de los banquetes – y a otras y más apolíneas flatulencias –. Recrearse en la comida es depresivo, terminal, la más vana huida hacia el barro y la tumba – o, cuando menos, hacia el sopor y la siesta –. 

  Pero lo peor es que el imperio de esa figura tontorrona, sentimental, frívola y tolerante con todo (lo que no amenace su interés) del gordo Sancho Panza (hoy encarnado – o empanado – en parte en el “amante de la gastronomía”), no solo representa, sublimado, el orbe burgués (es su arquetipo moral, tan distinto al del guerrero, el sabio o el santo, todos ellos humanamente en forma, esto es: bélica o espiritualmente activos), sino que ha colonizado (de “colon” y no de “colonus”) el espacio popular – el de las tabernas, por ejemplo, sustituidas por franquicias de mesa obligada y engorde por turno –  y empapado lo que hoy se nos quiere hacer tragar como cultura. Comprueben, si no, el desenfrenado festín de menudillos en torno a lo gastronómico con el que se anda empachando a la gente (programas y concursos de cocina, secciones sobre el “arte de comer” en los periódicos, cocineros opinando en los platós, gastro-bares, rutas gastronómicas…), si bien no todos comen aquí en la misma olla.  Así, mientras el neoproletariado saca barriga, y hasta obesidad mórbida, cenando frente al masterchef de la tele, la neoburguesía – incluyendo la progre y descreída ya de toda resistencia al consumo – luce la forma del viejo proletario famélico adoptando “posiciones ético-filosóficas” no menos ligadas al condumio: el vegetarianismo, el slow food, los alimentos orgánicos, el sibaritismo erudito, el cosmopolitismo culinario, la religión hortelana… Se ve que la democratización de las proteínas obliga a una versión más distinguida del culto al estómago.

  Sin embargo, y de milagro, junto a este guiso cultural soso e insípido (la excepción pantagruélica se vuelve hastío cuando se convierte en norma), aún sobrevive la figura asténica y quijotesca, raciocinante o mística – según el vino – del conversador de barra, siempre con el hambre justa que requiere el ingenio. Por esta figuración tan griega del espíritu trasiegan aún nuestra raíz y nuestro sino. Cultívenla y abandonen esa obsesión pueril por amamonarsecomiendo, hablar de comida, fotografiar platos, buscar mesa… No lo olviden: aunque se deje usted timar (cuestión de imagen) en los locales más cooldel universo, la verdad no se cocina, y comer seguirá siendo cosa de pobres. No de solemnidad, sino de espíritu.

  Este artículo fue originalmente publicado en El Periódico Extremadura. Para leer el artículo en prensa pulsar aquí. 

  
  

• 0:20

  Podem abolir les presons? (#324)

   » ‎ telèmac
  El fet, per exemple, que moltes empreses amb mercats internacionals ara depenguin de les presons com a font important de beneficis ens ajuda a entendre la rapidesa amb què les presons van començar a proliferar en un moment en què els estudis oficials indicaven que l'índex de criminalitat disminuïa. 
  Publicat originalment el 2003 i editat en català per primera vegada aquest mateix any, aquest text de la filòsofa marxista i activista per als drets civils Angela Davis és una reflexió aguda i pertinent sobre el sistema carcerari actual i els motius i arguments que donen força al moviment abolicionista, és a dir, la postura que defensa l'abolició del sistema de presons. Reconec que no n'havia sentit a parlar mai i, tot i que d'entrada la idea pot sonar massa radical o utòpica, el que Davis ens proposa en aquest breu assaig és repensar la nostra forma de mirar el crim i el sistema carcerari i, des d'aquesta òptica crítica amb el sistema tal com està muntat, començar a repensar fórmules alternatives que poguessin conduir en un futur a una societat sense presons. L'anàlisi de Davis està basada, evidentment, en el sistema penitenciari estatunidenc i les evolucions històriques recents d'aquest país. Part dels seus arguments, però, són fàcils d'extrapolar a la resta del món. Per als qui consideren la proposta massa utòpica sense haver-ne analitzat als arguments, Davis fa una anàlisi històrica de fenòmens de racisme estructural a la història dels Estats Units, com l'esclavitud, el linxament o la segregació, i ens proposa simplement que la societat americana del moment va interioritzar aquestes institucions durant molts anys de la seva història, i que l'abolició d'aquestes estructures sonava igual d'idealista, irrealitzable i utòpica. Aquestes arrels històriques apunten cap a un sistema de criminalització sistemàtica de les minories racials, que a la vegada revela connexions certament pertorbadores amb la dinàmica de creixement autosostingut del capitalisme. La ràpida industrialització dels estats del sud dels Estats Units després de l'abolició de l'esclavitud, per exemple, té molt a veure amb l'ús de la mà d'obra dels presos, majoritàriament negres, i les connexions capitalistes del sistema carcerari troben la seva màxima expressió quan, a partir dels anys vuitanta del segle vint, durant el mandat del president Reagan, es comença a construir el "complex industrial carcerari", és a dir, una xarxa d'interessos corporatius al voltant de la seguretat i la provisió de serveis a les presons, quan no directament la privatització de les presons. Aquest fenomen va portar a un augment exponencial de la població carcerària en les últimes dècades, incloent-hi també l'augment igualment exponencial de les presons per a dones. El biaix de gènere en el sistema punitiu és un altre dels aspectes que l'autora analitza en aquest treball, així com la delicada posició del feminisme al respecte: en un sistema radicalment injust contra les minories criminalitzades, la reivindicació de la igualtat entre reclusos i recluses ha portat, paradoxalment, a l'enduriment de les condicions de vida tant d'uns com d'altres, tenint en compte també el biaix sexual dels abusos que es produeixen a les presons per a dones. Un altre aspecte que el text tracta més de passada i col·lateralment és el dels altres col·lectius penalitzats que no es troben a les presons, com per exemple els reclusos als centres de detenció d'immigrants o als centres de menors. El darrer capítol del text proposa alternatives força realistes i coherents per tal de crear un món futur sense presons. De vegades, és en el darrer capítol ("solucions" o "alternatives") on els assajos filosòfics poden perdre pistonada, fins i tot quan ofereixen les diagnosis més lúcides i crítiques, però en aquest cas la proposta sorprèn i impacta precisament per la seva senzillesa. Les solucions aportades per Davis se situen en dos blocs: d'una banda, la lluita contra el desmantellament recent de l'estat del benestar i, per tant, contra la criminalitat com a problema d'arrel socioeconòmica i racial i, d'altra banda, la substitució del concepte de justicia punitiva pel de justícia reparadora o retributiva, que desvincula la relació aparentment necessària entre crim i càstig. En el primer bloc és on les solucions poden sonar més familiars als lectors d'esquerres: la revitalització de l'educació, la millora del sistema sanitari públic, la descriminalització de pràctiques com el consum de drogues o la prostitució, la promoció dels drets dels migrants i la lluita contra la violència masclista en són uns quants exemples. En el segon bloc les iniciatives històriques per proposar sistemes retributius de justícia, o mètodes alternatius al sistema judicial per a la resolució de conflictes, com la mediació, han tingut manifestacions en el passat que són ben conegudes. En definitiva, una lectura que pot ser molt profitosa per a tothom en general, i que planteja un debat sobre la societat contemporània tal com està construïda que resulta més necessari i vigent que mai. 
  Continguts: El primer capítol és una introducció clara i entenedora als temes principals tractats al llibre. El segon capítol explora les arrels històriques del racisme als Estats Units, i les connexions entre les estructures racistes de l'esclavatge, el linxament i la segregació amb el seu successor històric, el sistema carcerari. L'ús dels presos com a mà d'obra gratuïta en el procés d'industrialització del Sud apunta ja a la futura privatització i mercantilització del sistema carcerari que es durà a terme durant les últimes dècades del segle vint. El capítol tercer analitza, també històricament, el concepte de rehabilitació lligat a la Il·lustració europea i el seu impacte en la Revolució Americana, i el retrocés generalitzat d'aquest concepte en el sistema carcerari a partir de la implementació del complex industrial carcerari. El capítol quart se centra en la perspectiva específica de les dones dins la presó, per analitzar les estructures sexistes que permeen les institucions penitenciàries. El capítol cinquè analitza el complex industrial carcerari que converteix les empreses privades en principals beneficiàries del sistema carcerari i del seu creixement, i que porta com a conseqüència la progressiva privatització dels sistemes carceraris arreu del món. Aquesta dinàmica es veu íntimament relacionada amb els processos de desmantellament de l'estat del benestar i de desindustrialització que marquen el tombant del segle vint-i-u. El capítol sisè aborda alternatives abolicionistes al sistema carcerari actual, centrat en la discriminació sistèmica de les minories i una noció de justícia que és eminentment punitiva. 
  M'agrada: Ha estat una descoberta, sens dubte, que fa replantejar prejudicis interioritzats sobre la societat en què vivim. El pròleg de Jordi Cuixart i l'epíleg de David Fernàndez de l'edició catalana són, indiscutiblement, punts forts d'aquesta proposta. 

• julio 28, 2020
• 17:49

  ELS PRE PLATÓNICS : SENSE DONAR LA CARA i PART

   » ‎ ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA.
  
  
• 17:47

  DIRTY GOD

   » ‎ ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA.
  
  Nada es casual y la película de S.Polak , directora y guionista nos presenta algo que parece en etos tiempos no estar de moda. Si el mito de prometeo , en la novela de Mary Shelley en "Franskestein" nos dirigia la mirada a la confrontación entre belleza y fealdad estética , llamando monstruo a quien parece salir del canon de la normalidad , La película "Dirty God" es precisamente un alegato a esta sociedad condicionada por la imagen y cultivada por las cirugías estéticas y el culto al cuerpo. La trama se mueve entorno a esta idea , sin embargo la protagonista  que vive en un entorno desestructurado , joven con una niña de pocos años , sobrevive frente a este espectáculo cruel y hedonista que nos somete a todas a miradas lascivas y llenas de deseo si se responde a una piel perfecte, a un bronceado bonito, a una sonrisa con dientes blancos, a un pelo cuidado y bonito. La joven superviviente lucha dentro de un cuerpo sin valor, a un cuerpo como le dirá una compañera " de quasimodo" aunque la innocencia de los niños y niñas vean ángeles . Un cine como este hace creer en cierto valor todavía de autenticidad , de dignidad humana pese a un ruín mundo , hostil y inhóspito que golpea y arrasa con todo lo que no es igual , como decía el fílósofo de origen coreano Han , la expulsión de lo distinto , Y eso precisamente nos debería hacer reflexionar sobre modelos que ajenos a la estandarización de las convenciones , frente a traumas y golpes duros que la vida da , sobreviven . Seguro que todas conocemos personas así , auténticas supervivientes , que la vida en absoluto les sonrie, que incluso ese dios misericordioso y bondadoso parece ausente de su dolor, de su cegera, de su cáncer de pulmón, de su muerte a los tanto y pocos años . Esas supervivientes , resilentes con la vida , incapaces de Dios, como diria un teólogo , tienen nombres de ángeles como Eva, Maribel, Nati ... A quienes como la protagonista siendo rechazadas por todos y todas , en su mundo oscuro y absurdo sobreviven siendo engañadas, maltratadas por la violencia de genero , ninguneadas por los servicios sociales, insultadas por el mundo guapo y bien oliente que configura el deseo de consumo y el deseo de cuerpos bonitos ... Otras no lo hacen así y se quedan por el camíno un día quitándose la vida en una mañana porque no pueden sostener esta puta realidad de mierda . Por eso la valentía no es un valor en alza , más bien todos nos sabemos esconder en nuestras miserables realidades de barro y paja , mudos y sordos a un mundo que hace tiempo ha regulado los que van por las aceras de la derecha , bonitos, elegantes , triunfadores y  quienes en los arravales se mezclan con la capacidad de sobrevivir a la adversidad más insoportable . 
  
• 12:42

  DEJAR DE ESTAR EMANCIPADOS PARA VIVIR RESIGNADOS

   » ‎ ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA.
  
   Entre las ideas interesantes de este libro  de Oriol Leira , Manuel  Villar  y Dani Inglada  , existe la de desmitificar la neurociencia y la neuroética . Idea que en cierta medida coincide con la de Eric Sadin en su obra " La inteligencia artificial o el desafio del siglo XXI " publicado como una anatomia de un antihumanismo radical . El punto de partida en ambos libros es la concepción del yo humano como una construcción tecnológica que convierte el ser humano en invulnerable frente a todo  Sadin empieza afirmando que lo que hay en juego en el fondo será la idea de aletheia ( verdad) puesto que si ese concepto , y camino para el pensamiento y la filosofia, reside en un algoritmo seguramente no hay poder de decisión alguno , ni deseos posible ni deliberación humana . En la tecnologia y la relación con esta inteligencia artificial está en juego la relación con la verdad. Puesto que si tal como está sucediendo hay una deriva hacia que sea el automatismo inteligente , el androide, la màquina quien tome la decisión del consumidor, del ciudadano, del votante ya no nos queda realmente verdad alguna. Digamos de otra manera lo que afirmamos ; si esta verdad es fruto del utilitarismo liberal que promueve la mejor rendibilidad del ser humano , entonces tenemos un grave problema. Puesto que recordemos que la ética neoliberal de Betham no es la misma que la de John Stuart Mill que si traza una concepción de la educación y la cultura del ciudadano libre en base a un bien común más allá de la solución mejor para el mayor número de personas. En el mundo actual triunfa más T.Bentham porque se prioriza el benefició mayor para la mayor parte de la población pero se olvida precisamente la consideración del un beneficio poco humano y más tecnologizado . O sea, que si priorizamos un modelo social de beneficio caemos en una respuesta algoritmica donde esta verdad que pone de manifiesto nuestra concepción con la realidad , queda altamente dañada. En este caso la tecnologia avanza y promueve un tipo de visión social que parece más avalada y fiable cuando esto nos lleva a la confusión total del concepto de inteligencia, creatividad, y discurso científico tecnológico. ¿Pero la autoridad tecnológica se impone y alcanza de manera homogenea a todos por igual ? Esta transformación digital de lo social e individual arrastra una determinada aletheia sobre la realidad. ¿Como percibimos desde la pantalla global este dia a dia ? 

• julio 27, 2020
• 20:53

  La cultura de la cancelació.

   » ‎ La pitxa un lio
  
  
  ... se entiende la estrategia de señalar, atacar o desprestigiar a alguien con el fin de destruir su reputación. El hecho diferencial respecto a otras formas de trollismo consiste, sin embargo, en que en este caso se busca que tenga consecuencias concretas, que provoque el despido de alguien en un periódico, por ejemplo. En general, que la persona sea anulada, “cancelada”, en todas las dimensiones posibles.
  Es importante, por tanto, que tengamos en cuenta algunas de las peculiaridades de Estados Unidos para entender el fenómeno en toda su extensión. Porque, curiosamente, es el país donde se establecen menos trabas legales a la libertad de expresión y donde a la vez impera la corrección política y la autocensura cuando se trata de pronunciarse sobre cuestiones delicadas. Al menos hasta la llegada de la alt-right y Trump, los primeros en romper los tabúes tradicionales, que han sido replicados luego por el otro extremo. Es allí también donde la cultura de la cancelación consigue más eficazmente el efecto deseado: despidos de profesores, restricciones para publicar a personas señaladas, etc.
  La cultura de la cancelación sería expresión de prácticas iliberales. Lo que quedaría así vulnerado es, pues, tanto el pluralismo como la tolerancia, los dos pilares de la cultura liberal. Y es difícil no estar de acuerdo con esta frase de la Carta de los 153 de Harper's: “La forma de derrotar las malas ideas es mediante la exposición, la discusión y la persuasión, no tratando de silenciarlas o desecharlas”.
  Por cierto, la palabra “tolerancia” no aparece ni una sola vez en el texto. Quizá porque hemos perdido de vista su auténtico significado, que está lleno de recovecos y paradojas. Porque, recordemos, aquello que toleramos es algo que no nos gusta, que “rechazamos”, que no coincide con la propia opinión, pero que, por respeto a la autonomía del otro para pensar o actuar por sí mismo, toleramos. Justo lo contrario de lo que vemos en la Red, donde el no coincidente, el que discrepa de nuestra posición, es visto siempre como alguien deleznable y merecedor de ser reprendido. Pero, y aquí es donde está el problema, no todo puede ser tolerado porque si no carecería de sentido el concepto. Hay límites a la permissio mali, a la aceptación de lo que no nos gusta. Los discursos del odio, por ejemplo, son intolerables. 
  A lo que estamos asistiendo hoy es al estrechamiento partidista de estas líneas rojas. Oscilamos entre la indiferencia —nos da igual lo que piense o haga el otro— y la intolerancia pura, cuando aquello a lo que nos conmina esa virtud política es a respetarnos en nuestras diferencias y a dirimir dialógicamente las discrepancias. Otra cosa ya es, desde luego, que el “mercado de las ideas” tenga restricciones de entrada y sea un oligopolio de las élites, muchas de las cuales, por cierto, se han comprado su propio ejército de mercenarios del teclado y juegan descaradamente a la política posverdad. Pero porque la realidad no se ajuste al ideal no es motivo para tirarlo por la borda. ¿Alguno de ustedes discrepa de la frase antes citada? Si no es así, ¿por qué no tratar de alcanzarlo? Lo que está en juego es nuestra propia identidad como sociedad tolerante y plural.
  Fernando Vallespín, La cultura de la intolerancia, El País 18/07/2020 [https:]]
  
  Per llegir més:
  [https:]]
• 20:34

  Dissonància cognitiva

   » ‎ La pitxa un lio

  
  

  La disonancia cognitiva (concepto acuñado por el psicólogo social Leon Festinger en 1950) nos permite comprender lo inexplicable de algunos de nuestros comportamientos. Por ejemplo, en política, cuando las personas sienten una fuerte conexión emocional con un partido político, líder, ideología o creencia, es más probable que dejen que esa lealtad piense por ellas. Hasta el extremo de que pueda ignorar o distorsionar cualquier evidencia real que desafíe o cuestione esas lealtades. Es decir, justificamos nuestras decisiones –que se convierten en prejuicios–, aunque existan datos que confirmen el error de nuestras convicciones.

  La disonancia cognitiva impide razonar sobre la realidad, evaluar nuestras ideas y corregir, consecuentemente, nuestros comportamientos. La teoría de Festinger explica cómo las personas se esfuerzan por dar sentido a ideas contradictorias y llevar vidas coherentes en sus mentes, aunque la realidad demuestre que están equivocadas.

  Antoni Gutiérrez-Rubí, Política y disonancia cognitiva, La Vanguardia 23/07/2020

  [https:]]

• julio 25, 2020
• 0:16

  El cantó de Guermantes (#323)

   » ‎ telèmac
  - Crec que la princesa de Parma ha quedat molt contenta de sopar amb vostè. Jo coneixia la fórmula. El duc havia travessat tota la sala per venir a pronunciar-la davant meu, amb un aire complaent i expert, com si m'estigués entregant un diploma o oferint-me uns pastissets. 
  Per fi he acabat la tercera part de A la recerca del temps perdut de Marcel Proust (1871-1922). El cantó de Guermantes es va publicar en dues parts entre els anys 1920 i 1921. És la primera de les entregues de la sèrie que se m'ha fet una mica massa lenta i pesada, possiblement perquè és força diferent de les altres dues. Si a Pel cantó de Swann i A l'ombra de les noies en flor una cosa portava a l'altra, i s'anaven succeint escena rere escena associades tènuement pels records involuntaris del narrador, aquí finalment el temps s'ha aturat, i ens podem passar centenars i centenars de pàgines en una sola escena d'un esdeveniment social. I aquí és on l'estil de Proust es delecta interminablement amb aquest "món dels Guermantes" on el narrador accedeix - primer com a turista, després com a escalador social - a unes escenes lentes i prolixes, en què diferents retalls de converses amb diferents personatges es van intercalant successivament, farcides de prejudicis, enraonies i humor banal. El narrador es converteix en no gaire més que en comparsa d'aquest extens espectacle social, tot sovint testimoni mut de les anades i vingudes de la petita i alta noblesa, sense intervenir-hi. Sabem, però, que la seva presència en aquestes reunions pot ser decisiva per al seu futur: en un món en què la influència i els contactes ho fan tot, aquí ha començat la carrera del narrador com a espectador i relator de la decadència de l'alta societat francesa al tombant de segle vint. La novel·la, però, mostra dues parts ben diferenciades, separades per un episodi que actua de mitja part i de baula entre aquestes dues meitats. En la primera part, encara poc experimentat en la cursa per l'ascensió social, ens mostra precisament el que no s'ha de fer per congraciar-se amb la noblesa. Aquí el narrador s'enamora platònicament de la duquessa de Guermantes, un cop la família s'ha traslladat a viure a un dels apartaments del palau d'aquesta família de l'alta noblesa. Accedir al seu cercle d'amistats pot ser l'oportunitat somiada per tal de convertir-se en escriptor de renom - nominalment ho és, però amb prou feines escriu un sol article per a un diari en tota la novel·la - però s'hi aproxima de forma molt poc adequada: comença a perseguir i assetjar la duquessa cada cop que surt al carrer, i a pressionar el nebot d'aquesta, el seu amic Robert de Saint-Loup, per tal que els presenti. A base d'insistir, d'afalagar i de pressionar, el narrador aconsegueix introduir-se en un cercle menor, el de la senyora de Villeparisis, que havia aparegut a l'anterior volum i que és parenta dels Guermantes, però només per acabar adonant-se que la seva imatge social s'ha vist força compromesa pel camí i s'ha creat una mala reputació: els rumors sobre aquest arribista de classe mitjana que s'ha decidit a ascendir socialment s'han estès com la pólvora, i ara tothom el percep com a poc més que un llagoter dels poderosos. La mitja part crec que és un dels passatges que més em va agradar de tota la novel·la: l'àvia del protagonista comença a trobar-se malament, els metges li diagnostiquen una fallada renal que és irreversible, i assistim amb impotència a la seva agonia i la seva mort. Ens trobem en una època en què la mort es produeix a casa i amb prou feines és medicalitzada i, amb la seva sensibilitat particular, el narrador relata amb impotència com la seva àvia agonitza davant la insensibilitat de servents, metges i visitants, que parlen pels passadissos alegrement com si la malalta ja fos morta. Més endavant l'Albertine fa una fugaç aparició per casa del narrador, i arriben a consumar la relació sexual que havia quedat penjada en el volum anterior, i Albertine es guanya l'enemistat eterna de la serventa Françoise, que suposem que portarà més cua a les properes entregues de la sèrie. A la segona part, després d'un lapse de temps, el narrador ja ha après dels seus errors i se'ns presenta - finalment - a les reunions socials dels ducs de Guermantes com a ornament artístic i entenimentat d'aquest cercle. Què és el que ha canviat, ara? El narrador ha après que en comptes de perseguir els nobles és ell qui s'ha de fer l'estret quan li arriben les invitacions, i crear en la seva pròpia persona una expectació i una aura de misteri que l'alta noblesa no serà capaç de resistir. És un cop ha accedit a aquests cercles que coneixerà l'alta noblesa en la seva vulgaritat, hipocresia i duplicitat, i els desmitificarà definitivament a través d'aquest contacte estret. Aquest volum, per tant, està molt més centrat en aquest món de relacions socials a què accedeix el narrador, i esdevé molt més satíric i punyent en la seva crítica social a aquest col·lectiu decadent que viu ignorant el patiment dels altres. En aquest sentit, és particularment colpidor el final de la novel·la, que en la meva opinió conclou aquest volum de forma impactant i memorable: mentre el duc i la duquessa es preparen per a una festa, només preocupats per trobar les sabates de la duquessa, que fan joc amb el conjunt que porten tots dos, el pobre Charles Swann reapareix fugaçment i els confessa la seva malaltia terminal, tot i que la parella no li fa el més mínim cas. Aquest volum, així doncs, és força més complex que els dos anteriors, i ens comença a desenvolupar per primer cop el caràcter del narrador, que es torna hipòcrita i fals per tal d'accedir a una societat que funciona per contactes, influències i afalacs. La seva amistat amb el jove Robert de Saint-Loup, que havia començat en l'anterior volum, queda un punt marcada per aquesta ombra de dubte: sabem que ja són amics d'abans, però el narrador fa explícita la seva intenció d'aprofitar el parentiu de Robert per accedir als Guermantes; també sabem que el narrador és un dreyfusard convençut, però aquesta també és la millor manera de congraciar-se amb Robert, profundament enamorat de la seva amant jueva, Rachel. De la mateixa forma, el narrador bé que calla quan el seu amic Bloch comença a assenyalar-se en el cercle radicalment conservador i anti-dreyfusard de la senyora de Villeparisis. De fet, el cas Dreyfus adquireix aquí una dimensió molt més gran que en els altres dos volums, en què apareixia esmentat de passada. Ens trobem tot just acabant el segle dinou: sabem que el primer judici a Dreyfus i el judici a Estérhazy ja han tingut lloc, i el procés contra Zola està en marxa, però el cas encara no ha conclòs (Dreyfus no va ser oficialment rehabilitat fins el 1906). Aquesta entrega fa molt per retratar la polarització total de la població, que recorre indistintament totes les classes socials. A través del baró de Charlus trobarem la versió més radical del racisme totalment obert dels anti-dreyfusards, que posa sobre la taula el debat sobre l'assimilació dels jueus: Dreyfus gaudeix de ciutadania plena francesa, només així pot ser llegit pels tribunals com a traïdor a França, però els ultra-nacionalistes com Charlus s'entesten a llegir-lo com a estranger a casa. Un altre dels temes que segueix ben present, i comença a dibuixar-se més definidament en aquest tercer volum és el de l'homosexualitat, no confessada però força evident aquest cop, de molts dels personatges que hi apareixen. La relació entre el narrador i el seu amic íntim Robert de Saint-Loup comença a adquirir uns matisos cada cop més ambigus: el triangle que tots dos estableixen amb l'amant de Saint-Loup, Rachel, prostituta reconvertida en actriu, apunta en aquesta direcció, amb gelosies per part dels tres personatges i en totes tres direccions. És finalment en un episodi en què tots tres visiten el teatre on treballa Rachel que, a la vista d'un ballarí extremadament atlètic i atractiu, Robert de Saint-Loup acaba cometent dues agressions físiques contra dos tercers que passaven per allà, i que no se'ns expliquen gaire més i queden obertes a la interpretació: semblen una reacció massa visceral i exagerada per reafirmar la seva masculinitat posada en dubte. També és un tema que se'ns suggereix de forma velada amb les aparicions fugaces del baró de Charlus, germà del duc de Guermantes i oncle de Robert, que ja al segon volum s'havia presentat en termes molt ambigus respecte de la seva sexualitat. Aquí hi ha alguns detalls que encara se'ns amaguen, però resulta curiós que les aproximacions que Charlus fa al narrador, tot i que no se'ns expliquin de forma explícita, es puguin llegir en termes sexuals. A la primera meitat de la novel·la, la del narrador poc experimentat, Charlus li fa l'oferiment de convertir-se en el seu protector; tanmateix, a la segona meitat, quan el narrador ja gaudeix d'un relatiu èxit social, Charlus parteix peres amb ell de males maneres, suposem que per alguna mena de malentès o d'enraonies escampades per tercers. És particularment satisfactori veure com el narrador ha crescut, finalment, a l'hora d'enfrontar-se al baró en aquesta última escena: el noi hipersensible, hipocondríac i ploramiques dels dos primers volums ha quedat enrere, i la seva reacció violenta, tot i que un punt gratuïta, davant dels retrets del baró representa un canvi significatiu pel que fa a la seva posició en societat: mentre que el baró pretén menystenir-lo en virtut de la seva inferioritat social, el narrador es resisteix a ser menyspreat i s'entesta a tractar-lo en pla d'igualtat. En definitiva, ha estat una lectura que m'ha costat força més esforç que les anteriors dues entregues, i se m'ha fet interminable en determinats moments de la lectura, però que ha valgut la pena a la llum del desenllaç. 
  Sinopsi: Un temps després de tornar de Balbec, el narrador es decideix a apropar-se a la duquessa de Guermantes, el seu nou amor platònic, tot i que sense gaire èxit. Torna a assistir al teatre a veure la seva actriu preferida, la Berma, i queda enlluernat per l'ostentació dels nobles que assisteixen a la funció. A continuació el narrador visita el seu amic Robert de Saint-Loup a la caserna de Doncières, on es troba destinat amb l'exèrcit, amb l'esperança d'aconseguir que aquest li faciliti una cita amb la duquessa. A Doncières el narrador supera definitivament els seus problemes d'ansietat i d'insomni, i aprofundeix la seva amistat amb Robert, tot i que l'intent de congraciament amb la duquessa no arriba enlloc. Un cop tornat a París, fa una visita al teatre amb Robert i la seva amant Rachel, on Robert experimenta conflictes amb la seva sexualitat. Després el narrador accedeix al cercle de la senyora de Villeparisis, on és testimoni de la desgràcia social del seu amic Bloch, que fa paleses les seves idees polítiques en un cercle social obertament hostil. El baró de Charlus s'aproxima al narrador i li ofereix convertir-se en el seu protector. Més endavant, la seva àvia es posa malalta i mor al domicili familiar. Un any després de la visita a Doncières, el narrador es troba sol a casa perquè els seus pares són de vacances a Combray. Albertine reapareix a casa del narrador, molt canviada respecte de l'estada a Balbec, i finalment se'n van al llit junts. Un cop ha deixat d'obsessionar-se amb la duquessa de Guermantes, aquesta el convida a una de les seves recepcions socials, i aquest cop el narrador juga bé les seves cartes per tal d'introduir-se als cercles de la noblesa. Després d'una escapada a un restaurant amb Robert, que ja ha trencat amb Rachel, i el seu cercle d'amics, el narrador assisteix al sopar amb els ducs de Guermantes i, després d'aquest, assisteix a una cita nocturna amb el baró de Charlus. Més endavant, i ja amb una invitació a casa de la princesa de Guermantes (encara més alta noblesa que els ducs), el narrador va a casa dels ducs a preguntar per aquesta invitació, i allà es retroba amb Charles Swann, ja visiblement desmillorat i a les portes de la mort. 
  M'agrada: Ha estat un canvi respecte dels dos volums anteriors - tot i que no sé ben bé si és un canvi positiu - i en aquesta tercera entrega l'evolució del personatge com a hàbil manipulador i escalador social m'ha semblat un dels aspectes més interessants de la lectura. 
  No m'agrada: Aquest tercer volum se m'ha fet una mica més lent i pesat de llegir que els altres dos. 

• julio 24, 2020
• 7:31

  Una pedagogía sacramental

   » ‎ El café de Ocata
  
  Me atreví, tras vencer no pocas dudas, a escribir el prólogo de este libro que viene a defender lo que podríamos llamar una pedagogía sacramental. Es accesible aquí.
• julio 23, 2020
• 9:12

  Entre Ávila y Sócrates

   » ‎ El café de Ocata
  Entre Ávila y Sócrates. El Subjetivo

• julio 22, 2020
• 18:50

  ¿Para qué tener hijos?

   » ‎ Filosofía para cavernícolas
  
  
  
  A finales de siglo la población de este país se habrá reducido en un 50%. España será un solar casi vacío, pobre y lleno de viejos. Lo dice la prestigiosa revista The Lancet. Y lo corrobora el INE: la tasa de natalidad sigue en caída libre, con 7,6 nacimientos (7,1 en Extremadura) por cada 1.000 habitantes, el dato más bajo desde 1941.
  ¿Qué se puede hacer? Las ayudas económicas no sirven de mucho. Nadie tiene un hijo porque le premies con un cheque-bebe. Es cierto que disponer de empleos estables, facilidades para la conciliación laboral, viviendas asequibles o ventajas fiscales ayudan, pero no son la panacea. En circunstancias mucho peores la gente tiene hijos a mansalva; y en otras mucho mejores (piénsese en países con mayor cobertura social que el nuestro) se siguen teniendo los mismos (pocos) hijos que aquí
  Del resto de las opciones, algunas (restringir el acceso a los servicios de salud reproductiva, elevar la edad de jubilación) son inaceptables, y otras (la robotización del trabajo) fantasiosas. La única salida, según el estudio de The Lancet, es facilitar la inmigración. Lejos del mensaje enloquecido de la ultraderecha, los migrantes no solo no son una amenaza, sino que son, en varios sentidos (demográfico, laboral, económico), nuestra única esperanza de salvación. De ahí el interés (y no solo la obligación moral) de abrirles vías seguras de acceso, regularizar a los que ya hay e invertir en la integración de los que vengan.
  Ahora bien, la solución migratoria esconde un problema. Si los migrantes se asimilan, como es esperable, a algunos de nuestros estándares socioeconómicos y culturales (mayores ingresos, acceso de la mujer a la educación y el trabajo, participación del modo de vida europeo), estaremos de nuevo en las mismas. Porque la baja natalidad no es – hay que decirlo ya – un asunto anecdótico o pasajero, sino un elemento estructural (esto es: moral e ideológico) de nuestra cultura.
  Nuestra forma de vivir depende de modelos morales, esto es, de creencias, valores, arquetipos y fines considerados fetén. Tales valores y fines apuntan, en general, a un tipo de plenitud humana fundada en la realización y el éxito profesional de un lado, y en el consumo de experiencias gratificantes (sin más coste que el económico), del otro. Son dos objetivos netamente individuales (el individuo – y no ya la familia – es el verdadero sujeto social) y difícilmente compatibles con tener hijos: por regla general (y a no ser que “subcontratemos” la crianza, como ha hecho siempre la gente de postín), los niños lastran el desarrollo profesional y limitan un estilo de vida basado en el placer y el consumo.
  Si los hijos ya no son un simple proceso natural (ni los manda Dios ni responden a un “instinto” irrefrenable), ni una fuente de beneficios materiales (ni vienen con un pan bajo el brazo, ni son el sostén de nuestra vejez, ni la perpetuación de nuestro patrimonio), ni una “marca” de prestigio (ni hacen “verdadera mujer” a la mujer, ni “reconocido padre de familia” al varón), solo pueden ser el fruto de una compleja elección moral. Ahora bien, insistimos, ¿por qué habríamos de sacrificar, aun parcialmente, nuestra carrera, o lo que entendemos por “buena vida”, para tener hijos? Vale que dejemos esto (tal como los trabajos que ya no queremos hacer) a los migrantes. Pero ¿y cuándo ellos sean como nosotros y prefieran, también, triunfar y pasarlo bien en lugar de esclavizarsecriando niños?
  A un problema moral solo cabe darle una respuesta moral. A mí se me ocurren, por lo pronto, dos: la primera sería reconocer el valor incalculable que supone la tarea de educar a los hijos; al lado de esto, triunfar en casi cualquier otra profesión resulta una zarandaja insignificante. La otra sería deshacer la confusión entre darse una “buena vida” y malgastarla en simulacros más o menos gozosos (comprar, viajar, entretenerse…), cuya consecuencia, tarde o temprano, es la de una creciente sensación de vacío. Si logramos hacer ver esto, podríamos empezar a convencernos de que tener hijos no es un “sacrificio” ni una elección irracional, sino una de las maneras más bellas, generosas y consistentes de dar sentido a la vida. 
  Esté artículo fue publicado originalmente en El Periódico Extremadura, La Opinión de Murcia
  
  
  
  

• 9:31

  Hace un año

   » ‎ El café de Ocata
  
  

• 0:12

  Llibres a judici

   » ‎ telèmac
  Hem vist la mateixa escena vegades i vegades al cinema i a la televisió. L'acusació i la defensa es creuen en un duel dialèctic per tal de convèncer el jurat del seu argument. El jutge posa ordre quan les passions s'emporten els interrogatoris per davant. Els testimonis passen un per un per l'estrada donant versions dels fets que sempre difereixen, en el detall o de forma substancial. Els acusats poden ser víctimes innocents d'un sistema injust, activistes per les llibertats que denuncien injustícies o fan valer uns drets que aquest sistema no reconeix. Quan confiem en el sistema, esperem un desenllaç que reconegui les víctimes i els innocents, i una sentència justa pot ser un dels desenllaços més rodons i satisfactoris que podem trobar; quan sabem que el sistema és injust, assistim amb indignació a una farsa amb resultat predit d'entrada. Sigui perquè la justícia i la veritat són ideals que ens fan vibrar sobre la pàgina escrita, o perquè, com a amants dels relats, ens agrada que els culpables quedin castigats i les víctimes reconegudes al final, o perquè ens fascinen els procediments en si mateixos i, com deia Kafka, els procediments esdevenen ells mateixos la sentència, podem arribar a gaudir dels judicis escrits - històrics i ficticis - amb la mateixa fruïció que els veuríem a la pantalla. 
  

  Il·lustració de @vectorpouch Font

  
  Quins són els millors judicis que heu llegit mai? Unes quantes recomanacions. 
  Les eumènides d'Èsquil. Aquest és un dels més antics que he llegit - el més antic, de fet, de la literatura occidental - i per això el poso en primer lloc. Les eumènides és la tercera part del cicle de tragèdies de l'Orestea, de l'autor grec clàssic Èsquil (525aC-456aC). Si no heu llegit mai tragèdia grega us pot semblar estrany d'entrada, però aquesta obra de teatre ens ofereix un relat apassionant i trepidant sobre un judici instaurat pels déus per tal de decidir si Orestes, el príncep d'Argos, que ha assassinat la seva mare, mereix ser castigat o absolt per aquest crim. Aquí es confronten dues menes de justícia, una d'atàvica, basada en els llaços de sang, i una de més nova, basada en l'intercanvi d'arguments racionals i la persuasió pel discurs. Un judici fundacional que posa les bases de la justícia tal com la coneixem avui en els sistemes democràtics: arguments de l'acusació, arguments de la defensa, votació del jurat. Tot i que, és clar, hi ha un enfrontament dels déus pel mig i la decisió final pot fer-se una mica sorprenent. 
  Eichmann a Jerusalem de Hannah Arendt. Obra de no-ficció que ens presenta el judici que es va realitzar a Jerusalem als anys 60 d'un dels militars nazis encarregats de la Solució Final. Si bé els crims del nazisme ja havien estat jutjats a Nuremberg pels vencedors de la segona guerra mundial, aquí el recentment fundat estat d'Israel fa un judici propi d'un dels responsables intermedis de la gestió dels camps d'extermini. Hannah Arendt segueix el judici i en fa una crònica distanciada i reposada, que li va valer el rebuig dels propis jueus per ser massa crítica amb com s'havien fet els procediments. En aquest llibre Arendt posa les bases del seu concepte filosòfic de la banalitat del mal, i apunta a la necessitat de crear una justícia internacional que estigui per sobre de les nacions. 
  El lector de Bernhard Schlink. Aquesta és una novel·la que també tracta sobre els judicis de guerra que van tenir lloc després del nazisme, aquest cop a Alemanya mateix. El punt de vista principal és el d'un jove estudiant de dret que en el passat havia mantingut una relació íntima amb una de les acusades al judici per haver estat guàrdia en un dels camps de concentració. L'autor fa una gran feina de caracterització dels personatges, i posa sobre la taula el problema de fer justícia sobre uns fets tan horrorosos, així com l'herència de culpabilitat de les generacions posteriors als fets. Tot i que el judici és només una petita part de la trama, és un esdeveniment central que marca la vida dels protagonistes i els fa coincidir en l'escenari més insospitat. 
  Sol a Berlín de Hans Fallada. Sense deixar els esdeveniments històrics a  l'Alemanya nazi, aquesta novel·la de Hans Fallada segueix les vicissituds d'un home i una dona que, sense tenir cap convicció política extraordinària, es converteixen d'un dia per l'altre en activistes contra el govern hitlerià. És una història duríssima i corprenedora sobre la maquinària destructora de vides d'un estat policial, i segueix el punt de vista de moltíssims personatges en moltíssims escenaris i situacions diferents. L'escena del judici del matrimoni Quangel, que crec que és una de les escenes més terrorífiques que he llegit mai, plasma en una sola imatge el conflicte de la novel·la sencera, quan els protagonistes es veuen obligats a afrontar una farsa de justícia davant la qual es presenten ja condemnats d'entrada. El llibre es fa més terrorífic encara quan pensem que està basat en fets reals. El títol original es tradueix com a Cadascú mor sol, i és una autèntica revelació si no coneixeu Hans Fallada. 
  Trumbo de Bruce Cook. Aquesta és la magnífica biografia de l'autor estatunidenc Dalton Trumbo (1905-1976), víctima d'una brutal persecució ideològica que va tenir lloc als Estats Units després de la segona guerra mundial, i que es coneix com a maccarthisme. Aquesta biografia és una aproximació magnífica a la història d'aquesta persecució, així com a la personalitat magnètica de Dalton Trumbo, i al context històric més ampli que va donar lloc a aquests fets. Tot i que els interrogatoris davant del Comitè d'Activitats Anti-americanes - un organisme que depenia del Congrés dels Estats Units - no es poden considerar pròpiament un judici, ja que les acusacions van ser polítiques en tot moment, el fet de negar-se a respondre a les preguntes proposades va suposar penes de presó per als investigats i la seva inhabilitació per a treballar al món del cinema (Trumbo era guionista). El període de les llistes negres no va ser superat fins dècades després, i en molts dels casos les víctimes d'aquesta persecució política no van ser ni reconeguts ni compensats de cap forma. El cas dels Deu de Hollywood i les persecucions al món del cinema i les arts van ser molt sonats, però el que és més preocupant és que les purgues polítiques van arribar a molts altres sectors professionals. 
  The Fall of the House of Wilde d'Emer O'Sullivan. Aquest és un fantàstic assaig sobre la biografia de  l'autor irlandès Oscar Wilde, un episodi central de la qual és el judici que va haver d'afrontar per difamació, i que el va portar a presó pel fet d'haver mantingut relacions sexuals amb altres homes. La part més interessant d'aquest llibre és que de fet gira al voltant de dos judicis, el més conegut i un de no tan conegut en què la mare d'Oscar Wilde es va enfrontar a les difamacions de l'amant del seu marit. El llibre, així doncs, ens desplega les biografies de la família sencera, i és especialment punyent a l'hora de retratar la hipocresia de la societat anglesa del moment, així com la sensació d'excessiva confiança que va portar Wilde a iniciar un judici que li destrossaria la vida, a base d'extrapolar el resultat del judici que havien protagonitzat els seus pares. La història de la penalització de l'homosexualitat arreu del món és també un d'aquells temes que afecten la lluita pels drets civils que ens hauria de fer pensar, sobretot quan afecta les societats més suposadament democràtiques. 
  Arthur & George de Julian Barnes. També a Anglaterra uns anys més tard, el cas contra George Edalji és un d'aquells episodis anecdòtics de la història que també ens hauria de fer reflexionar sobre com els sistemes judicials han actuat contra els drets civils que donem per descomptats avui dia. El cas va ser un despropòsit del principi a la fi: basat en unes acusacions sense fonament, Edalji va ser condemnat per uns atacs a bestiar en propietats dels seus veïns, tot i la solidesa de les proves i els arguments que l'exoneraven. El biaix racista de l'acusació va ser totalment evident, tot i que precisament els arguments aportats a l'època van intentar amagar aquest fet. No va ser fins que hi va intervenir la figura pública de l'autor Arthur Conan Doyle que el cas va ser revisat i finalment la innocència d'Edalji va ser reconeguda. Julian Barnes en recrea una magnífica ficció, des de diversos punts de vista i amb una atenció finíssima al detall i a la construcció dels personatges. 
  Matar un rossinyol de Harper Lee. És una obra molt coneguda per la seva adaptació al cinema (també una bona recomanació) i per l'estatus de clàssic de què gaudeix als Estats Units. La trama de la novel·la és episòdica i el judici és només un dels molts episodis que marquen la protagonista en la seva infància. Al sud dels Estats Units als anys trenta, un treballador negre és acusat injustament d'una violació que no ha comès, però com la família denunciant és blanca, el judici sembla perdut d'entrada. Tot i que els fets relatats a la novel·la són totalment ficticis, la història dels Estats Units del segle vint ofereix força casos similars a aquest. A mi és una novel·la que m'agrada molt, tot i les crítiques que ha rebut al llarg dels anys per la representació que fa del conflicte racial des del punt de vista blanc. També m'agrada la seva seqüela / versió preliminar, Vés i posa un sentinella, que es va publicar fa uns pocs anys i va causar controvèrsia per la història de la seva publicació i per la revisió que ofereix dels personatges de la novel·la original i del conflicte racial. 
  Jo acuso d'Émile Zola. Aquest llibre és un recull molt interessant de diversos pamflets i declaracions escrits per Émile Zola al voltant del cas Dreyfus a França a principis del segle vint. Dreyfus va ser un militar francès acusat erròniament d'espiar per als alemanys, cosa que el va portar a dos judicis militars i a dues condemnes pel mateix fet. Va ser degradat oficialment dels seus càrrecs de l'exèrcit i desterrat de per vida a una illa de la Guayana Francesa, on finalment va passar-hi només uns anys en rebre un perdó oficial. Aquest cas va ser un esdeveniment molt important en la història francesa i europea en general, a causa del biaix antisemita de l'acusació, que va polaritzar totalment l'opinió pública entre els defensors de la innocència de Dreyfus i els convençuts de la seva culpabilitat. A part d'això, Zola també va anar a judici acusat de difamació de l'autoritat pública, i va ser condemnat a un any de presó, que va evadir exiliant-se a Anglaterra. Un cas fascinant sobre les interseccions entre govern i exèrcit, i la importància de l'opinió pública a l'hora d'afrontar una injustícia. 
  El procés de Franz Kafka. I finalment, el llibre que no podia faltar en aquesta llista. Si Hans Fallada  ens presentava, a Sol a Berlín, un dels judicis més terrorífics de la literatura, Kafka recrea la sensació de desempara i angoixa existencial que experimenta l'individu en mans d'un sistema arbitrari. Des de la seva detenció arbitrària fins a la realització de la seva sentència, Joseph K. és víctima d'un sistema burocràtic de dimensions laberíntiques que no té cap ni peus si se l'intenta explicar racionalment. La novel·la és com una mena de malson continu, principalment perquè no sabem ni quina és l'acusació, ni a què s'enfronta l'acusat ni quines en poden ser les conseqüències en cap moment. L'interès de la novel·la rau en les múltiples interpretacions que se'n poden fer en diversos nivells, així com la presciència que revela l'argument del que després seran els sistemes burocràtics, policials i de justícia dels règims totalitaris del segle vint, que Kafka no va arribar a veure però que sens dubte li van donar la raó. 
  Se us acuden més exemples? Alguna recomanació? 
• julio 18, 2020
• 0:01

  Sula (#322)

   » ‎ telèmac
  Si sóc capaç de fer-me això a mi mateixa, què creieu que us faré a vosaltres? 
  Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Toni Morrison (1931-2019), premi Nobel de Literatura el 1993, es va publicar el 1973, i és una novel·la breu, però dolorosa i colpidora com és en general l'obra d'aquesta autora. Relata la vida d'una comunitat negra a les afores d'una ciutat d'Ohio, durant el període que va des dels anys 20 als anys 60. Les seves protagonistes són dues noies de la mateixa edat, Sula Peace i Nel Wright, que es fan amigues de petites i veuran com l'edat adulta els farà prendre camins molt diferents, pel que fa a l'estil de vida i a les decisions que hauran d'afrontar. Per tal d'arribar a aquestes cruïlles de la vida, en realitat, haurem d'assistir a la seva infància i a les seves respectives trajectòries familiars, on arribarem a comprendre les personalitats i les decisions que prenen cadascuna o, més aviat, les decisions que no els està permès prendre. Perquè Sula és una història, principalment, sobre la condició de ser dona i negra, una doble indefensió que les protagonistes han d'aprendre a suportar si no es volen veure destruïdes pel camí. Mentre que Nel assumeix els rols de dona submissa primer a la seva mare i després al seu marit, Sula prové d'una família desestructurada: els seus models de comportament són el caràcter fort de la seva àvia, que ha afrontat una vida de soledat forçada extingint tota traça d'amor del seu cor, o desenvolupant un tipus d'amor destructor que ens recorda inevitablement a les decisions desesperades de la Sethe de Beloved. D'altra banda, l'altre model femení és la seva mare, Hannah, que després de quedar-se viuda se'n va al llit amb tots els homes del barri. D'aquestes dues dones Sula aprèn que no fa falta lligar-se a un home per tal de realitzar els seus desitjos més íntims i provar de realitzar-se com a persona, però en el món que ens retrata Toni Morrison aquest exercici de la llibertat és autodestructiu, perquè col·loca la persona immediatament en contra de la comunitat. Com també passava a Beloved, Sula ens descriu una forma d'estimar que es basa en fer mal als altres per pura desesperació o, potser, com a afirmació d'una dignitat intrínseca que els altres no reconeixeran des de fora i que, per tant, un mateix ha de reivindicar encara que sigui a base de guanyar-se'n el rebuig. És així com la figura de Sula acaba per adquirir una dimensió mítica dins la seva comunitat, per convertir-se en una mena de presència amenaçadora i benefactora a la vegada, que els veïns del barri se senten orgullosos de menysprear, però que la comunitat sencera necessita per mantenir la seva estabilitat. Sense la dona perduda a qui culpar de tots els mals, cadascú hauria d'assumir la seva responsabilitat pels seus propis actes. Mentre que la figura de la Sula es va magnificant a mesura que passen els anys, la de la Nel sembla que es vagi fent més petita, en tant que el viatge d'aquesta es basarà en reconèixer que el que la uneix a la seva amiga és molt més del que aparentment les separa. És per això que la història és més complexa que tan sols les trajectòries vitals de les dues protagonistes, per convertir-se en la història d'una comunitat sencera que ha de viure tots els seus traumes i trencaments des de l'aïllament i la impotència dels seus membres. Com també passava a Song of Solomon, el relat juga amb els trops, el pensament màgic i les expectatives d'un relat mític, de forma que s'inicia amb la fundació de la comunitat, i ens ofereix un relat totalment circular. El desposseït Shadrack és una presència dins la narració que en determina també l'inici i el final, condensant en el trauma dels veterans de la primera guerra mundial la resta de traumes que la comunitat negra no s'atreveix a posar en paraules: el terror a una mort sobtada, a la mutilació, a la revolta sobtada que només aconsegueix soterrar aquells que s'hi veuen arrossegats. En aquest sentit, Beloved ens oferia un fet traumàtic i hi girava constantment al voltant, de forma que els traumes i les violències revelades pels altres personatges quedaven d'alguna forma subsumits dins d'aquest esdeveniment fundacional. Aquí, en canvi, assistim a una sèrie consecutiva de violències i desgràcies que es produeixen de forma inesperada i fortuïta, i que podem escollir llegir com a relacionades entre elles o no fer-ho, perquè és tan sols el pensament mític rere el to de la narració el que ens fa llegir cada esdeveniment com a presagi ominós o coda macabra de cadascun dels altres. En aquest sentit és un llibre que explora sense aturador les seves pròpies imatges i símbols, i que en la seva bellesa condensa el patiment i la impotència de generacions. Una bona recomanació si ja sou fans de Morrison, i si no la coneixeu encara, aquesta novel·la és un bon punt de partida. 
  Sinopsi: Dues amigues d'infància, Sula Peace i Nel Wright, creixen juntes en una barriada pobra anomenada The Bottom a la ciutat de Medallion a Ohio. Tot i que les seves famílies són molt diferents, les dues aprenen a fer-se més fortes a base de compartir la seva soledat. Quan es fan més grans, Nel es casa i Sula desapareix del poble misteriosament. Deu anys després, quan Sula torni al poble per fer net amb el seu passat, les seves vides es tornaran a entrecreuar de forma inesperada. 
  M'agrada: El seu desenllaç rodó, que dona un sentit de conclusió a la novel·la sencera, i la història de Shadrack als marges de la narració. 

• julio 17, 2020
• 17:47

  296: Peter Singer, “La pandemia ha demostrado que no todas las vidas valen lo mismo”

   » ‎ La pitxa un lio

  
  

  
  

  Esta crisis nos ha enfrentado al dilema de decidir a quién le salvamos la vida cuando no hay suficientes respiradores. Esto desafía la idea, mayoritariamente asumida, de que todas las vidas valen lo mismo y que son igual de importantes. Mucha gente ha llegado a la conclusión de que es mejor salvar a los más jóvenes, a los que tienen más años por delante. Darle un respirador a alguien de 40 antes que a uno de 80. Estamos cambiando radicalmente la forma en que vemos la vida y la muerte.

  Al menos queda demostrado que cuando llega el momento de la verdad y hay que tomar decisiones, la mayor parte de la gente tratará de salvar las vidas de los que pueden sobrevivir más tiempo y en mejores condiciones. En el fondo, si nos sentimos presionados la mayoría echará mano del utilitarismo y no de conceptos relacionados con la santidad de la vida humana. Todo eso está bien cuando no te ves en la tesitura de hacer un juicio definitivo, pero no es verdad que todas las vidas valgan lo mismo. Y no tiene sentido tirar una moneda al aire para decidir si quien vive es el de 40 o el de 80 años.

  [https:]]