Les declaracions del bisbe -i els altres què?- confirmen l'absurditat de certa retòrica del perdó. Demanar perdó no és una qüestió d'urbanitat o de cortesia, és una actitud moral molt exigent. El perdó només té sentit si va acompanyat d'un sincer reconeixement de l'altre i d'una acceptació real dels crims i dels errors comesos. No pot ser mai una simple clàusula de bona conducta. La petició de perdó només pot ser voluntària i sincera. Convertir-la en una convenció política és, senzillament, banalitzar-la. Entre altres coses, perquè el sentit del perdó també és mirar al futur, i, si no és plenament assumit com a vivència tràgica, res garanteix que l'experiència viscuda serveixi de lliçó perquè determinades coses no tornin a passar. Per tant, exigir a l'altre que demani perdó és un contrasentit. Només pot ser una decisió personal i lliure. Demanar perdó sota pressió és una frivolitat. És més, sovint el discurs del perdó afavoreix l'ocultació de la realitat del que va passar. Ja sigui perquè es vol fer servir per homologar un relat únic sobre el conflicte viscut, que sempre serà fals -i condicionat pels guanyadors-, ja sigui perquè el perdó s'utilitza com a signe de reconciliació. I se'n dedueix, com ha passat amb la democràcia espanyola, que reconciliació vol dir desaparició de la memòria, amb la coartada de no fer renéixer odis i ressentiments del passat. El perdó només és digne de ser reconegut si és lliure. Deixem, doncs, que demani perdó qui vulgui. I a qui no vulgui no té sentit exigir-li cap altra cosa que el respecte a les regles de la convivència democràtica. El perdó i la reconciliació o són autènticament sentits o són una estafa. Si els senyors bisbes no senten que hagin de demanar perdó no cal que ho facin. Seria comèdia. I el que va passar és massa seriós per convertir-ho en una qüestió de cortesia i desmemòria. El que hem de fer és impedir la derrota de la memòria, que és la que dóna reconeixement a les víctimes.
Josep Ramoneda, La quimera del perdó, Ara, 16/10/2013