 |
| Ciceró |
Dignitas i humanitas es troben, a Ciceró, legitimades per meres raons d’estil, amb el benentès que, a Roma, la gent no solia obrir la boca en públic ni per dir ximpleries —com passa avui a molts parlaments de les penínsules itàlica o hispànica— ni per enredar el personal amb arguments fal·laços: la força dels discursos ciceronians resideix en el doble fet, entreviat, d’un alt sentit de responsabilitat política al servei de la pàtria i d’una moralitat escrupolosa. El bell estil de Ciceró —que de vegades sona com una simfonia de Haydn, de vegades fins i tot com una, més arrauxada, de Beethoven— només és una ombra i una correspondència natural de virtuts que van molt més enllà de l’oratòria.
Ara ens arriba, en magnífica edició i traduccions de Xavier Espluga, Noemí Moncunill i Joan Bellés, el volum XVI, llargament esperat, dels Discursos de Ciceró, tot plegat sota l’empara, l’entusiasme i la saviesa de Raül Garrigasait, actual director de la Col·lecció Bernat Metge: Barcelona, 2013. El llibre conté el famós Pro L. Cornelio Balbo, entre nosaltres el Pro Balb, discurs llegit o narrat per Ciceró arran de la denúncia que van fer contra Balb —al temps de les greus dissensions dels últims anys de la República, com es veuria no gaire més tard— perquè havia accedit fraudulentament a la ciutadania romana, quan, de fet, Pompeu es va basar, per concedir-li-la, en la llei Gèl·lia Cornèlia de l’any 72. No era com ara, que Andorra a banda, tothom esdevé ciutadà d’un estat per raons de mèrit molt escàs; a Roma només s’hi accedia per haver prestat grans favors a la República —després a l’Imperi— d’ordre militar i, en segon terme, econòmic.
Ciceró defensa en aquest discurs la legitimitat d’aquesta ciutadania de Balb, que era de Gades (Cadis) i havia servit a Roma, exemplarment, al costat dels optimates, arran de la dita “guerra sertoriana” (anys 83-72; de Sertori, amic de Màrius), que, per cert, als romans els va costar molt de guanyar a causa de la tàctica de guerrilles dels populares i els natius, tàctica militar que a la Hispània Citerior encara va resultar molt eficaç durant les guerres carlistes.
No va ser empresa fàcil per a Ciceró defensar Balb contra els seus acusadors davant els magistrats de Roma, perquè Balb era massa amic de Cèsar —i, doncs, tenia tants enemics com aquest dins la República— i perquè, comptat i debatut, només era un “provincià insignificant” de la Hispània Ulterior, com ja he dit. Però se’n va sortir. Balb, a més de pagar els honoraris a Ciceró, va determinar que, a la seva mort —va arribar a ser immensament ric— es donessin 25 denaris a tots i cada un dels ciutadans de Roma. Això indica, jo diria, que se l’estimava de bo de bo, o que no desitjava ser l’home més ric del cementiri.
Jordi Llovet, Eloqüència i política, Quadern. El País, 21/11/2013