 |
| Michael J. Sandel |
Un ventre de lloguer d'una dona índia: 6.250 dòlars. El dret a caçar un rinoceront en perill d'extinció: 150.000 dòlars. Poder emetre una tonelada de diòxid de carboni: 13 euros. Una cel·la més còmoda: 82 dòlars per nit. És terrorífic. ¿Tot es pot comprar?En les tres últimes dècades i, sorprenentment, sense cap debat públic veritable, hem passat d'una economia de mercat a una societat de mercat, en què tot està en venda, tot tendeix a tenir un preu. Em preocupa, i per això volia provocar el debat sobre on poden servir els mercats i on no és el seu lloc.
Dóna exemples molt clars i concrets d'aquesta tendència, com ara el mercat per estalviar cues: el canal exprés del parc d'atraccions, per pujar a l'Empire State, per entrar en un avió, a l'autopista... Ni hi havia pensat! És molt subtil.És gradual. Cada pas sembla un graó molt petit, però després de molts petits graons ens adonem d'una cosa: la nostra vida social ha canviat. Necessitem mirar aquesta tendència de manera global, en la seva magnitud.
Què té de dolent que tot tingui preu? Els anys en què hem abraçat la fe en el mercat, les desigualtats s'han incrementat. Posar preu a tot i deixar que els diners determinin l'accés a aspectes centrals de la vida fa que la desigualtat sigui més nociva. Si tenir diners només serveix per pagar cotxes de luxe i vacances sofisticades, no importa gaire. Però si els diners determinen la bona educació dels teus fills, els serveis sanitaris i la influència política, llavors les conseqüències de la desigualtat són molt més greus i importants.
Tanmateix, diu que no està en contra dels mercats. Quan són útils?Funcionen correctament per organitzar la producció de béns materials: cotxes, torradores, televisors... Però, en canvi, molta gent està d'acord en el fet que hi ha àrees que no els corresponen, com la compra i venda d'òrgans, nens o vots -tot i que algunes pràctiques que estem adoptant per finançar les campanyes ens ho poden fer dubtar-. Així que hi ha dues àrees on no hi ha discussió i hi ha una gran zona entremig que és controvertida. Crec que hauríem de partir de les àrees on la majoria de gent està d'acord i després plantejar un debat: si els vots no estan en venda, ¿com hauríem de finançar les campanyes polítiques? Quin hauria de ser el poder dels diners en la política? El mateix amb els ventres de lloguer. O quan un país va a la guerra, ¿el sacrifici s'ha de compartir entre els ciutadans o hauríem de llogar mercenaris? A l'Iraq i a l'Afganistan hi havia més militars privats subcontractats que tropes. ¿Els mercenaris són una manera ètica d'anar a la guerra? Hi ha àrees que encara estan obertes als arguments i ens hi hem de concentrar: mares de lloguer, forces militars privades, pagar per accedir a una educació millor, per tenir més bona cobertura sanitària...
El sistema semblava que ja funcionava: el mercat posava valor a les coses i portaven prosperitat. Sí, aquesta és una raó per la qual hem deixat que el mercat s'estengui a tots els àmbits. Però crec que hi ha una altra resposta perquè, fins i tot després de la crisi financera, no hem tingut cap debat sobre els límits morals del mercat. Per què? Perquè ens veurem obligats a respondre a qüestions ètiques difícils: quina és la forma correcta de valorar un embaràs, els serveis militars o la possibilitat d'embrutar el medi ambient? S'ha de poder vendre un ronyó? Tenim por d'aquests debats perquè la gent no es posa d'acord i part de l'atractiu dels mercats és que sembla que tenen una manera neutral de decidir-ne el valor. I és un error.
Em fa pensar en la pel·lícula Una proposició indecent . Per vostè, ¿el problema és qui fa la proposta deshonesta i no qui la considera? ¿No és espolsar-se les puces? No. La responsabilitat és compartida. Tots som responsables d'haver derivat cap aquí i és responsabilitat nostra, dels ciutadans en una democràcia, exigir un debat sobre el rol correcte dels mercats i els seus límits morals.
"Mercats morals" sembla un oxímoron. ¿No és més fàcil educar la gent perquè sigui menys ambiciosa i més generosa que no pas canviar el mercat? Crec que va junt. Canviar els mercats i canviar les persones és part del mateix projecte. El que necessitem és un nou tipus d'educació cívica que empenyi els ciutadans a arriscar-se junts, a debatre, a escoltar-se, fins i tot quan no estan d'acord. No és fàcil, però és l'única manera de fer que els mercats no dominin tots els aspectes de la vida i crec que també és l'única manera d'aprofundir en la democràcia i fer-la millor.
Com decidim què és immoral? Per mi, pagar per sexe o per un ronyó és immoral perquè és evident que el tracte no és entre dos iguals. Però algú dirà que si ells ho accepten sense coacció és una qüestió de llibertat i tothom hi surt guanyant. La qüestió és què entenem per llibertat. Si tenim una persona de l'Índia desesperadament pobra que necessita diners per alimentar la seva família i ven un ronyó a algú influent d'Occident que el necessita, podries dir que és una elecció individual. Però és lliure? Fins i tot si no hi ha la pobresa al darrere, una altra qüestió que hem de respondre és si posar un preu a un bé el corromp; si no és contrari a la dignitat humana, per exemple, utilitzar parts del cos per treure'n profit o vendre sexe. Per tant, una qüestió té a veure amb la desigualtat i l'altra amb el fet de respectar la dignitat humana, els deures cívics, amb el fet de mantenir certs béns en comptes de malmetre'ls en vendre'ls.
I qui ha de marcar aquests límits? En una democràcia, idealment, la gent és qui decideix després de mantenir debats argumentats. Hem de desenvolupar l'habilitat i l'hàbit de tenir aquests debats de manera respectuosa, cultivant l'escolta a les persones amb qui no estem d'acord.
Però quines armes tenim? ¿Ens hem de fiar dels mateixos poders que ens han conduït fins aquí? No n'hi ha prou d'esperar que els polítics creïn un nou discurs, menys buit, menys tecnocràtic. El canvi i la revigorització del discurs públic enfocat a grans qüestions ètiques ha de venir de la societat civil. Els mitjans, les institucions, les universitats... poden promoure el debat que després es tradueixi en polítiques. És un procés llarg, però que s'ha de començar des de la societat.
Què pensa del moviment Ocupa Wall Street o del 15-M? Ocupa Wall Street va tenir molt èxit i va ser força durador. Però als Estats Units el Tea Party va irrompre al mateix temps i estava més ben organitzat. Es van lligar a un partit i van esdevenir una força política influent. No tan sols van introduir un missatge nou, sinó que també van tenir l'habilitat d'organitzar-se per portar-lo a l'agenda política. Ara tenen una influència substancial al Partit Republicà, estan elegint candidats i canviant debats. No en el sentit que a mi m'agradaria, però ho estan fent.
Perdoni, però, i l'amor? L'amor encara no està en venda, oi?¿Saps la cançó Money can't buy me love ? Doncs els Beatles tenien raó. Hi ha coses, com l'amor, que els diners no poden comprar... però s'hi estan acostant molt.
Exemples reals del que els diners ja poden comprar Llegir un llibre: 2 dòlars Roland Fryer Jr., professor de Harvard, ha implantat en escoles de diferents ciutats incentius econòmics si els alumnes fan la seva feina (anar a classe, llegir, treure bones notes).
Fer cua: 20 dòlars/horaLinestanding.com ofereix persones perquè facin cua, per exemple, per entrar a escoltar una sessió al Congrés americà. A Nova York és habitual que gent sense sostre faci cua perquè d'altres puguin veure Shakespeare a Central Park, un espectacle públic gratuït. Esterilitzar mares: 300 dòlarsL'entitat Projecte Prevenció ofereix 300 dòlars a mares drogodependents a canvi d'esterilitzar-les. Ser ciutadà americà: 500.000 Els estrangers que tinguin aquests diners i creïn un mínim de 10 llocs de treball en una zona amb atur reben la residència permanent. El nom al metro: 4 milions El metro de Nova York va vendre el 2009 el nom d'una de les parades més transitades de Brooklyn.
Laura Serra, "S'ha de poder vendre un ronyó? Quin és el límit moral del mercat?", entrevista amb Michael J. Sandel, Ara, 08/12/2013