“Alguna cosa no funciona”, va dir Clayton Lockett després que li injectessin el primer fàrmac que l’havia de matar. Va estar 43 minuts amb convulsions fins a morir d’un atac de cor, segons les cròniques. Aquest cruel espectacle en una presó d’Oklahoma ha reobert als Estats Units el debat sobre la pena capital. Cíclicament, els errors en les execucions i les revisions de les sentències posen sobre la taula la qüestió de la pena capital.
Tanmateix, cal jerarquitzar les idees. L’error judicial és un risc de tots els sistemes judicials del món i, per tant, un argument més contra una pena que un cop aplicada no té reparació. Els mètodes d’execució provoquen actes d’inhumanitat que no han de sorprendre perquè la condemna ja és inhumana de per si. Tot això contribueix a fer abominable la pena de mort, però el problema de fons és la pena capital en si mateixa, que serà sempre una barbaritat per molta perfecció que s’arribés a assolir en la seva aplicació.
Fa uns anys un taxista de San Francisco em va explicar, amb naturalitat absoluta, per què estava a favor de la pena de mort: mantenir un pres a perpetuïtat val molts diners, matant-lo es fa un estalvi que ens beneficia a tots. És una caricatura de cert pragmatisme americà i al mateix temps l’expressió d’una idea cínica de la justícia que no és exclusiva de la societat americana. Però ajuda a entendre que els arguments filosòfics i morals siguin tan poc rellevants en aquest debat: que ningú pot tenir l’arrogància de creure que pot disposar de la vida dels altres; que lesiona la dignitat de les mateixes institucions que la practiquen; que tothom té dret a una segona oportunitat; en fi, tot el que deriva de la condició compartida d’humans (tots som fills de Déu, diuen els cristians). Res d’això compta, només els costos i els procediments i l’eficàcia dissuasòria, malgrat que fa temps que se sap que la pena de mort és poc eficient contra el crim. I mentrestant els Estats Units segueixen compartint el trist honor de ser un dels països que més execucions practiquen, juntament amb la Xina, l’Iran, l’Iraq i l’Aràbia Saudita.
Josep Ramoneda, La pena de mort, Ara, 04/05/2014