 |
| Els set pecats capitals by Otto Dix |
Li va posar el bigoti després de la guerra per raons òbvies: no hauria sobreviscut. Però els trets de Hitler, Otto Dix ja els va pintar el 1933, any de la presa de poder per part del nazisme i de la composició de l’obra.
Creia que el motiu dels pecats capitals era el més suggestiu per fer la radiografia d’un temps que corria tumultuosament cap al desastre. En un segon pla, al fons del quadre, es veuen les al·legories de la ira, la golafreria, l’orgull i la lascívia.
En primer pla apareix una vella captaire que recull els diners que hi ha per terra. És l’avarícia. Sobre l’esquena carrega l’enveja, un homenet amb la màscara d’Adolf Hitler i, en la primera versió, sense bigoti.
Darrere, en una macabra dansa de la mort, sorgeix la indolència, un esquelet que, segons va confessar Otto Dix als seus amics, representava l’apatia del poble alemany, gràcies a la qual s’imposaria el totalitarisme.
En recollir el tema dels pecats capitals, Dix continuava una sòlida tradició de la pintura europea, sobretot de la nòrdica. Molts pintors van creure que aquest conjunt d’al·legories ultrapassava l’esfera religiosa per convertir-se en una meditació espiritual i una protesta ètica.
A la taula d’ Els pecats capitals, que és al Museu del Prado, Hieronymus Bosch encercla la seva època en una visió contundent i misteriosa. Necessitaríem un Bosch o un Otto Dix que s’atrevís a explorar els subsòls morals de la nostra.
Rafael Argullol, La dansa dels pecats capitals, Ara, 15/06/2014