Dissimular és fingir no tenir el que es té. Simular és fingir tenir el que no es té. El primer remet a una presència, el segon a una absència. Però la qüestió és més complicada en el segon, perquè simular no és estrictament fingir: “Aquell que fingeix una malaltia pot senzillament ficar-se al llit i fer creure que està malalt. Aquell que simula una malaltia aparenta tenir alguns símptomes d’ella”. Així, doncs, fingir, o dissimular, deixen intacte el principi de realitat: hi ha una diferència clara, només que emmascarada. Per la seva banda la simulació torna a qüestionar la diferència entre el “verdader” i el “fals”. Qui simula, ¿està o no està malalt comptant que presenta símptomes “verdaders”? Objectivament, no se li pot tractar ni com a malalt ni com a no-malalt. La psicologia i la medecina es detenen aquí, enfront una veritat de la malaltia introbable d’aquí en endavant. (pàg. 12).
Si qualsevol símptoma pot ser “produït” i no es considera ja com un fet natural, tota malaltia pot considerar-se simulable i simulada i la medecina perd llavors el seu sentit en no saber tractar només les malalties “verdaderes” segons causes objectives (pàg. 13).
La simulació parteix del principi d’equivalència, de la negació radical del signe com a valor, parteix del signe com a reversió i eliminació de tota referència. Mentre que la representació intenta absorbir la simulació interpretant-la com a falsa representació, la simulació envolta tot l’edifici de la representació prenent-lo com a simulacre (pàgs. 17-18).
(Aquest és el procés que va de la imatge representativa a la pura simulació):
- és el reflex d’una realitat profunda- emmascara i desnaturalitza una realitat profunda- emmascara l’absència de realitat profunda- no té res a veure amb cap tipus de realitat, és ja el seu propi i pur simulacre.
En el primer cas, la imatge és una bona aparença (...). En el segon és una malaaparença (...). En el tercer, juga a seruna aparença (...). En el quart, ja no correspon a l’ordre de l’aparença, sinó al de la simulació.
El moment crucial es dóna en la transició des d’uns signes que dissimulen alguna cosa a uns signes que dissimulen que no hi ha res. Els primers remeten a una teologia de la veritat i del secret (...). Els segons inauguren l’era dels simulacres i de la simulació (...)
Quan el real ja no és el que era, la nostàlgia cobra tot el seu sentit. Puixança dels mites de l’origen i dels signes de realitat. Puixança de la veritat, l’objectivitat i l’autenticitat segones. Escalada del verdader, del viscut, resurrecció del figuratiu on l’objecte i la substància han desaparegut. Producció esbojarrada d’allò real i referencial, paral·lela i superior a l’esbojarrament de la producció material: així apareix la simulació en la fase que ens concerneix –una estratègia d’allò real, de neo-real i d’hiperreal, doblegant arreu una estratègia de dissuasió (pàgs. 18-19).
Jean Baudrillard, Cultura y simulacro, Kairós, Barna 1978