A partir de la postguerra mundial, ens vam anar acostumant a considerar la “democràcia” com una adquisició permanent. Aquesta convicció arrelà fins a l’extrem que llavors sorgí la metonímia per la que els països amb una democràcia vigent començaren a anomenar-se “les democràcies” a seques. (...)
Tanmateix, 70 anys després el quadre ha canviat. Tot i que se segueix al·ludint a la democràcia, als seus valors i als seus mèrits, en diferents punts d’Occident dóna la impressió que la gent comença a estar força farta de la democràcia.(...)
Les formes de la impaciència amb la democràcia actual són noves (des dels indignats fins al moviment Occupy Wall Street, i més enllà). Esmentaré algunes d’elles: la irritació amb les estructures del poder, sintetitzada amb la fórmula violenta: “Que marxin tots”; el naixement de partits que reivindiquen “noves” formes de democràcia; i sobretot, el gir a la dreta de quasi tota Europa a començament de segle, que és el resultat final, contundent i inconfusible, d’aquest procés. (...)
En conjunt, la impressió sembla ser que la democràcia com a règim i com a actitud està acabada, i que cal una cosa nova i més adequada a les noves condicions. Aquest article és una contribució a l’anàlisi dels motius d’aquesta impaciència. L’anàlisi es pot realitzar des de diferents punts de vista: l’històric i el teòric, de descomposició dels fonaments conceptuals de la idea de democràcia. La meva argumentació va a ser del segons tipus i va a seguir l’esquema següent: a) La democràcia es basa en “ficcions” constitutives, que funcionen únicament si se les entén precisament com a ficcions. b) Pel contrari, si aquestes ficcions s’assumeixen com a “principis verdaders”, poden produir-se “excessos” gravíssims; d’altra banda, aquestes ficcions, gestionades de forma inadequada, poden donar lloc a “errors” perillosos. c) En l’època moderna s’han fet realitat ambdós perills: els excessos i els errors de les democràcies surten a la llum amb una clara evidència, i de forma global, també degut a l’empeny de poderosos factors de context. d)Això està afeblint les “ficcions constitutives”, amb el risc de provocar el seu ensorrament. (CONTINUARÀ)
Raffaele Simone, Cómo fracasan las democracias, Claves de razón práctica, septiembre/octubre 2014, nº 236