| Vida contemplativa | Vida activa |
| Pressuposa una particular pedagogia del mirar. Aprendre a mirar és educar l’ull per a una profunda i contemplativa atenció, per a una mirada llarga i reposada (Nietzsche, L’ocàs dels déus). Aprendre a mirar és l’ensenyament preliminar per a l’espiritualitat. La vilesa i la infàmia consisteixen en la “incapacitat d’oposar resistència a un impuls”, d’oposar-li un NO. Contemplar no és un Obrir-se passiu, que digui SI a tot el que passa i tot el que ve. Més aviat, és una resistència als impulsos molestos que s’imposen. La vida contemplativa és l’acció que diu NO. En aquest sentit és més activa que la vida activa. La contemplació és una acció que és sobirana. La contemplació és la negativitat de la interrupció. El propi de la negativitat és l’aturar-se, la interrupció. La vacil·lació no és una acció positiva, però vacil·lar és indispensable per a que l’acció no decaigui al nivell del treball. | L’absolutització de la vida activa és responsable de la pèrdua de la capacitat contemplativa. Reaccionar immediatament i a cada impuls és en si mateix una malaltia, un declivi, un símptoma d’esgotament. La pura activitat només perllonga el que ja existeix. La hiperactivitat és, paradoxalment, una forma en extrem passiva d’activitat que no permet cap acció lliure. La hiperactivitat de la societat de rendiment es transforma en hiperpassivitat, un estat en el qual un es deixa arrossegar sense posar resistència. És una il·lusió pensar que quant més actiu és un, més lliure és. Avui en dia vivim en un món molt pobre en interrupcions. L’acceleració suprimeix qualsevol entretemps. La màquina no és capaç d’aturar-se. Malgrat la seva enorme capacitat de càlcul, l’ordinador és estúpid en tant que li manca la capacitat de vacil·lació. |
Byung-Chul Han, La sociedad del cansancio, Herder, Barna 2012