 |
| Ulrich Beck |
La xenofòbia esclata a Alemanya. I és especialment preocupant tenint en compte els seus antecedents. La imatge de rigor, seriositat i contenció amb què mutti Merkel vol marcar l’estil del país trontolla quan milers d’alemanys es manifesten contra la immigració musulmana, liderats per Lutz Bachmann, un sinistre personatge condemnat per proxenetisme, venda de cocaïna i agressions físiques. A Dresden, la ciutat que ha aplegat més manifestants, els estrangers són poc més d’un 2%, i els provinents de països musulmans un 0,2%. Podem deduir dues coses: que la figura del musulmà ja funciona com a enemic de manera simbòlica, més enllà de l’experiència real, i que el malestar social soterrat és enorme. La combinació és explosiva. A Merkel li està esclatant la seva estratègia de posar el poder per davant del benestar (les rendes dels alemanys estan a nivells del 1999). En aquest context, arriba la notícia de la mort del sociòleg
Ulrich Beck. Recordo una conversa amb ell, ara fa nou anys, a Barcelona. Sintetitzo les seves paraules: Europa mai arribarà a ser un estat ni una nació. El camí cap a la unificació no passa per la uniformitat, sinó pel reconeixement de les particularitats nacionals. La diversitat és l’autèntica font de la creativitat potencial d’Europa. Hem de passar del pensament nacionalista a la integració cosmopolita, segons la qual la diversitat no és el problema sinó la solució. Necessitem unes estructures institucionals fonamentades en el reconeixement de l’Altre, del que té una cultura diferent.
No sembla que les idees de
Beck penetrin fàcilment els caps de governants i ciutadans. Merkel ha reaccionat amb contundència verbal contra el creixement de Pegida (Patriotes Europeus contra la Islamització d’Occident). I cal esperar que aquest cop la ciutadania reaccioni abans que la xenofòbia faci allau. Però aquest conflicte pot fer emergir la crua situació social que els alemanys estan suportant per l’obsessió de Merkel de sotmetre Europa a través de l’austeritat. Més recentment, en una conferència al CCCB, el mateix
Ulrich Beck deia: “A diferència d’èpoques passades, el nou poder alemany no necessita armes per imposar la seva voluntat a altres països. Per això és absurd parlar de Quart Reich. El poder fonamentat en l’economia no requereix invasions i tanmateix és omnipresent. El potencial de xantatge de què disposa no procedeix de la lògica de la guerra sinó de la lògica del risc: l’amenaça del col·lapse econòmic”. Això és el que està fent Merkel amb Grècia obrint-li ja la porta de sortida d’Europa si els seus ciutadans tenen la gosadia de votar Syriza. Així respecta la diversitat europea. Així entén la democràcia: o voteu al meu gust o marxeu.
Xenofòbia per un cantó, xantatge per un altre, la nova Alemanya està lluny de l’ideal cosmopolita que
Beck pregona per a Europa. No badem.
Josep Ramoneda,
Qüestions de fanatisme, Ara, 06/01/2015
