 |
| Jove tràcia portant el cap d'Orfeu |
No hi ha un heroi més pur que Aquil.les, ni un de més intel·ligent que Odisseu. El primer prefereix la glòria a la vida; el segon, la vida a la glòria. Però ni Aquil·les ni Odisseu són l’heroi més fascinant. Aquest títol jo el reservaria per a Orfeu, que es mou contínuament entre les dues ribes, entre la glòria immortal i la vida mortal, una circumstància que li dóna una riquesa única. Orfeu, el primer poeta i el primer músic -del temps en què música i poesia eren una mateixa cosa-, és un transformista que sap que s’ha d’adaptar per igual al món dels vius i al món dels morts, a la llum i a la tenebra. Amb la seva música encanta els monstres i les feres. Baixa als inferns per rescatar la seva estimada Eurídice. Quan retorna a la terra -sense èxit, segons la versió més acceptada- s’allunya de les dones, una circumstància que exaspera les furioses Mènades, seguidores de Dionís. És decapitat i trossejat per elles. La seva música sobreviu. El seu cap continua cantant malgrat estar separat del seu cos.
Orfeu ho tenia tot per enamorar els artistes i, en efecte, els va enamorar. És difícil trobar un personatge més present a la literatura, a la pintura i evidentment a la música, començant pel meravellós Orfeu de Claudio Monteverdi. També, al segle XX, la cinematografia es fa ressò d’aquest enamorament artístic tan perdurable. Després d’una trajectòria agitada, que sembla que comporti diverses vides i diverses morts, Orfeu necessita un interlocutor que li doni pau.
I el troba en un pintor, Gustave Moreau, apassionat per la confluència entre mite i art. L’obra que li dedica Moreau el 1865 reflecteix una pau extraordinària. El cap i la lira d’Orfeu, unificats pel cant, reposen en els braços entre respectuosos i amorosos d’una dona en una atmosfera de flotació onírica. L’espectador pot sentir la música que sobreviu a la mort.
Rafael Argullol, La música que sobreviu a la mort, Ara, 12/04/2015