Tota artesania es fonamenta en alguna habilitat tècnica desenvolupada en un grau elevat. Segons un càlcul molt esmentat, un fuster o un músic necessiten unes deu mil hores d’experiència per arribar a la mestria. En l’àmbit de la música, això equival a unes quatre hores diàries d’assaig durant cinc o sis anys. Diversos estudis demostren que, com més avança una persona en una determinada tècnica, més conscient és dels problemes que aquesta tècnica pot implicar (...), mentre que les persones que tenen un nivell més baix es concentren d’una manera més exclusiva a fer funcionar les coses. És a dir, quan s’assoleix un nivell alt, la tècnica deixa de ser una activitat mecànica; quan una persona fa bé una cosa, és més conscient d’allò que fa i pot reflexionar-hi més plenament. Quan s’arriba a la mestria és quan sorgeixen els problemes ètics de la tasca artesana.La meva tesi és que, com més alt és el nivell tècnic que assolim, més conscients som dels problemes i les possibilitats que implica la nostra activitat; d’altra banda, com menys nivell tenim, més ens centrem únicament a anar fent. Si ens fixem en l’aspecte psicològic de l’assumpte, veurem que assolir un bon nivell tècnic en una activitat artesana comporta un doble benefici, perquè les persones es concentren en una realitat tangible i s’enorgulleixen de la seva feina. El problema és que la societat va dificultar en el passat que aquestes persones fossin degudament recompensades, i continua dificultant-ho avui dia.
En diferents moments de la història d’Occident, l’activitat pràctica va ser menyspreada i es va considerar quelcom diferent d’altres vocacions suposadament més elevades. La capacitat tècnica es diferenciava de la inventiva, la religió qüestionava la realitat tangible, l’orgull per la pròpia feina es considerava un luxe. Tot i que la seva dedicació fa de l’artesà un ésser humà especial, les seves aspiracions i les seves dificultats poden servir-nos de mirall per reflexionar sobre altres qüestions més generals del passat i del present.
El jove Karl Marx es veia a si mateix com una mena d’artesà que alliberaria l’artesà modern amb els seus escrits. En els Grundisse defineix l’artesania en termes molt amplis, com una “activitat productora de formes”. Segons ell, l’elaboració d’objectes físics va permetre que sorgissin les relacions familiars i socials i va facilitar el desenvolupament global de l’individu. Abans d’esdevenir un teòric de la injustícia social, Marxera una mena de messies dels obrers, que prometia dignificar el treball com a tret natural de l’individu dins de la comunitat. Aquesta base utòpica del marxisme perdura anys després, quan Marx ja s’ha tornat un ideòleg més rígid i amarg. En una obra tardana com és la Crítica del programa de Gotha reprèn la seva opinió sobre l’artesania, que segons ell reviuria amb el comunisme.
Richard Sennet, L’artesà, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 2014
(fragment de la conferència celebrada al CCCB el 21 de desembre de 2009)