 |
| Yuval Noah Harari |
Perquè, en efecte, Homo Deus, subtitulat Una breu història del demà, no és un assaig qualsevol: és una visió del present i el futur que desperta inquietud, que demana moltes explicacions. Tantes, que el llibre supera les 500 pàgines, i la introducció gairebé arriba a les 100. Harari, tanmateix, diu que només ha fet d’analista, de notari de cap on va la ciència i la tecnologia, cap on porten el que considera la fase final d’un humanisme que, paradoxalment, pot fer que l’home deixi de ser el centre de tot, superat per la intel·ligència artificial. Però com a bon pensador format a Oxford, a l’estil anglosaxó, defuig fer grans judicis de valor, simplement es mostra “escèptic” sobre el futur que descriu. Un futur que ens podria acostar ni més ni menys que a la immortalitat. No és cap broma.Avançament editorial: 'Homo Deus'Harari creu que els éssers humans tenim la possibilitat d’allargar molt la vida (fins a vèncer la mort!) i de guanyar superpoders (ser humans tecnològicament millorats, com els antics déus grecs), però que, alhora, això podria suposar que d’una banda perdéssim el control de les nostres pròpies vides (els sistemes d’intel·ligència artificial ens coneixerien millor i acabarien decidint per nosaltres) i que, de l’altra, es creessin diferències biològiques entre tipus d’humans. De manera que el nostre mateix èxit suposaria l’extinció de l’'Homo sapiens'. “Ara ja podem hackejar els éssers humans”, adverteix.
La fi de la mort?“Per superar la mort, crear vida com si fóssim déus i aconseguir la felicitat necessitem assolir el control del nostre món interior: del nostre cos, el nostre cervell i la nostra ment. Necessitem moltes dades i molt càlcul. I els podem aconseguir. Però processar-ho està fora de l’abast del cervell humà. Per tant, cada cop ens caldran més algoritmes externs que ens facin aquests càlculs” a partir dels nostres cossos monitoritzats amb sensors biomètrics que acumulin dades de tota mena. Això, diu Harari, ja comença a ser així. I no és neutre.
De fet, aquest historiador convertit en pensador del futur adverteix que la tecnologia està “portant a l’extrem” el model del capitalisme basat en el consumisme: “Estem convertint els nostres cossos i els nostres cervells en productes. Al segle XX anàvem a comprar un vestit, un cotxe o una nevera. Al segle XXI, abans d’anar a comprar, ens preguntarem: quina personalitat vull? Quin cos vull? I ho comprarem”. La tecnologia ho farà possible. Farà allargar la vida dels humans i millorar les capacitats del nostre cos i el nostre cervell, a la carta, però segurament només per als que ho puguin pagar: “Durant segles hi ha hagut diferències socials, polítiques i econòmiques. La revolució industrial va crear classes urbanes treballadores; ara estem creant la classe dels inútils que ja no trobaran feina i, al mateix temps, podem començar a crear per primer cop classes biològiques: hi haurà diferències físiques i mentals entre rics i pobres. Els rics tindran més capacitats”. I si això passa, Harari és taxatiu: no hi haurà marxa enrere.Contra la desigualtatAl costat d’aquesta possibilitat esfereïdora, que pot fer insalvables les desigualtats creixents del present, hi ha la necessitat de “buscar una alternativa, que no es veu enlloc, al sistema capitalista consumista”. “Certament, aquesta manca d’alternativa fa que la situació actual sigui molt difícil”. Segons Harari, per exemple, la tecnologia, per molt que hagi avançat, per si sola, no pot aturar el canvi climàtic: “Només es pot aturar amb una aposta per frenar el creixement econòmic, i això no hi ha cap governant que estigui disposat a fer-ho, sigui democràtic o dictatorial. L’Acord de París, en realitat, l’únic que fa és retardar la presa de decisions, ajornar el problema, però no l’afronta de debò”.
Tot i advertir que el seu no és “un llibre de profecies, sinó de possibilitats”; tot i mostrar la cara positiva i la negativa del canvi tecnològic, amb totes les seves implicacions; tot i la seva distància analítica, la veritat és que Homo Deus, com els bons assajos, és un toc d’alerta, per no dir d’alarma, que aporta més preguntes que solucions. “Seran els poetes, els cineastes, els filòsofs... els que, amb la seva imaginació, hauran de marcar el camí del futur. En funció de com fem servir la tecnologia, anirem cap a un tipus de societat o una altra: els avenços dels segles XIX i XX com el tren, l’electricitat i la ràdio van portar tant el comunisme com el feixisme i la democràcia liberal. En ple segle XXI tenim tant Corea del Sud com del Nord”.La ment, l’últim refugiSigui quin sigui el tipus de societat que imaginin els poetes i que implementin els polítics, sigui quin sigui l’ús que donem als increïbles avenços de la biologia i la informàtica, Harari té clar que “serà més difícil aconseguir la felicitat que la immortalitat”. I de fet precisa que, “actualment, en llocs com Silicon Valley, hi ha molta més inversió en recerca sobre el cos i el cervell que no pas sobre la ment”. La ment i la recerca de la felicitat de moment seguiran sent un misteri: ¿potser els últims refugis de la humanitat?
Ignasi Aragay, entrevista amb Yuval Noah Harari: "És més difícil aconseguir la felicitat que la inmortalitat", Ara 10/10/2016
Vegeu entrevista amb l'Antoni Bassas:
[www.ara.cat]