 |
Creients, agnòstics i no creients assumeixen que la naturalesa es regeix per unes lleis immutables. Per als creients, aquestes lleis són preceptes divins; per a la resta, són l’essència mateixa de la naturalesa. Fins i tot es pot pensar, com Baruch Spinoza, que les dues opcions són indistingibles, que Déu i naturalesa són una mateixa cosa. El Déu spinozià és l’estructura subjacent de la realitat, l’ordre compost per lleis inflexibles universals que determinen la forma de tot. Fins aquí tot bé: raó i fe poden anar de la mà. Però el camí es bifurca dramàticament amb la idea de miracle entès com el senyal d’una explícita intervenció divina. Un miracle és una manifestació de la naturalesa on aquesta viola les seves pròpies lleis. En el capítol sisè del seu Tractat teologicopolític (1670), Spinoza fa la següent refrescant reflexió: «Si, doncs, en l’univers es produís un fenomen contrari a les lleis generals de la naturalesa, seria igualment contrari al decret diví, a la intel·ligència i a la naturalesa divines, i el mateix si Déu procedís contra les lleis naturals obraria contra la seva pròpia essència, la qual cosa és el súmmum de l’absurd».
És com si Déu intentés superar-se a si mateix. Segons el racionalista holandès, el concepte miracle no pot usar-se, com fan totes les religions, com una firma que autentifica la presència divina per coaccionar així el proïsme de la Terra en nom del senyor del cel. Fins i tot per a un creient convençut sembla millor idea acostar-se a Déu a través de les lleis de la naturalesa (la seva obra) que a través de les seves presumptes excepcions (la negació de la seva obra). Una vegada acceptat aquest punt, raó i fe poden tornar a caminar de la mà.
En efecte, l’observació d’una excepció a les lleis de la naturalesa ja no és un miracle sinó una paradoxa que la raó ha de resoldre. A això es refereix el principi dialèctic del mètode científic: si una observació de la realitat contradiu la veritat científica vigent o, simplement, aquella no té cap veritat que l’expliqui, llavors o es canvia la manera de mirar o es canvia la manera de creure. És la gran aventura del progrés del coneixement humà. Les lleis de la naturalesa són immutables, però no les coneixem totes i el coneixement que en tenim sempre pot afinar-se i polir-se encara una mica més. La grandesa de la ciència és que pot acabar en un segon amb veritats que han estat vigents durant mil·lennis.
Només un exemple. Al llarg de tota la història de la humanitat s’ha descrit un rar fenomen que consisteix en unes inquietants boles de foc que sorgeixen del no res, roden vertiginosament durant uns segons i desapareixen. Generalment passa durant tempestes seques en deserts tòrrids de sorra. Fins i tot apareix citat a la Bíblia (Ezequiel 1:4-5): «I vaig mirar, i venia del nord un vent tempestuós, i un gran núvol, amb un foc embolcallant, i al voltant d’ell una resplendor, i enmig del foc una cosa que semblava bronze refulgent».
Aquests albiraments sempre s’han interpretat com màgics o miraculosos, però el 2007 el meu col·lega Antonio Pavao, de la Universitat de Pernambuco, comunica al Physical Review Letters que ha fabricat boles de foc de deu segons al seu laboratori. En un camp elèctric amb alta temperatura i baixa humitat el silici se sublima i s’encén. Després d’uns quants mil·lennis de somnolència, la raó es desperta de la seva llarga migdiada a Pernambuco.
Jorge Wagensberg, Fi de migdiada a Pernambuco, el periodico.cat 13/01/2017