Paradoxalment, com més sacrificis fem per construir una història imaginària, més forta esdevé la història, perquè ens esforcem per donar sentit a aquests sacrificis i al sofriment que hem causat.
En política això es coneix com la síndrome d'"els nostres joves no han mort en va". El 1915, Itàlia va entrar en la primera Guerra Mundial al bàndol dels països de a triple Entesa. L'objectiu declarat d'itàlia era "alliberar" Trento i Trieste, els dos territoris "italians" que retenia "injustament" l'Imperi austrohongarès. Els polítics van fer discursos abrandats al parlament, apel·lant a la reparació històrica i prometent tornar a la glória de l'antiga Roma. (...)
La gloriosa aventura va acabar sent un bany de sang. Al final de la guerra, havien mort gairebé set-cents mil soldats italians i més d'un milió estaven ferits.
Després de perdre la primera batalla (...), els polítics italians tenien dues possibilitats. Podien reconèixer el seu error i signar un tractat de pau. (...) Però como podien dir els polítics als pares, esposes i fills de quinze mil soldats italians morts: "perdoneu, hi ha hagut un error. No us ho prengueu malament, però el vostre Giovanni va morir en va, i el vostre Marco també". En comptes d'això podien dir: "Giovanni i Marco van ser uns herois! van morir perquè Triestre fos italiana, i ens assegurarem que no hagin mort en va. Continuarem lluitant fins que la victòria sigui nostra!". No és estrany que els polítics preferissin la segona opció. I van llançar una segona batalla, i van perdre quaranta mil homes més. (...)
Però tampoc podem culpar únicament els polítics. Les masses també van continuar donant suport a la guerra. I quan després de la guerra Itàlia no va obtenir tots els territoris que reclamava, la democràcia italiana va situar al capdavant Benito Mussolini i els seus feixistes, que van prometre que aconseguirien per a Itàlia una compensació adequada per tots els sacrificis que havia fet. (...) Un soldat mutilat que hagi perdut les cames preferirà pensar "Em vaig sacrificar per la glòria de la nació iteliana eterna!" que no "vaig perdre les cames perquè vaig ser prou idiota per creure'm polítics que només pensen en ells mateixos". És molt més fàcil viure amb la fantasia, perquè la fantasia dona sentit al sofriment. (395-398)
... el jo narrador prefereix continuar patint en el futur que no haver de reconèixer que el sofriment passat no ha tingut cap sentit. A la fi, si volem fer net dels errors passats, el nostre jo s'ha d'inventar un gir de la trama que infongui sentit a aquests errors. Per exemple, un veterà de guerra pacifista es pot dir: "Sí, he perdut les cames per un error. Però gràcies a aquest error, ara entenc que la guerra és un infern, i d'ara endavant dedicaré la meva vida a lluitar per la pau. Així la meva lesió té un cet sentit positiu: em va ensenyar a valorar la pau".(399)
Veiem, doncs, que el jo també és una història imaginàri, com les nacions, els déus i els diners. (...) Cadascú de nosaltres té el seu gènere narratiu. Algunes persones viuen una tragèdia, d'altres viuen un drama religiós interminable, algunes plantegen la vida co si fos una pel·lícula d'acció i més de quatre com si fos una comèdia. Però, al capdavall, tot són només històries. (399-400)
Yuval Noah Harari, Homo Deus. Una breu història del demà, edicions 62, Barcelona 2016