Potser ha arribat el moment de recuperar Nietzsche i els dissidents que en els últims dos segles han seguit la seva manera d’entendre el problema de la veritat. L’antropologia de la comunicació que han publicat Lluís Duch i Albert Chillón és una de les millors guies per recórrer aquest camí. “Nietzsche –acaben– afirma sense embuts que l’aparença i la il·lusió incumbeixen no només a l’art, sinó al mateix viure i als seus fruits, fets i realitats inclosos”. La realitat, doncs, no té una existència autònoma, sinó que neix de la mirada humana, per tant, d’un subjecte, sigui fabulador, científic o narrador. I si la realitat té aquesta naturalesa humana, el seu relat és, indefectiblement, el resultat de l’acció d’un individu, tamisada per la seva tradició cultural, per la seva llengua, pel seu temps històric, per la seva ideologia, per la seva formació i per la seva voluntat. Deixem, doncs, d’erigir-nos cadascun de nosaltres una vegada i una altra en semideus posseïdors d’una veritat difícilment compartible. Deixem d’acusar els nostres adversaris de mentir i posem-nos a veure la part de la seva veritat que podem compartir. No és un desig bonista, sinó un simple atac de realisme.
Albert Sáez, Si no penses com jo, menteixes, elperiodico.cat 27/09/2018 [https:]]