Ariadna Rodés Solà, 1r Batx
ONFRAY, M. Antimanual de filosofia. Edaf. Madrid, 2005.
Michel Onfray es un filòsof francès i també professor de filosofia. Onfray defensa l’hedonisme, és a dir, diu que el nostre pas per la vida ha d’estar basat en el plaer que es 
l’abscència de dolor (ataraxia). Ha publicat, entre altres, La razón del Gourmet: filosofía del gusto (1995); Cinismos: retrato de los filósofos llamados perros(1990), formulació d’una ètica moderna atea; Teoría del cuerpo enamorado: por una erótica solar (2000), una defensa de l’amor llibertari, i Antimanual de filosofía (2001), que repassa els seus anys com a professor de filosofia. Aquest últim és el que he llegit jo.
Antimanual de la filosofia és un curs de filosofia per a adolescents. T’explica alguns temes que la filosofia tracta però comparant-ho amb situacions actuals, com per exemple si podríem prescindir del nostre mòbil o si el nostre batxillerat està escrit en les estrelles. A partir de frases com aquestes desenvolupa la teoria.
Parte 2: ¿Cómo vivir juntos?. La libertad: ¿Por qué vuestro instituto está construido como una prisión?
El text comença explicant que és perquè la llibertat no agrada. No agrada a l’individu ja que ha de ser responsable a l’hora de triar i això l’incomoda. Però la llibertat també fa por a la societat perquè aquesta prefereix persones dòcils, que facin el que se’ls hi diu i no pas persones lliures de anar on volen, de no haver de donar explicacions a ningú.
Els homes per evitar aquesta angoixa segueixen les restriccions socials com la família, el treball… per així garantir almenys la seguretat que la societat ofereix: els diners, un bon lloc socialment…
Concretament explica el cas de l’escola com a opressora de la nostra llibertat. L’escola ens socialitza i ens ensenya una manera de veure la vida. Als estudiants se’ls exigeix notes altes, coeficients bons, passar al curs següent… Tot això ens diuen que ho fan pel nostre bé, per fer-nos competents però realment només estan avaluant la nostra aptitud per la obediència, la submissió. Onfray posa un exemple molt clar: si ens passem set anys estudiant una llengua estrangera, per què no som bilingües?
Tot seguit parla de l’arquitectura dels instituts, retornant a la pregunta del principi. La manera com estan construïts implica que en tot moment es conegui on som i el què fem. Segueix una estructura panòptica. Aquesta estructura se segueix també en les presons per exemple. Consisteix en que una sola persona pugui dominar un grup de persones a causa del control de l’espai. En el cas de la presó un vigilant podia controlar a dos pisos de cel·les ell sol ja que des de la mateixa posició les veia totes però en canvi, els presoners no el veien a ell així que mai sabien quan se’ls controlava.
El sistema panòptic controla l’espai (i és visible no només en l’escola sinó en tots els llocs on hi ha llibertat: família, barri, ciutat…) i els timbres, els horaris, les classes… el temps, per tant la nostra llibertat individual desapareix quan aquests dos són controlats.
L’objectiu de fer desaparèixer la llibertat és el de tenir una societat dòcil que no causi problemes, fàcil de manejar.
Textos clau
“Porque en este sitio, como en cualquier otro, la libertad no gusta, y se las arreglan magníficamente para contenerla, reducirla, constreñirla o limitarla al máximo. El poder de ir y venir, de circular libremente sin trabas, de moverse sin tener que dar explicaciones; el de hacer uso como uno lo desea de su tiempo, sus noches y sus días, el de decidir la hora de levantarse y acostarse; la libertad de trabajar o descansar, de comer, dormir, todo eso que pone de manifiesto la autonomía del individuo (la posibilidad de decidir sobre su existencia con todo detalle), incomoda considerablemente a la sociedad en su conjunto”.
“El libre uso de nuestro tiempo, de nuestro cuerpo, de nuestra vida, engendra una angustia mayor que si nos limitamos a obedecer a las instancias generadoras de docilidad, esto es, la familia, el colegio, el trabajo y otras excusas para acabar con la libertad en provecho de la seguridad que la sociedad ofrece: una profesión, un estatus, una visibilidad social, un reconocimiento en función del dinero, etc. De ahí que los hombres, con el fin de evitar la angustia de una libertad sin objeto, prefieren tan a menudo arrojarse en los brazos de máquinas sociales que terminan por engullirlos, triturarlos y, después, digerirlos”.
“En todas partes se os tiene que poder ver. Es el principio del panóptico: allí donde estéis, cualquiera que sea vuestra actividad, se os ve. La arquitectura del instituto está hecha para organizar la perpetua visibilidad de vuestros movimientos y de vuestras posiciones”.
Altres textos sobre la llibertat
Angustia, embriaguez y vértigo (Jean Grenier)
En aquest text es parla d’una noia que no està lligada a res es troba en una estació de trens. No sap on anar i s’adona que tant pot triar un tren cap a Marsella, cap a Viena o Constantinoble. Aquesta llibertat l’espanta i l’angoixa ja que té responsabilitat i es pot equivocar però també l’embriaga.
Muerte de Dios, nacimiento del hombre (Mijaíl Bakunin)
Segons Bakunin si existeix un Déu els humans som esclaus i em d’abdicar de la nostra raó i justícia. Com que els homes no volem l’esclavitud, som lliures i tenim el dret de ser-ho Déu no existeix.
“Que no desplazca a los metafísicos y a los idealistas religiosos, filósofos, políticos o poetas: la idea de dios implica la abdicación de la razón humana y de la justicia humana; es la negación más decisiva de la libertad humana y lleva necesariamente a la esclavitud de los hombres, tanto en teoría como en la práctica”.
Parte 3: ¿Qué podemos saber?. La razón ¿Por qué habríamos de ser razonables?
Sempre ens diuen que siguem raonables i diem que una persona ho és quan pensa el mateix que nosaltres. També s’utilitza que sabem controlar els nostres desitjos perquè al nen que ho vol tot se li diu que no és raonable. En canvi, al que renuncia a ells se li diu que ho és. Ser raonable és renunciar a tu mateix i a tot el que vols?
Els adults deixen entrar al seu món a un adolescent quan controla els seus anhels i els posa en segon pla. Els adults en canvi, agafen la realitat com a desig, encara que no ho sigui, per estar satisfets. La raó raonable crea un ordre social.
Tot i així, la raó pot fer-se servir per tot al contrari a aquest ordre. Es pot utilitzar perillosament així com van fer Hitler o Lenin que amb discursos aparentment raonables, racionals i lògics van portar el caos.
“ Desconfiad, pues, del uso de la razón si esconde una ideología perversa y peligrosa. La razón tiene también su vertiente sombría, no siempre se emplea para liberar a los pueblos: es igualmente utilizada por rétores, hábiles habladores, dialécticos retóricos (buenos oradores capaces de arrasar en los sufragios por procesos deshonestos), tribunos hipnóticos que envuelven la negatividad bajo formas específicas, racionales, y aparentemente lógicas”.
Si una persona disfressa la seva maldat amb raó la creiem així com va passar amb aquests dictadors. Per tant, ser raonable consisteix a fer cas als arguments de l’autoritat? Al segle XIX els utopistes volien societats on tot fos raonable i racional en les quals tot estava controlat. Va ser un fracàs ja que la raó no permetia somniar, imaginar, crear… “
“Los utopistas del siglo XIX anhelaron sociedades que les parecían racionales, razonables. Todo en ellas estaba decidido: desde la forma de vestir hasta la organización de las comidas, pasando por la dimensión de las casas, el reparto de las tareas, la estructura de la cuidad, el estatuto de los niños, de las mujeres, de los hombres, de las personas mayores, de los muertos, nada se dejaba al azar, todo estaba rigurosamente planificado según principios racionales. La razón, al haber ocupado todo el espacio, no dejaba lugar alguno para la fantasía, la imaginación, la invención, la creación —la vida. Todas las experiencias que buscaban la realización de esas microsociedades utópicas se han transformado en fracasos…”
Hem d’utilitzar la raó com a instrument crític, per a desmuntar arguments que no són certs, per destruir creences… La raó ens ha d’ajudar a ser feliços no pas al contrari.
La meva opinió
Aquest llibre m’ha agradat molt tot i que en principi no era el que volia fer. M’he llegit més capítols dels que necessitava per fer aquest treball perquè l’he trobat interessant. Crec que explica molt bé temes que ens afecten en l’actualitat basant-se amb textos de filòsofs com Kant o Bakunin. A més a més el llenguatge que utilitza s’entén i els títols dels capítols criden l’atenció. Aquest llibre m’ha servit per plantejar-me perquès que fins ara no m’havia plantejat. Per exemple, el tema de la llibertat és un dels que m’importa més però mai l’havia enfocat de la manera en que el llibre ho fa i m’ha fet adonar-me’n de coses en les quals no m’havia fixat i reflexionar més sobre temes que m’afecten.
El tema de la raó el puc relacionar amb el que vam fer a classe sobre la realitat en el que vam estudiar Plató i el món de les idees, etc… però també vam reflexionar sobre la frase de Descartes “cogito, ergo sum”. Vaig llegir un capítol sobre la veritat el qual no he posat en el treball però que em va cridar molt l’atenció. El podria relacionar amb la moral segons Kant i el seu imperatiu categòric ja que en el capítol explica que a vegades no s’ha de dir la veritat (ho vaig relacionar amb l’imperatiu hipotètic) però es planteja si això és cert o no.