Albert Alfonso, 1 BTX
Thomas Cathcart i Daniel Klein: Aristóteles y un armadillo van a la capital. Las mentiras de los políticos analizadas con humor. Planeta. 2009
Els autors són amics des de fa més de 50 anys, van estudiar Filosofia a l’Universitat de Harvard els anys 60, quan els llicenciats es contaven amb els dits d’una mà. Han publicat altres llibres de filosofia explicada amb humor.
-Thomas Cathcart (1940): criat a Boston. Ha treballat en el món de la salut i també ha escrit llibres.
– Daniel Klein (1939): fill d’una família orientada a les ciències. Ha treballat com a guionista de programes còmics de televisió, és un home amb molt d’enginy.
“Qualsevol concepte filosòfic que valgui la pena de comprendre amaga una gran broma dins” diuen els autors, aquest és el perquè d’aquesta obra. Tracta sobre l’anàlisi dels discursos polítics fet d’una manera humorística i irònica, basant-se en trobar confusions i fal·làcies.
Resum del segon capítol: La estrategia de << y tu madre también>>.
En aquesta part, s’explica l’estratègia en què el polític usa llenguatge” basura” amb el fi de reforçar el llenguatge confús. A més,s’ataca personalment a l’oponent deshonorant-lo.
Un dels mètodes més astuts és fer referència a les males companyies de l’oponent o fer que sigui culpable per associació, d’aquesta manera pots mentir a base d’establir relacions falses entre l’oponent i un factor que el pugui deixar malament; és una manera de fer invencions per atacar al rival.
El capítol continua amb un altre argument d’atac a l’home, aquest tracta d’acusar a algú o alguna organització de ser simpatitzant d’una altra que té ideologies o orígens socialment no acceptats, com per exemple el comunisme, pel simple fet de que els noms d’ ambdues parts s’assemblin; no cal dir que és una tècnica per gent sense remordiments.
Un altre dels mètodes argumentatius freqüentment usats és “l’home de palla”, consisteix en posar a l’oponent en una postura que no és la seva ni n’està informat i fer-lo respondre sobre aquesta postura, que com que no és seva, dubta i no pot defensar-se; és crear un dubte i una confusió.
Destacar també, l’argument de l’autoritat, és a dir, aprofitar-se d’un personatge cèlebre i conegut per molta gent que si diu alguna cosa, tingui més pes pel simple fet de que sigui ell.
Per acabar, apareix l’argument “Culpable amb explicació”, és un intent de guanyar-se la comprensió i simpatia mitjançant el reconeixement d’un error al mateix temps que s’intenta allunyar-lo amb una explicació falsa.
Cinc textos claus
Will Rogers la va clavar quan va dir: “No hi ha cap secret en ser humorista quan tens a tot el govern treballant per a tu.”
A vegades,som els ciutadans, més que els politics, els que cometem culpabilitat per associació.
Tot el món menteix en política, però ells ho fan amb tanta facilitat que espanta.
Però, com pots estar segur de que tens poder si no abuses d’ell?
Aquell, un rei, que deia: “És legal perquè jo ho desitjo.”
La meva opinió
Ha resultat ser que l’atzar de l’acció de la professora en deixar-me el llibre, ha fet acabar aquest a les mans de la persona ideal. El llibre m’ha agradat perquè el tema tractat, la política, i la manera de fer-ho, amb humor, són la barreja perfecta per aconseguir que trobi un llibre entretingut i interessant, al qual no em faci res invertir-hi temps en dies de festa major; és un llibre amb un anàlisi filosòfic molt adequat per a principiants. Com a aspectes negatius d’aquest llibre, dir que apareixen molts personatges històrics que si no coneixes es fa difícil d’entendre alguns paràgrafs.
No puc dir, i no ho hem de mal interpretar, que l’obra m’ha ajudat a entendre més la filosofia perquè no hi apareixen masses reflexions, sinó que és més aviat un afegitó sobre conceptes polítics.
No podria relacionar el llibre directament amb la unitat que estudiem a classe ara perquè parla d’un aspecte molt concret de la política com és el discurs, però si podria dir que no és la funció dels polítics enganyar-nos, quan en teoria són els nostres representants a l’estat. Per altra banda, el que si que em va venir al cap mentre llegia alguna part va ser el concepte de veritat com a pragmatisme, és a dir, la idea de crear una veritat favorable, transforma una mentida en veritat perquè és útil i suposa benefici. Per acabar,també faré una mica de referència al tema de la moral: és moralment bo mentir? És just que ens menteixin? No. Sembla ser que la majoria dels polítics han triat no ser bons i justos, opció que Kant plantejava i criticava a les teories teleològiques i que per això denominava a la moral com a imperatiu categòric, doncs bé, la idea de sigues bo ha resultat ser difícil per als mestres de les mentides, com són alguns polítics.