Halt & Catch Fire nostrat... Canales
22362 temas (22170 sin leer) en 44 canales
-
Adhoc. Filosofia a secundària
(25 sin leer) -
Associació filosófica de les Illes Balears (101 sin leer)
-
telèmac
(1035 sin leer)
-
A l'ombra de Zadig.
(165 sin leer)
-
Aprender a Pensar
(181 sin leer)
-
aprendre a pensar (70 sin leer)
-
ÁPEIRON (16 sin leer)
-
Blog de Filosofía - Filosóficamente - Blog de Filosofía - Filosóficamente (23 sin leer)
-
Boulé (267 sin leer)
-
carbonilla
(45 sin leer)
-
Comunitat Virtual de Filosofia
(739 sin leer)
-
CONTRA LA NECIESA
(31 sin leer)
-
CREACIÓ FILOSÒFICA II (28 sin leer)
-
DE SOFISTA A SAVI
(10 sin leer)
-
DIDÁCTICA de la FILOSOFÍA
(41 sin leer)
-
Educación y filosofía
(229 sin leer)
-
El café de Ocata (4693 sin leer)
-
El club de los filósofos muertos (88 sin leer)
-
El Pi de la Filosofia
-
EN-RAONAR
(489 sin leer)
-
ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA. (570 sin leer)
-
Filolaberinto bachillerato (209 sin leer)
-
FILOPONTOS (10 sin leer)
-
Filosofía para cavernícolas
(604 sin leer)
-
FILOSOFIA A LES TERMES
(164 sin leer)
-
Filosofia avui
-
FILOSOFIA I NOVES TECNOLOGIES (36 sin leer)
-
Filosofia para todos
(134 sin leer)
-
Filosofia per a joves
(11 sin leer)
-
L'home que mira
(74 sin leer)
-
La lechuza de Minerva (26 sin leer)
-
La pitxa un lio (9417 sin leer)
-
LAS RAMAS DEL ÁRBOL (78 sin leer)
-
Materiales para pensar
(1020 sin leer)
-
Meditacions des de l'esfera
(13 sin leer)
-
-
Minervagigia (24 sin leer)
-
No només filo
(61 sin leer)
-
Orelles de burro (498 sin leer)
-
SAPERE AUDERE
(566 sin leer)
-
satiàgraha (25 sin leer)
-
UN LUGAR PARA APRENDER FILOSOFÍA
(69 sin leer)
-
UNA CAIXA D´EINES PER PENSAR
(40 sin leer)
-
Vida de profesor
(215 sin leer)
«
Expand/Collapse
Orelles de burro (50 sin leer)
-
Paleoinformàtica (1998)
» Orelles de burro
Halt & Catch Fire nostrat... -
N'hi ha prou amb dir "esperit crític"?
» Orelles de burroQuan es tracta de determinar les competències filosòfiques, sovint trobem formulacions relacionades amb la racionalitat i l'esperit crític. Aquestes formulacions suposen una teoria de la racionalitat que convé revisar i posar en qüestió.
Consisteixen en una barreja d'intel·lectualisme moral i de racionalisme, que parteix de dos principis. Primer, tota acció que es qualifiqui de pròpiament humana és aquella lliurement decidida i conduïda per la racionalitat. Segon, la racionalitat depèn de la coherència lògica i de les creences vertaderes que hom disposa. Els fins els determina la racionalitat. La racionalitat també proporciona la coherència lògica, que estableix, segons les creences disponibles, els mitjans adients per als fins proposats. Les emocions i la manca de voluntat serien obstacles de la llibertat i la racionalitat. Els biaixos cognitius són simplement manca de racionalitat.
Aquesta concepció que acabo de resumir és atacable des de tres punts de vista. En primer lloc, ja els mateixos escrits que la defensen es veuen obligats a afegir que cal tenir en compte les emocions "positives", les prosocials, l'empatia, el posar-se en el lloc de l'altre. Recordem que el fonament emocional de l'acció va ser desenvolupat àmpliament al XVIII (l'empatia, segons Shaftesbury; la pietat segons Rousseau; la humanitat, segons Hume...).
En segon lloc, i sobretot referint-se a l'acció moral, ha estat àmpliament acceptat, amb més o menys profunditat, l'atac de Carol Gilligan a la teoria del desenvolupament del raonament moral de Kolberg, que posava l'argumentació kantiana com l'estat màxim de desenvolupament del raonament moral. A In a different voice, Gilligan plantejava que si Kolberg tenia raó, aleshores la majoria de dones estranyament se situaven en un estadi inferior de raonament moral respecte els homes, perquè en els seus estudis empírics trobava que les dones donaven raons de preservació de la relació i la cura de les persones en comptes de raons vinculades a l'imperatiu categòric.
Les crítiques de Gilligan tenien un caire psicològic. El tercer punt de vista prové de la crítica filosòfica de la teoria de l'elecció racional. El màxim representant d'aquest crítica és Jon Elster. A Ulises y las sirenas va examinar com de vegades per aconseguir els fins que lliurement ens hem donat, hem de restringir-nos la llibertat. A Raïm vert (mal traduïda com Uvas amargas) va fer veure que, com la guineu de la faula de La Fontaine, modifiquem les nostres creences en funció de les possibilitats d'acció. A Sobre las pasiones se centrarà en el paper de les emocions i les addiccions. Però la seva obra cabdal sobre les emocions és Alquimias de la mente, un monumental examen de les emocions, així com una proposta epistemològica per a les ciencies humanes.
En aquesta obra estableix diversos "mecanismes" (alquímies) amb què les emocions funcionen, com la transmutació i la tergiversació. Part de l'atractiu del llibre són els exemples extrets de la història del pensament i de la literatura (paral·lel als exemples sobre justícia que trobàvem a Justicia local).
L'esquema següent il·lustra les complexes relacions entre els diversos aspectes de l'elecció racional. Segons Elster, les emocions poden conduir directament a l'acció, no necessàriament "irracional", atès que també hi ha racionalitat en les emocions; a més, incideixen en els desitjos i interactuen amb les creences. Les emocions modifiquen les creences, però aquestes també modifiquen les emocions.
Tots aquests aspectes han considerar-se quan diem que la filosofia ha de desenvolupar competències de pensament crític.
The Oxford Handbook of Philosophy of Emotion
-
Una antologia de El liberalismo del miedo, de Judith Shklar
» Orelles de burroEl liberalismo es una doctrina política, no una filosofia de la vida. (35)
El liberalismo solo tiene un objetivo primordial: garantizar las condiciones políticas necesarias para el ejercicio de la libertad individual. (36)
El liberalismo ha sido muy raro tanto en la teoría como en la práctica. (37)Sus orígenes se encuentran en la terrible tensión sufrida en el seno del cristianismo entre las demandas de la ortodoxia de credo y las de la caridad, entre la fe y la moral. (39)
(Unos) recalaron en una moral que consideraba que la tolerancia era una manifestación de la caridad cristiana [...] (otros) se convirtieron en unos escépticos que sitúan la crueldad y el fanatismo a la cabeza de los vicios humanos, Montaigne. (40)
El fundamento más profundo del liberalismo está en su sitio desde el principio en la convicción de los primeros defensores de la tolerancia, nacida del espanto, de que la crueldad es un mal absoluto, una ofensa contra Dios o contra la humanidad. (41)
La modestia intelectual no supone que el liberalismo del miedo no tenga contenido, tan solo que es un contenido absolutamente no utópico. (48)
Ninguno de estos dos santos patrones del liberalismo [John Locke -liberalismo de los derechos naturales- y John Stuart Mill -liberalismo del desarrollo personal-] tenía una memoria histórica excesivamente desarrollada; y es sobre esta facultad de la mente humana sobre la que más se apoya el liberalismo del miedo. (51)
Para este liberalismo, las unidades básicas de la vida política no son las personas discursivas y reflexivas, ni los amigos y los enemigos, ni los ciudadanos soldados patrióticos, ni los litigantes enérgicos, sino los débiles y los poderosos. (52)
La presuposición ampliamente justificada por todas y cada una de las páginas de la historia política es que, a menos que se les impida hacerlo, la mayoría de las veces algunos organismos del gobierno se comportan en mayor o menor medida de manera ilícita y brutal. (53)
El liberalismo del miedo no descansa en realidad sobre una teoría del pluralismo moral [contra Berlin]. No ofrece, sin duda, un summum bonum por el que todos los agentes políticos deberían luchar, sino que comienza ciertamente por un summum malum que todos nosotros conocemos y deberíamos evitar, si pudiéramos. Ese mal es la crueldad y el miedo que despierta, así como el miedo al miedo mismo. (55)
El liberalismo del miedo no sueña con el final del gobierno público coercitivo. El miedo que pretende impedir es el que generan la arbitrariedad, los actos inesperados, innecesarios y no autorizados de la fuerza y los actos de crueldad y torura habituales y generalizados llevados a cabo por los agentes militares, paramilitares y policiales de cualquier régimen. (56)
Lo que el liberalismo requiere es la posibilidad de convertir el mal de la crueldad y el miedo en la norma básica de sus prácticas y prescripciones políticas.La única excepción a la regla de la evitación es la prevención de crueldades mayores. (58)
Locke no estaba, ni tampoco ninguno de sus herederos, a favor de unos gobiernos débiles que no pudieran estructurar o llevar a cabo las políticas públicas y las decisiones tomadas de conformidad con los requerimientos de la publicidad, la deliberación y la justicia de los procedimientos. (59)
Nada otorga a una persona mayores recursos sociales que el derecho de propiedad legalmente garantizado. No puede ser ilimitado porque es en primera instancia una criatura de la ley, pero también porque sirve a un fin público: la dispersión del poder. (60)
Hay varias objeciones bien conocidas al liberalismo del miedo. Se lo calificará de "reduccionista" porque se basa primera y principalmente en el sufrimiento físico y en los miedos de los seres humanos ordinarios, en lugar de basarse en aspiraciones morales o ideológicas. [...] Que reemplaza la razón humana genuina por la "racionalidad instrumental". [...] [El Estado debería ser educativo] Liberal perfecto [...] una persona que respeta a los demás sin desdén, arrogancia, humildad ni miedo. Esa persona no insulta a los demás con mentiras ni crueldad unos elementos que dañan su propio carácter y, en no menor medida, lesionan a sus víctimas. El éxito de la política liberal depende de los esfuerzos de estas personas, pero no es tarea de la política liberal fomentarlas simplemente como modelos de perfección humana. Lo único que puede afirmar es que si queremos promover la libertad política, entonces esa es la conducta adecuada. (62-66)
[otra objeción] Es una concepción al mismo tiempo muy ahistórica y etnocéntrica que formula afirmaciones de universalidad bastante injustificadas. (68)
[contra els relativistes culturals] A menos que podamos ofrecer a las víctimas heridas o insultadas de la mayoría de los gobiernos del mundo, tanto tradicionales como revolucionarios, una alternativa genuina y viable a su situación actual, y hasta que seamos capaces de hacerlo, no tenemos forma de saber si realmente disfrutan de sus cadenas. (68)
Una parte demasiado importante de la experiencia política pasada y presente queda desatendida cuando ignoramos los informes anuales de Amnistía Internacional y de la guerra contemporánea. [...] Puede ser una repulsiva paradoja que el éxito mismo del liberalismo en algunos países haya atrofiado la empatía política de sus ciudadanos. Ese parece ser uno de los costes de dar por supuesta la libertad, pero podría no ser el único. (73)
Debemos desconfiar de las ideologías de la solidaridad, precisamente por lo atractivas que son para aquellos para quienes el liberalismo resulta emocionalmente insatisfactorio y que en nuestro siglo han continuado creando regímenes opresivos y crueles de un espanto sin parangón. (74)
El primer principio original del liberalismo, el gobierno de la ley, sigue absolutamente intacto y no es una doctrina anarquista. (75)
Sin unos procedimientos bien definidos, unos jueces honrados y oportunidades de recibir asistencia letrada y de poder recurrir, nadie tiene ninguna posibilidad. Tampoco deberíamos permitir que se criminalizaran más actos de los necesarios para nuestra seguridad. Por último [...] esfuerzos legales para compensar a las víctimas de los delitos, en lugar de limitarse a castigar al delincuente. [...] ver los derechos como esas licencias y capacidades con las que los ciudadanos deben contar para preservar su libertad y protegerse frente a los abusos. (76)
El liberalismo está casado monogámica, fiel y permanentemente con la democracia; pero es un matrimonio de conveniencia. (77)
Si parece que hablo como Cesare Beccaria, o como algún refugiado venido del siglo XVIII, puede ser perfectamente porque haya leído el tipo de informes que ellos leyeron sobre la forma de actuar de los gobiernos. Bastan las noticias internacionales que publica The New York Times, como también sus relatos de la prevalencia del racismo, la xenofobia y la brutalidad sistemática de los gobiernos, aquí y en todas partes. No puedo comprender cómo algún teórico político o ciudadano políticamente alerta puede ignorarlas y no logra protestar contra ellas. Cuando lo hacemos, hemos avanzado hacia el liberalismo del miedo y nos hemos alejado de las formas más estimulantes, pero menos urgentes, del pensamiento liberal. (78)
El liberalismo del miedo. Editorial Herder, Barcelona, 2018.
-
Judith Shklar a les PAAU?
» Orelles de burroFa anys (més de deu i més de vint) que es demana afegir la d'una filòsofa entre les obres d'on extreure els textos de selectivitat. Que si Arendt, però és molt difícil; que si Beauvoir, però sembla poc filòsofa (a alguns); que si Weil, però és una mica rara; que si Luxemburg, però potser està una mica passada; que si Butler, però és massa actual i ja ha penetrat en el programa de primer gràcies a les sessions divulgatives del CCCB, que han escampat en bona part de l'alumnat despert el qüestionament del binarisme...; i, posades a fer, no seria millor alguna més representativa del feminisme contemporani? Però quina?
Mentre es dilucida quina pensadora feminista caldria incloure, perquè no provar una temporada amb Judith Shklar? Tenim prou distància per considerar-la a l'alçada d'Arendt. És més entenedora. El fet que el professorat porti anys tractant Locke i Mill donaria profunditat a un estudi enriquidor del seu pensament. El seu antiutopisme i el seu liberalisme de mínims seria molt formatiu per sobreviure amb dignitat en una societat que tendeix al cinisme, la postveritat, el ressentiment i el populisme.
Un bon resum de la seva obra contextualitzada històricament el trobareu en anglès aquí. La revista Filosofia Ara hi dedica un article, que ens remet a d'altres, entre ells, a una exposició breu i clara de les línies mestres del seu pensament, escrita per Alicia García Ruiz, d'on destaquem:
Ser liberal no es gritar “liberticidio” cada dos segundos sino el esforzado aprendizaje de que el mundo moral es intrínsecamente plural y de que “lejos de ser una amoral forma de libertad para todo, el liberalismo es extremadamente difícil y limitante, una práctica demasiado exigente para aquellos que no pueden soportar la contradicción, la complejidad, la diversidad y los riesgos de la libertad”.
Per què no proposar la lectura acompanyada de El liberalismo del miedo? Té diversos avantatges: és breu (50 pàgines). Shklar hi exposa de forma entenedora la seva posició liberal en diàleg amb Locke, Mill, Kant i Berlin, entre els clàssics, i amb Waltzer, Nagel, Taylor, Benhabid i Sandel entre els contemporanis. Afegim-hi el to polèmic, que planteja respostes a les objeccions que s'hi han fet. I com a bonus track, el volum publicat per Herder ofereix un pròleg de 32 pàgines d'Axel Honnet on, a banda de presentar-nos-la, estableix semblances i diferèncias amb Hannah Arendt.
Perquè estudiar filosofia -i Història de la Filosofia- al Batxillerat no és -o no ha de ser- quelcom enclotat en l'àmbit acadèmic, sinó compromès amb el mon on toca viure. El nostre món, on s'esvaiex l'optimisme sobre la llibertat, la democràcia i els drets humans, necessita ser pensat de la mà de filòsofes com Shklar. A la pàgina 38 del llibre, afirma: "Quien crea que, cualquiera que sea su apariencia, el fascismo está muerto y enterrado, debe pensárselo dos veces antes de decirlo". Això, escrit al 1989, no em direu que no és d'actualitat.
Judith Shklar (1966) -
Felicitació
» Orelles de burro
-
Campofrio Profem?
» Orelles de burroS'acosta l'onada de publicitat nadalenca. La crida a sentir-se bona persona... i a esperar a actuar com a tal l'any vinent. A això se sumaran anuncis amb els diferents rentats: el greenwashing (rentat ecologista), el purplewashing (proposo traduir-lo com lilejat) i el pinkwhashing (enrosat ?).
Estic rumiant un anunci de 2016 que encara volta per les xarxes socials: Deliciosa calma. Tres conegudes actrius: Maura, Barranco i de Palma, s'apleguen en un restaurant especial on se serveixen plats imaginaris que compensen mals relacionats amb la vida estressada de moltes dones. Em sembla que sota un envoltori feminista, el missatge és consolar de les obligacions imposades pel rol de gènere atribuit a les dones.
I de passada (o principalment?), té la finalitat de promocionar del seu gall d'indi com a menja que ajuda a mantenir la línia. Fins a quin punt fa purplewashing de la publicitat d'un fiambre (que conté 54% de proteina per 100 grams)?
Yolanda Dominguez examina uns quants anuncis i dona criteris per analitzar-los, tot contrapesant les seves crítiques amb alguns aspectes positius: "ayuda a combatir el rechazo popular que en ocasiones genera el propio término (es refereix a feminisme), activa a las mujeres en las redes sociales que comparten esos contenidos, estimula y empodera a cada una de nosotras de distinta forma... Esto no significa que no haya que cuestionarlo para ir puliéndolo y exigir mucho más."
Maria Medina-Vicent, Sonia Reverter-Bañón i Irene Strazzeri, a "Feminismos en torsión", proporcionen una valuosa cita d'un article d'Isabel Menendez sobre això.
-
Panfleto para la DesCivilización
» Orelles de burroGustavo Duch, concís: [https:]
Com no deixar-se portar pel desesper? Què fer?
-
Simone de Beauvoir (iconografia)
» Orelles de burro
Adreçada al gran públic francès, i sense grans aportacions, però visible. No sé si el que hi diu Lanzman és molt encertat, tot i haver dirigit l'extraordinaria Shoah.
També hi ha materials interessants al Centre Audiovisuel Simone de Beauvoir.
I aquesta, en moments d'intrepidesa.
-
Llibertat vs sobirania
» Orelles de burroSobre certes reivindicacions de la llibertat que obtenen ressó en alguns mitjans de comunicació, crec que illumina aquest recent article del filòsof Antonio Campillo:
"Quienes se erigen en defensores de la libertad y la reclaman como el ejercicio de un poder individual completamente arbitrario e irresponsable, no limitado por los otros ni regulado por ninguna institución pública, en realidad están reclamando el «estado de naturaleza» del que hablaba Hobbes, en el que cada individuo es «soberano» para disponer de su vida y de la de sus semejantes. Es decir, están reclamando la libertad para matar, para ser contagiados y contagiar a otros, aun a riesgo de causarles la muerte.
La confusión entre libertad y soberaníaEsta confusión entre libertad y soberanía es heredera de la vieja moral guerrera, aristocrática y patriarcal, que exalta la lucha violenta contra los otros para imponerles de forma tiránica la propia voluntad, y en cambio menosprecia como femenino, servil y cobarde todo lo que hace posible la vida humana y sustenta las instituciones colectivas: el cuidado, el apoyo mutuo, la responsabilidad, la cooperación, la solidaridad."
[https:]]
-
Fer classe en temps de pandèmia
» Orelles de burroDolors Alcàntara va escriure fa unes setmanes una reflexió sobre l'ensenyament en època de pandèmia (Alcántara Madrid, Dolores (2020) Dar clases en tiempos de pandemia.)
La versió catalana és al seu blog de centre.Com sempre, obre camins.
-
Ocells conscients?
» Orelles de burroLa intel·ligència de certs ocells, com els corbs de Nova Zelanda, fa temps que ha estat estudiada, com exemplificàvem fa temps. Ara Science publica un estudi que suggereix que uns còrvids europeus tenen consciència. On anirem a parar!
-
Noms de nadó
» Orelles de burroTrobo el paper on vaig apuntar-me, per no oblidar-ho, els noms dels oncles de l'estimat Juanma. Explicava que quan li naixia un fill, el seu avi anava a la parròquia, consultava el santoral i triava el nom que més li abellia. Van ser aquests:
Eulogio ZósimoBoisiloTemístoclesAuromágitaEutiquiaViriliaGudella
Jo només puc presumir d'una rebesàvia materna que, molt pròpiament, es deia Primitiva. Ah, i de rebesàvies de la banda paterna el cognom de les quals era, respectivament, Puigdengolas i Campreciós.
T.M. Campreciós als 100 anys
Ho poso aquí per recordar-ho. I per contrastar amb Kais i Tians.
-
Filosofia y coaching: no li diguis filosofia, digues-li psicoterapia.
» Orelles de burro
La classificació decimal de les biblioteques fa la filosofia veïna de la religió. En algunes biblioteques fins i tot comparteixen prestatgeries. I la incultura o, aplicant el principi de caritat, el lapsus, dona lloc a classificacions que semblen acudits. Per exemple, en el catàleg col·lectiu de les biblioteques universitàries de Catalunya, la important obra sobre lògica de Hamblin, Fallacies, està catalogat, des de fa temps i sense que s'hagi esmenat, dins "sufisme". Com si tractés sobre aquella branca de l'Islam! Segurament algun inepte no sabia que un tipus de fal·làcies son els sofismes. És clar, estava escrit en anglès! Tenim curiositat per saber com es classificarà l'exemplar de la traducció castellana de l'obra. Feta el 2016, ha hagut d'esperar gairebé mig segle per aparèixer, prologada per un dels més importants especialistes en teoria de l'argumentació de l'Estat, Luis Vega Reñón.Als prestatges de les llibreries s'ha produït també un altre veinatge, que ha arribat inclús a la suplantació, en alguns casos. Es tracta de les obres d'autoajuda, potser substituïdes ara mateix per les de coaching o mindfulness. De fet, hi ha persones que es presenten amb acreditació filosófica que mantenen que la filosofia és, literalment, una psicoteràpia. Sovint fan un col·lage entre hinduisme, budisme i psicoteràpia, com es pot constatar per exemple en un recent article, colat en una revista filosòfica (!). Es coneixen perquè, tot i presentar el que afirmen com a filosofia, sense solució de continuitat, comencen per citar reverencialment Buda o els Vedas tot fent servir una la fraseologia de paraules gruixudes: saviesa, filosofia perennne, biologia mol·lecular, pràctica ancestral, saber mil·lenari, espiritualitat, amanits altres cops amb teosofia i Jung. Sovint també juguen a fer etimologies del sànscrit.No critiquem les psicoterapies. És evident que una bona psicoteràpia és importantíssima per alleujar el patiment mental. El problema apareix quan es dóna gat per llebre. Si es dona filosofia per psicoteràpia malament per a la salut mental; si es dona psicoteràpia per filosofia, malament per la filosofia.Algú dirà: És que la pregunta sobre el sentit de la vida, el suïcidi, les relacions humanes, l'univers, no interessen tothom, no interessen la filosofia? És que la reflexió filosòfica no té a veure amb la meditació o el mindfulness? És que Epicur no proposava una mena de tetrapharmakon (quàdruple medecina)?La diferencia fonamental entre ambdós camps, tanmateix, és que l'un, el mindfulness o la meditació cerca la calma, l'assossegament. En canvi, el filosofar alerta, inquieta. Revela la tensió entre teoria i praxi, no reconcilia o apaivaga les discrepàncies, sinó que les aborda. Explora respostes, perquè no creu que n´hi hagi de definitives.El filòsof o filòsofa a qui acudeixis farà que tu siguis el filòsof o filòsofa. El psicoterapeuta no farà que tu siguis psicoterapeuta. Aquest potser et curi. Aquella o aquell t'ajudarà a viure más humanament, més conscientment. El filòsof o filòsofa pot ser amic teu. De fet, la filosofia demana un context d'amistat. El psicoterapeuta, en canvi, el que farà es gestionar la transferència.L'aigua clara i la xocolata espessa. -
Filosofia fora de l'aula
» Orelles de burro
Vem fundar fa cinc anys el Cafè filosòfic del Raval convençuts que el lloc de la filosofia és al carrer, a més de les aules. Tanmateix, decretat el confinament, i amb una feliç sinèrgia amb l'amiga Angélica Sátiro (i aquí) y el Cafè filosòfic d'Esplugues, vem seguir les nostres sessions virtualment. Sembla que la nova normalitat serà entre altres coses, una alternança entre el real i el virtual.
V Cafè filosòfic virtual 5/6/20
Veig anunciada l'Escola de Pensament del Teatre Lliure. El fet que la dinamitzi Marina Garcés n'és un atractiu. Tot i així, encara és més aviat com una classe informal: la teatralitat, el experts amb veu preponderant, el mateix nom "Escola", el lloc on t'ensenyen.
Més interés té una de les línies de treball de la Sala Becket que promou la reflexió filosòfica. Es tracta de l'Obrador de filosofia. Investiguen la fusió de filosofia i arts escèniques en un grup de procedències diverses. Han fet algunes performaces notables. Anuncien un interessant acte el 20 de juliol sobre la dita "nova normalitat", amb Roger Bernat, Sira Abenzoa i David Fernández (l'autèntic DF!). Promet.
V Cafè filosòfic virtual 5/6/20
En un altre nivell, el Club Cronopios, que recentment ha entrat en una activitat virtual frenética, experimenta amb formes de presentació de la filosofia com "Combates filosóficos" "Charlas filosóficas". El que més m'interessa és la"Filosofía para pingüinos". Joan González Guardiola, amb el contrast d'alguns poemes recitats per una rapsoda del club, fa exposicions divulgadores d'autors de la filosofia.
Al setembre, seguirem el camí virtual i examinarem com podem seguir el real, així com seguir la participació del Cafè filosòfic del Raval en el Barcelona Pensa. -
L'art de la pregunta (Oscar Brenifier)
» Orelles de burro
Exposició de Brenifier en una recent trobada de formació. L'exposició va fins 01:05:11. Després hi ha preguntes. A 01:41 hi ha consideracions sobre l'art de preguntar a nenes i nens.
Heus aqui alguns apunts. Les negretes són meves.
Para hablar del arte de la pregunta hay que hablar de negatividad, de la fractura interna que ocurre en la realidad. Sería como la serpiente del Génesis después que Dios crea el mundo. Negatividad no es lo mismo que mal, sino que es imperfección, fractura. Preguntar es trabajar la fractura, algo contrario a ingenuidad o rigidez. Pregunta en chino es la misma palabra que problema.Así, preguntar es reconocer los problemas, querer saber, entender, llenar un vacío: Buscar puntos ciegos, aquello olvidado, escondido.
Revelar contradicciones:- internas al discurso
- performativas: entre lo que se dice y la actitud o lo que se hace.
- empíricas: "si lo pesado cae, por qué los aviones no se caen?
Sin embargo, preguntar es visto muchas veces como una agresión. No se percibe como tener un verdadero interés sobre otra persona, parece que solo tenemos interés para confirmarnos. Si quieres hacer preguntas, debes estar listo para las diferentes respuesta. la pregunta socrática, que quiere saber lo que pienso, es tomada como hecha con mala intención, "me obligas a decir lo qué tú quieres" (Platón).
Por eso, si alguien quiere iniciarse en el arte de preguntar, no debe ser ingenuo, debe saber que la pregunta no se escucha como pregunta sino que es vista como una agresión.Pero eso tiene un sentido, que sea visto como agresión, es negatividad. Se ve como agresión porque nos gusta que las cosas sean positivas. Preguntar es hacer ver la sombra de las cosas, no es natural, no es agradable enseñar el punto ciego. Pedir que clarifiques implica que eres confuso, si dices que hay contradicción implica que eres tonto. Invitar al otro a ver el lado oscuro de su pensamiento es visto como una agresión.Cuando pides a alguien definir algo, la mayoría de la gente no somos capaces de definir las palabras que usamos: el bien, lo bello, la verdad... (por eso los diálogos socráticos suelen acabar en aporías). Ser preguntado es percibido como estar puesto bajo sospecha. Hegel lo llama la lucha a muerte por el reconocimiento, la gente se pelea cuando no está de acuerdo, porque quiere ser reconocido por el otro.El que más habla, que más tiene la palabra quiere el asentimiento de los otros. Vemos como los políticos tratan de escapar a las preguntas de los periodistas y hablar, hablar.La función principal de la pregunta es crear una de-coincidencia, de alienar. El trabajo de negatividad es un trabajo de alienación, debes salir de ti mismo. Te invita a crear un antagonismo contigo mismo, pero como decía Spinoza todos queremos perseverar en la existencia. Si me confrontas, mi imagen es un ídolo con pies de barro.No aceptamos la versión arbitraria, frágil, de la existencia humana, de nosotros mismos. La filosofía por eso no es popular.
El arte de preguntar tiene una dimensión psicológica:Cuando preguntas, van a desencadenar resistencias (las tres f en inglés: fight, free, freeze): lucha, escapa o paralízate. la tres maneras como la gente evita tus preguntas. (28:21 Repuestas si/no) Lucha: no querer contestar si/no y si te pregunto si crees en Dios si o no. Responder es aceptar un desafío. (31'Aparece el problema del otro) Cómo se reconoce el otro, por su olor. El problema del otro es que es otro, tiene un olor particular... Yo no tengo olor, el otro sí. Mi sucio no es sucio, lo sucio es el otro. Luchar: El otro, con su pregunta, ensucia. Entonces acepto la suciedad como oportunidad de alienarme de mi mismo. Me distorsionas mi mente, me obligas a cambiar de forma, de ritmo, me obligas a pasar por un camino que no es mío.La existencia es un hábito, básicamente (no podríamos vivir en un mundo constantemente cambiante, tampoco preguntándonos por qué hacemos todo.) Preguntar es romper este hábito, obligación, rutina. Por eso hay gente que te ataca: tu quieres manipularme, humillarme. Pero lo único que haces es hacer llegar un lugar donde lleva la lógica básica.Escapar: y otros se paralizan y te miran como si fueras un marciano o respuesta "no sé". Te gusta la vida o no te gusta? No se puede responder "no sé". Has vivido suficientemente para saberlo. La vida es un asunto que no cubre sus gastos (Schopenhauer). Aceptar o cambiar su vida. También provocan reacciones emocionales (ya está en Platón). No es una voluntad antecedente, no queremos provocar emociones, pero a veces la pregunta enfada (la question qui fâche).El arte de la pregunta implica una cuestión psicológica y una cuestión cognitiva. Ambos necesitan tranquilidad para que haya un diálogo, como proponen los filósofos orientales o los de la antigüedad griega. Para hacer una practica filosófica, como diálogo, si no hay tranquilidad no puedes hacer práctica filosófica, porque vas a tener miedo, porque tu sabes que la gente va a reaccionar con ansiedad, debes tener la paz interna suficiente para ser capaz de preguntar. La idea de Marco Aurelio es interesante: en época tumultuosa tiene un momento cada día de repliegue en su alma, el caos del mundo del que debe ocuparse, pero necesita un lugar que escape a esto, el sujeto empírico vive en el caos, pero el sujeto trascendental vive fuera de este caos. cada día deberíamos tener este momento y desde la perspectiva de la distancia examinar tu vida, desde la perspectiva de Sirius. En el momento trascendental hay una alienación de tí mismo. Es lo que hacía Marco Aurelio.Hacer el filósofo no es enseñar, sino hacer un trabajo sobre uno mismo para recordar esa dimensión trascendental del ser. En ese lugar hay libertad. La mala fe del mesero (Sartre) es ser prisionero de tu función, trabajo, familia, comida de navidad, de tus deseos; incapaz de preguntarse. Invitar a un lugar trascendental donde no hay nada a perder.Cuando la gente no hace preguntas es porque no quiere perder alguna cosa, que no te amen más, que no te reconozcan más. Verdad y amabilidad no van juntos. Cuando quiero que él me ame uso al otro como instrumento, no soy honesto. Un dentista que no le dice qué le va a hacer al paciente porque quiere que le ame... es peor que querer ganar dinero con la gente. La corrupción del dinero no es nada comparada con la corrupción del amor, Mendigos de amor, de reconocimiento, de poder, de deseos, de placer. Y entonces la gente vive una vida de mierda.Preguntar es un proceso que Platón llamaba proceso anagógico: llevar a la persona a ese lugar transcendente donde seremos libres. Preguntar es alienar a la persona i llevarla a un lugar donde es posible la libertad (filosofar es aprender a morir) volver al origen, parar de vivir.
También tiene una dimensión cognitiva. Hay tres tipos de preguntas: de profundizar, de problematizar, de conceptualizar.Profundizar: argumentar por qué dices esto, de análisis, de ejemplificar.Problematizar: identificar puntos ciegos. introducir negatividad.Conceptualizar: como se llama. como se define, cómo se utiliza la palabra. Es la dimensión más cognitiva del arte de la pregunta: Qué, por qué (hay una tendencia a ir más rápido al por qué, pero antes hay que delimitar el qué), cuando, cuál es la condición de posibilidad de eso, dónde. Me fascina cuando preguntar a la gente por un cuando y te dan un qué, o preguntar un qué y te dan un por qué.
-
Parlia, una eina per opinar (gràcies, VBS)
» Orelles de burroSovint, quan volem crear debats a classe, hem d'incentivar que es vagi més lluny dels discursos existents, sovint tòpics. Hi ha diverses maneres de fer-ho. Una és en braisntormings ben preparats i conduits entre tota la classe (primer que escriguin, després que llegeixin l'escrit... si no, promous el "jo, igual que ell", que no afavoreix el pensament autònom i creatiu, escriure totes les respostes a la pissarra)Una altra és creant jocs de rol, amb les diferents postures. Per això cal determinar els personatges, i les seves opinions. Per això ens podem ajudar d'eines com Parlia.Aquest lloc web té la pretensió de dibuixar "totes les opinions del món sobre qualsevol tema". Pot semblar una mica pretenciós, però és útil per tal d'ajudar-nos a copsar, amb diversos nivells de profunditat els punts de vista sobre un tema. Es presenta també com un lloc wiki, és a dir, que t'hi pots afegir i col·laborar-hi. Heus aqui un exemple:
-
Què vol dir escola pública?
» Orelles de burro
- A quina escola va el teu fill?- A l'escola X.
- És privada?
- No, és concertada.
- Però és privada, no?
- Sssssí.
Hi ha el costum d'esborrar "privada" de l'expressió "privada concertada". Sembla donar a entendre que aquella no és una escola privada, sinó que és una mena de pública.
Tanmateix, hi ha certes diferències. I no entrem en la qüestió de les quotes.
Aquestes són:
L'escola pública és una escola pluralista, perquè conté, acull i respecta la varietat de creences, valors i estils de vida presents a la nostra societat.
L'escola pública és una escola participativa. Tota la comunitat educativa -alumnat, professorat, famílies, personal no docent- intervé en la determinació dels seus objectius i en l'orientació de la seva gestió.
L'escola pública és una escola coeducadora, atès que les nenes i els nens tenen ocasió de conviure i créixer en el respecte i coneixement mutus.
L'escola pública és una escola interclasista: hi són benvinguts nens i nenes de tots els grups socials. Aquesta és part de la seva riquesa.
L'escola pública és una escola arrelada al medi natural i social: en la mesura en què hi està integrada, promou el coneixement i el respecte al nostre entorn i al nostre país.
L'escola pública és una escola de qualitat: dotada de professionals especialistes acreditats i de mitjans idonis per tal que l'alumnat hi aprengui les competències vinculades a l'esperit humanístic, el rigor científic, els hàbits de treball i als valors cívics i de convivència.
Aquestes diferències són estructurals, de tal manera que, tot i que una escola privada, concertada o no, pot compartir algunes de les característiques de la pública, mai les pot reunir totes.
-
Formes de la comicitat
» Orelles de burro- Ironia
- Sàtira
- Paròdia
- Acudit
- Sarcasme
- Farsa
- Caricatura
- Pastitx
- Transvestiment
-
Carpe diem...
» Orelles de burro
-
Delgado fa pensar, com sempre
» Orelles de burroAra que tornem a sonar tamtams de reformes educatives, desenterro un article de Delgado a El País el 30 d'octubre de 2007. Es discutia la LOE, enèssima reforma educativa que seria al seu torn reformada per la LOMCE, amb el PP.Es titula "Por una ciudadana virtuosa". Droga dura. -
En favor de la tolerància
» Orelles de burroEn pro de la tolerància:- la fal·libilitat de les nostres creences,
- la impossibilitat d'imposar una creença religiosa genuina,
- el respecte per l'autonomia personal,
- el perill de lluita civil
- el valor de la diversitat
La sentència del desprestigiat Tribunal Suprem sobre l'objecció de consciència a l'assignatura d'Educació per a la ciutadania es pronunciava en contra del dret a l'objecció, y sobre tres questions més:- el dret dels pares i el deure de l'Estat en matèria educativa es limiten recíprocament.
- en la societat, hi ha valors comuns i valors controvertits. Cadascun requereix un tipus de tractament diferent a l'aula.
- els docents estan subjectes a un deure de neutralitat davant dels valors controvertits.
-
El Diluvi
» Orelles de burroEl Diluvi -
Aquil.les i la tortuga...
» Orelles de burro
Celebrem l’aparició a la Xarxa del nostre enyorat Gary Larsson... amb un amarg acudit que ens recorda, a banda del conte, la clàssica paradoxa: [https:]] -
"Pensar és deixar de venerar"
» Orelles de burroDec a l'amic Joan C. la frase de Cioran a La tentation d'exister.
I em porta a la frase de Dewey: "Pensar és transformar les nostres creences en conclusions" -
Fent memòria històrica
» Orelles de burro- Com es deia?
- Francisco Franco.
- Ah, sí?
- I per què el treuen?
- Perquè era un dictador.
- El Valle de los Caidos, quin nom, sembla de sèrie de terror.
- Si, el trauran d'allà i el posaran en una tomba amb la seva família.
- Però... està viu?
- Nnno, és una mòmia... (?!!?)
Conversa amb els néts. -
No ens la perdrem!
» Orelles de burro
-
L'origen del l'Univers, explicat
» Orelles de burroLes grands penseurs (The Great Thinkers) from karina garcia on Vimeo.
Nenes i nens quebequesos donen respostes a les "grans preguntes" de la filosofia. Video del 2009 de la directora mexicana afincada al Quebec Karina Garcia Casanova. (Trobat a Aeon Magazine) -
Diagnòstic
» Orelles de burroFas broma quan et fan descobrir que t'has equivocat ("És que ara m'agrada posar una mica de farina al cafè, en comptes de sucre, diuen que és més sa"). Però t'adones que l'altre pensa que no has fet una broma, sinó que has dit una tonteria. Una tonteria que li confirma el seu diagnòstic d'Alzheimer incipient. Diagnòstic de pretés "especialista", penso jo. Bicicleta, cullera, poma. -
La razón sin esperanza
» Orelles de burro
Llibres llegits i rellegits que em/ens van formar. Els bàsics de la Filosofia analítica, Russell, Moore, Habermas, Bloch. Obro La razón sin esperanza del 1977 i em sorprén que conservi l'olor del tabac de les incontables cigarretes que fumàvem... Avui que la llei Wert, encara vigent, obliga a estudiar Ortega, cal recordar que Muguerza, com molts professors de filosofia espanyols, no s'estalviava de citar Ortega i Aranguren, com vaig comprovar en el parell de conferències que vaig poder sentir-li. Però em sembla que ho feia més per amabilitat que per consideració intel·lectual, perquè en els seus llibres i antologies no trobem rastres del fallit sistema de l'un ni de la fràgil superficialitat de l'altre. En canvi, dedicava La razón sin esperanza a Manuel Sacristán: "a quien -desde otras perspectivas y en un diverso frente- han interesado los temas de que trata este libro, habiendo sabido arrostrar ejemplarmente las consecuencias"Ortega i, sobretot, Aranguren havien estat víctimes de la catàstrofe cultural que significà el cop d'estat feixista, la guerra, l'exili, la repressió i la dictadura franquista. No val la pena tornar-hi. Muguerza, com Sacristán, ja eren més enllà, i per aixó poden ser interessants avui.Per cert, una de les conferencies a les que vaig assistir, al Col·legi de Llicenciats, va versar sobre la impossibilitat, segons l'ètica kantiana, de justificar moralment el tiranicidi. Només se'n podien donar justificacions prudencials. El dictador encara era viu...Vegeu-ne notes necrològiques de Cruz aquí i de Valcàrcel aquí. -
Permagel
» Orelles de burroAgafo l'escala per desar el llibre al prestatge de dalt (és el lloc on deso els llibres que insensatament dic que conservaré). Abans, el fullejo. I m'imanta perquè en torni a assaborir uns tasts:
Si del que es tracta és de sobreviure, la resistència pot ser que sigui l'única forma de viure intensament. (17)La força de la por és la suma de cada petit somni reduït a pols. (21)Percebo l'embalum llunyanament sonor, les seves vibracions que podrien ser insectes però que no ho són perquè els insectes són metàl·lics d'una manera més elegant. (23)La por, mama dominant. Resulta gairebé impossible desenganxar-se de seu mugró. (34)No és fins als quaranta que t'adones que encara ets a temps, si no de tot, al menys de tot el que importa. Al capdavall, t'has passat més d'una dècada dedicada a aprendre el que importa. (35)Com hi ha món que els filòsofs són gent endreçada. Els alemanys, especialment, són insuperables, complexos, però endreçats. Els francesos, en canvi, evoquen aquella sorpresa d'arribar a casa i constatar que algú molt estimat hi ha fet dissabte, ha regat les plantes i ha marxat, deixant rere seu aquella sensació expansiva de llibertat. (48)Per primer cop em vaig sentir descolorida, una espantosa barreja de tons, una mena de gris verdós somort innominable. La pell se'm va tornar com una closca de musclo i tenia el cos eixut, els músculs fibrosos com espart i una aroma de pàrking per dins. (56)Potser ve d'aquí, aquesta necessitat de recerca constant, aquesta ànima de rosegador. (93)A la seva boca, el català sonava tal com hauria d'haver sonat per ser una llengua perfecta. (126)Què vols sopar?, preguntava. I ho preguntava així, en cursiva, perquè ella era capaç d'aplicar estils a la parla. (126)Tanco el calaix. la fusta massissa llisca per les guies com una sol·licitud de silenci i acaba en sec. (164)Em ploro a sobre, sense voler-ho ni voler evitar-ho. (176) -
Brenifier, retalls de vida
» Orelles de burroLa filosofia és un art marcial, sosté Oscar Brenifier. Terricabras afirma una cosa semblant quan diu que la filosofia és una arma de defensa personal. Filosofar és una lluita.Una de les mostres més paleses del caràcter agònic (en sentit etimològic de lluita) de la pràctica filosòfica que he viscut ha estat fa tres anys a Vilafranca. Brenifier s'embrancava ell sol en un diàleg erístic contra un potent grup d'alumnes del màster del professorat de filosofia. Ara veig que ha publicat un opuscle descarregable gratuitament que titula Retalls de vida. Son comentaris filosòfics d'anècdotes viscudes. La fascinació infantil per veure com el foc crema les coses. Fer la cua a la peixateria. Un accident de motocicleta. Una reunió sobre el poder formatiu de la filosofia.
En fullejar-lo, copso un tombant líric en el seu to. Benvingut. I la percepció del canvi de to es referma en el retall on reflexiona sobre l'episodi en que va ser interrompu per un "why you don't stop bullshitting?":En théorie, et dans ma pratique habituelle, toute agression de l'extérieur, en particulier verbale, recevait en guise de représailles une contre-attaque au moins aussi violente que l'attaque. Mécanisme d'autodéfense qui réclame au minimum un œil pour un œil, une dent pour une dent. Mais cette fois-ci, à ma grande surprise, je restai coi. Très étonné, je ne réagis pas. Un sentiment étrange dominé par la surprise, auquel venait se mêler un état d'esprit d'un genre inattendu : quelque chose comme un soulagement. Comme si l'on m'avait débarrassé d'un fardeau, un fardeau dont je n'espérais pas ou plus être débarrassé. (pàgina 18)
-
Mira-te'l
» Orelles de burro -
Shermer i de Waal
» Orelles de burro
Una conversa entre dos ments preclares, Michael Shermer i Frans de Waal, sobre el darrer llibre del primatòleg. S'hi plantegen temes tan interessants com:- Quina diferencia hi ha entre emocions i sentiments?
- El problema de les altres ments.
- Per què ha calgut un segle des del llibre de Darwin sobre l'evolució animal i humana de les emocions perquè els científics reprenguin el tema?
- Podem programar els robots perquè tinguin sentiments?
- Hi ha sis emocions bàsiques o més?
- Trump és un mascle alfa o un bully?
- Quina diferència hi ha entre sentiència i consciència?
- Drets dels animals i el futur de la ramaderia intensiva.
(font)
-
Infeliç coincidència
» Orelles de burro"En la literatura femenina, los ejemplos de confrontación contra los hombres son rarísimos. censurados. Yo pertenezco a ese sexo que ni siquiera tiene derecho a tomárselo mal. Colette, Duras, Beauvoir, Sagan, toda una historia de escritoras que juegan a mantener un perfil bajo, a dar la razón a los hombres, a disculparse por escribir repitiendo cuánto les aman, les respetan, les adoran y que, sobre todo, no quieren -pese a lo que escriben- echarlo todo por la borda. Todas sabemos que, en caso contrario, la manada se ocupará cuidadosamente de darnos nuestro merecido."
Virginie Despentes: Teoría King Kong, p 114.
-
Lliura'ns, Athena, dels defensors de la filosofia
» Orelles de burro
Una es que si no sirven para nada, no son tampoco, como a veces se los pinta, y ellos mismos en ocasiones gustan de imaginarse, perniciosos. No se puede decir, sin pecar contra la lógica, que uno no sirve para nada y agregar que su actividad es dañina: si uno no sirve para nada, no servirá ni siquiera para algo perjudicial o funesto. En este caso habrá que celebrar más bien la existencia de esos cándidos que, al revés de tantos otros, son incapaces de hacer trastadas. O que si hacen alguna, no será en la medida en que cultiven la inocente actividad llamada filosofía, sino justamente en la medida en que no lo hagan y, como los demás miembros de su especie, estén supremamente deseosos de echar la zancadilla al prójimo.Josep Ferrater Mora: "Para qué sirven los filósofos?"http://elpais.com/diario/1986/02/01/opinion/507596407_850215.html
http://cultura.elpais.com/cultura/2016/08/28/actualidad/1472403878_467097.html?id_externo_rsoc=TW_CC
-
Sexe i filosofia
» Orelles de burroBlind date, escrita per Anne Dufourmantelle, planteja una cita a cegues entre el sexe i la filosofia. El títol convida a la lectura, com altres llibres de l'autora, filòsofa i psicoanalisra: Elogi del risc, Defensa del secret, El poder de la dolçor.Cercant dreceres, trobo l'anunci d'una conferència de la filòsofa sobre la defensa del secret front la "tirania de la transparència". Anul·lada pel decés de la conferenciant.
Haurem de llegir-la...
-
Escoltant el 8M
» Orelles de burroUna de Despentes:
"A los hombres les gusta hablar de las mujeres. Así no tienen que hablar sobre sí mismos. ¿Cómo se explica que en los últimos treinta años ningún hombre haya producido un texto innovador sobre la masculinidad? Ellos que son tan locuaces y tan competentes cuando se trata de disertar sobre las mujeres, cómo se explica ese silencio sobre sí mismos? Porque sabemos que cuanto más hablan, menos dicen. Sobre lo esencial, sobre lo que tienen en la cabeza. ¿Quizás quieren que seamos ahora nosotras las que hablemos de ellos? ¿Querrán, por ejemplo, que digamos qué es lo que pensamos nosotras, desde fuera, de sus violaciones colectivas? Diremos que ellos quieren verse follando entre ellos, mirarse las pollas los unos a los otros, empalmarse juntos, diremos que tienen ganas de metérsela entre ellos por el culo. Diremos que de lo que tienen ganas, realmente, es de follar entre ellos. A los hombres les gustan los hombres. Nos explican todo el rato cuánto les gustan las mujeres, pero todas sabemos que no son más que palabras. Se quieren entre hombres. Se follan unos a otros a través de las mujeres. [...] Se miran a sí mismos en el cine, se dan los mejores papeles, se sienten potentes, fanfarronean, alucinan de ser tan fuertes, tan guapos y de tener tanto valor, se apoyan. [...] Pero entre las cosas que les han inculcado bien está el miedo de ser marica, la obligación de que les gusten las mujeres. Así que se sujetan. Refunfuñan, pero obedecen. Y de paso, furiosos por tener que someterse, le dan un par de hostias a una o dos chicas.
Hubo una revolución feminista. Se articularon discursos, a pesar del decoro y frente a la hostilidad. Y eso sigue en marcha. Pero, de momento, nada con respecto a la masculinidad. Un silencio aterrorizado de chavales frágiles. Ya basta."Virginie Despentes: Teoría King Kong, p. 118 -
Com fer un debat?
» Orelles de burro -
Les regles de l'argumentació
» Orelles de burroSi es vol discutir racionalment, convé tenir present el decàleg que van Eemeren i Grootendorst, els creadors de la pragmadialèctica, van proposar el 1984. Aquestes regles sintetitzen la seva teoria de l'argumentació racional. Ja fa uns anys l'autor d'aquest blog en va fer una traducció al català, presentada al primer Congrés català de filosofia.
Regla de la llibertat:- Les parts no han d’impedir-se mútuament presentar un punt de vista ni llençar dubtes sobre els punts de vista de l’altra.
- La part que presenta una opinió està obligada a defensar-la si se li demana que ho faci.
- L’atac a una opinió no pot referir-se a una opinió que no hagi estat efectivament exposada.
- Les opinions no es poden defensar amb actes que no siguin arguments ni amb argumentació que no sigui pertinent.
- Les parts no poden ni atribuir falsament premisses sobreenteses a l’altra part ni refusar la responsabilitat sobre las pròpies premisses no expressades.
- Les persones interlocutores no poden presentar falsament quelcom com a punt de partida ni negar falsament que quelcom sigui un punt de vista acceptat.
- Les opinions no s’han de considerar defensades concloentment si la defensa no s’ha fet mitjançant un esquema d’argument adient aplicat correctament.
- El raonament en l’argumentació ha de ser lògicament vàlid o ser susceptible de fer-se vàlid tot explicitant una o més premisses tàcites;
- 9. Les defenses no concloents d’opinions no poden conduir al manteniment de les dites opinions, i les defenses concloents d’opinions no poden conduir al manteniment de dubtes sobre aquestes opinions.
- 10. Les parts no han de fer servir formulacions que no siguin prou clares o que siguin confondentment ambigües, y han d’interpretar les de l’altra part tan acurada i fidelment com sigui possible.
Més endavant, van completar la seva teoria de l'argumentació amb el concepte de strategic maneuvering per tal de ressaltar els aspectes retòrics de l'argumentació. Per exemple la inversió de la càrrega de la prova:- L'independentisme és un moviment burgès. - No és veritat! - Demostra'm que no és un moviment burgès!En principi, qui hauria d'argumentar és qui ha fet la primera afirmació, però amb la segona intervenció intenta passar la càrrega de la prova al la seva persona oponent... -
Dissertació escrita
» Orelles de burro
IPosar el pensament en paraules. No acabem d'aconseguir que la majoria d'alumnes escriguin bé una dissertació (o si voleu, que assoleixin la competència d'escriure filosòficament). Ni tan sols l'exposició d'un aspecte del pensament de l'autor. Per no dir la resposta a la quarta i cinquena preguntes de les PAU:
Any rere any, la correcció de les PAU, que es fan suposadament en el punt més alt de l'aprenentatge de nostre alumnat, ens deixa un regust insatisfactori. Potser perquè davant d'un examen temut, molts alumnes opten pel pla B d'anar a allò que és segur -demostrar que "se saben" el tema- en comptes d'anar a allò que pugui ser més brillant o, si més no, a atenir-se millor a allò que es pregunta, és a dir, a ser precisos i concisos.4. Comparar un concepte o idea important en el pensament de l’autor amb un altre concepte o idea del propi autor o d’algun altre/a autor/a o corrent de pensament. [...]
5. Fer una avaluació raonada i personal d’una afirmació filosòfica relacionada amb les temàtiques discutides per l’autor del text. [...]
IIPerò també pot ser no haguem ensenyat bé, i que només alguns hagin consolidad de veritat la competència d'escriure filosòficament. De vegades els farcim de tòpics injustificats. Per exemple, que per escriure bé s'ha d'haver llegit molt. I s'obliga a lectures d'"entrenament". Error. La lectura només és productiva quan està motivada per l'escriptura. Només m'interessarà llegir diàlegs si en vull escriure un, Només estaré motivada per llegir i comparar tipus de descripcions quan n´he de fer una. Etcètera.
Crec que també és inútil -o molt poc eficaç- presentar models, especialment quan els models són arquetipus perfectes de tot allò que s'ha de fer. Així mateix, cal defugir les llistes d'instruccions, que acaben essent incomprensibles, farragoses i al capdavall inútils. L'alumnat dotat no les necessita, y al que té dificultats li afegeix una altra dificultat: entendre les instruccions i consells de la llista.
Em va quedar gravat: Vaig preguntar com feia les dissertacions a una de les millors alumnes que he tingut. Em va respondre, senzillament, que quan n'havia de fer una, l'escrivia una vegada i després la tornava a escriure.
IIID'altra banda, de vegades no som conscients que a secundària ens trobem amb una barreja d'escriptors i escriptores no experts i algunes i alguns que comencen a ser experts (trobareu la referència a Camps, per exemple).- Els escriptors no experts "diuen" el coneixement: escriuen totes les associacions i finalitzen. En canvi,
- Els escriptors experts és a dir, competents, produeixen el coneixement. Fan servir l'escriptura per pensar. Us haureu adonat que molts cops, mentre escriviu, se us "acudeixen idees": això és pensar.
- La distracció. L'escriptura amb teclat té la mediació de la pantalla i del processador de textos. La manuscrita té una mediació més simple i menys distractiva i facilita la concentració en l'activitat de posar el pensament en paraules. Per no parlar de la quantitat d'avisos, crides, sons que per més que cerquem la concentració aniran apareixent en la pantalla. Quin és l'escriptor contemporani que diu que té dos ordinadors, un "normal" i un altre sense cap connexió wifi, bluetooth, etc.?
- El problema de retalla i enganxa i el del plagi, especialment en les dissertacions amb una certa extensió: Cal ensenyar a citar, sigui en estil directe (cometes i referència) o indirecte ("segons X, ..."/ "El que segueix és un resum de X"/...). La cita pertinent revela competència en destriar i emprar informació rellevant. El plagi, per la seva banda, és exactament el mateix que copiar en un examen: qui ho fa competeix deslleialment, s'atribueix el mèrit dels altres, enganya sobre qui és. No es pot tolerar de cap manera. Hi ha moltes maneres de detectar-lo, tot i que cal saber fer-les servir, que no passi com en aquell episodi de The Good Wife on rebutgen erròniament la inscripció de la filla de la protagonista a la universitat per plagi en un treball, quan eren cites.
- Com a docents hem de proposar dissertacions que ens interessin quan les llegim. Com a mesura de pressió, recomano als alumnes, si sospiten que el seu profe no es llegirà el treball, que provin d'encolomar-li una dissertació feta amb el Babel generator o altres programes semblants.
L'escriure en ordinador dificulta, o simplement amaga,
la imatge de quina ha estat la coreografia del pensament i les paraules.
Miguel Delibes: primera pàgina de
Cinco horas con Mario.
VAquí teniu "El fetitxe dels cinc paràgrafs" escrit per un pedagog on critica la fórmula dels cinc paràgrafs per escriure dissertacions o treballs. Per a ell, la fórmula dels cinc paràgrafs, que havia estat útil per promoure la competència d'escriure dissertacions, ha arribat a ser asfixiant. Ha promogut la deriva de fixar-se més en la forma que en el contingut. Proposa com a alternativa un seguit de preguntes metacognitives. De tota manera, tant de bo aquí aconseguíssim arribar a bones dissertacions en cinc paràgrafs!
Simone de Beauvoir: primera pàgina de la
versió anglesa de Sobre la vellesa.
VI
Proposta: convertim la intuïció d'aquella alumna excel·lent en quelcom transmissible. També ajudem-nos dels aspectes formals, amb la precaució de no caure en la deriva purament formalista (quan ja hem après a nedar, el flotador més aviat molesta).
Tenint en compte els aspectes cognitius de l'escriptura experta, el professorat ha de fer el següent:- Animar a planificar: què vull dir? faig un esquema previ?
- Animar a revisar: és això el que vull dir? es podria escriure d'una altra manera? és aquesta la millor resposta que puc donar?)
- Desterrar l'obligació de la netedat, de presentar els escrits sense taxades (mostrar manuscrits de filòsofes i literats, plens d'esmenes i tatxades)
- Fer tenir un full a banda per anotar idees, expressions, frases que poden fer servir.
I seguir aquests principis, com sempre: temes i preguntes interessants. Del simple al complex, del proper al llunyà, del més concret al més abstracte. Amb brainstorming en grup i després escriptura manuscrita individual. Per als escrits argumentatius confegits individualment, pot ajudar al brainstorming repassar les llistes de tipus d'arguments que trobareu en l'apèndix d'aquest treball.
Posar el pensament en paraules. No oblidar el pensament, però tenir en compte les paraules.
-
Sobre les classificacions
» Orelles de burro
I"Qui pot dibuixar en l'arc iris la línia on acaba el color violeta i comença el color taronja? Veiem distintament la diferència dels colors, però on comença exactament l'un a entrar en l'altre per barrejar-s'hi? Passa el mateix amb el seny i la bogeria."Herman Melville: Billy Budd (1924)
La cita prové de Psicologia de Myers, pàgina 426, per i·lustrar la dificultat intrínseca de classificar els trastorns mentals. L'analogia de l'arc del cel pot fer-se servir per moltes altres classificacions, per exemple les que fem servir per construir el coneixement social i que aparentment estableixen línies clares entre els grups socials.
Si tenim present la imatge de l'arc del cel entendrem millor el fracàs dels intents de categorització dels individus que presenten una variabilitat amb solució de continuïtat. Fins a quin punt l'analogia és aplicable la rics/pobres, blancs/negres, joves/vells, catalans/no catalans, assalariats/no assalariats, capitalistes/proletaris...?
IIUn altre aspecte de la qüestió és el de les dites classes naturals: les roques metamòrfiques, els rossinyols, la farigola. El vell problema aristotèlic també present la filosofia de la biologia: en la història evolutiva, en quin moment una espècie deixa de ser aquella espècie i passa a ser una altra? I també la qüestió d'actualitat: la diferència sexual binària home/dona, és una classe natural? O hem de considerar que és performativa? O construir dues categoritzacions separades: classe genètica XX/XY, com a classe natural i una altra com cisgènere, transgènere i genderqueer?
IIIPotser el camí de la resposta consisteix en descobrir i examinar els prejudicis que suposa qualsevol classificació. Aquests prejudicis són molts cops implícitis i sovint s'amaguen. La distinció pollastre/gallina només funcionava en l'àmbit de la ramaderia antiga, quan les gallines no es menjaven, perquè es dedicaven a la posta d'ous. El pollastre a l'ast que ens mengem avui, producte de la ramaderia intensiva, pot ser que sigui mascle o femella. Una cosa semblant passa amb la carn de vedella, que no necessàriament és la d'un animal femella.
Hi ha classificacions menys innocents. La classificació binària home/dona concebuda com a classes naturals, naturalitza els rols tradicionals de gènere i la sexualitat reproductiva i falocèntrica. Així ha estat l'excusa per excloure, oprimir i perseguir per "antinaturals" altres formes d'adopció de rols, de relacions de convivència, d'expressió sexual. La lluita contra aquestes exclusions i persecucions h a d'incloure la tasca de desvetllar els supòsits de la classificació binària naturalitzada.
El mateix passa amb d'altres: perquè acceptem "immigrant de tercera generació?". De què ens informa realment que l'avi o àvia de la persona provingués d'un altre lloc en el que viu la neta o nét. Quines formes d'explotació i exclusió justifica? Quins prejudicis aferma? Quants anys han de passar perquè una persona deixi d'immigrar?
L'examen dels prejudicis que donen suport a les etiquetes ha de tenir en compte la pragmàtica de la llengua. Sovint recorrem al diccionari per precisar significats. És una manera de perdre's en una investigació essencialista del concepte, en aquest cas el d'immigrant. Tractarem inútilment d'establir criteris, com els anys que cal que hagin passat des de la seva arribada, la distància que ha hagut de recórrer, la diferència amb la cultura d'origen... Fins que s'adoni que quan etiquetem una persona d'immigrant no informem, sinó que ho fem en un context on parlem amb no immigrants i l'estem excloent del sistema de drets i deures que considerem que tenim.
IVPer últim, una altra imatge. Fem servir, com Foucault al començament de Les paraules i les coses, un fragment de Borges. Evidencia l'arbitrarietat -o l'apriorisme- de qualsevol classificació. Es tracta de la classificació d'animals que apareix en "cierta enciclopedia china":
"Según dicha clasificación, los animales se dividen en: “(a) pertenecientes al Emperador, (b) embalsamados, (c) amaestrados, (d) lechones, (e) sirenas, (f) fabulosos, (g) perros sueltos, (h) incluidos en esta clasificación, (i) que se agitan como locos, (j) innumerables, (k) dibujados con un pincel finísimo de pelo de camello, (1) etcétera, (m) que acaban de romper el jarrón, (n) que de lejos parecen moscas".” Jorge Luis Borges: “El idioma analítico de John Wilkins” (Otras inquisiciones)
-
Per a què filosofia? En vers.
» Orelles de burro
"Let me be clear. Thinking things through is tough:
You need the proper concepts, rightly understood.And no one working on their own will be enough.It takes a crowd of minds, working together. Then we shouldSpeak to the culture, speak our truths … the stuffWe’re sure of and the doubts: the bad news and the good.This is our role. We work things throughMostly because we want ourselves to understand,Repaying the privilege by sharing, old or new,Whatever we discover, slight or grand.We know that what you’ll take from us is up to you."
Kwane Anthony Appiah: Resposta a la pregunta Perquè és important la filosofia per a vostè?
-
Sobre preguntar i respondre
» Orelles de burroL’Olimpíada de filosofia de Catalunya ens fa el regal d’aquest còmic que ajuda a reflexionar sobre què es preguntar i què respondre...
4minuts de lectura
-
Educar per al futur
» Orelles de burroDiuen que eduques per al demà. Les innovacions pedagògiques es justifiquen en estudis de prospectiva. Ja és un tòpic aquella crítica que tenim escoles del XIX per a alumnes del XXI...
Tot i així, la sensació que sempre he tingut com a ensenyant ha estat la de treballar a cegues. Desconeixes els resultats a llarg termini de les teves accions. Com influirà l'ensenyament competencial que ha rebut l'alumnat d'avui en la vida dels adults del 2035? Quins efectes tindrà l'escolarització segregada per sexes, més enllà de la repugnància que ens suscita avui? Quina diferència tindran els adults l'escolaritzats a la pública i a la religiosa?
Aquesta sensació que educar és treballar a cegues s'agreuja quan qui creu sincerament que l'educació escolar té un impacte en les persones arriba a conèixer els itineraris posteriors del seu alumnat.
Un dia, mentre mirava un quadre en una exposició, se m'acosta una senyora i em diu: - S'enrecorda del meu fill, que li veu dir que no faria res, que deixés els estudis, i que no tenia vocació musical vertadera? Doncs ara ha acabat els estudis musicals. Al seu professorat aquesta cosa de la vocació ens semblava quelcom sobrevingunt, una excusa. Faltava els dilluns i venia amb morè d'esquiar, suspenia o aprovava molt just i s'excusava dient que la seva dedicació era a la música. Interrompuda la meva contemplació del quadre, em vaig adonar que ens havíem equivocat. (Val a dir que poc després el vaig sentir en un concert i em vaig dir que no era un músic molt bo... coses de la racionalització del resentiment!).
Em creuo, ara ja en horari de jubilats, amb la mare d'un alumne: cómo le va a A.? - Muy bien, lleva diez años trabajando en lo que le gusta, gracias a vosotros.. -Mujer, ya será menos! -No, gracias a vosotros. Estaba en un momento difícil y le ayudásteis! - Siempre os lo agradeceré. No recordo haver fet res d'especial en el cas de l'A.
Rebo al Fb un comentari d'una exalumna: "JAlsina i JBeltran!, com m'agradaria tornar-vos a tenir a classe!" Uau... Ha completat els seus estudis a Harvard i acaba de publicar un estudi sobre relacions internacionals. Tampoc em sembla que hi féssim res: semblava saber-ho tot abans d'ensenyar-li-ho i, al damunt, sense fer cap posat d'alumna model o setciències.
Encara sento una fiblada en el cor quan recordo aquella junta d'avaluació de setembre on no vam ser capaços d'aprovar per una assignatura el darrer curs de batxillerat a una campiona esportiva i imagino el seu itinerari posterior, que desconec. O quan penso en el d'aquell pakistanès, un dels pocs estrangers que en aquell moment teníem, que vam convertir d'estranger en extraterrestre: tot el dia sol al passadís perquè dins de l'aula "no entén res". O quan torno a sentir el neguit de no saber què fer davant els intents d'aquell corpulent llatí acabat d'arribar a mitjan curs d'amagar el seu cap d'atzabeja en una aula d'alumnes un curs més petits.
Quina vida tindran la campiona esportiva sense títol de batxiller, l'estranger que va experimentar el rebuig de tota la comunitat quan era un nouvingut al nostre país, el llatí que volia fer-se invisible?
Un es pot consolar canviant de pensament: en general, l'educació, per més planificada que estigui, no influeix en les persones. Influeix més l'origen familiar, l'ambient dels iguals, i... la sort.
-
A la manera de Cortázar
» Orelles de burroLa vacuna
L'ambient era agradable. Vaig aconseguir dissociar el meu braç de mí mateix i així la punxada no em va fer mal. Tanmateix, em vaig començar a esverar quan vaig veure que el líquid anava entrant sota la meva pell. No era dolor, era la insuportable sensació que m'estaven introduint quelcom aliè. L'infermera va retirar l'agulla abans que la meva mà pogués apartar-la violentament. "Ajegui's" -em va dir. Vaig obeir-la automàticament. I va ser massa tard quan em vaig adonar que per aquella vacunació no calia ajeure's i que, ajagut com estava, quedava a mercè de l'infermera, el somriure de la qual començava a adquirir un sentit amenaçador. M'havien injectat un suero per estirar la llengua a un espia com jo! Em volien robar un ronyó per a transplantaments! O els ulls!... Una molestíssima sensació de mans apretant-me el cos, de dits tocat-me les parpelles, d'assistir a una conversa on parlen de tu però no hi ets, abans que t'adonis que t'has desmaiat un altre cop i que sempre seràs un covard incorregible, per més que t'ho proposis. -
D’acord!
» Orelles de burro -
Nietzsche contra Wagner
» Orelles de burroTRAILER// NIETZSCHE CONTRA WAGNER NUEVA GERMANIA OPERA TROPICAL from Switch On on Vimeo.
Nueva Germania, la colònia fundada per Elisabeth Föster-Nietzsche i el seu marit Bernard Föster al Paraguay el 1887. Es tractava de crear una ciutat de purs aris. Recordem que el matrimoni d'Elisabeth amb el militant antisemita va ser motiu de la ruptura de Friedrich Nietzsche amb la seva germana. Ella va retornar de Suramèrica després del fracàs de l'experiència i del suïcidi de Föster. A la mort de la seva mare, Elisabeth la substituí en la cura de Friedrich, pràcticament en estat vegetatiu. Des d'aleshores, consagrà els 43 anys de la resta de la seva vida a editar i difondre l'obra del seu germà, manipulant-la si calia per posar-la al servei de la construcció de la ideologia nazi.
Recomanable article al NYT (anglès) i complet relat en castellà de l'experiència a Nueva Germania a Los limones del huerto de Elisabeth de l'escriptora Gabriela Alemán.
Record que en queda al poble paraiguaià: Calle Elizabeth Nigtz Chen
-
Nietzsche contra Wagner
» Orelles de burroTRAILER// NIETZSCHE CONTRA WAGNER NUEVA GERMANIA OPERA TROPICAL from Switch On on Vimeo.
Nueva Germania, la colònia fundada per Elisabeth Föster-Nietzsche i el seu marit Bernard Föster al Paraguay el 1887. Es tractava de crear una ciutat de purs aris. Recordem que el matrimoni d'Elisabeth amb el militant antisemita va ser motiu de la ruptura del Friedrich Nietzsche amb la seva germana. Va retornar de Suramèrica després del fracàs de l'experiència i del suïcidi de Föster. A la mort de la seva mare, Elisabeth la substituí en la cura de Friedrich, pràcticament en estat vegetatiu. Consagrà els 43 anys de la resta de la seva vida a editar i difondre l'obra del seu germà, manipulant-la si calia per posar-la al servei de la construcció de la ideologia nazi.
Recomanable article al NYT (anglès) i complet relat en castellà Los limones del huerto de Elisabeth de Gabriela Alemán.l record que hi queda: Calle Elizabeth Nigtz Chen
-
Carson McCullers
» Orelles de burro
Confessió: No havia llegit l'escriptora americana fins fa poc. I no em sé avenir de no haver-la llegit abans: una mala educació!
Hi he arribat a partir de la cita que fa Beauvoir d'una escena de Frankie i la boda (The member of the wedding), la subtil filigrana literària i d'anàlisi psicològica d'uns dies d'una preadolescent. La balada del cafè trist és un relat llarg, model de planificació sàvia del relat d'una història que es pot resumir en dues línies, però gràcies a la seva construcció aconsegueix densitat, suspens i emoció. Un arbre, una roca, un núvol és un relat breu: m'encisa com, sense fer-lo explícit, revela el xoc generacional entre un nano i un vell. Etcètera. Tots són bona literatura: el gust que et contin històries.
Monroe, McCullers, Dinesen, i l'aleshores marit de Monroe (Miller), el 1959
-
Una objecció al determinisme de Laplace
» Orelles de burro
El determinisme epistemològic (si coneixem les condicions inicials i les lleis de l'univers, podem predir qualsevol esdeveniment futur) no es pot concloure del determinisme metafísic (donades unes condicions inicials, ateses les lleis de l'univers, que son deterministes, el que s'esdevé tots els fets futurs estan fixats). El determinisme epistemològic s'enfronta al problema dels frustradors.
