Segurament que alguna vegada al llarg de la nostra vida ens hem qüestionat el següent: la majoria de les accions que realitzem són egoistes per naturalesa? Però, si això fos cert, realment som conscients quan prenem una acció egoista? Podria succeir que en algunes situacions fos millor ser-ho?
Per contestar aquestes preguntes plantejades, prèviament cal conèixer el significat del concepte egoista. Bàsicament, definim una persona egoista com aquella que només mira pel seu propi benefici o interès personal i que actua de manera interessada sense tenir la intenció d’ajudar els altres.
Cal distingir dues visions contraposades en base a la pregunta de si les nostres accions es consideren egoistes.
Per un costat, existeixen les teories filosòfiques, com la de Hobbes i Kant, que afirmen que l’ésser humà no és bo per naturalesa perquè veuen que l’home està caracteritzat per l’individualisme, la desconfiança i la manca de generositat.
Per l’altre costat, trobem altres teories, com la de Rousseau, que opina tot el contrari. Dit en paraules de Rousseau: “L’home neix bo per naturalesa i la societat el corromp”. Aquesta oració ens dona a entendre que vivim en una societat en què es premia aquells que s’esforcen i es castiga als que no ho fan.
Des del meu punt de vista, és evident que el simple fet de ser bo o dolent per naturalesa està condicionat per la cultura, la consciència moral, l’educació, l’entorn i l’experiència. Així que el que sóc dependrà del que faci i dels hàbits que tingui i vagi inculcant amb el pas del temps.
Hem assumit que l’egoisme únicament és un tret dolent i negatiu que apareix en les conductes immorals. També, considero que en determinades circumstàncies és necessari ser-ho per evitar que s’aprofitin de la nostra bondat i sacrifici.
Per exemple, posem el cas que un company de classe sempre em demana que li deixi copiar els deures. Si em nego a deixar-li els meus deures, estaria actuant egoistament? Doncs bé, realment estaria actuant correctament perquè no és just que jo dediqui el meu temps en fer-los i que després algú que no mostra cap interès me’ls demani per aprofitar-se de mi. Aquest exemple és un tipus d’egoisme positiu.
La situació canviaria si aquell company m’hagués proposat que l’ajudés en un exercici que no entenia, i m’hagués negat en oferir-li la meva ajuda. Llavors, en aquesta situació, sí que seria egoista perquè només m’estaria centrant en mi mateixa, sense preocupar-me pel seu benestar.
En conclusió, m’agradaria acabar d’explicar les dues idees principals que es poden extreure o deduir del meu comentari.
En primer lloc, hem vist que encara no s’ha donat una resposta definitiva i contundent de si som realment bons o dolents per naturalesa, sinó que més aviat depèn de com és cada persona i del desenvolupament que té durant la seva vida.
En segon lloc, inconscientment sempre realitzem accions egoistes. En un principi, inclòs les accions més simples que prenem en el nostre dia a dia també ho són. Tot i que cal afegir que moltes d’aquestes conductes egoistes que efectuem són sanes i no perjudiquen directament ningú.
En tercer i últim lloc, ser egoista en certes ocasions no es considera dolent car que moltes d’aquestes conductes egoistes que efectuem són sanes i no perjudiquen directament ningú i sobretot és una manera d’impedir que ningú ens manipuli ni formi part de la nostra vida per pur interès.
En la hermosa tela se veían
entretejidas las silvestres diosas
salir de la espesura, y que venían
todas a la ribera presurosas,
en el semblante tristes, y traían
cestillos blancos de purpúreas rosas,
las cuales esparciendo derramaban
sobre una ninfa muerta, que lloraban,
Todas con el cabello desparcido
lloraban una ninfa delicada,
cuya vida mostraba que había sido
antes de tiempo y casi en flor cortada.
Cerca del agua en el lugar florido,
estaba entre las hierbas degollada,
cual queda el blanco cisne cuando pierde
la dulce vida entre la hierba verde.
Divendres, 24 de maig 2019 - Horari: 18h
Lloc: Sala d’actes de la Biblioteca Marc de Vilalba.Organitza: Joan Méndez
Entrada lliure.
Pot la inauguració d’una modesta llibreria en una petita comunitat tradicional suposar un perill? Per què? Per a qui? Quin mal pot fer obrir una botiga per vendre uns objectes “tan inofensius”?
La llibreria és una pel·lícula dramàtica coproduïda per Espanya, el Regne Unit i Alemanya que va ser estrenada l’any 2017 i dirigida per la Isabel Coixet, que va adaptar al cinema la novel·la The Bookshop de l’escript
... (... continúa)"La aspiración a salvar el mundo, síntoma mórbido por excelencia, se acompaña inevitablemente de la rabia por destruirlo"
"El espectáculo [del mundo] debe continuar con sus mismos actores amnésicos representando la misma comedia de la felicidad, recitando las mismas tonterías ante la misma sala somnolienta"
"Hay dos tipos de matrimonios. Aquellos en los que la novia se da cuenta de que se ha equivocado de hombre caminando hacia el altar, y aquellos en los que se da cuenta de lo mismo al volver del altar".
"Es porque uno ha creído entrever la eternidad en la mirada de la mujer deseada por lo que se despierta cada mañana en el lecho de Procusto: amputado de sus sueños, pero ajustado a las dimensiones de la realidad."
Todo lo anterior se encuentra en las páginas de este libro y, sin embargo, a mí me da la sensación de que Jaccard es un ameno bon vivant que usa el nihilismo como pose estética. No sé si un nihisla genuino se detendría a contarnos lo siguiente: "Cuando Oscar Wilde, después de haberse entregado con placer a ese extraño y peligroso juego al que los ingleses se refieren como 'courting disaster', fue arrestado por la policía, una muchedumbre se reunió ante su casa y, conforme pasaba, le gritaba. Sin embargo un hombre se descubrió y respetuosamente se inclinó. Wilde le dijo: 'Señor, hay personas que por menos que esto han entrado en el paraíso'"A finales del siglo XIX aparecieron los clubes de suicidas. Estos clubes, muy selectos, se pusieron de moda en las grandes capitales europeas. Para entrar a la eternidad sin escándalo, había que suicidarse debida y libremente. Y ambas cosas eran proporcionadas por asociaciones, que se asemejan a las sociedades secretas. Para participar en el club había que ofrecer pruebas de una resolución decidida a morir. Una vez admitido, el novato se enteraba de que el día de su suicidio se determinaba de la siguiente manera: se organizaba una partida de cartas en la que el ganador perdía la vida. Por supuesto, el afortunado recibía de los otros miembros del club muestras de la más sentida enhorabuena. Se daba una gran fiesta y cuando el elegido abandonaba el club sufría un accidente organizado por sus amigos...