Escrit per Luis Roca Jusmet
Els nens salvatges em sembla una pel·lícula interessant. En primer lloc perquè es capaç de transmetre veracitat. Personalment penso que moltes produccions catalanes, sobre tot sèries televisives, són poc creibles. Els personatges són estereotipats i el seu llenguatge, a més, no és el llenguatge del carrer. A més es tendeix a fer parlar a tothom català, quan la meitat de la població catalana parla castellà.
Aquesta pel·lícula té força, té un bon ritme i una molt bona interpretació.Però del que vull parlar és de la seva temàtica. La pel·lícula està basada en un fet real. Els protagonistes són joves inadaptats. No es troben bé a l´institut ni tampoc a la seva família. Només estan bé quan estan junts. És el valor de l´amistat als 15 anys, que altres films como Barrio van mostrar molt bé. Estan els tres molt desorientats. Són diferents però s´entenen. Les seves famílies representen les que estan presents a un institut d´una ciutat catalana. Gent de classe treballadora, de classe mitjana-baixa i una minoria de classe mitjana-alta que fa una opció ideológica: la família del petit bar que no funciona, la que té el gimnàs i la del professional liberal. Un dels tres, Gabi, està atrapat entre la fantasia del seu pare de fer-ho un campió de kik boxing i la frustració d´una mare depressiva, que busca en ell el que no li dóna el seu marit. Tota la mala llet acumulada la descarrega en el seu germà petit. L´Àlex está en conflicte permanent amb el seu pare. És el més agressiu però també el més creatiu.L´Oki està perduda entre una mare que fa la seva vida i un pare que la tracta de manera ambivalent : li fa regals desproporcionats o arriba pegar-la quan perd els nervis. Els tres decideixen anar-se´n de casa, però de seguida veuen que han de tornar. És el principi de realitat. Tots menys l´Oki. El que fa és el que els psicoanalistes diuen un passatge a l´acte. Quan tot perd el significat només li queda un acte terrible que ni ella mateixa entén. Però aquest és la sortida d´una psicòtica que encara no s´ha manifestat com a tal. Això és el que falta a la pel·lícula, el que la fa una mica tramposa. No es pot presentar el seu acte como una conseqüència de la seva inadaptació, de la seva desorientació. Aquesta és la diferència amb els seus
Les famílies em semblen ben descrites.
¿ Els professors i la psicopedagoga són personatges tòpics o són reals ? Són figures típiques però em semblen verídiques. Falta algun professor més implicat, que també existeixen. La psicopedagoga sí em sembla que és una figura ben descrita. També els conflictes interns i els malentesos entre el col·lectiu.
En tot cas, una pel·lícula inquietant, que fa pensar. Que ja és molt.