19:41 
No et rendeixis mai, i la bona sort et trobarà. Potser no és la millor obra de Michael Ende (1929-1995), però sí la més emblemàtica i reconeguda. Vaig triar-la per fer la ressenya número cent potser en part una mica per nostàlgia i potser també perquè hi ha moltes parts i moments que m'agraden de la seva lectura. El conjunt, com a obra, queda en una successió d'episodis sense gaire connexió els uns amb els altres, inscrits en l'arquetípica estructura rankiana del viatge de l'heroi. Ara bé, aquesta novel·la són dues històries de dos herois d'aquest tipus, que s'emmirallen l'una a l'altra en les dues meitats del llibre. D'una banda hi ha Atreyu, el protagonista de la història interminable com a relat, que és l'heroi que ha d'acomplir una missió per tal de salvar la terra de Fantasia. De l'altra banda hi ha Bastian, el protagonista d'allò que al principi entendríem com el relat marc, el lector de la història interminable com a text, però que després accedeix al món de fantasia per prendre'n possessió amb totalitat i, en aquest sentit, també per esdevenir-ne el tirà. Si Atreyu és l'heroi en el seu vessant idealitzat -al principi de la novel·la fins i tot podríem dir hiper-masculinitzat (per ser un nen de deu anys)-, Bastian té més aviat alguna cosa del que tenim tots els lectors: patològicament incapaç d'estar a l'alçada de l'ideal d'heroicitat ni de la bondat dels móns imaginats, imagina i crea sense límits els significats que faran créixer la història. Si t'hi pares a pensar, és com Roland Barthes fet novel·la: la història interminable és un relat que s'escriu i es reescriu contínuament només que per satisfer els desitjos del lector. El Vell de la Muntanya Errant és només un recurs del món de fantasia per tal de perpetuar-se ell mateix, el que Silas Flannery és a Si una nit d'hivern un viatger. El lector no ho sap en començar a llegir però, com a lector, és el referent últim del relat, i no és gaire habitual que se'ns doni aquest protagonisme en la ficció. A part d'això, he parlat d'hiper-masculinitat, i això també és un aspecte curiós de la missió que Bastian emprèn per arribar a salvar-se a si mateix, o el seu equivalent, estimar-se a si mateix. Tots els problemes marc de Bastian es deriven de la malaltia i mort de la mare. El paral·lel s'estableix en la ficció, quan la malaltia (necessàriament mortal) de tota la terra de Fantasia es tradueix en la malaltia de la seva emperadriu: no una figura maternal en el sentit arquetípic potser, sinó a un nivell més ontològic, com a orígen primordial, figura de la qual depèn que tot el món existeixi. Michael Ende no seria ell si no ens introduís en laberints filosòfics a l'alçada de l'enteniment dels infants. Finalment, la història acaba essent el viatge de Bastian per tal de trobar-se ell mateix i el seu lloc en el món que, a aquest nivell, s'acaba reduint a restablir el vincle amb el seu pare. En aquest sentit, l'experiència d'aquest relat acaba sent completament rodona i satisfactòria.
Sinopsi: Bastian Baltasar Bux és un noi grassonet, rebutjat per gairebé tothom, i alienat del seu propi pare des de la mort de la seva mare. Tot i que ell no ho sap, l'únic vincle que el lliga a la realitat és la seva imaginació desbordant i el seu interès per crear històries. Un dia, comet un acte de transgressió consistent a robar un llibre estrany que troba a la botiga de llibres de l'ancià senyor Coreander. El llibre, titulat La història interminable, l'introdueix al regne de Fantasia i a l'aventura d'Atreyu per tal de salvar-lo. El que no sap encara és que ell hi jugarà un paper fonamental.
M'agrada: Potser una mica morbós per part meva, però el capítol de la ciutat-espectre i la personalitat magnètica de Gmork m'han fascinat sempre des de la primera vegada que vaig llegir el llibre. I parlant de personalitats magnètiques, m'agrada Falkor, evidentment, el personatge que m'agradaria que m'acompanyés sempre que emprenc una aventura.
