Mentre anava cap a casa vaig notar una sensació de tremenda buidor al cap, al pit, a l'estómac. Era tan profunda que per un moment vaig pensar que ja no habitava en mi mateixa com abans. El "jo" que sempre havia designat completament la meva vida interior semblava haver-se desplaçat cap a un altre lloc, i per un minut em vaig aturar, superada per la meva pròpia estranyesa envers jo mateixa. The Blindfold (1992) de Siri Hustvedt és una novel·la que m'ha resultat tota una experiència. No sé si us ha passat mai això d'acabar un llibre, i passar una llarga ressaca de dies i dies després pensant-hi, tornant-hi a pensar, provant d'esbrinar-li significats i, principalment, provant de fer espai al cap per a altres coses. És difícil donar una idea general de l'argument perquè és una ficció que consta de relats diferents, i la gràcia de la seva lectura és anar descobrint símbols, paral·lelismes, repeticions i relacions implícites entre les seves diferents parts. L'argument s'articula principalment al voltant de les relacions de gènere, la fragmentació de la identitat i la incapacitat de posar en paraules l'experiència de l'inconscient. Siri Hustvedt es posa a la pell d'Iris Vegan, una estudiant de literatura a la universitat de Columbia, que explica la història en primera persona. La seva identitat, com a dona, no és ni coherent ni estable, sinó fragmentària i inconnexa, i en la seva aventura d'autoconeixement es va creuant amb diferents personatges que tracten de definir-la i categoritzar-la, sovint contra la seva voluntat. L'objectiu últim del seu viatge és arribar a trobar les paraules adequades per tal d'explicar la seva història. Tanmateix, la majoria de personatges masculins tractaran d'editar aquest relat: el sr. Morning, que la contracta per a una obra diguem-ne creativa; el seu professor d'universitat, des de l'autoritat de la institució acadèmica: el seu metge, des de l'autoritat de la institució mèdica, i un llarg etcètera. (Per cert, si voleu llegir el relat sencer de la seva relació amb les migranyes, sense edicions ni talls ni interrupcions, us interessarà llegir La dona tremolosa). Quan Iris es resisteix a ser definida o editada en aquests termes, és qualificada de misteri o directament de bruixa. Sona familiar? L'amor i el desig també tenen lloc en l'equació: les relacions de gènere en aquesta novel·la són una constant negociació dels termes de la relació. Iris ha de suportar que els homes que estima s'amaguin d'ella; a la vegada, ella esdevé un misteri que ells intenten revelar a qualsevol preu, encara que aquest sigui el de la gelosia i l'afany de possessió. El relat, per tant, també inclou el sacrifici i la renúncia d'Iris quan troba que els termes són excessius. Aquest resum, però, potser és massa simplista, al capdavall: els homes, en aquest procés de revelació de la identitat, també poden esdevenir aliats. En aquest rol, per exemple, apareix Paris que, com el Paris mitològic, sembla abocat a emetre un judici estètic, i finalment es dedica a jutjar la història d'Iris. Abans d'això, és cert que és aquest personatge que identifica Iris amb un rol masculí, amb l'home del quadre. Un dels misteris de la novel·la és si l'aliança amb Paris s'aguantarà i servirà per decantar la balança. En la novel·la hi apareixen molts observadors i molts dobles: Iris, per tant, decideix assumir una identitat masculina per vagar de nit per la ciutat. El seu alter ego, Klaus, tanmateix, reclama la seva autonomia i el seu propi espai, i Iris comença a duplicar-se, en un passatge que recorda clarament la dicotomia entre Jekyll i Hyde. En aquest sentit, és revelador com en diferents moments de la trama entra en joc la diferència entre objecte i cosa enunciada per Heidegger i desenvolupada en la teoria de la cosa de Bill Brown. Per explicar-ho breument, un objecte acompleix la seva funció i és passiu respecte al subjecte que l'utilitza; en canvi, una cosa és disfuncional i per tant ens interroga amb la seva presència. Així és com el relat adquireix tons gòtics progressivament, quan la pròpia identitat esdevé cosa o, per expressar-ho millor, en esdevenir la identitat fragmentària i incoherent hi ha parts d'aquesta que inquieten en la seva estranyesa i aparent autonomia. Part d'aquesta autonomia, doncs, rau en la incapacitat de categoritzar definitivament la cosa en paraules. En paraules de Castoriadis: "és necessari abandonar la nostra imatge de la representació com una pantalla de projecció que separa el 'subjecte' de la 'cosa'" (Bill Brown 2001: Thing Theory, 8). Aquest conflicte, per exemple, troba una expressió gràfica quan el camí d'Iris es creua amb el de George, un fotògraf, que a través de la fotografia que li fa la converteix en text i en enigma: Iris es nega a reconèixer-se en el seu propi retrat, i la fotografia adquireix una autonomia inesperada en començar a circular i a reproduir-se sense control. Així doncs, Iris descobreix la buidor, la manca de significat, el forat inexpressable en paraules, al cor de la seva pròpia identitat. Quan aquesta dissociació es creua amb les seves migranyes i ha de ser ingressada a l'hospital, en el seu camí també es creuarà la boja de l'àtic, que aquest cop no es troba a l'àtic sinó al pis principal, però que també es passeja de nit pels passadissos, i amb qui la protagonista també acabarà identificant una part de la seva subjectivitat. Com podeu veure, una novel·la apassionant, que fa pensar, i que no esgota interpretacions només amb un cop d'ull.
Sinopsi: La novel·la consta de quatre parts diferenciades que es llegeixen com quatre relats independents. Tanmateix, en l'últim dels relats, que és el més llarg, es revela la cronologia dels altres episodis i s'aprecia millor el relat sencer com a conjunt. En la primera part, Iris és contractada pel misteriós sr. Morning, per fer un treball consistent a descriure certs objectes d'ús quotidià fins al mínim detall: un guant, una bola de cotó fluix amb restes de maquillatge, un mirallet. A mesura que avança en la seva feina, Iris descobreix que tots aquests objectes pertanyen a una dona assassinada, i que Morning intenta reviure el seu record a través dels objectes. A partir d'aquest moment, Iris es decideix a descobrir quina relació hi ha entre ell i la dona morta. La segona part estableix un triangle amorós i d'interessos entre Iris, la seva parella Stephen i George, un fotògraf que demana fer-li un retrat a Iris. George també retrata una dona que té un atac d'epilèpsia pel carrer. Al voltant d'aquesta experiència i del seu propi retrat, Iris es comença a preguntar per la falsedat i la crueltat en la imatge que es crea d'un subjecte. La tercera part relata l'experiència d'Iris a l'hospital, en què les seves companyes d'habitació acaben revelant aspectes insospitats de la seva pròpia subjectivitat. La quarta part és la més llarga i complexa, en què Iris estableix relacions amb el seu professor d'universitat, el professor Rose, i amb Paris, un excèntric crític d'art que la convida a mirar-se d'una altra manera. A la vegada, la protagonista desenvolupa una doble identitat i una doble vida que amenaça amb desestabilitzar la seva relació amb Rose.
M'agrada: És una novel·la apassionant, plena de misteri, i que des del punt de vista de la subjectivitat femenina a mi m'ha semblant una obra mestra.