Roverandom no és dels millors contes de Tolkien, però és un relat entretingut, molt divertit en determinats moments i que en d'altres ens ofereix tastets del Tolkien que vindrà després. Es nota que Tolkien narra per als seus fills i no per al seu projecte literari més ampli, ja que Roverandom és un bon exemple del que pot arribar a passar quan deixes anar la imaginació sense restriccions de cap mena. La major part del temps l'experiència de lectura s'assembla més a Alice al País de les Meravelles que a qualsevol altre dels relats del Tolkien posterior, amb o sense relació amb la mitologia de la Terra Mitjana. Així doncs, Rover el gosset comença a encadenar un fet extraordinari amb el següent, mentre el seu camí es creua amb mags, sirenes i tota mena de criatures fantàstiques. La història combina moments humorístics amb moments d'una grandesa que només intuïm com de passada, als marges de la narració. En una de les seves aventures al costat fosc de la lluna, Roverandom té un arriscat encontre amb el Gran Drac Blanc, que és el mateix que va anunciar l'arribada dels Pendragons a Anglaterra amb la seva derrota del Drac Roig de Gal·les, com de seguida aprenem. I de forma molt marginal, mentre Roverandom recorre els confins de l'oceà amb la balena Uin, entreveiem la ciutat dels elfs, que només arribarem a conèixer plenament a través del Silmaríl·lion.
 |
| Alan Lee, Roverandom i Psamathis Psamathides |
Tanmateix, Roverandom no explora les seves imatges fins al límit, no fa marrada en cap dels seus móns, ni ens tempta suggerint un sentit unitari al conjunt de la història. Sembla més un viatge oníric que una narració coherent. L'aventura de Rover amb prou feines té direcció més enllà de la referència permanent a un idíl·lic espai familiar, el de la família Tolkien, que se'ns presenta amb la nostàlgia d'una mena de paradís perdut que el gosset ha de recuperar amb una determinació impossible de desviar. Així doncs, Roverandom revela molt més del Tolkien pare de família que de l'eminent acadèmic o de l'autor de renom internacional. Hi ha veritable amor en els passatges que descriuen, amb una immediatesa vívida i acolorida, els dos infants grans baixant a la platja a jugar. Sabem que són John i Michael, però la veu narradora els identifica, mig sorneguera mig càndida, com a nen U i nen Dos. Els editors van fer bé de col·locar Roverandom al principi de tot del recull de contes de Tolkien. És una mena de tast del que vindrà, i és fàcil acabar-lo amb la satisfacció de saber que el que vindrà és encara millor i que, per tant, el llistó ha quedat molt alt d'entrada. El meu moment preferit de la lectura és quan Artaxerxes, el mag despistat i rondinaire, treu de la seva butxaca una ploma estilogràfica que utilitza com a vareta màgica. La imatge no sembla gens innocent: si John i Michael es transformen en U i Dos, el professor Tolkien es presenta a la seva audiència com a mag, un mag que transforma la realitat a través de les paraules.
