Així doncs, el professor Tolkien dirigeix un ocurrent acudit al seu propi camp d'estudi, i ens ofereix una lectura que centra l'interès únicament en el seu personatge principal, un pagès panxut i barba-roig que acumula èxit rere èxit a base de bona sort i també, en part, gràcies a les seves habilitats per a la negociació. Una nit, Gil aconsegueix foragitar de les seves terres un gegant despistat i mig sord, de forma que es guanya la reputació d'heroi entre els seus veïns. El rei en persona li fa honor regalant-li la llegendària espasa Caudimordax, que li serà decisiva a l'hora de domesticar el ferotge drac Chrysophylax. A través del seu viatge, Gil aplicarà el seu propi mètode per resoldre situacions de perill, completament oposat als valors de l'èpica cavalleresca. És així que el conte, simple i humorístic com és, pot presentar una lectura política molt més evident del que podria semblar. Si bé al principi del conte Gil és tan sols un súbdit més del rei August Bonifaci, cap al final del relat el pagès es demostra més competent que tots els cavallers del regne i queda capacitat, al seu torn, per esdevenir rei. Per tant, el relat proposa un contrast entre les maneres de la cort, formals i tradicionals però totalment estèrils, i una mentalitat profundament pragmàtica, que només prova de preservar el tros de llar que toca. És en aquest últim aspecte que el protagonista recorda lleugerament el Bilbo Baggins de El Hobbit, tot i que les seves trifulgues no arribin tan lluny ni de bon tros. Per més infantil que sigui, El Hobbit té pretensions de relat seriós, i d'alguna forma esdevindrà l'inici de la relació de Tolkien amb el gran públic, mentre que El pagès de Ham és un text que pretén ésser simplement una paròdia. Tot i així, l'interès del relat no decau en cap moment, i és en el seu recurs a l'humor i l'absurditat que ens ofereix, potser, el Tolkien més intranscendent i relaxat. La lleugeresa del relat queda reforçada pels seus moments més absurds, com per exemple la grandesa dels noms i títols atorgats als personatges. Garm, el nom del gos infernal de la mitologia nòrdica, és ostentat aquí per un quisso poruc i excitable, que no acompleix cap funció en el relat més enllà de ser un testimoni cridaner de les aventures del seu amo.