El protagonista, Theo Faron (Clive Owen) és un treballador del govern que viu una vida grisa i apàtica, animada tan sols per algunes amistats tan desencantades com ell mateix. El seu cosí és el primer ministre del país, i a la pel·lícula només hi juga un petit paper en una escena puntual, mentre que aquesta relació articula, de fet, tota la novel·la de P. D. James. La interpretació que Clive Owen fa de Faron és un dels punts més forts de tota la pel·lícula: de fet, la seva fredor i manca d'expressió en les situacions socials en general crea un contrapunt important amb les escenes posteriors, en què es veurà obligat a recordar els fets traumàtics del seu passat. Faron és un personatge acomodat en el món decadent que l'envolta però que, de sobte, es veurà obligat a creuar la línia i observar la vida des de l'altra banda, quan es vegi obligat a ajudar Kee (Clare-Hope Ashitey), una noia refugiada que pot resultar clau per al destí de la humanitat. Més que desenvolupar una expressivitat emotiva a partir d'aquest moment, o estovar-se respecte del món exterior, el que se li marca a la cara és la por i la necessitat de sobreviure en tot moment, sigui al preu que sigui. Això és el que passa quan et trobes a l'altra banda de la línia. Els elements tècnics de la pel·lícula fan molt per traslladar-nos el seu sentit de realitat, fins i tot més que el guió, que en realitat és força senzill i deixa més preguntes obertes que no pas respostes definitives. Gran part de la narració, especialment els moments de més violència, se'ns despleguen en llargs plans seqüència que seguim des de l'esquena del protagonista, com si els espectadors estiguéssim també dins dels fets. A la primera escena, el protagonista surt d'una cafeteria, amb el vas de cafè encara a la mà, segons abans que l'establiment salti pels aires. A partir d'aquí, el metratge ens ofereix un desplegament de violència sistemàtica que va creixent a mesura que avança el relat i no té aturador. La realització de la pel·lícula fa molt per immergir-nos en aquesta història de patiment: durant una escena de batalla, cap al final de tot, veiem les imatges a través de les gotetes de sang que entelen la lent de la càmera. És un trencament curiós de la quarta paret i de la suposada versemblança del que veiem en una ficció cinematogràfica: en un món com el nostre, en què observem la barbàrie en semidirecte a través de les càmeres de televisió, i en què els informatius ens tenen acostumats a aquest tipus d'imatges, la pel·lícula paradoxalment apunta a la immediatesa de la telerealitat a través de la suspensió d'aquesta versemblança. A través de campaments de refugiats improvisats entre muntanyes de runa, els protagonistes escapen a un destí incert que no s'acaba de revelar mai del tot. El gran punt fort de la pel·lícula és la realitat dels escenaris retratats: les seves ciutats en ruïna i els seus campaments de refugiats; les estructures de control i vigilància d'un estat policial; i l'interior d'uns boscos que es presenten amenaçadors perquè la mort hi pot sobrevenir en qualsevol moment. Les estructures de repressió de l'estat autoritari que ha de contenir els elements no desitjats s'assemblen sospitosament als somnis més salvatges de l'extrema dreta actual; la banda terrorista que ha esdevingut l'únic canal de resistència al règim és, lluny de la visió romantitzada típica del gènere, no res més que una banda de carnissers fanàtics. Això és el que ens ofereix el film d'Alfonso Cuarón amb un pols ferm i constant a través del seu metratge: el seu desenllaç té una part tancada i una d'oberta, reforçant un relat de desesperança i d'horror que, precisament per aquesta manca de concessions, es fa tremendament realista.
