La imatge de la teranyina al centre de la narració no sembla gens fortuïta. Al principi del film, la bruixa apareix fent anar una filosa, com si fos la parca de la mitologia grega. Els personatges cauen de quatre grapes en el seu parany, i no hi ha cap moment del film en què semblin completament lliures per escollir. La pel·lícula s'obre amb un pròleg en què uns cors masculins canten el desenllaç de la història sobre les ruïnes del Castell de la Teranyina, ja destruït. El destí s'ha acomplert i és inexcusable. La pel·lícula tanca amb la mateixa seqüència, apuntant a la circularitat de tot el que s'esdevé i a la futilitat de l'existència humana. La crítica més dura dirigida pels cors al protagonista és precisament la seva feblesa. Quan la bruixa apareix en escena, ho fa cantant sobre la vanitat i la feblesa intrínseca de l'existència humana: tot el que existeix es marceix, i els pecats dels homes no són més que vanitat i orgull que s'esvairan igual que tota la resta. La caiguda de Washizu com a nou senyor del Castell de la Teranyina se'ns precipita de forma breu i sòbria: mentre que la primera meitat de la pel·lícula es va bastint a un ritme lent i pausat, i tota l'acció i la violència del relat se'ns expliquen per boca dels diferents personatges que apareixen en escena, la segona part concentra les seqüències més èpiques, i les precipita de forma àgil. Com si no hi hagués gaire més a discutir un cop s'ha descobert el crim i només queda aplicar-hi justícia. Les diferències amb l'obra original són més estètiques que no pas argumentals: en lloc de tres bruixes remenant una olla màgica i fent al·lusions satàniques, trobem una sola bruixa en forma d'aparició espectral que fa girar una filosa, en una de les escenes més esfereïdores del film. La senyora Macbeth interpretada per Isuzu Yamada és molt més freda i calculadora que les interpretacions occidentals que en solem veure: lluny de resultar apassionada en la seva ambició, la senyora Washizu no sembla instigar el seu home directament, sinó que va deixant anar les seves suggerències d'assassinat i usurpació quasi casualment, com si fossin pensaments en veu alta. A més, la seva astúcia consisteix a presentar la necessitat dels crims com si fossin una obligació més que no pas una elecció, a través d'una argumentació racional. No és més tard, fins a l'escena de la seva bogeria, que la veiem expressar emoció, però ja totalment desquiciada, amb un resultat força pertorbador. El mateix Washizu és el que més s'apropa a l'original, amb el seu desplegament de crueltat, supèrbia i mala consciència que l'aboquen a una bogeria irremeiable. La principal diferència del seu personatge és la forma de la seva mort, que resulta totalment icònica en la versió de Kurosawa. Hi ha altres decisions estètiques que resulten brillants precisament en la seva originalitat: l'escena de l'assassinat no la presenciem directament, sinó en una cambra de la mansió on ha tingut lloc el suïcidi de l'anterior senyor i que té, per tant, les parets cobertes de sang. En fi, aquesta és possiblement una de les millors adaptacions del Macbeth de Shakespeare, que es fa gran precisament en les diferències estètiques i culturals, mentre roman profundament fidel a l'original.
