Aristòtil: Diferència entre les revisions

Revisió de 00:21, 9 nov 2007

Biografia

(384/3-322 aC), nascut a Estagira (Macedònia), va ser anomenat, per aquest motiu, «l'Estagirita». Deixeble de Plató a Atenes durant prop de vint anys, va passar, en morir el seu mestre en 348, a l' Àsia Menor (Assos), després a Mitilene i, finalment, a la cort del rei Filip de Macedònia, on va ser preceptor d'Alexandre el Gran. Cap a l'any 335, va tornar a Atenes, on va fundar la seva escola en el Liceu; però el moviment antimacedònic que va ressorgir en morir Alexandre el Gran i una acusació d'impietat, el van obligar a abandonar la ciutat (323) i a retirar-se a Calcis d'Eubea.

Aristòtil va ser un filòsof grec. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. Va dominar gairebé totes les ciències en els seus diferents àmbits, des de la filosofia a la biologia, des de les matemàtiques fins a la psicologia.

Aristòtil afirma que la única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons com afirmava Plató (el món de les idees i el món de les coses), sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers i la seva constant transformació.

Amb ell la filosofia abasta tots els camps del saber. El seu pensament ha influït més que el de qualsevol altre autor en tota la història del pensament. Cal destacar el paper dels àrabs en la seva reintroducció a Europa.

Va néixer a Estagira (Grècia, avui dia Stavros) l'any 384 aC. Als divuit anys se'n va anar a estudiar a Atenes a l'Acadèmia platònica i Plató va ser el seu mestre, on restà durant més 20 anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor. Quan va morir Plató, va marxar d'Atenes i en aquest període va confegir les seves pròpies teories, allunyant-se dels ensenyaments del seu mestre.

L'any 342 aC acceptà la invitació de Filip II de Macedònia per ocupar-se de l'educació del seu fill Alexandre el Gran.

L'any 335 aC va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, el Liceu. Durant aquest segon període d'estada a Atenes es va dedicar a la investigació i a l'ensenyament. Quan Alexandre morir el 323 aC, fou acusat d'impietat pels atenesos i hagué de refugiar-se a l'illa d'Eubea, on va morir l'any 322 aC, a l'edat de 62 anys.

Cosmologia aristotèlica

El cosmos és finit, ordenat, esfèric, ple, geocèntric, geoestàtic. Dividit en dues regions clarament diferenciades pels elements materials amb les que estan constituïdes i pel tipus de moviment:

• Regió supralunar (el cel), formada per esferes concèntriques d'èter, matèria incorruptible (eterna) i amb moviment circular.
• Regió sublunar (la terra), quieta al mig de l'univers, formada per terra, aigua, aire i foc, en moviment lineal, i la matèria és corruptible, es fa malbé.

El coneixement

Considera que el coneixement és un procés ascendent que va de l'objecte al concepte, de les coses a les causes. Distingeix dos grans nivells de coneixement: El nivell sensitiu i el nivell intel·lectual.

El coneixement s'obté per abstracció de l'enteniment a partir de les dades dels sentits. A través dels sentits formem una imatge de l'objecte. Aleshores l'enteniment (agent) n'abstrau la forma o essència a partir de la qual s'obté el concepte o idea. L'enteniment (pacient) després pot guardar a la memòria el concepte obtingut per aplicar-lo a un altre objecte per analogia amb l'anterior.

Ètica

El filòsof veia l'ètica com una ciència pràctica, és a dir, quelcom fruit de més que mer raonament, sinó de l'acció pràctica i duradora. L'home busca la felicitat (eudaimonia), el més gran bé. La felicitat no pot ser trobada sinó que actuant segons la naturalesa del propi home, de la naturalesa que el defineix, actuant segons l'intel·lecte, que busca la raó. Això ens porta a pensar que una forma de ser feliços és actuar sempre amb un terme mig. Un terme entre l'excés i el defecte. Aristòtil desenvolupa la seva posició ètica en tres obres: Ètica a Nicòmac (anomenada així també Ètica Nicomaquea), Ètica a Eudemi (o bé Eudèmia) i la Magna Moralia o Gran Ètica.

L'ètica aristotèlica es fonamenta en la creença que totes les coses i totes les accions tendeixen a un fi o bé que estan subordinades a altres fins o béns superiors i, en última instància a un fi últim o bé suprem. Constata que hi ha un acord general en anomenar a aquest fi: la felicitat.

Així, l'ètica d'Aristòtil és una ètica finalista o Teleològica perquè parteix del supòsit que tot tendeix a un fi. Aleshores una acció serà bona o dolenta si aconsegueix la seva finalitat; per exemple:

Estudiar - Serà bo si s'aconsegueix la finalitat proposada: Aprovar, assolir nous coneixements...

Treballar: Tenir diners, realitzar-se...

Ara bé aquesta finalitat que hem descrit té també una finalitat, per això és important saber quina és la finalitat última de tota acció. Per Plató era ser bo i essent-ho s'era feliç, en canvi per Aristòtil és la mateixa felicitat el fi últim. Aquesta teoria que considera que la felicitat és el fi últim s'anomena Eudaimonista. Però, seguint la teoria aristotèlica, podem dir que si som feliços serem bons? Per contestar aquesta pregunta primer haurem de saber com s'aconsegueix i en què consisteix la felicitat. Això ens condueix a analitzar la felicitat, i partint de la idea de que la felicitat és un bé, Aristòtil dedueix que el bé de qualsevol cosa s'ha de cercar en allò que la fa apte per complir amb la seva funció natural = virtut, per la qual cosa el bé de l'home s'haurà de cercar en la seva funció pròpia que és l'activitat racional. Dit d'una altra manera, la virtut ens permet aconseguir la felicitat i aquesta consisteix en actuar d'acord amb la virtut.

La virtut, segons Aristòtil, és trobar el terme mitjà entre l'excés (vicis) i el defecte; aquest terme mitjà s'aconsegueix amb la pràctica o hàbit (ethos). En definitiva, la virtut es presenta com l'hàbit d'evitar els extrems en les nostres accions.

Hi ha diferents tipus de virtuts:

Virtuts Intel•lectuals (dianoètiques, que poden ser ensenyades): Saviesa, activitat racional de l'ànima, vida contemplativa, la qual proporciona la màxima felicitat.

Virtuts Morals (ètiques, que depenen de la part irracional i que són les que ens fan bons o dolents: Prudència, valor, voluntat, coratge...

Aristòtil atesa la naturalesa social de l'humà, que només es pot realitzar plenament en la societat, culmina l’ordre de les virtuts morals amb la Justícia.

Física aristotèlica

És l'estudi de l'ésser en moviment. Aquest sempre es dóna en ordre a una finalitat, per això hi ha diverses classes de moviment o canvi: de lloc, quantitatiu i substancial. Les lleis del moviment són:

• Tot mòbil requereix d'un motor.
• Si cessa la causa, cessa l'efecte.
• La naturalesa és principi de moviment.
• A la natura no hi ha el buit.
• A la regió supralunar el moviment és circular.
• A la regió sublunar el moviment és lineal, i pot ser natural o violent.

L'estudi del món natural és un estudi científic limitat, que ens permet conèixer la realitat d'una manera parcial, doncs, es realitza mitjançant el coneixement sensible el qual proporciona una visió aproximada de les coses. És per això, que si volem tenir un coneixement més complet de la realitat hem de recórrer a la Metafísica que parteix del coneixement intel•lectual. L'objecte d'estudi de la Física són els éssers en moviment (Physeion), les causes i els elements que constitueixen aquest moviment en la naturalesa.

El moviment (metabolè) suposa un canvi (pas) d'un estat (potència)a un altre (acte). Aquest canvi pot ser de diferents tipus : -Substancial; -Accidental, que es divideix en qualitatiu, quantitatiu i local. Aristòtil també distingeix entre moviments naturals (motor interior -finalitat-) i moviments violents (mecànics). De l'estudi del moviment sorgeixen dues preguntes :

• Quin és l'origen del moviment? La forma (fi del procés natural) és la que posa en acte el que està en potència (matèria).
• Quines són les causes del moviment? Hi ha 4 causes:

Intrínseques

Causa material (Ex: Presocràtics -Aire, aigua....) Causa formal (Ex: Plató -Idees; Pitàgores -nombres)

Extrínseques

Causa eficient: Tot el que es mou es mogut per un altre. Hi ha un Primer Motor immòbil que explica en últim terme el fet de que les coses siguin i el fi al qual es dirigeixen. Causa final: Determina la direcció del canvi.

Lògica

És l'eina que fa servir l'enteniment per la ciència. El mètode de la lògica és la deducció sil·logística, que permet deduir conclusions vertaderes de premisses vertaderes, i fa possible la deducció. Hi ha uns principis lògics de la deducció que són:

• Els axiomes: Principis comuns a tot el saber que no necessita demostració perquè són evidents
• Les definicions: Principis que s'ajusten a l'objecte de cada ciència, no evidents per ells mateixos i que s'han d'aprendre.

La ciència és un coneixement necessari, universal i cert de les coses, que arriba fins a les essències, les expressa en definicions i les exposa per les seves causes. Per tant, és un saber demostratiu que segueix un procés progressiu entre categories, judicis i raonaments.

• Concepte: Element més simple de l'enteniment, intuïció immediata de les coses, que sempre és veritable.
• Judici: Atribució d'un concepte que fa de predicat a un altre que fa de subjecte. Atribució que pot ser vertadera o falsa.
• Raonament: Judicis relacionats entre si, dels quals se'n dedueix un judici nou o conclusió. El raonament deductiu vàlid és el sil·logisme; que consta de tres judicis, els dos primers són les premisses i el tercer és la conclusió.

Metafísica

És la ciència de l'ésser en tant que ésser, és a dir, considera la realitat i les coses en allò que totes tenen en comú: El fet d'ésser, existir.

Conjunt de petits tractats sobre filosofia primera. Es pot entendre en dos sentits:

I. Ciència de l'universal i necessari: Ontologia

Com a ciència de l'universal es preocupa per trobar el sentit unitari de l'ésser (v. crítica a Parmènides) , doncs tal com diu en el llibre IV de la Metafísica: "Hi ha moltes accepcions de l'ésser però totes elles es refereixen a un terme o sentit únic i a una mateixa naturalesa (substància)". Així, l'ésser es refereix a un únic principi que li dóna sentit, que fa possible poder parlar d'ell. Aquest únic principi és la substància (primera o individu concret). /En canvi, per Plató el que fa possible poder parlar de l'ésser són les Idees./ Cal tenir en compte que per Aristòtil hi ha diferents substàncies: la substància primera o individus concrets i la substància segona o essència-forma comú a diferents individus.

• Teoria hilemòrfica.

La substància és un compost de matèria (hylé) i forma (morphé). La matèria és pura i indeterminada, la forma és la que la determina i el que fa que una cosa sigui el que és.

La Substància (primera -ens- o l'ésser pròpiament dit) està composada per dos elements fonamentals: Matèria (hyle) i Forma (morphé). A més s'hi poden afegir els accidents o gèneres de la substància que són expressats a través de les categories.

La Matèria es divideix en:

- matèria primera que és el substrat etern constituent de totes les coses i és incognoscible;

- matèria física, sensible.

La Forma constitueix l'essència de l'individu doncs a través d'ella aquest es pot conèixer i definir. Aristòtil parla d'ella com a substància segona o espècie. És eterna però, no existeix per separat de la matèria sobre la qual actua.

• Categories de l'ésser.

Ésser és un concepte analògic, te molt sentits o categories, però totes es refereixen a la substància: el que existeix per si mateix, individualment. El que acompanya i determina la substància, però que no existeix per si mateix individualment són els accidents.

Les 10 categories

  1-Substància
  2-Quantitat
  3-Qualitat
  4-Relació
  5-Lloc
  6-Temps
  7-Posició
  8-Possessió
  9-Acció
  10-Passió

• Teoria de la causalitat

Res esdevé per atzar. tot té una causa que pot ser:

  Material-la matèria de què està feta
  formal-la forma que té
  eficient-qui l'ha feta
  final-per a què l'ha feta

• Dinamisme de l'ésser.

La forma d'una cosa en un moment donat és el seu acte (energia), el qual activa la possibilitat o potència de la matèria de canviar de forma: totes les coses contenen en elles mateixes els principis dels seus propis camins. El canvi implica el moviment i aquest el pas del temps.

• Potència i Acte

Aristòtil introdueix en la substància (primera) el concepte de devenir, canvi. Com s'explica el canvi en la substància? S'explica mitjançant la Potència i l'Acte, doncs, en la substància sempre hi ha (v. teoria hilemòrfica) la matèria que està en potència de ser una altra cosa i la forma que posa en acte el que està en potència. Així, el moviment o canvi que es produeix en la substància es pot definir com "el pas de la potència a l'acte".(La manera com es produeix aquest moviment és estudiat en la Física)

II. Ciència dels primers principis i de les primeres causes: "Teologia". Estudi de la forma pura o acte pur, doncs l'ésser o substància primera no l'assoleix mai perquè sempre hi ha la matèria en potència. També és un estudi o recerca del sentit únic de l'ésser que trobarà els seus fonaments en els primers principis. L'essència pura on l'ésser té un sol sentit (unívoc) és l’Ésser per excel•lència o entelèquia (allò acabat, perfecte), el qual dóna unitat al món i al qual tot tendeix (Teleologia), i del qual també Aristòtil dirà que és la causa primera de tot el moviment o Primer motor immòbil.

Política

L'home és un animal polític. El bé de l'individu depèn del bé de la comunitat. La finalitat de la política és l'organització de l'estat de manera que garanteixi les condicions necessàries per a la vida feliç. Per això cal un govern recte i una organització de l'estat que en fonaments és un sistema educatiu que atengui la formació moral dels ciutadans. Considera l'home un ésser cívic, mentre que animals i déus resulten incívics.

Aristòtil defineix l'humà com a "zoon politikon" un animal polític o social per naturalesa. Segons aquesta definició l'humà hauria de ser feliç vivint en societat, però en l'època d'Aristòtil no és així. Aristòtil considera que en la societat en la qual li ha tocat viure no hi ha justícia ni felicitat. Aleshores amb l'objectiu d'explicar com s'ha arribat a aquesta dramàtica situació fa un estudi de l'origen de la societat i de com aquesta ha anat evolucionant. (El mateix faran al s. XVIII J.J.Rousseau i T. Hobbes)

La intenció d'Aristòtil és la de trobar quina és l'essència constitutiva de la Polis i estableix que la primera forma de comunitat fou la família, la qual servia per a satisfer les necessitats més elementals. Però, va arribar un moment en el qual la família ja no era autosuficient i va tenir la necessitat d'unir-se a altres famílies formant petits poblats on els era més fàcil el treball i on podien satisfer les seves necessitats bàsiques. Aquests poblats van anar creixent fins a esdevenir el que es coneix com a Polis, la qual tenia com a finalitat garantir la felicitat dels seus ciutadans (polites) i permetre la seva realització. És gràcies a la Polis que l'home es constitueix com a tal, perquè és en la polis on neix el llenguatge el qual permet la bona comunicació entre els ciutadans i dóna lloc al mateix humà. Per Aristòtil el llenguatge ha estat fonamental en el nostre desenvolupament com a humans i sense aquest no hagués estat possible la humanitat. Així, gràcies al llenguatge i a la Polis neix l'individu. D'aquesta manera Aristòtil afirma que la Polis és anterior a l'humà.

Si la finalitat de la Polis és la de fer feliços als humans, com és que en l'època d'Aristòtil no és així? El que ha passat és que s'ha oblidat el sentit originari de la Polis, el qual era el de procurar pel bé de la comunitat i la seva felicitat la qual s'ha de fonamentar en l'Amistat. Aquesta pèrdua de sentit ha estat provocada per la manera de governar, que no ha estat correcta, sinó que ha procurat només pels interessos particulars d'uns quants i no de tothom.

Aristòtil fa una classificació de les formes de govern correctes i de les incorrectes:

Formes correctes de govern Monarquia Aristocràcia Politeia Formes incorrectes de govern Tirania Oligarquia Demagògia

La millor forma de govern seria la Politeia on governaria la classe mitjana. Per Aristòtil l'Estat o Polis Ideal seria aquell on dominés el terme mitjà. Ni massa gran ni massa petit, equilibri en les lleis i en la Justícia la qual es entesa com a Distributiva: recompensació segons els mèrits realitzats; Commutativa: equilibri en les penes.

Aristòtil considera important que cada ciutadà tingui els seus propis bens, és a dir, defensa la propietat privada, a diferència de Plató més d'acord amb el comunisme. A més Aristòtil considera necessari mantenir la diferència i desigualtat entre els ciutadans o Polites i les dones i els esclaus els quals no tenen els mateixos drets i llibertats.

Psicologia aristotèlica

En l'estudi dels éssers vius, Aristòtil els descriu com un conjunt hilemòrfic de cos (matèria) i ànima (forma). Atès que l'ànima és el principi de tota activitat dels éssers vius, l'ànima preval sobre el cos; però no totes les ànimes poden realitzar les mateixes funcions:

• vegetativa -> nutrició i reproducció, orientada a la conservació -> Plantes
• sensitiva -> funció sensorial, orientada al moviment -> Animals
• intel·lectiva -> funció intel·lectual, orientada al pensament -> Persones

Economia

Aristòtil es va plantejar si era lícit el fet que els comerciants s'enriquissin simplement amb la compra-venda de béns i va distingir entre:

• Economia: Producció de béns per satisfer necessitats.
• Crematística: El seu objectiu no és produir, sinó obtenir beneficis. En aquesta categoria hi inclou els comerciants i els prestamistes.

Segons ell, les funcions dels diners eren ser unitat de compte, mitjà d'intercanvi i dipòsit de valor, però el diner és estèril per ell mateix i per tant és il·lícit cobrar interessos, idea que més tard adoptà el cristianisme durant molts segles.

Poètica

Dins la Poètica va incloure la seva teoria sobre la literatura. Va classificar els gèneres, aportant normes sobre com fer cada tipus d'obra. Aquestes normes no van ser posades en dubte fins al Romanticisme. Destaca el concepte de catarsi, segons el qual la funció de la literatura és alliberar el receptor de les passions no desitjades en sentir alhora que els personatges.

Enllaços externs

• Aristòtil Obres (Anglès)