Aristòtil

Biografia

(384/3-322 aC), nascut a Estagira (Macedònia), va ser anomenat, per aquest motiu, «l'Estagirita». Deixeble de Plató a Atenes durant prop de vint anys, va passar, en morir el seu mestre en 348, a l' Àsia Menor (Assos), després a Mitilene i, finalment, a la cort del rei Filip de Macedònia, on va ser preceptor d'Alexandre el Gran. Cap a l'any 335, va tornar a Atenes, on va fundar la seva escola en el Liceu; però el moviment antimacedònic que va ressorgir en morir Alexandre el Gran i una acusació d'impietat, el van obligar a abandonar la ciutat (323) i a retirar-se a Calcis d'Eubea.

Aristòtil va ser un filòsof grec. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. Va dominar gairebé totes les ciències en els seus diferents àmbits, des de la filosofia a la biologia, des de les matemàtiques fins a la psicologia.

Aristòtil afirma que la única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons com afirmava Plató (el món de les idees i el món de les coses), sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers i la seva constant transformació.

Amb ell la filosofia abasta tots els camps del saber. El seu pensament ha influït més que el de qualsevol altre autor en tota la història del pensament. Cal destacar el paper dels àrabs en la seva reintroducció a Europa.

Va néixer a Estagira (Grècia, avui dia Stavros) l'any 384 aC. Als divuit anys se'n va anar a estudiar a Atenes a l'Acadèmia platònica i Plató va ser el seu mestre, on restà durant més 20 anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor. Quan va morir Plató, va marxar d'Atenes i en aquest període va confegir les seves pròpies teories, allunyant-se dels ensenyaments del seu mestre.

L'any 342 aC acceptà la invitació de Filip II de Macedònia per ocupar-se de l'educació del seu fill Alexandre el Gran.

L'any 335 aC va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, el Liceu. Durant aquest segon període d'estada a Atenes es va dedicar a la investigació i a l'ensenyament. Quan Alexandre morir el 323 aC, fou acusat d'impietat pels atenesos i hagué de refugiar-se a l'illa d'Eubea, on va morir l'any 322 aC, a l'edat de 62 anys.

Cosmologia aristotèlica

El cosmos és finit, ordenat, esfèric, ple, geocèntric, geoestàtic. Dividit en dues regions clarament diferenciades pels elements materials amb les que estan constituïdes i pel tipus de moviment:

• Regió supralunar (el cel), formada per esferes concèntriques d'èter, matèria incorruptible (eterna) i amb moviment circular.
• Regió sublunar (la terra), quieta al mig de l'univers, formada per terra, aigua, aire i foc, en moviment lineal, i la matèria és corruptible, es fa malbé.

El coneixement

Considera que el coneixement és un procés ascendent que va de l'objecte al concepte, de les coses a les causes. Distingeix dos grans nivells de coneixement: El nivell sensitiu i el nivell intel·lectual.

Ètica

El filòsof veia l'ètica com una ciència pràctica, és a dir, quelcom fruit de més que mer raonament, sinó de l'acció pràctica i duradora. L'home busca la felicitat (eudaimonia), el més gran bé. La felicitat no pot ser trobada sinó que actuant segons la naturalesa del propi home, de la naturalesa que el defineix, actuant segons l'intel·lecte, que busca la raó. Això ens porta a pensar que una forma de ser feliços és actuar sempre amb un terme mig. Un terme entre l'excés i el defecte. Aristòtil desenvolupa la seva posició ètica en tres obres: Ètica a Nicòmac (anomenada així també Ètica Nicomaquea), Ètica a Eudemi (o bé Eudèmia) i la Magna Moralia o Gran Ètica.

Física aristotèlica

És l'estudi de l'ésser en moviment. Aquest sempre es dóna en ordre a una finalitat, per això hi ha diverses classes de moviment o canvi: de lloc, quantitatiu i substancial. Les lleis del moviment són:

• Tot mòbil requereix d'un motor.
• Si cessa la causa, cessa l'efecte.
• La naturalesa és principi de moviment.
• A la natura no hi ha el buit.
• A la regió supralunar el moviment és circular.
• A la regió sublunar el moviment és lineal, i pot ser natural o violent.

Lògica

És l'eina que fa servir l'enteniment per la ciència. El mètode de la lògica és la deducció sil·logística, que permet deduir conclusions vertaderes de premisses vertaderes, i fa possible la deducció. Hi ha uns principis lògics de la deducció que són:

• Els axiomes: Principis comuns a tot el saber que no necessita demostració perquè són evidents
• Les definicions: Principis que s'ajusten a l'objecte de cada ciència, no evidents per ells mateixos i que s'han d'aprendre.

La ciència és un coneixement necessari, universal i cert de les coses, que arriba fins a les essències, les expressa en definicions i les exposa per les seves causes. Per tant, és un saber demostratiu que segueix un procés progressiu entre categories, judicis i raonaments.

• Concepte: Element més simple de l'enteniment, intuïció immediata de les coses, que sempre és veritable.
• Judici: Atribució d'un concepte que fa de predicat a un altre que fa de subjecte. Atribució que pot ser vertadera o falsa.
• Raonament: Judicis relacionats entre si, dels quals se'n dedueix un judici nou o conclusió. El raonament deductiu vàlid és el sil·logisme; que consta de tres judicis, els dos primers són les premisses i el tercer és la conclusió.

Metafísica

És la ciència de l'ésser en tant que ésser, és a dir, considera la realitat i les coses en allò que totes tenen en comú: El fet d'ésser, existir.

• Categories de l'ésser.

Ésser és un concepte analògic, te molt sentits o categories, però totes es refereixen a la substància: el que existeix per si mateix, individualment. El que acompanya i determina la substància, però que no existeix per si mateix individualment són els accidents.

Les 10 categories

  1-Substància
  2-Quantitat
  3-Qualitat
  4-Relació
  5-Lloc
  6-Temps
  7-Posició
  8-Possessió
  9-Acció
  10-Passió

• Teoria hilemòrfica.

La substància és un compost de matèria (hylé) i forma (morphé). La matèria és pura i indeterminada, la forma és la que la determina i el que fa que una cosa sigui el que és.

• Teoria de la causalitat

Res esdevé per atzar. tot té una causa que pot ser:

  Material-la matèria de què està feta
  formal-la forma que té
  eficient-qui l'ha feta
  final-per a què l'ha feta

• Dinamisme de l'ésser.

La forma d'una cosa en un moment donat és el seu acte (energia), el qual activa la possibilitat o potència de la matèria de canviar de forma: totes les coses contenen en elles mateixes els principis dels seus propis camins. El canvi implica el moviment i aquest el pas del temps.

Política

L'home és un animal polític. El bé de l'individu depèn del bé de la comunitat. La finalitat de la política és l'organització de l'estat de manera que garanteixi les condicions necessàries per a la vida feliç. Per això cal un govern recte i una organització de l'estat que en fonaments és un sistema educatiu que atengui la formació moral dels ciutadans. Considera l'home un ésser cívic, mentre que animals i déus resulten incívics.

Psicologia aristotèlica

En l'estudi dels éssers vius, Aristòtil els descriu com un conjunt hilemòrfic de cos (matèria) i ànima (forma). Atès que l'ànima és el principi de tota activitat dels éssers vius, l'ànima preval sobre el cos; però no totes les ànimes poden realitzar les mateixes funcions:

• vegetativa -> nutrició i reproducció, orientada a la conservació -> Plantes
• sensitiva -> funció sensorial, orientada al moviment -> Animals
• intel·lectiva -> funció intel·lectual, orientada al pensament -> Persones

Economia

Aristòtil es va plantejar si era lícit el fet que els comerciants s'enriquissin simplement amb la compra-venda de béns i va distingir entre:

• Economia: Producció de béns per satisfer necessitats.
• Crematística: El seu objectiu no és produir, sinó obtenir beneficis. En aquesta categoria hi inclou els comerciants i els prestamistes.

Segons ell, les funcions dels diners eren ser unitat de compte, mitjà d'intercanvi i dipòsit de valor, però el diner és estèril per ell mateix i per tant és il·lícit cobrar interessos, idea que més tard adoptà el cristianisme durant molts segles.

Poètica

Dins la Poètica va incloure la seva teoria sobre la literatura. Va classificar els gèneres, aportant normes sobre com fer cada tipus d'obra. Aquestes normes no van ser posades en dubte fins al Romanticisme. Destaca el concepte de catarsi, segons el qual la funció de la literatura és alliberar el receptor de les passions no desitjades en sentir alhora que els personatges.

Enllaços externs

• Aristòtil Obres (Anglès)