BLOCS DE FILOSOFIA » diciembre 10, 2014

Canales

22357 temas (22165 sin leer) en 44 canales

Associacions

• Adhoc. Filosofia a secundària (25 sin leer)
• Associació filosófica de les Illes Balears (101 sin leer)

Estudiants

• telèmac (1034 sin leer)

Professors

• A l'ombra de Zadig. (165 sin leer)
• Aprender a Pensar (181 sin leer)
• aprendre a pensar (70 sin leer)
• ÁPEIRON (16 sin leer)
• Blog de Filosofía - Filosóficamente - Blog de Filosofía - Filosóficamente (23 sin leer)
• Boulé (267 sin leer)
• carbonilla (45 sin leer)
• Comunitat Virtual de Filosofia (739 sin leer)
• CONTRA LA NECIESA (31 sin leer)
• CREACIÓ FILOSÒFICA II (28 sin leer)
• DE SOFISTA A SAVI (10 sin leer)
• DIDÁCTICA de la FILOSOFÍA (41 sin leer)
• Educación y filosofía (229 sin leer)
• El café de Ocata (4691 sin leer)
• El club de los filósofos muertos (88 sin leer)
• El Pi de la Filosofia
• EN-RAONAR (489 sin leer)
• ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA. (570 sin leer)
• Filolaberinto bachillerato (209 sin leer)
• FILOPONTOS (10 sin leer)
• Filosofía para cavernícolas (604 sin leer)
• FILOSOFIA A LES TERMES (164 sin leer)
• Filosofia avui
• FILOSOFIA I NOVES TECNOLOGIES (36 sin leer)
• Filosofia para todos (134 sin leer)
• Filosofia per a joves (11 sin leer)
• L'home que mira (74 sin leer)
• La lechuza de Minerva (26 sin leer)
• La pitxa un lio (9415 sin leer)
• LAS RAMAS DEL ÁRBOL (78 sin leer)
• Materiales para pensar (1020 sin leer)
• Meditacions des de l'esfera (13 sin leer)
• Menja't el coco! (30 sin leer)
• Minervagigia (24 sin leer)
• No només filo (61 sin leer)
• Orelles de burro (498 sin leer)
• SAPERE AUDERE (566 sin leer)
• satiàgraha (25 sin leer)
• UN LUGAR PARA APRENDER FILOSOFÍA (69 sin leer)
• UNA CAIXA D´EINES PER PENSAR (40 sin leer)
• Vida de profesor (215 sin leer)

(7 sin leer)

• diciembre 10, 2014
• 19:38

  Emociones

   » ‎ El café de Ocata
  Las emociones no alteran los hechos.
• 19:12

  Pedro de Valencia sobre Sócrates

   » ‎ El café de Ocata
  Entre las cosas más interesantes que he leído sobre Sócrates se encuentran las pocas líneas que le dedica el gran Pedro de Valencia (Zafra, 1555 - Madrid, 1620) en La Academia o del criterio de la verdad (1596): 
  “No era Sócrates hombre que emprendiese las cosas sin arte y dejase de encaminarlas a la práctica. Así pues, dejando aparte la curiosa especulación e indagación de la naturaleza y de los fenómenos celestes, propúsose aplicar la razón a la práctica de la vida, reformando a la par sus costumbres. Ciertamente consta que fue diestro y peritísimo artífice de ambas disciplinas. Pero juzgando tal vez como los Académicos posteriores, que era el método más acomodado a la enseñanza “la disputa por entrambas partes”, valíase de él casi siempre, y no afirmaba con resolución cosa alguna, sino que andaba en busca de la verdad, y que nada sabía. Con esta convicción o disimulo, hizo que sus discípulos, secuaces y admiradores, o no comprendiesen claramente su sentencia o la entendiesen de diverso modo, según el ingenio de cada cual, resultando de aquí que ninguno de los amigos y familiares de Sócrates conviniese con los demás en la tradición de la filosofía lógica y moral; como quiera que en esto influyó también la ambición de gloria y el anhelo de hacerse conocidos y famosos por diferentes caminos."Y no menor discordia surgió entre ellos en cuanto a la filosofía natural que Sócrates había dejado intacta. Y así como, desde muy antiguo, disputóse en la física sobre “los principios de las cosas”, no de otra manera se contendió en la lógica sobre el “juicio, o, más bien, el criterio de la verdad”, y en la ética sobre los “fines de los bienes y de los males”.
  La traducción es de Menéndez Pelayo. Hay otras más modernas, pero la de don Marcelino tiene su qué.
  

• 16:10

  Avui, Filozum!

   » ‎ Orelles de burro
  
  

• 13:36

  Antiguos y modernos (hoy)

   » ‎ Boulé

  Llevo unos días iniciándome en la tetralogía de la ejemplaridad de Javier Gomá, y en el primero de sus volúmenes va presentando la evolución histórica del concepto de mímesis. Llegada la modernidad, es imprescindible hacer referencia a la querella de los antiguos y los modernos. De un lago, esa especie de modelo de perfección que los propios humanos construyeron en torno al concepto de antigüedad. Tan deslumbrante (e idealizado) que la máxima aspiración que se mantuvo durante siglos fue la de imitarla. De otro lado, el creciente cuestionamiento del principio de autoridad, y el convencimiento de toda una época de que había llegado un tiempo nuevo, ni mejor ni peor que el antiguo, sino distinto, en el que era posible soñar con la idea de progreso, con la firme decisión de mirar hacia el futuro y no hacia el pasado. Mientras avanzaba en la lectura, me era imposible preguntarme por el estado de la cuestión hoy. Es decir, plantearme qué valoración hacemos hoy en día, no ya de la querella, sino fundamentalmente de los conceptos que entraban en juego dentro de la misma. No sé si la respuesta es demasiado satisfactoria, no ya sólo para los antiguos, sino para los entonces modernos que pusieron entre interrogantes a los antiguos. Pues hoy, tres siglos después de aquella querella, ellos han pasado ya a engrosar la olvidada lista de los antiguos.

  Efectivamente, si repasamos los principales rasgos de nuestra civilización, hoy nos posicionaríamos sin duda del lado de los modernos. Fijémonos en el sistema educativo: la enseñanza de las lenguas clásicas languidece, y aquellos que durante siglos debían ser imitados (De Platón a Cicerón pasando por Eurípides o Fidias) son hoy auténticos desconocidos. Nuestro tiempo ha dado la espalda al pasado, dando por hecho que no puede aportar demasiado a los problemas que tenemos planteados. Bien lo sabemos quienes nos dedicamos a enseñar filosofía, arte, literatura o latín (no hablemos ya del griego). Todo aquello que ha venido conformando ese concepto general de “humanidades” está en caída libre, y la esperanza queda depositada en la ciencia y la técnica, dos espacios de conocimiento y transformación de la naturaleza que han dado más de un disgusto a la humanidad en nuestra historia reciente, pero que también nos proporcionan innegables satisfacciones. Con la salvedad que se apuntaba más arriba: hoy los modernos son ya antiguos, y nadie se plantea que pueda ser un modelo a imitar un artista, un filósofo o un científico del renacimiento. No se trata entonces de que Leonardo, Miguel Ángel o Descartes no sean un modelo para nosotros: es que tampoco lo es Galileo, Kepler, Newton o Darwin. Hemos eliminado todas aquellas referencias de humanidad que se vinieron cultivando durante siglos, y su lugar ha quedado ocupado por vacunas, dispositivos móviles, y robots de cocina.

  La pérdida de respeto hacia el pasado es a su modo inusitado y novedoso, porque siendo hijos de esa modernidad que renegó de la antigüedad, hemos renegado de quienes construyeron este proyecto en el que vivimos. Cuando se desata la querella de los antiguos y los modernos, los partidarios de este tiempo modelo tenían un modelo que superar. No querían imitar, sino que pretendían desligarse de ataduras del pasado para crear su propio modo de ser y vivir en la historia. Un rasgo particular de este presente nuestro es precisamente que la querella ya no es posible, pues las categorías históricas de antiguos y modernos se han vaciado, se han visto superadas por el paso de un tiempo que ha reunido a todos los contendientes bajo el enorme saco de antiguos, al que no se mira con desprecio o indiferencia: sencillamente no se le mira. Puede que en esto consista precisamente ser postmodernos: ya no está el referente de la antigüedad, y el proyecto de la modernidad se ha quedado antiguo. Y miramos entonces, huérfanos de ideas y proyectos, hacia un futuro incierto, en el que no se tiene nada claro qué construir, por la sencilla razón de que ya no es posible imitar a los antiguos, pues los modernos nos enseñaron a vivir al margen de ellos. Qué nos queda si no hay un atrás al que aferrarse ni un adelante por el que luchar. Esa es quizás la herencia amarga de la querella de los antiguos y los modernos. No tenemos ni mímesis ni progreso. A ver quién saca un nuevo conejo de la chistera.

  

• 11:05

  La caverna de Matrix

   » ‎ aprendre a pensar
  Abans d'introduir-nos en la unitat 3: La filosofia com a racionalitat teòrica: veritat i realitat, hem vist la pel.lícula Matrix, que presenta semblances i que ens permet establir moltes relacions amb el mite de la caverna. Aquest mite és una explicació al.legòrica sobre el coneixement humà.
  El mite és el següent:
  Plató: el mite de la caverna
  −Ara, vaig continuar, imagina’t la nostra natura, pel que es refereix a la ciència, i a la ignorància, mitjançant la següent escena. Imagina uns homes en una habitació subterrània en forma de caverna amb una gran obertura del costat de la llum. Es troben en ella des de la seva infància, subjectes per cadenes que els immobilitzen les cames i el coll, de tal manera que no poden ni canviar de lloc ni tornar el cap, i no veuen més que el que està davant ells. La llum els ve d’un foc encesa a una certa distància darrere ells sobre una eminència del terreny. Entre aquest foc i els presoners, hi ha un camí elevat, al llarg del qual has d’imaginar un petit mur semblant a les barreres que els il·lusionistes aixequen entre ells i els espectadors i per sobre de les quals mostren els seus prodigis. −Ja ho veig, va dir.−Pensa ara que al llarg d’aquest mur uns homes porten objectes de totes classes, figures d’homes i d’animals de fusta o de pedra, i de mil formes diferents, de manera que apareixen per sobre del mur. I naturalment entre els homes que passen, uns parlen i altres no diuen res.−És aquesta una estranya escena i uns estranys presoners, va dir.−S’assemblen a nosaltres, vaig respondre. I primer que res, creus que en aquesta situació veuran una altra cosa de si mateixos i dels que estan al seu costat que unes ombres projectades per la llum del foc sobre el fons de la caverna que està enfront d’ells.−No, ja que es veuen forçats a mantenir tota la seva vida el cap immòbil.-I no ocorre el mateix amb els objectes que passen per darrere ells? −Sens dubte.−I si aquests homes poguessin conversar entre si, no creus que creurien anomenar a les coses en si anomenant les ombres que veuen passar?−Necessàriament.−I si hi hagués un ressò que tornès els sons des del fons de la presó, cada cop que parlés un de què passen, no creurien que senten parlar a l’ombra mateixa que pansa davant els seus ulls?−Sí, per Zeus, va exclamar. −En resum, aquests presoners no atribuiran realitat més que a aquestes ombres? −És inevitable.−Suposem ara que se’ls alliberi de les seves cadenes i se’ls curi del seu error; mira el que resultaria naturalment de la nova situació en què anem a col·locar-los. Alliberem a un d’aquests presoners. L’obliguem a aixecar-se, a girar el cap, a caminar i a mirar cap al costat de la llum: no podrà fer res d’això sense patir, i l’enlluernament li impedirà distingir els objectes les ombres dels quals abans veia. Et pregunto què podrà respondre si algú li diu que fins llavors només havia contemplat ombres vanes, però que ara, més prop de la realitat i tornat cap a objectes més reals, veu amb més perfecció; i si a l’últim, mostrant-li cada objecte a mesura que pansa, se li obligués a força de preguntes a dir què és, no creus que es trobarà en un compromís, i que li semblarà més vertader el que veia abans que el que ara li mostren?−Sens dubte, va dir.−I si se li obliga a mirar la mateixa llum, no se li danyarien els ulls? No apartarà la seva mirada d’ella per dirigir-la a aquestes ombres que mira sense esforç? No creurà que aquestes ombres són realment més visibles que els objectes que li ensenyen?−Segurament.−I si ara l’arrenquem de la seva caverna a viva força i el portem pel camí aspre i escarpat fins a la claredat del sol, aquesta violència no provocarà les seves queixes i la seva còlera? I quan estigui ja a ple sol, enlluernat per la seva resplendor, podrà veure algun dels objectes que anomenem vertaders? −No podrà, almenys els primers instants.−Els seus ulls hauran d’acostumar-se a poc a poc a aquesta regió superior. El que més fàcilment veurà al principi seran les ombres, després les imatges dels homes i dels altres objectes reflectides en les aigües, i finalment els objectes mateixos. D’aquí dirigirà les seves mirades al cel, i suportarà més fàcilment la vista del cel durant la nit, quan contempli la lluna i les estrelles, que durant el dia el sol i la seva resplendor.−Així ho crec.−I crec que al fi podrà no sols veure el sol reflectit en les aigües o en qualsevol altra part, sinó contemplar-ho a ell mateix en el seu vertader seient. −Indubtablement.−Després d’això, posant-se a pensar, arribarà a la conclusió que el sol produeix les estacions i els anys, ho governa tot en el món visible i és d’alguna manera la causa del que ells veien a la caverna. −És evident que arribarà a aquesta conclusió seguint aquests passos. −I en recordar-se llavors de la seva primera habitació i dels seus coneixements allí i dels seus companys de captivitat, no se sentirà feliç pel seu canvi i no compadirà als altres? —Certament. −I si en la seva vida anterior hi hagués hagut honors, alabances, recompenses públiques establertes entre ells per a aquell que observés millor les ombres al seu pas, que recordés millor en quina ordre acostumen a precedir-se, a seguir-se o a aparèixer juntes i que per això fos el més hàbil a pronosticar la seva aparició, creus que l’home de què parlem sentiria nostàlgia d’aquestes distincions, i envejaria als més assenyalats pels seus honors o autoritat entre els seus companys de captivitat?  No creus més aviat que serà com l’heroi d’Homer i preferirà mil vegades no ser més «que un mosso de cultiu al servei d’un pobre camperol» i patir tots els mals possibles abans que tornar a la seva primera il·lusió i viure com vivia?−No dubto que estaria disposat a patir-ho tot abans que viure com anteriorment.−Imagina ara que aquest home torni a la caverna i se sent en el seu antic lloc. No se li quedarien els ulls com cegats per aquest pas sobtat a la foscor?−Sí, no hi ha dubte.−I si, mentre la seva vista encara està confusa, abans que els seus ulls s’hagin instal·lat novament a la foscor, hagués de donar la seva opinió sobre aquestes ombres i discutir sobre elles amb els seus companys que no han abandonat la captivitat, no els donaria que riure? No diran que per haver pujat a l’exterior ha perdut la vista, i no val la pena intentar l’ascensió? I si algú intentés deslligar-los i portar-los allí, no ho matarien, si poguessin agafar-ho i matar-ho?−És molt probable.−Aquesta és precisament, el meu volgut Glaucó, la imatge de la nostra condició. La caverna subterrània és el món visible. El foc que la il·lumina, és la llum del sol. Aquest presoner que puja a la regió superior i contempla les seves meravelles, és l’ànima que s’eleva al món intel·ligible. Això és el que jo penso, ja que vols conèixer-ho; només Déu sap si és veritat. En tot cas, jo crec que en els últims límits del món intel·ligible està la idea del bé, que percebem amb dificultat, però que no podem contemplar sense concloure que ella és la causa de tot allò bell i bo que existeix. Que en el món visible és ella la que produeix la llum i l’astre de què correspon. Que en el món intel·ligible és ella també la que produeix la veritat i la intel·ligència. I a l’últim que és necessari mantenir els ulls fixos en aquesta idea per conduir-se amb saviesa, tant en la vida privada com en la pública.—Jo també ho veig d’aquesta manera, va dir, fins al punt que puc seguir-te. [. . .] −Per tant, si tot això és vertader, vaig dir jo, hem d’arribar a la conclusió que la ciència no s’aprèn del mode que alguns pretenen. Afirmen que poden fer-la entrar en l’ànima gairebé el mateix que si donessin la vista a uns ulls cecs.−Així diuen, en efecte, va dir Glaucó.−Ara bé, el que hem dit suposa, al contrari, que tota ànima posseeix la facultat d’aprendre, un òrgan de la ciència; i que, com uns ulls que no poguessin tornar-se cap a la llum si no girés també el cos sencer, l’òrgan de la intel·ligència ha de tornar-se amb l’ànima sencera des de la visió del que neix fins a la contemplació del que és i el que hi ha més lluminós en l’ésser; i a això hem anomenat el bé, no és així?−Sí.−Tot l’art, vaig continuar, consisteix doncs en buscar la manera més fàcil i eficaç que l’ànima pugui realitzar la conversió que ha de fer. No es tracta de donar-li la facultat de veure, doncs ja la té. Però el seu òrgan no està dirigit en la bona direcció, no mira cap a on hauria s'adreçar-se: això és el que s’ha de corregir.−Així sembla, va dir Glaucó.__________________________________________________RepúblicaVll; 514a-517c i 518b-d. (R. Verneaux, Textos dels grans filòsofs. Edat antiga, Herder, Barcelona 1982, p. 26-30)
  Una bona introducció i el significat d'alguns dels seus símbols el podeu trobar al següent enllaç: [www.alcoberro.info]
  La vostra feina és relacionar la pel.lícula Matrix amb el mite de la caverna. Podeu fer servir els següents punts:
  -món autèntic i món irreal-ignorància i saviesa-veritat-coneixement-educació-el escollit i la seva missió.-llibertat-felicitat implica coneixement?-altres aspectes
  
  
  

• 10:04

  Classe 33

   » ‎ Comunitat Virtual de Filosofia
  A l’arxiu adjunt teniu la presentació corresponent a la classe 33 sobre la revolució copernicana. classe 33

• 9:14

  El ser humano en José Antonio Marina

   » ‎ Filolaberinto bachillerato
  "Lo real no nos basta. Nos sostiene, nos impulsa, nos limita, nos da alas, pero no nos basta. La inteligencia inventa sin parar posibilidades reales, que no son fantasías, sino ampliaciones que la realidad admite cuando la integramos en nuestros proyectos. El mar, gran obstáculo, puede convertirse en medio de comunicación. Y el ligero aire puede soportar nuestro peso y nosotros volar. El agua del río puede convertirse en luz y la imponente montaña en catedral. La realidad entera queda en suspenso esperando que el ser humano acabe de darle luz.
  ¿Entonces las cosas no son lo que son? Según y cómo. Son lo que son y lo que pueden ser. ¿Y el hombre? Lo mismo. Somos nuestras propiedades reales y el impredecible despliegue de nuestras posibilidades. Híbridos de realidad y posibilidad, somos ciudadanos compartidos de la realidad y el deseo”.
                                                                    J.A. Marina, Ética para náufragos.