BLOCS DE FILOSOFIA » junio 4, 2016

« Expand/Collapse

(10 sin leer)

junio 04, 2016
21:55
In Ictu Oculi
» ‎ El café de Ocata

En Fitero, Navarra.

19:09

UN MÓN FELIÇ

» ‎ Menja't el coco!

Oriol Nadal, 1 BTX

Aldous Huxley: Brave New World (Un món feliç), 1932

Aldous Huxley va nèixer el 1894, fou escriptor i periodista anglès. Destacà des de ben jovenet, als camps de la poesia i de la novel.la, va escriure també assajos, relats curts, llibres de viatge i històries per a pel.lícules i guions. A l’any 1920 va començar a figurar mundialment per les seves obres.

Els seus treballs estan molt relacionats amb experiències viscudes.

“Un món feliç” fou una novel.la de les més conegudes. Bàsicament parla de la societat, i de la preocupació per l’home, l`autor és considerat un líder del pensament modern.

La història

El llibre s´ìnicia al centre d’incubació i condicionament de Londres, un edifici gris de trenta quatre plantes. Ens situem cap a l’any 2550 dC, és a dir és una història del futur.

El director del centre explica als joves com funciona la fàbrica. En aquesta part es veu que tot és artificial. Es fabriquen les persones com en una indústria. Tothom ha de ser feliç, si no és així, es subministra un narcòtic, el soma, que els serveix per evadir-se de la realitat.

El món es divideix en castes : Alfes (els científics), Betes (administratius), Gammes (els que tenen certa habilitat), els Deltes (treballs simples) i els Epsilons són necessitats com si fossin cavalls o ases per realizar diverses tasques. No és necessària la seva inteligència, que s’aconsegueix en els humans normals gràcies al retardament de la maduresa.

Cada estament està dividit en dos els més i els menys i cada casta ha estat ensenyada per a viure uns determinats valors, no són lliures, tenen uns protocols que no poden passar per alt i si ho fan veuen que són diferents a la resta.

La Lenina, una treballadora del Centre de Incubació i Condicionament de la Central de Londres és una víctima d`aquesta societat feliç. Sent atracció per Bernard Marx, un home que forma part de la casta Alfa, però era una mica diferent orelles grans, baixet… Tots dos intenten enfrontar-se a aquest món feliç que els ha tocat viure.

Podem veure que els noms s’associen a d’altres personatges reals. Benito Hoover, s’assembla a Benito Mussolini. Bernard Marx a Karl Marx, fundador del comunisme i Lenina a Lenin, líder soviètic, alhora que tenen afinitats amb aquests personatges.

La filosofia del llibre

Crec que el principal contingut és la felicitat, que és l’objectiu més important, però creada artificialment, Les persones existeixen per servir a la comunitat, el valor de la societat ha de ser superior al de l´individu, per davant de tot hi ha l´estabilitat, en aquest món no hi ha preocupacions, tot és artificial i imposat, en resum no ets tu mateix.

La soledat no l`accepten perquè porta a la individualitat, la qual està prohibida, tampoc es permetia la bellesa de la naturalesa, ja que era gratis i no aportava consumisme, que era una de les bases del món feliç.

La novel.la presenta un món utòpic, però possible d`aquí uns anys. Poc a poc ens anem acostant a aquesta societat.

Aquesta història explica que el desenvolupament de la tecnologia en mans de l’Estat pot portar avantatges per la població, però per altra banda suposa una pèrdua de llibertat. Penso que en el nostre món som lliures per decidir i expresar els nostres sentiments, en canvi els personatges d`aquesta novel.la estan condicionats a viure d`una certa manera. La gent és feliç, té el que desitja i no desitja mai el que no pot tenir.

També he de dir que és un món llunyà, però proper alhora, ja que en política avui dia això succeeix quan un partit governa, canvia determinats criteris de l’ensenyança per apropar a la societat poc a poc als seus ideals.

L´autor ens vol transmetre que les persones no podem viure en un món on només hi hagi felicitat, els individus necessitem patir per poder disfrutar de bons moments.

També és una crítica a l’excesiva industrialització i l´avenç tecnològic incontrolat, ja que pot servir com a instrument per controlar la societat, es busca el control de la raça humana i dóna lloc a una societat deshumanitzada, no tenen família, l´amor no existeix ni tenen sentiments molt profunds, els valors de la persona no es tenen en compte.

Aquest llibre es va publicar en una època en que emergien els règims totalitaris que desemboquen en la segona Guerra Mundial.

Les classes socials l’any 2550 dC

CASTA	COLOR	CARACTERÍSTIQUES	EXEMPLES
Alfa	Blanc grisós	Persones intel.ligents Alts càrrecs	-Bernard(psicòleg) -Helmholtz (Enginyer) -Mustafà (Interventor) -Henry (Prototip Alfa)
Beta	Indefinit	Persones una mica intel.ligents Treballs no tant complexos Creats per la facundació in vitro	Lenina Fanny
Gamma	Verd	No tenen bona intel.ligència Treballen en fàbriques o hospitals
Delta	Caqui	Escassa intel.ligència Treballen a fàbriques
Èpsilon	Negre	Una mica estúpids Intel.ligència artificial Serveixen a altres castes

La meva opinió

A mi personalment és un llibre que m’ha agradat de llegir. Et dona contínuament temes que et fan pensar, és a dir s’ha d’estar molt concentrat per entendre’l. En en alguns moments una mica lent, hi trobo a faltar una mica més d’acció.

L’autor té molta imaginació, hi ha moments que costa seguir-lo perquè barreja alguns temes. M’ha semblat també cruel i real a la vegada. Primer ho veia tot molt lluny de l’actualitat, però poc a poc vaig anar pensant que un món així és possible, no és tan irreal i actualment hi ha aspectes que estan manipulats tal i com ho estan a la història que he llegit.

M’ha ajudat a entendre una mica més la filosofia, en el sentit que et fa pensar sobre moltes coses del dia a dia que mai t’havies plantejat. Per estar escrit fa molts anys, penso que aquest autor es va avançar al seu temps.

19:06
Bartok y Shestov
» ‎ El café de Ocata

Se han ido los hijos y los nietos y queda Bartok. Las Obras corales. Sustituyo a Imre Kertész por Lev Shestov, que escribe que "la filosofía ha sido siempre la lucha contra las evidencias". Por eso mismo el filósofo puede apostar por la fe. La evidencia es la ley, esa necesidad implacable de dotarnos de normas para regir nuestra vida, de someternos a una forma u otra. Precisamente, insisto, porque la ley parece la única actitud razonable, la revuelta (¿una revuelta?) contra la resignación es la fe. Pero estas son cosas que es mejor no ir diciéndoselas a la cara a los amigos, para no molestarlos. Escribirlas aquí es más fácil, porque las escribo para nadie, amigo lector, y por eso no veo tu reacción interpelándome.

18:48
REBEL·LÓ A LA GRANJA
» ‎ Menja't el coco!

Arlette Diata, 1 BTX

George Orwell, Rebelión en la granja (1945)

L’autor i la seva obra

George Orwell conegut com Eric, va nèixer el 1903 fill d’una una familia escosesa en Monthiari (India). Va anar a Eaton, un colegi anglès per tornar a la India per formar part de la Policía Imperial Britànica. La seva vida vida era dura, va viatjar a París i va quedar com a vagabund i després un altre cop a Inglaterra. A partir d’aquí va treballar en una llibrerería en la qual va començar a publicar llibres. Va viure la Primera i la Segona Guerra Mundial. En aquest llibre: Rebelión en la granja animal que va una mica sobre la 2ª Guerra Mundial en la qual fa una crítica despiadada del estalinisme juntament a una crítica de la corrupción que engendra el poder (…). Aquesta obra seva no va ser acceptada al principi degut al seu contingut, ja que estaven en época de guerra però finalment va ser editada el 1945. George Orwell va morir finalment el 1950.

El començament

El señor Jones és el propietari de la Granja Manor i viu amb la seva dona. Un dia arriba a la nit borratxo, tanca el llum de casa seva i se’n va dirrectament al llit mentre que en la granja tots els animals estàn desperts. Estan reunits en el graner principal com cada nit a fi que el señor Jones no els molesti. En la reunió tots els animals escolten al Vell Major, un porc ancià però molt savi que sempre els dona bons consells. Però aquest cop serà diferent. Resulta que Major ha tingut un somni i ho vol comentar als seus companys, però primer els comenta sobre una reflexió que ha tingut durant el llarg de la seva vida sobre el sentit de la vida. Major els comença a parlar sobre la realitat de la vida i sobre la finalitat de l’animal en aquest món. El paper de l’animal és servir a l’home, que viu només per produïr i per satisfer les seves necessitats. Tot animal té un sol destí: morir en mans d’aquest. L’enemic comú dels animals no es més ni menys que l’home.

Així Major procura que els animals entenguin aquestes idees i seguidament els explica el seu somni per a que tinguin una idea de rebel·lió. Finalment el capítol s’acaba quan els animals canten fins despertar Jones que creia que era una guineu que rondava els voltants. Agafa la seva escopeta i dispara en la obscuritat fent que els animals tornin cadascú al seu lloc.

Cinc textos clau

TEXT 1

“He vivido muchos años, dispuse de bastante tiempo para meditar mientras he estado a solas en mi pocilga y creo poder afirmar que entiendo el sentido de la vida en este mundo, tan bien como cualquier otro animal viviente.”

TEXT 2

“Veamos, camaradas: ¿cuál es la realidad de esta vida nuestra? Encarémonos con ella: nuestras vidas son miserables, laboriosas y cortas. Nacemos, nos suministran comida necesaria para mantenernos y a aquellos de nosotros capaces de trabajar nos obligan a hacerlo hasta el último átomo de nuestras fuerzas; y en el preciso instante en que ya no servimos, nos matan con una crueldad espantosa. Ningún animal en Inglaterra conoce el significado de la felicidad o la holganza después de haber cumplido un año de edad. No hay animal libre en Inglaterra. La vida de un animal es sólo miseria y esclavitud; ésta es la pura verdad. Pero, ¿forma eso parte, realmente, del orden de la naturaleza?”

TEXT 3

“Cada uno de vosotros va a gemir por su vida dentro de un año. A ese horror llegaremos todos. Ni siquiera los caballos ni los perros tienen mejor destino.”

TEXT 4

“¿No resulta entonces de una claridad meridiana, camaradas, que todos los males de nuestras vidas provienen de la tiranía de los seres humanos? Eliminad tan sólo al Hombre y el producto de nuestro trabajo nos pertenecerá (…) Entonces, ¿qué demos hacer? ¡Trabajar noche y día, con cuerpo y alma para destruir a la raza humana! Ese es mi mensaje camaradas: ¡Rebelión!

TEXT 5

“Todo lo que camine sobre dos pies es un enemigo. Lo que ande a cuatro patas o tenga alas es un amigo. Y recordad también que en la lucha del hombre debemos parecernos a él. Aún cuando lo hayáis vencido. No adoptéis sus vicios (…) Todas las costumbres del hombre son malas (…) Y sobre todas las cosas, ningún animal debe tiranizar a sus semejantes. Débiles o fuertes, listos o ingenuos todos somos hermanos. Ningún animal debe matar a otro animal. Todos somos iguales.”

La meva opinió

Rebelión en la granja es un llibre que tracta sobre la filosofia política, de la corrupció del poder i una crítica de la dictadura. Compara aquesta faula amb l’estalinisme de manera satírica per fer-nos adonar com de lluny pot arribar el poder, com de lluny pot arribar un mateix, perdre la seva identitat i deixant-nos emportar per unes idees. M’ha agradat molt aquest llibre perquè et fa comprendre tots aquests conceptes de manera divertida. M’ha ajudat a entendre una mica el que ve a ser la política, el poder, la igualtat, etc.

Aquest llibre és perfecte pel tema que estem tractant ara mateix a classe: la filosofia política. S’hi tracten diferents aspectes com:

-La corrupció: Els homes viuen feliços i viuen amb comoditat, viuen de l’esforç i de la productivitat dels animals. Però què guanyen aquests animals? Res, per què? Doncs perquè només hi surt un guanyant: l’home. Es un ser que consumeix sense produir. No serveix els interessos dels altres que els d’ell mateix.

– Les classes: en el llibre es veuen clarament dos classes: els humans i els animals. Els humans serien la burgesia i els animals els proletariats per dir-ho de certa manera. Aquestes classes tenen les seves diferències. La “burgesia” és la classe privilegiada, que viu amb comoditat i que viu de la productivitat dels “proletariats” que serien la “classe obrera” els pobres. Tot l’esforç dels “obrers” (animals) va a parar en un sol lloc “la burgesia”. Com diu el liberal Bakunin aquesta classe explota la classe més baixa pels seus interessos, fa el que vol i només el que li convé.

-El poder: qui té el poder? Els humans perquè son els més forts i son els que manen. I per això es revolucionen els animals per canviar-ho però no ho aconseguiran perquè entre ells es despertaran rivalitats, enveges i traïcions.

-La revolució: quan un està cansat de viure miserablement, de que l’explotin i de que no el valorin es rebel·la. Fa una revolució en busca de justícia amb uns principis o unes lleis justes conformes per a tothom.

-La igualtat: el Vell Major, el porc que guia els animals cap a la revolució, els parla de la idea d’igualtat. Els diu que tots els animals són iguals sigui llest, fort, dèbil o ingenu.
Amb això segueix amb el concepte de fraternitat.

-L’acord: com hem dit a classe un estat és un acord. Els animals es creen el seu propi “estat” posant-se en acord i establint uns principis per no arribar a conflictes o “en un estat de guerra” per por a la seva identitat, a la seva supervivència etc. S’agrupen per estar units i per destruir l’home.

-Lleialtat: ser lleial, és respectar i ser ferm a una cosa. En el llibre es parla de lleialtat als animals. “Cap animal ha de matar a un altre perquè tots son iguals. Cap argument en contra ha de desviar a un animal”.

-La política: Com Aristòtil diu, la finalitat de la política és aconseguir que els individus siguin feliços, que visquin bé dintre de la societat, doncs es el que fan els animals de la granja; crear-se la seva pròpia política per ser lliures i ser feliços a la seva manera.
18:34
ANTIMANUAL DE FILOSOFIA
» ‎ Menja't el coco!

Ariadna Rodés Solà, 1r Batx

ONFRAY, M. Antimanual de filosofia. Edaf. Madrid, 2005.

Michel Onfray es un filòsof francès i també professor de filosofia. Onfray defensa l’hedonisme, és a dir, diu que el nostre pas per la vida ha d’estar basat en el plaer que es l’abscència de dolor (ataraxia). Ha publicat, entre altres, La razón del Gourmet: filosofía del gusto (1995); Cinismos: retrato de los filósofos llamados perros(1990), formulació d’una ètica moderna atea; Teoría del cuerpo enamorado: por una erótica solar (2000), una defensa de l’amor llibertari, i Antimanual de filosofía (2001), que repassa els seus anys com a professor de filosofia. Aquest últim és el que he llegit jo.

Antimanual de la filosofia és un curs de filosofia per a adolescents. T’explica alguns temes que la filosofia tracta però comparant-ho amb situacions actuals, com per exemple si podríem prescindir del nostre mòbil o si el nostre batxillerat està escrit en les estrelles. A partir de frases com aquestes desenvolupa la teoria.

Parte 2: ¿Cómo vivir juntos?. La libertad: ¿Por qué vuestro instituto está construido como una prisión?

El text comença explicant que és perquè la llibertat no agrada. No agrada a l’individu ja que ha de ser responsable a l’hora de triar i això l’incomoda. Però la llibertat també fa por a la societat perquè aquesta prefereix persones dòcils, que facin el que se’ls hi diu i no pas persones lliures de anar on volen, de no haver de donar explicacions a ningú.

Els homes per evitar aquesta angoixa segueixen les restriccions socials com la família, el treball… per així garantir almenys la seguretat que la societat ofereix: els diners, un bon lloc socialment…

Concretament explica el cas de l’escola com a opressora de la nostra llibertat. L’escola ens socialitza i ens ensenya una manera de veure la vida. Als estudiants se’ls exigeix notes altes, coeficients bons, passar al curs següent… Tot això ens diuen que ho fan pel nostre bé, per fer-nos competents però realment només estan avaluant la nostra aptitud per la obediència, la submissió. Onfray posa un exemple molt clar: si ens passem set anys estudiant una llengua estrangera, per què no som bilingües?

Tot seguit parla de l’arquitectura dels instituts, retornant a la pregunta del principi. La manera com estan construïts implica que en tot moment es conegui on som i el què fem. Segueix una estructura panòptica. Aquesta estructura se segueix també en les presons per exemple. Consisteix en que una sola persona pugui dominar un grup de persones a causa del control de l’espai. En el cas de la presó un vigilant podia controlar a dos pisos de cel·les ell sol ja que des de la mateixa posició les veia totes però en canvi, els presoners no el veien a ell així que mai sabien quan se’ls controlava.

El sistema panòptic controla l’espai (i és visible no només en l’escola sinó en tots els llocs on hi ha llibertat: família, barri, ciutat…) i els timbres, els horaris, les classes… el temps, per tant la nostra llibertat individual desapareix quan aquests dos són controlats.

L’objectiu de fer desaparèixer la llibertat és el de tenir una societat dòcil que no causi problemes, fàcil de manejar.

Textos clau

“Porque en este sitio, como en cualquier otro, la libertad no gusta, y se las arreglan magníficamente para contenerla, reducirla, constreñirla o limitarla al máximo. El poder de ir y venir, de circular libremente sin trabas, de moverse sin tener que dar explicaciones; el de hacer uso como uno lo desea de su tiempo, sus noches y sus días, el de decidir la hora de levantarse y acostarse; la libertad de trabajar o descansar, de comer, dormir, todo eso que pone de manifiesto la autonomía del individuo (la posibilidad de decidir sobre su existencia con todo detalle), incomoda considerablemente a la sociedad en su conjunto”.

“El libre uso de nuestro tiempo, de nuestro cuerpo, de nuestra vida, engendra una angustia mayor que si nos limitamos a obedecer a las instancias generadoras de docilidad, esto es, la familia, el colegio, el trabajo y otras excusas para acabar con la libertad en provecho de la seguridad que la sociedad ofrece: una profesión, un estatus, una visibilidad social, un reconocimiento en función del dinero, etc. De ahí que los hombres, con el fin de evitar la angustia de una libertad sin objeto, prefieren tan a menudo arrojarse en los brazos de máquinas sociales que terminan por engullirlos, triturarlos y, después, digerirlos”.

“En todas partes se os tiene que poder ver. Es el principio del panóptico: allí donde estéis, cualquiera que sea vuestra actividad, se os ve. La arquitectura del instituto está hecha para organizar la perpetua visibilidad de vuestros movimientos y de vuestras posiciones”.

Altres textos sobre la llibertat

Angustia, embriaguez y vértigo (Jean Grenier)

En aquest text es parla d’una noia que no està lligada a res es troba en una estació de trens. No sap on anar i s’adona que tant pot triar un tren cap a Marsella, cap a Viena o Constantinoble. Aquesta llibertat l’espanta i l’angoixa ja que té responsabilitat i es pot equivocar però també l’embriaga.

Muerte de Dios, nacimiento del hombre (Mijaíl Bakunin)

Segons Bakunin si existeix un Déu els humans som esclaus i em d’abdicar de la nostra raó i justícia. Com que els homes no volem l’esclavitud, som lliures i tenim el dret de ser-ho Déu no existeix.

“Que no desplazca a los metafísicos y a los idealistas religiosos, filósofos, políticos o poetas: la idea de dios implica la abdicación de la razón humana y de la justicia humana; es la negación más decisiva de la libertad humana y lleva necesariamente a la esclavitud de los hombres, tanto en teoría como en la práctica”.

Parte 3: ¿Qué podemos saber?. La razón ¿Por qué habríamos de ser razonables?

Sempre ens diuen que siguem raonables i diem que una persona ho és quan pensa el mateix que nosaltres. També s’utilitza que sabem controlar els nostres desitjos perquè al nen que ho vol tot se li diu que no és raonable. En canvi, al que renuncia a ells se li diu que ho és. Ser raonable és renunciar a tu mateix i a tot el que vols?

Els adults deixen entrar al seu món a un adolescent quan controla els seus anhels i els posa en segon pla. Els adults en canvi, agafen la realitat com a desig, encara que no ho sigui, per estar satisfets. La raó raonable crea un ordre social.

Tot i així, la raó pot fer-se servir per tot al contrari a aquest ordre. Es pot utilitzar perillosament així com van fer Hitler o Lenin que amb discursos aparentment raonables, racionals i lògics van portar el caos.

“ Desconfiad, pues, del uso de la razón si esconde una ideología perversa y peligrosa. La razón tiene también su vertiente sombría, no siempre se emplea para liberar a los pueblos: es igualmente utilizada por rétores, hábiles habladores, dialécticos retóricos (buenos oradores capaces de arrasar en los sufragios por procesos deshonestos), tribunos hipnóticos que envuelven la negatividad bajo formas específicas, racionales, y aparentemente lógicas”.

Si una persona disfressa la seva maldat amb raó la creiem així com va passar amb aquests dictadors. Per tant, ser raonable consisteix a fer cas als arguments de l’autoritat? Al segle XIX els utopistes volien societats on tot fos raonable i racional en les quals tot estava controlat. Va ser un fracàs ja que la raó no permetia somniar, imaginar, crear… “

“Los utopistas del siglo XIX anhelaron sociedades que les parecían racionales, razonables. Todo en ellas estaba decidido: desde la forma de vestir hasta la organización de las comidas, pasando por la dimensión de las casas, el reparto de las tareas, la estructura de la cuidad, el estatuto de los niños, de las mujeres, de los hombres, de las personas mayores, de los muertos, nada se dejaba al azar, todo estaba rigurosamente planificado según principios racionales. La razón, al haber ocupado todo el espacio, no dejaba lugar alguno para la fantasía, la imaginación, la invención, la creación —la vida. Todas las experiencias que buscaban la realización de esas microsociedades utópicas se han transformado en fracasos…”

Hem d’utilitzar la raó com a instrument crític, per a desmuntar arguments que no són certs, per destruir creences… La raó ens ha d’ajudar a ser feliços no pas al contrari.

La meva opinió

Aquest llibre m’ha agradat molt tot i que en principi no era el que volia fer. M’he llegit més capítols dels que necessitava per fer aquest treball perquè l’he trobat interessant. Crec que explica molt bé temes que ens afecten en l’actualitat basant-se amb textos de filòsofs com Kant o Bakunin. A més a més el llenguatge que utilitza s’entén i els títols dels capítols criden l’atenció. Aquest llibre m’ha servit per plantejar-me perquès que fins ara no m’havia plantejat. Per exemple, el tema de la llibertat és un dels que m’importa més però mai l’havia enfocat de la manera en que el llibre ho fa i m’ha fet adonar-me’n de coses en les quals no m’havia fixat i reflexionar més sobre temes que m’afecten.

El tema de la raó el puc relacionar amb el que vam fer a classe sobre la realitat en el que vam estudiar Plató i el món de les idees, etc… però també vam reflexionar sobre la frase de Descartes “cogito, ergo sum”. Vaig llegir un capítol sobre la veritat el qual no he posat en el treball però que em va cridar molt l’atenció. El podria relacionar amb la moral segons Kant i el seu imperatiu categòric ja que en el capítol explica que a vegades no s’ha de dir la veritat (ho vaig relacionar amb l’imperatiu hipotètic) però es planteja si això és cert o no.
17:25
LES MENTIDES DELS POLÍTICS FAN RIURE
» ‎ Menja't el coco!

Albert Alfonso, 1 BTX

Thomas Cathcart i Daniel Klein: Aristóteles y un armadillo van a la capital. Las mentiras de los políticos analizadas con humor. Planeta. 2009

Els autors són amics des de fa més de 50 anys, van estudiar Filosofia a l’Universitat de Harvard els anys 60, quan els llicenciats es contaven amb els dits d’una mà. Han publicat altres llibres de filosofia explicada amb humor.

-Thomas Cathcart (1940): criat a Boston. Ha treballat en el món de la salut i també ha escrit llibres.

– Daniel Klein (1939): fill d’una família orientada a les ciències. Ha treballat com a guionista de programes còmics de televisió, és un home amb molt d’enginy.

“Qualsevol concepte filosòfic que valgui la pena de comprendre amaga una gran broma dins” diuen els autors, aquest és el perquè d’aquesta obra. Tracta sobre l’anàlisi dels discursos polítics fet d’una manera humorística i irònica, basant-se en trobar confusions i fal·làcies.

Resum del segon capítol: La estrategia de << y tu madre también>>.

En aquesta part, s’explica l’estratègia en què el polític usa llenguatge” basura” amb el fi de reforçar el llenguatge confús. A més,s’ataca personalment a l’oponent deshonorant-lo.

Un dels mètodes més astuts és fer referència a les males companyies de l’oponent o fer que sigui culpable per associació, d’aquesta manera pots mentir a base d’establir relacions falses entre l’oponent i un factor que el pugui deixar malament; és una manera de fer invencions per atacar al rival.

El capítol continua amb un altre argument d’atac a l’home, aquest tracta d’acusar a algú o alguna organització de ser simpatitzant d’una altra que té ideologies o orígens socialment no acceptats, com per exemple el comunisme, pel simple fet de que els noms d’ ambdues parts s’assemblin; no cal dir que és una tècnica per gent sense remordiments.

Un altre dels mètodes argumentatius freqüentment usats és “l’home de palla”, consisteix en posar a l’oponent en una postura que no és la seva ni n’està informat i fer-lo respondre sobre aquesta postura, que com que no és seva, dubta i no pot defensar-se; és crear un dubte i una confusió.

Destacar també, l’argument de l’autoritat, és a dir, aprofitar-se d’un personatge cèlebre i conegut per molta gent que si diu alguna cosa, tingui més pes pel simple fet de que sigui ell.

Per acabar, apareix l’argument “Culpable amb explicació”, és un intent de guanyar-se la comprensió i simpatia mitjançant el reconeixement d’un error al mateix temps que s’intenta allunyar-lo amb una explicació falsa.

Cinc textos claus

Will Rogers la va clavar quan va dir: “No hi ha cap secret en ser humorista quan tens a tot el govern treballant per a tu.”

A vegades,som els ciutadans, més que els politics, els que cometem culpabilitat per associació.

Tot el món menteix en política, però ells ho fan amb tanta facilitat que espanta.

Però, com pots estar segur de que tens poder si no abuses d’ell?

Aquell, un rei, que deia: “És legal perquè jo ho desitjo.”

La meva opinió

Ha resultat ser que l’atzar de l’acció de la professora en deixar-me el llibre, ha fet acabar aquest a les mans de la persona ideal. El llibre m’ha agradat perquè el tema tractat, la política, i la manera de fer-ho, amb humor, són la barreja perfecta per aconseguir que trobi un llibre entretingut i interessant, al qual no em faci res invertir-hi temps en dies de festa major; és un llibre amb un anàlisi filosòfic molt adequat per a principiants. Com a aspectes negatius d’aquest llibre, dir que apareixen molts personatges històrics que si no coneixes es fa difícil d’entendre alguns paràgrafs.

No puc dir, i no ho hem de mal interpretar, que l’obra m’ha ajudat a entendre més la filosofia perquè no hi apareixen masses reflexions, sinó que és més aviat un afegitó sobre conceptes polítics.

No podria relacionar el llibre directament amb la unitat que estudiem a classe ara perquè parla d’un aspecte molt concret de la política com és el discurs, però si podria dir que no és la funció dels polítics enganyar-nos, quan en teoria són els nostres representants a l’estat. Per altra banda, el que si que em va venir al cap mentre llegia alguna part va ser el concepte de veritat com a pragmatisme, és a dir, la idea de crear una veritat favorable, transforma una mentida en veritat perquè és útil i suposa benefici. Per acabar,també faré una mica de referència al tema de la moral: és moralment bo mentir? És just que ens menteixin? No. Sembla ser que la majoria dels polítics han triat no ser bons i justos, opció que Kant plantejava i criticava a les teories teleològiques i que per això denominava a la moral com a imperatiu categòric, doncs bé, la idea de sigues bo ha resultat ser difícil per als mestres de les mentides, com són alguns polítics.
17:02
FILOSOFIA AMB ACUDITS
» ‎ Menja't el coco!

Marta Mudarra, 1 BTX

Cathcart, T., i Klein D. (2008). Platón y un ornitorrinco entran en un bar: La filosofía explicada con humor (3a ed.). Barcelona: Editorial Planeta.

Els autors són amics des de fa cinquanta anys. Ambdós van estudiar filosofia a la universitat de Harvard als anys seixanta, quan els llicenciats en filosofia es contaven, gairebé, amb els dits d’una mà.

Thomas Cathcart, es va criar en una família religiosa a Needham, prop de Boston. Després de llicenciar-se, va fer estudis de postgrau en teologia a la universitat de Chicago. Ha treballat en el món de la salut, tant mental com física y ha sigut gerent del Mercy Hospital de Portland, Maine. També va dirigir un hospici per a malalts de sida, “el millor treball que he tingut en tota la meva vida”, diu. “M’encantava”.

Daniel Klein, és d’una família orientada a les ciències. El seu pare era químic i va participar en el Projecte Manhattan (que va culminar amb la bomba atòmica). Encara que assegura que prové de generacions d’ateus devots, li interessa molt el pensament religiós. A l’acabar els seus estudis universitaris va treballar com a guionista de programes còmics i concursos, pels que escrivia acudits. També va inventar tota classe de situacions per a un programa d’objectiu indiscret. Diu que ha escriu una trenta llibres, entre els quals hi ha una sèrie de misteri en la què el detectiu es Elvis Presley, i que es va inventar un joc de taula que es diu “Teràpia de grup”.

Segons els autors, els acudits són una bona via per entendre els corrents filosòfics, ja que donen la volta a totes les nostres idees. I és per això que escriuen aquesta obra, on s’analitzen filosòficament una sèrie d’acudits; incloent també un diàleg (al pur estil de Plató) entre un suposat filòsof grec, Tasso, i el seu deixeble, Dimitri.

Capítol IV. ÈTICA

En aquest capítol que he escollit, els autors parlen sobre l’ètica i diferents tipus de teories sobre l’ètica que podem trobar com per exemple: l’ètica absolutista, la virtut platònica o l’utilitarisme entre d’altres.

Vaig trobar molt encertada la introducció a aquest capítol, feta en diàleg entre Tasso i Dimitri (com he explicat anteriorment) i que diu el següent:

DIMITRI: He estado pensando en tu pregunta, qué significa “bueno”. Y he llegado a una conclusión: “bueno” es actuar según un principio justo.

TASSO: Por Zeus, Dimitri, eres un saco de sorpreses, empiezas a sonar como un verdadero filósofo. Solo una pregunta más: ¿Como determinas los principios justos?

DIMITRI: ¡Anda! Pues como todo el mundo, porque los he aprendido de mi madre.

TASSO (aparte): ¿Por qué estaran todos los buenos alumnos en las clases de Sócrates?

He escollit aquest capítol perquè és dels que trobo més interessants i, a més, tracta l’últim tema del qual hem parlat a classe i m’ha sigut de gran ajuda per a veure tot el que sabia i aclarir petits dubtes.

Selecció de cinc textos breus

1r text: Capítol 4, Ètica. Ètica absolutista: Llei divina

La ley divina hace de la ética un asunto muy sencillo: si Dios dice que está mal, está mal, no hay más. Es así. Sin embargo, surgen complicaciones. La primera es, ¿cómo podemos estar seguros de lo que piensa realmente Dios? Un tema que los fundamentalistas ya tienen resuelto: lo dicen las Escrituras. Pero ¿cómo sabían los de las Escrituras que las señales que estaban recibiendo procedían realmente de Dios? (…) Una de las principales características de la ley divina es que Dios tiene siempre la última palabra.

2n text: Capítol 2, Lògica. Falsació

Acudit que il·lustra la teoria de Popper de manera certa:

Dos tipos se estan haciendo el desayuno. Uno se está untando una tostada con mantequilla y dice:

-¿Te has dado cuenta de que, si se te cae un trozo de tostada, siempre cae del lado de la mantequilla?

-No, sólo lo parece -dice el segundo tipo-. Porque cada vez que cae por el lado de la mantequilla es un fastidio limpiarlo todo. Pero me imagino que cae el mismo número de veces de un lado que del otro.

-¿Ah, sí? -responde el primero-. Pues mira esto. Deja caer la tostada, que cae del lado sin mantequilla.

-¿Lo ves? Ya te decía yo.

-¡Ah, ya veo lo que ha pasado! -dice el primero-. Le he puesto la mantequilla en el lado equivocado.

3r text: Capítol 1, Metafísica. Teleologia.

¿El Universo tiene un objetivo?

Según Artisóteles, todo tiene un telos, un objetivo intrínseco que alcanzar. Una bellota tiene un telos: un roble. Los pájaros también, y las abejas. (…)

¿La vida humana tiene un telos?

Aristóteles pensaba que sí. Pensaba que el telos de la vida humana es la felicidad, un elemento de disputa con otros filósofos a lo largo de la historia de la humanidad.

4rt text: Capítol 4, Ètica. L’imperatiu categòric suprem i la vella i entranyable regla d’or.

(…) Sin embargo, existe una diferencia fundamental entre el imperativo categórico y la regla de oro, y esta frase da en el clavo:

Un sádico es un masoquista que sigue la regla de oro

Al causarles dolor a los demás, el masoquista no hace más que obedecer los requisitos de la regla de oro: hace lo que le gustaria que le hicieran a uno, a ser posible, con un látigo. Pero Kant aduciría que no existe acepción por la que un masoquista pueda reivindicar honestamente que el imperativo moral “causa dolor a los demás” pueda ser una ley universal en un mundo en el que se pueda vivir. Hasta un masoquista comprendería que no es razonable.

Este tipo de consideracions llevaron al dramaturgo irlandès George Bernard Shaw a reescribir la regla de oro con los renglones torcidos:

No hagas a los demás lo que te gustaria que te hicieran a ti. Tal vez tengan otros gustos.

5è text: Capítol 8, Filosofia social i política. L’estat natural

Los pensadores que, a lo largo del siglo XVII y XVIII, se dedicaron a la filosofia política -como Thomas Hobbes, John Locke o Jean-Jacques Rousseau- explicaron el impulso de construir un gobierno a partir de la inseguridad en la que vivia el hombre en el caótico y violento estado natural. No se referían sólo a los peligros que suponían las fieras en la naturaleza; también pensaban en la ausencia de leyes, el riesgo de conduir en los dos sentidos, los vecinos ruidosos, el adulterio y todas esas cosas. Esos inconvenientes llevaron a hombres y mujeres a organizarse en Estados soberanos. Se aceptaron los límites de las llibertades individuales en tanto que intercanvio justo en bien del Estado.

La meva opinió

M’ha encantat aquest llibre. Primer anava amb la intenció de llegir un sol capítol però vaig trobar-lo tant interessant que vaig passar a un segon; i així successivament fins que finalment me l’he acabat de llegir tot.

L’he trobat molt fàcil i ràpid de llegir, molt entenedor i a més m’ha ajudat a entendre moltes coses que hem treballat a classe ja que la majoria de capítols analitzen temes que hem estudiat aquest curs. I què millor que t’ho expliquin en forma d’acudits i amb paraules “d’anar pel carrer”?

Primer pensava que se’m faria pesat i que no acabaria llegint res però he vist que estava ben equivocada i fins i tot m’atreviria a recomanar-lo per a tots els alumnes de 1r de batxillerat un cop acabat el curs. Crec que podria ser una eina molt útil per aquells que no acaben d’entendre petits detalls.

13:45
La última posada
» ‎ El café de Ocata

Mientras suenan las Improvisaciones sobre canciones húngaras de Bartok, leo en La última posada de Imre Kertész: "Mi vida es una oración subordinada a la principal. ¿Y quién pronunciará con voz sonora esa incomprensible oración principal?". Cierro el libro y dejo que Bartok ocupe todo el espacio.

12:29
No "inventem" la realitat quan la percebem.
» ‎ La pitxa un lio

Las ilusiones ópticas se suelen mostrar como pruebas demostrativas de que nuestros sentidos nos engañan y como base para el constructivismo perceptivo (lo percibido es una construcción del sujeto). Pensar que lo que percibimos está muy influenciado por nuestra educación, sociedad, personalidad, estado emocional, etc. es algo que no tiene discusión, no obstante tiende a malentenderse. Pongamos un ejemplo:
Si estoy en mi casa después de haber visto una película de terror es fácil que interprete el ruido de las viejas cañerías de mi casa como los pasos del terrible asesino de la peli viniendo a por mí. En otro caso, si no he visto ninguna película de terror, interpretaré el ruido de las cañerías como lo que realmente es sin preocuparme. El constructivismo tiende a decir que en ambos casos el sonido escuchado es diferente cuando realmente no es así. Por mucho que pueda estar asustado y confundir el ruido de las cañerías con pisadas, realmente he escuchado el ruido de las cañerías, pues el sonido es algo plenamente objetivo: tiene una longitud de onda determinada que es captada por los receptores del órgano de Corti en nuestra cóclea de modo absolutamente objetivo. Posteriormente, nuestro cerebro (no sabemos casi nada de cómo lo hace) interpreta esa señal y le atribuye una determinada causalidad (aquí es donde cabe el error perceptivo).
La hipótesis de Whorf-Sapir (en su versión más fuerte), propuesta ya por Von Humboldt, que afirma que según el lenguaje que tengas, vivirás en un mundo distinto, es errónea. Es cierto que si no tienes palabras para referirte a determinados conceptos abstractos, esos conceptos no existen para ti, pero el árbol que está delante de tu casa sigue estando allí independientemente de cómo lo llames o si no lo llamas de ninguna manera. Las palabras no pueden crear objetos. Del mismo modo, nuestra percepción no construye subjetivamente todo lo que percibe.
Argumentar, en base a una serie de ilusiones ópticas, que “inventamos” o “construimos” la realidad al percibirla equivale a decir que como podemos cometer errores al realizar un problema matemático, las matemáticas son plenamente subjetivas. No, las ilusiones ópticas son errores, que muestran que nuestros sentidos, al igual que cualquiera de nuestras facultades, están sujetas a equivocarse. Y es que realmente ilusiones ópticas hay muy pocas. Cuando tengo que explicar a mis alumnos esa extraña manía de los filósofos de negar la realidad del mundo de los sentidos no tengo muchos ejemplos (siempre utilizo, y es cutre, el de la pajita en un vaso de agua que parece quebrada). Con algo más de imaginación y, con una conexión a Internet, uno encuentra muchas más ilusiones ópticas popularizadas a partir de las teorías de la Gestalt. Veamos algunas:

Ésta es la famosa espiral de Frazer. Por definición, una espiral está formada por una sola línea que se va enrollando sobre sí misma hasta acabar en el centro de la imagen. Vale, ponga el dedo en el punto A superior y siga su trayectoria. En teoría debería seguir y seguir hasta llegar al círculo blanco del centro pero… vuelve sobre sí mismo al mismo punto… Realmente aquí no hay una espiral, sino ¡¡¡un montón de círculos!!!.

Esta es de mis favoritas. Viendo la imagen, yo me jugaría todo mi dinero, mi casa y mi coche a que las casillas A y B son de diferente color. La A es de un gris muy oscuro y la B es de gris muy claro… No son del mismo color. Bien, imprima esta imagen y, con unas tijeras, recorte ambas casillas y compárelas… ¡¡¡Son exactamente iguales!!!

Siga las instrucciones y verá como las circunferencias se mueven. Viendo estas tres (si tiene más curiosidad aquí hay muchas más) hay quien argumentaría que nuestros sentidos nos engañan, que construimos la realidad de modo subjetivo. La geometría es una ilusión, viendo la primera… la luz es otra, viendo la segunda… y el movimiento es otra, viendo la tercera. Ya está, los pilares del conocimiento occidental destruidos.
No, en vez de pensar en esta línea es más lógico pensar en otra. La Gestalt propuso una serie de leyes para explicar cómo conseguíamos las gestalten (formas, figuras, composiciones…). Primero criticaron la forma clásica que teníamos de entender lo percibido (el estructuralismo de Titchener, sobre todo) como una suma de propiedades o estímulos sensibles (color, forma, tamaño… los estructuralistas fueron muy minuciosos intentando analizar todos y cada uno de los posibles estímulos sensibles). No, pensó Wertheimer, el resultado de la percepción no es una suma de estímulos, sino algo más. Agrupamos estas percepciones según unas leyes, rellenamos huecos, inventamos cosas que no existen… todo ello para que nuestro cerebro se quede tranquilo pensando en que lo que percibimos tiene significado, sentido. ¿De estos descubrimientos podemos decir que nos inventamos la realidad? No, más bien podemos deducir lo espectacularmente bien diseñado que está nuestro cerebro (¡ojo! los del diseño inteligente que se alejen de este Blog) para percibir la realidad lo mejor posible.
El argumento fundamental es el siguiente: nuestro sistema perceptivo es fruto de la evolución y como tal una herramienta para sobrevivir. Si todo lo que percibiéramos fuese falso o absolutamente subjetivo… ¿habríamos sobrevivido? Percibir un tigre que se avalanza sobre ti es algo que hay que percibir muy bien para seguir vivo. Si según mi personalidad, sociedad, cultura, etc. yo no lo percibo, no hubiera sobrevivido y, por lo tanto, mis descendientes no hubieran llegado muy lejos. Parece lógico pensar que ya que nuestra especie sigue viva, nuestro sistema perceptivo no nos engaña del todo.
Santiago Sánchez-Migallón Jiménez, Ilusiones ópticas, La máquina de von Neumann 20/01/2009

10:52
¡ VOTAD, MALDITOS, VOTAD !
» ‎ Materiales para pensar

Escrito por Luis Roca Jusmet

El 26 de junio hay nuevas elecciones. Deberían haberse evitado. Había dos soluciones posibles de cambio. Una, la mejor, era un gobierno de PSOE-Ciudadanos-Podemos. Era difícil pero posible llegar a unos mínimos de renovación democrática, potenciación del crecimiento económico y refuerzo de derechos sociales. Para dignificar unas instituciones democráticas muy tocadas, para mantener el Estado de bienestar y para luchar contra el paro, problema fundamental de este país. Queda la cuestión catalana que, a pesar de las impaciencias, no creo cono catalán que sea una cuestión prioritaria pero que se ha de abordar de manera política. Creo que Pedro Sánchez y su equipo hicieron lo posible. Hubo resistencias de parte de los llamados barones del PSOE pero sobre todo de Ciudadanos y de Podemos. La solución B, menos buena pero aceptable era el gobierno PSOE-Ciudadanos, delante del cual Podemos debería haberse abstenido. Hubiéramos tenido un gobierno alternativo al PP con propuestas insuficientes pero progresistas. Aquí si que la responsabilidad es de Podemos. La alternativa PSOE-Podemos-IU no era posible, por mucho que algunos no lo quieran ver. No era posible porque PP y Ciudadanos hubieran votado en contra. Quedan por supuesto los votos de la derecha nacionalista del PNV y la regionalista de CC, partidos que no hubieran apoyado esta opción porque son de derechas. Queda Democràcia i LLibertat y Esquerra Republicano, al que únicamente les importa la independencia y que tampoco hubieran votado si no se les facilita el camino. Pero el camino es el de secesión y la insolidaridad. Lo mismo podemos aplicar a Sortu. Con lso partidos independentistas no puede uno aliarse porque está cavando tu fosa como gobierno. La cuestión del referéndum, que algunos dirán que si se hubiera practicado hubiera tenido el voto nacionalista es inviable. Lo es porque no está en el programa del PSOE y hubiera sido engañar a sus votantes. Porque una cosa es ceder en algunos planteamientos y otra a nivel de principios. El principio es que estamos en un Estado de derecho que no puede contemplar un referéndum vinculante de una parte de este Estado. Y menos en la situación de polarización en la que la mitad de los catalanes está confrontado a la otra mitad y las instituciones y los medios catalanes están haciendo una campaña sistemática por una de las opciones, que es la independencia.
Delante de nuevas elecciones tenemos abiertas dos probabilidades de un gobierno de progreso alternativo al PP: el gobierno PSOE-Ciudadanos o el gobierno PSOE-Unidos Podemos. Descarto por poco probable el tripartito o que puedan gobernar PSOE o Unidos Podemos. Yo preferiría el gobierno PSOE con Unidos Podemos que el del PSOE con Ciudadanos pero es importante que la mayoría la tenga el PSOE. ¿ Por qué ? Me parece más fiable, a pesar de todos los oscuros que arrastra en su historia como partido de gobierno a todos los niveles institucionales. Más fiable porque me parece que sus propuestas son más claras y realistas que las de Unidos Podemos. Porque estamos en el capitalismo y estamos en el euro. Que yo sepa Unidos Podemos ni plantea salir del capitalismo ni del euro. Esto quiere decir que no hay que asustar al capital ni tampoco a los inversores. sabe mal decirlo peor es así. Y Unidos Podemos crea desconfianza, peor no solo por su supuesta radicalidad sino por la falta de claridad de sus propuestas. Y IU por su radicalidad, por supuesto. Es lo que hay. Y no queda bien decirlo si uno se presenta como de izquierdas pero es así. Marx era, entre otras cosas, realista. Por esto yo votaré al PSC-PSOE pero todos mis respetos políticos a los que voten a Unidos Podemos.

Por supuesto como hombre de izquierdas descarto tanto el voto a la derecha ( PP-Ciudadanos) como a los nacionalistas (en Cataluña CDC o ERC). Y aunque entiendo los motivos critico radicalmente a los abstencionistas porque la gente de derechas casi siempre vota y me temo que nos encontremos con un gobierno PP-Ciudadanos, que me sigue pareciendo la opción más probable. Si no lo evitamos. Y evitarlo quiere decir que toda la gente de izquierdas vote al PSOE o a Podemos Unidos. este creo, es nuestro deber.
Son partidos imperfectos ( PSOE, IU y Podemos, por diferentes razones) en una sociedad imperfecta formada por humanos imperfectos. Imperfectos desde nuestro ideal de perfección, que no deja de ser un ideal humano, una ficción inventada por los humanos. Esta bien que tengamos un ideal de justicia y que aspiremos a su realización, pero siendo realistas, pragmáticos y posibilistas. Los sueños acaban en pesadillas. El alma bella, que es la actitud de aquel que critica el mundo sin incluirse, sirve a los revolucionarios de salón. Hay que mojarse y hay que mancharse. Pero sin negar los principios, claro, sin justificar el oportunismo.
Max Webber tuvo mucho acierto al buscar un equilibrio entre la ética de la convicción y la ética de la responsabilidad.Que es lo mismo que entre la moral kantiana y la de Mill, que representa la mejor versión del utilitarismo.
Y sin negar nunca ni la verdad ni la capacidad crítica. también en esto hay que seguir a Kant : hagamos lo adecuado pero sin renunciar a la libertad de pensar y de decir lo que pensamos,

← junio 3 (8 temas) junio 5 (5 temas) →

BLOCS DE FILOSOFIA » junio 4, 2016

Canales

(10 sin leer)