Ens atrevim a suggerir que la confusió al voltant de la Llavor 31 pot resultar d'una interpretació etnocèntrica de la paraula "amunt". Per a nosaltres, "amunt" és una direcció "bona". No ho és, o no necessàriament, per a una formiga. "Amunt" és d'on ve el menjar, certament; però "a baix" és on es troben la seguretat, la pau i la llar. "Amunt" és el sol abrasador, la nit glacial, no trobar refugi als túnels estimats, l'exili, la mort. Per tant, suggerim que aquesta autora estranya, en la solitud del túnel desert, buscava expressar amb els mitjans que tenia a l'abast la màxima blasfèmia concebible per a una formiga, i que la lectura correcta de les Llavors 30-31, en termes humans, és: "Mengeu els ous! A baix la Reina!"
Aquest recull de relats curts de l'autora estatunidenca Ursula K. Le Guin (1929-2018) es va publicar per primer cop l'any 1982, i és una retrospectiva dels contes que van aparèixer a diverses publicacions entre els anys 1974 i 1982. D'entrada, és un recull força més variat que
Les dotze direccions del vent, amb un nivell més gran d'experimentació formal en diversos gèneres narratius i que, en tan sols uns pocs anys, mostra cert nivell d'evolució pel que fa a la seva presa de posició dins del gènere de la ciència-ficció, aquí d'inclinació més aviat distòpica. Si a
Les dotze direccions del vent trobàvem una autora totalment immersa en els trops i les expectatives de la ciència-ficció de l'època, dominada principalment pels autors masculins, aquí veiem com les veus narradores són molt més diverses, moltes d'elles femenines, i que el recurs a diferents punts de vista, fins i tot dins d'una mateixa narració, és molt més freqüent. Costa fer una valoració general dins d'un recull tan variat i, com passa normalment amb aquest tipus de propostes, el resultat final és força irregular. Tot i així es pot dir que en la varietat rau la seva virtut, i que uns quants dels relats que trobem al recull, realment brillants, acaben eclipsant les propostes més passables.
La rosa dels vents és un curiós exercici conceptual, perquè part de l'interès de la proposta rau no tan sols en els relats mateixos, sinó també en la forma com estan agrupats i ordenats dins del volum, d'acord amb sis seccions o blocs temàtics que apunten en direccions diferents de la brúixola proposada al títol. Ara bé, és feina dels lectors reconèixer els motius principals que es van repetint entre ells, i també establir connexions entre els contes de diferents seccions. A més dels quatre punts cardinals - nord, sud, est i oest - ens hi trobem una tercera dimensió afegida - zenit i nadir - que ens convida, utilitzant una metàfora espacial, a reflexionar sobre les direccions predeterminades que pren tot sovint la nostra mirada, acostumada, a través de la transmissió cultural, a jutjar i prejutjar determinats fenòmens des de certa perspectiva. Així doncs, els relats d'exploració - ja sigui per la superfície de la terra o interplanetaris - a què estem acostumats en el gènere de la ciència-ficció, o el discurs de la ciència, quan és utilitzat acríticament al servei de mecanismes de vigilància i control de la població, com podríem esperar dels relats distòpics, són subvertits de vegades subtilment i d'altres de forma més planera. De la mateixa manera, se'ns convida a percebre la nostra pròpia realitat des de perspectives desacostumades, com per exemple a "L'autora de les Llavors d'Acàcia", "La nova Atlàntida", "Laberints", "Els camins del desig", "El relat de l'esposa" o "Sur".
Així doncs, Le Guin ens convida a llegir les històries en direccions diferents, a rellegir-les amb interpretacions alternatives en ment o un cop ja n'hem desentrellat el misteri de la primera vegada, o a crear connexions inesperades entre unes i altres. De fet, hi ha diversos temes o imatges que es van repetint al llarg de diverses històries. Un primer motiu seria el llenguatge, i la capacitat o incapacitat d'arribar a descodificar-lo, de forma que la comunicació amb els altres es pot arribar a veure compromesa, com veiem en els relats "L'autora de les Llavors d'Acàcia" o "Laberints". Aquesta fallada comunicativa porta a intents d'interpretació o traducció per poder arribar a expressar la realitat humana amb més o menys èxit, com passa per exemple a "Xavalla", "El primer informe del nàufrag estranger al Kadanh de Derb" o "Les aigües són amples". Un dels millors relats del recull, m'atreviria a dir que el millor, "Els camins del desig", basa tot el seu misteri en la interpretació que fan els exploradors terrestres de la llengua nativa de la cultura alienígena que es troben davant, i m'imagino que deu ser un autèntic desafiament per als traductors a una altra llengua. Rere aquest fenomen de la possibilitat o impossibilitat d'arribar a traduir o interpretar el món percebut pels altres hi ha el perill que el nostre coneixement del món, com a cultura occidental, resulti esbiaixat d'entrada precisament perquè s'ha basat en un error interpretatiu de les dades que tenia al davant.
Aquesta lectura determinada del món en funció d'una racionalitat definida prèviament en uns termes molt determinats, i sovint restrictius, ens esbossa un segon motiu, el de la ciència al servei de la repressió política: com que el nostre discurs és sempre racional, lògic i correcte, els discursos paral·lels a aquest, o simplement diferents, són llegits directament com a desviats de la norma o directament patològics. Aquí Le Guin reflecteix les inquietuds pròpies de l'època sobre la biopolítica, i l'aplicació de la ciència i el coneixement al control i contenció dels cossos - i ments, en aquest cas - no normatius i dissidents. La ciència que classifica qui és boig i qui es normatiu acabarà posant-se al servei de projectes polítics dedicats a "ordenar" i vigilar els ciutadans per al seu propi bé. En aquesta direcció van relats com "SQ", en què el "Coeficient de Seny" permet quantificar el nivell de seny de les persones, i un govern mundial utilitza aquest paràmetre per privar de llibertat els ciutadans qualificats com a "bojos"; "El diari de la Rosa", en què la lectura de la ment dels ciutadans per part del personal mèdic s'utilitza per detectar i suprimir la dissidència política; "L'alteració dels ulls", en què els habitants d'una nova colònia terrestre en un altre planeta són classificats segons la seva capacitat d'adaptació al medi-ambient alienígena; o "Les aigües són amples", en què el malalt mental té problemes per fer entendre als seus metges el que li passa en realitat. Davant d'aquest ús esbiaixat del coneixement humà i la seva transmissió cultural, hi ha un altre vessant de la ciència, creatiu i desafiant, que apunta a la construcció d'un coneixement més profund i integral de la realitat.
Pel que fa a les distòpies,
La rosa dels vents m'ha semblat un recull molt interessant perquè difumina de forma inquietant el relat distòpic amb el realisme social més costumista, de forma que les distòpies proposades tot sovint se'ns presenten de formes innòcues de bon principi, i la seva aplicació a la realitat dels nostres temps, fins i tot quaranta anys després de la publicació dels contes, resulta ben plausible. Hi alguns dels contes, com per exemple "La nova Atlàntida", "El diari de la Rosa" o "El fènix", en què la perspectiva distòpica és clara i evident; i d'altres, com "Coeficient de Seny" o "Diverses aproximacions al problema de l'escassedat de temps", que presenten l'escenari distòpic amb un to marcadament humorístic i paròdic. Tanmateix, hi altres contes en què l'ambient inquietant és molt més difús, i la distòpia realment no arriba a fer-se present al text, però es pot intuir fàcilment per similitud amb l'ambientació dels altres contes: és el cas, al meu parer, de "Dos retards a la línia Nord", "Xavalla", "L'alteració dels ulls" o "Les aigües són amples".
Finalment, hi ha un moviment per part de Le Guin que m'ha semblat brillant a la llum de tots aquests matisos conceptuals, i és que alguns dels relats no miren cap al futur sinó al passat, i esdevenen exercicis excel·lents de recreació històrica. Es tracta de "L'arpa de la Gwilan", que ens porta a un món cèltic medieval o premedieval que recorda molt a alguns passatges del cicle de Terramar; "Comtat de Malheur", en què, després de la mort de la seva filla, una descendent dels primers pioners d'Oregon s'enfronta al dol del seu gendre, i el relat que tanca el recull, "Sur", que planteja la crònica d'una expedició secreta al Pol Sud abans que hi arribés Amundsen. És curiós que sigui precisament aquí on Le Guin concentra les veus femenines, i que situï aquests relats principalment a les seccions de l'oest (per allò de la conquesta de l'oest) i el sud, com donant a entendre que la història ha estat tradicionalment escrita pels homes i s'ha basat en gran part en la colonització de nous territoris, però que la veu de les dones té prou poder com per reivindicar-les com a creadores i transmissores, també, de la història amb uns valors paral·lels i alternatius. Com si es tractés d'un àlbum conceptual,
La rosa dels vents és una col·lecció de relats que es gaudeix per la lectura de cada conte per separat, però que a la vegada estableix un nivell afegit de connexions intertextuals i de direccions interpretatives creuades entre uns relats i uns altres.
Continguts: La primera secció (Nadir) conté els relats "L'autora de les Llavors d'Acàcia", un relat amb cert to paròdic del discurs científic i amb una primera secció autènticament fascinant; "La nova Atlàntida", una distòpia en què els ciutadans dels Estats Units es veuen sotmesos a un govern central controlador a la vegada que l'enfonsament dels continents provoca el ressorgiment de l'Atlàntida, i "El gat de Schrödinger", una deconstrucció humorística i absurda de la famosa paradoxa. La secció Nord conté "Dos retards a la línia Nord", un relat amb ecos borgians sobre el viatge de dos membres de la mateixa família a la mateixa casa; "Coeficient de Seny", una aproximació humorística a un govern central mundial que controla i monitoritza els seus ciutadans a través de la quantificació del seu seny; i "Xavalla", que descriu una curiós viatge a l'altre món. La secció Est conté "El primer informe del nàufrag estranger al Kadanh de Derb", amb reminiscències de Calvino, en què un nàufrag terrestre prova de posar en paraules com és la terra i acaba oferint una descripció personalíssima de la ciutat de Venècia; "El diari de la Rosa", una distòpia en què els metges llegeixen la ment dels pacients per poder identificar la dissidència; "L'ase blanc", un relat un punt massa breu per deixar petja ambientat a l'Índia; i "El fènix", una distòpia també un punt massa breu que esdevé un homenatge a
Fahrenheit 451. A la secció Zenit hi trobem "Intracom", un relat força ximple en què els tripulants d'una nau es troben amenaçats per un alien que porten a bord; "L'alteració dels ulls", que ens situa en una colònia terrícola en un altre planeta, i retrata força hàbilment l'ambigüitat entre la distòpia i la utopia religiosa; "Laberints", que ens desafia a pensar des de quina perspectiva se'ns ofereix el relat; i "Els camins del desig", que ens situa en una missió d'aculturació de tres exploradors terrestres en un planeta desconegut i que són acollits per una tribu d'homínids amb una cultura excepcionalment primitiva. A la secció Oest hi torbem "L'arpa de la Gwilan", en què el personatge principal és una arpista ambulant que, en perdre el seu art, acceptarà el matrimoni i la vida mundana; "Comtat de Malheur", que presenta possiblement els retrats psicològics més profunds del recull sencer; i "Les aigües són amples", que ens presenta un viatge un punt surrealista al món dels morts a través del laberint del sistema hospitalari en què es veu atrapat el protagonista. Finalment, la darrera secció (Sud) conté els contes "El relat de l'esposa", sobre el qual val més no explicar res a priori per no aixafar-ne l'experiència de lectura; "Diverses aproximacions al problema de l'escassedat de temps", una altra aproximació humorística al món de la política mundial; i "Sur", que narra una excepcional expedició antàrtica a principis del segle vint.
M'agrada: "L'Autora de les Llavors d'Acàcia", "La nova Atlàntida", "Dos retards a la línia Nord", "Xavalla", "El diari de la Rosa", "Laberints", "Els camins del desig", "L'arpa de la Gwilan" i "El relat de l'esposa".
0:11 
.JPG)
.jpg)
