22424 temas (22232 sin leer) en 44 canales
Agamèmnon li contesta negant la seva responsabilitat personal en el conflicte, que atribueix a Ate, la deessa ofuscació, i a continuació relata l'episodi en què el mateix Zeus va caure en la seva trampa, donant peu al conflicte entre els cosins Hèracles i Euristeu. (Hera va fer jurar a Zeus que el primer plançó que nasqués del seu llinatge esdevindria rei de l'Argòlida. Zeus va acceptar, convençut que el proper a néixer seria el seu fill Hèracles, però Hera va endarrerir el part i va avançar el d'Euristeu, cosí d'Hèracles i besnét de Zeus, que va esdevenir rei i més endavant imposaria a Hèracles els dotze treballs). Zeus es va enutjar tant amb l'engany que va expulsar Ate de l'Olimp.
Agamèmnon li ofereix a Aquil·les els presents de compensació que li havia promès, però Aquil·les té massa pressa per tornar al combat i li diu que poden esperar. Odisseu li aconsella que no enviï les tropes a lluitar sense haver menjat res, així que Agamèmnon podrà entregar els regals mentre té lloc el banquet, i fer el jurament solemne que no ha tingut relacions sexuals amb Briseida. Agamèmnon dona ordres d'anar a buscar els regals i preparar els sacrificis i el banquet. Aquil·les, però, continua impacient, i es nega a menjar res fins que no hagi venjat Pàtrocle. La seva proposta és deixar el banquet per a la nit, després de la batalla. Odisseu li respon que els soldats no poden anar a lluitar amb la panxa buida, així que posen en marxa el pla inicial.
S'entreguen els regals, Agamèmnon fa el jurament i inicia el sacrifici, i Aquil·les accepta la reconciliació. Un cop Briseida arriba a la tenda d'Aquil·les, es lamenta dolorosament per la mort de Pàtrocle. Aparentment, l'amistat entre els dos era sincera, i Pàtrocle era l'única persona que havia consolat Briseida quan va caure captiva després de perdre el seu marit i els seus germans, prometent-li que esdevindria l'esposa legítima d'Aquil·les. El poeta afegeix un comentari força revelador a propòsit dels laments de les dones captives:
Així va parlar plorant, i a continuació les dones sanglotaren, en aparença per Pàtrocle, però, de veritat, cadascuna per les seves pròpies penes. (p 429)
Òbviament, aquesta promesa de Pàtrocle a Briseida sona una mica estranya des de la nostra mentalitat contemporània, però en aquest context hauria estat l'únic mitjà a l'abast de Briseida de recuperar el seu estatus perdut després de la mort del seu marit i els seus germans. D'altra banda, també és agosarat interpretar que Aquil·les desitgés realment casar-se amb Briseida, com vam veure que feia Simone Weil, o sense anar més lluny els guionistes de la pel·lícula Troia, en comptes d'entendre el comentari de Pàtrocle com un intent de consolar-la.
Els ancians demanen a Aquil·les que mengi abans de lluitar, però aquest s'hi nega fins que no hagi passat la batalla. Aquil·les recorda, de fet, que era Pàtrocle qui el servia durant els banquets. També recorda, desolat, la seva família: el seu ancià pare Peleu, que l'espera a Ftia, i el fill que havia tingut amb la princesa Deidamia d'Esciros, Neoptòlem. Aquil·les esperava secretament que, després de mort ell, Pàtrocle portés Neoptòlem a Ftia per educar-lo. Zeus es compadeix del seu dolor i envia Atena a posar-li nèctar i ambrosia al pit perquè, tot i el seu vot de no menjar, no defalleixi durant el combat. Atena ho fa, i seguidament Aquil·les es posa l'armadura nova, que li encaixa perfectament i el fa resplendir com un foc. En darrer lloc agafa la llança de Peleu tallada per Quiró i que només Aquil·les pot brandir.
Aquil·les rep les seves armes de Tetis Museu del Louvre. Font |
Automedont li prepara els cavalls i el carro i, en pujar-hi, Aquil·les demana als cavalls que el protegeixin millor que a Pàtrocle. Xantos, un d'ells, es posa a parlar per obra d'Hera, i li promet que el tornaran sa i estalvi aquest cop, però li prediu la seva mort propera a mans d'un déu i d'un home (es refereix a Apol·lo i Paris, que l'abatrà finalment amb una fletxa al taló).
D'altra banda, el concepte també manté una certa ambigüitat entre el que en algun moment no se sap o el que en algun moment es prefereix no saber. Ate també és la paraula utilitzada per referir-se a accions temeràries o impetuoses. És a dir, també tindria a veure amb actuar sense pensar, una altra mena de ceguesa. El discurs d'Agamèmnon en aquest capítol, ja arribats a aquest punt, pot sonar cínic veient d'on venia la discussió entre ell i Aquil·les al primer cant. Sobre la pàgina, sona més a justificació retòrica de les seves passades accions. Però, d'altra banda, donant per bona l'explicació que va ser encegat per una deessa quan va prendre-li l'esclava a Aquil·les, tornaríem al debat sobre quin paper juga el pla dels déus en tota la trama argumental del poema. Estan els personatges predestinats? Escullen lliurement i es justifiquen en aquesta noció de destí retroactivament? Si més no, el paper d'Agamèmnon en aquest passatge reforçaria aquesta darrera opció.
He tret la informació de les següents fonts:
Del cervell humà s’ha dit que és l’objecte més complex de l’Univers. Potser sí, però en qualsevol cas és un objecte limitat que, per raons de consum energètic i d’espai, no és capaç de processar la quantitat ingent d’informació que capten els sentits. Només amb la llum que arriba als ulls i que estimula els cent milions de cèl·lules fotosensibles que hi ha a cada retina, es generen 70 gigabytes d’informació cada segon en cada ull. Això equival a gairebé 80 hores de vídeo en qualitat full HD. Cada segon. En cada ull.
De tot aquest volum d’informació, el nervi òptic en transmet un megabyte per segon al cervell, una ínfima part. A més, el nervi travessa la retina en un punt on, evidentment, no hi ha cèl·lules sensibles a la llum. De tot l’entapissat de cèl·lules que capten i processen la llum, només un 2% (la fòvea) proporciona agudesa visual, mentre que la resta està especialitzada a respondre en situacions de baixa il·luminació. El resultat de tot aquest mecanisme, modelat per atzar i selecció al llarg de milions d’anys d’evolució, és que el cervell rep una informació filtrada que s’ha seleccionat prioritzant el contrast, és a dir, les vores i les zones on hi ha un canvi de lluminositat o de moviment. Basant-se en aquesta petita part d’informació sobre el món, el cervell se’n construeix una imatge a partir dels records. Es tracta d’un veritable procés de construcció que, com resulta evident, té limitacions a l’hora d’apreciar tots els detalls del que realment succeeix davant dels ulls. I d’això se n’han aprofitat els mags des de fa milers d’anys.
Des de l’Antic Egipte fins al segle XIX, seguint el també antic mètode de l’assaig i error, els mags han creat jocs que burlen aquests mecanismes i creen situacions impossibles a la ment de l’espectador. Han fet el que avui se’n diria hackejar el cervell. Els avenços de la neurociència de les últimes dècades han permès entendre alguns d’aquests mecanismes en profunditat i catalogar les limitacions del cervell que els mags encara fan servir per deixar el públic bocabadat. Aquestes són algunes de les més utilitzades.
1.La mà és més ràpida que la vista[www.w3.org] viewBox="0 0 3543 2362"%3E%3C/svg%3E" />PERE TORDERALes cèl·lules de la retina són sensibles a la llum perquè contenen uns pigments que l’absorbeixen. Un cop absorbida una certa quantitat de llum, els pigments s’esgoten i necessiten un teps de foscor per regenerar-se. Per aquesta raó i com a conseqüència de l’escassa quantitat de cèl·lules que proporcionen agudesa visual, quan mirem alguna cosa els ulls es mouen contínuament per escombrar l’objecte o l’escena que estem observant a cada moment. Tot i que aquest procés és inconscient, implica uns moviments durant els quals no es percep res i que duren entre 150 i 300 mil·lisegons. Se’n poden fer tres o quatre cada segon. A tot això s’hi han d’afegir els parpellejos, que duren una mica menys de mig segon i que es produeixen cada tres o cinc segons. Tot plegat fa que la informació que ens arriba del món a través dels ulls hi arribi a salts, de manera discontínua. El cervell agafa aquests senyals intermitents i els farceix per construir una imatge mental contínua tant en l’espai com en el temps. De vegades, però, s’equivoca i hi ha coses que li passen inadvertides. Sobretot quan algun canvi coincideix amb un parpelleig o un moviment ocular, o quan succeeix molt a poc a poc. I, també, esclar, quan es produeix molt ràpidament. Els mags saben perfectament que les maniobres ràpides per canviar monedes o cartes de posició poden passar desapercebudes. De fet, amb els primers aparells que permetien captar fins a quinze imatges per segon, a finals del segle XIX es va descobrir que el mag Antoine Arnauld feia canvis en una baralla de cartes que duraven tan sols una dècima de segon.
Una de les altres tècniques que utilitzen els mags i que té a veure amb la limitació de l’ull per apreciar tot el que es mou al seu voltant consisteix en fer moviments de diversos tipus alhora. L’objectiu és que un d’ells, el que aportarà l’efecte màgic, passi inadvertit. Això es pot aconseguir, per exemple, mitjançant la combinació d’un moviment vertical lent i una rotació ràpida, de manera que es mostri una nova cara d’un objecte, que pot ser d’un color diferent. Una altra opció és efectuar un moviment ampli al mateix temps que un de recorregut més limitat. En aquest cas, el cervell té tendència a fixar-se només en el més extens. Una cosa semblant passa quan es produeixen dos moviments però un d’ells ha començat abans que l’altre: l’espectador es fixa principalment en el que s’ha emprès primer. Alguns experiments de laboratori també suggereixen que un moviment curvilini capta més l’atenció que un de recte, de manera que constitueix una bona manera de focalitzar l’atenció de l’espectador i aconseguir que no es fixi en alguna maniobra d’ocultació, que el mag pot executar amb tota tranquil·litat sempre que ho faci fora de la trajectòria del moviment.
3.Mireu tots aquí (i no allà)[www.w3.org] viewBox="0 0 2454 2168"%3E%3C/svg%3E" />Els mags són experts en captar l’atenció i dirigir-la allà on volen amb l’objectiu que certes maniobres passin desapercebudes. Ho anomenen amb el terme anglès genèric de misdirection. Un dels principis que fan servir per aconseguir-ho és que el cervell no és capaç de parar atenció amb la mateixa intensitat a tots els punts de l’espai. De fet, quan es fixa l’atenció de manera continuada en una zona molt concreta, es deixa de processar la informació del que passa al voltant. Aquest efecte, anomenat supressió de la perifèria, serveix als mags per fer maniobres de les quals l’espectador no s’adonarà perquè tenen lloc fora del focus d’atenció. Per concentrar l’atenció en zones específiques, els mags utilitzen molt el llenguatge no verbal: la postura i, sobretot, els gestos que fan amb les mans capten l’interès del públic, el mantenen i el condensen en una zona de l’espai. L’altre element clau del llenguatge no verbal que els ajuda en aquest procés és la mirada. Allà on mira el mag, mira l’espectador. Allà on no mira el mag, ni tampoc el públic, acostumen a succeir algunes de les maniobres clau del joc.
4.Estigueu atents a això (i no us fixareu en allò)[www.w3.org] viewBox="0 0 1934 1404"%3E%3C/svg%3E" />El 1999 un vídeo publicat pels psicòlegs Christopher Chabris i Daniel Simons va fer la volta al món. Hi apareixien tres persones vestides de blanc i tres de negre que es passaven dues pilotes durant 30 segons. Els blancs se’n passaven una entre ells i els de negre feien el mateix amb l’altra, mentre tots ells s’anaven movent i creuant els uns amb els altres. Es demanava a l’espectador que comptés quantes passades feia l’equip blanc. La majoria encertava. En realitat, la tasca era senzilla: només requeria una mica de concentració per fixar-se bé en els moviments dels jugadors blancs i seguir pas a pas la trajectòria de la pilota. Si no ho heu provat de fer, deixeu de llegir, busqueu el vídeo, mireu-lo només una vegada, compteu les passades de l’equip blanc i tanqueu-lo. Ja està? Segur? Si no ho heu fet, tingueu clar que en la propera frase es desvela la gràcia d’aquest experiment viral sobre l’atenció, és a dir, ara: si heu comptat les passades, és molt probable que us hagi passat el mateix que a la majoria d’espectadors i no hagueu vist que, mentre els jugadors es movien i es passaven la pilota, un individu disfressat de goril·la desfilava entre tots ells, fins i tot s’aturava al bell mig de l’escena per picar-se el pit, seguia caminant i sortia del pla.
Podem tallar ceba i mantenir una conversa alhora perquè el procés de tall de verdures el tenim ben après i emmagatzemat a la memòria implícita. Ara bé, si hem de fer dues tasques que demanen molta atenció, com ara comptar passades i detectar l’aparició d’un goril·la en un context aliè a l’animal, o llegir missatges al mòbil i mantenir una conversa, no les podem fer a l’hora sense perdre informació de l’una o de l’altra. En aquests casos, la memòria a curt termini se satura i això afecta la capacitat d’atenció. Per més que la persona que tingueu davant us digui que us escolta mentre consulta compulsivament el telèfon, el cervell no és capaç de fer dues tasques exigents a l’hora sense cometre errors.
Els mags, naturalment, coneixen aquesta limitació i l’exploten contínuament. Una cosa que fan habitualment és formular preguntes o explicar alguna cosa que requereix l’atenció de l’espectador mentre executen les maniobres que volen dissimular. Amb aquesta tàctica no només aconsegueixen que el públic no pari esment a certes manipulacions, sinó que els permet que tampoc fixi amb precisió a la memòria el que està passant, de manera que un cop acabat el joc li serà impossible revisar la seqüència d’esdeveniments per detectar-hi el truc.
5.El que no es veu s'imagina[www.w3.org] viewBox="0 0 450 356"%3E%3C/svg%3E" />Quan anem a la platja i veiem una estrella de mar amb una alga que li cobreix una de les potes, el cervell tendeix a completar el que els ulls no veuen a partir de la resta d’informació que li arriba i experiències anteriors semblants. Podria ser que aquesta estrella de mar tingués una pota bífida com a conseqüència d’una malformació o que, simplement, no tingués pota perquè un bou de mar l’hi ha escapçat per cruspir-se-la. El cervell, però, infereix que sota l’alga hi ha una pota com les altres, una opció que, val a dir-ho, és la més probable. Els experiments mostren que quan falta informació visual el cervell tendeix a completar les imatges d’una manera simple i simètrica. Es tracta d’un procés inconscient i, per tant, inevitable. Quan els mags utilitzen el moviment o la manipulació de l’atenció, un espectador previngut i amb una mica de coneixement previ sobre els jocs pot controlar la seva atenció perquè el joc de màgia no sigui tan efectiu. En el cas del vídeo del goril·la, quan es fa l’experiment per segona vegada, és possible comptar les passades de l’equip blanc i al mateix temps fixar-se en el goril·la. En canvi, el mecanisme de reconstrucció d’una imatge parcialment oculta no es pot controlar perquè forma part dels processos inconscients.
Els mags utilitzen aquesta dèria de completesa del cervell per crear jocs a partir d’objectes que mai mostren completament, com són les cordes, les culleres doblegades, les anelles xineses i les mitges closques que el públic interpreta com a esferes.
I Congreso de Filosofía y Patrimonio. Universidad de Córdoba. Junto a Manuel Bermúdez y José Carlos Ruiz |
- La comunicación es la actividad esencial de la filosofía. No hay nada más que puede hacer el filósofo que comunicar, esto es, que someter a la forma común del habla, del logos, lo que piensa. No hay hechos, datos, fórmulas implícitas a las que agarrarse para sostener lo que dice, sino solo el decir mismo en cuanto logra ponerse en común, discutirse. Filosofar es lograr comunicar, expresar en algún lenguaje o código común cosas que tienden a desbordar el lenguaje o que, al menos, viven en su límite...
Ahora bien, la comunicación de la filosofía plantea numerosos interrogantes: ¿Qué diversos niveles podemos establecer en la comunicación filosófica? ¿Cómo es que hay cada vez más filósofos en los medios? ¿Cómo es que, contra tantos tópicos, la filosofía comunica y por qué? ¿Es la filosofía un saber necesariamente críptico? (Y si lo es, ¿tiene también lo críptico su "sex appeal"?) ¿Se ajustan los formatos y los fines comunicativos de los media a lo que podemos considerar, de manera estándar, que es el hacer filosófico o su divulgación? ¿En qué consiste la controversia propiamente filosófica en torno al papel de los filósofos en los medios: los apocalípticos y los integrados? ¿Qué es una buena divulgación filosófica y cuáles son las virtudes que caracterizan al buen comunicador en el ámbito de la filosofía? ¿Cómo ha de divulgarse el patrimonio filosófico, dada la ambigua relación de la filosofía con lo patrimonial?...
s Sobre todo esto tratamos el pasado 15 de diciembre en el I Congreso Internacional de Filosofía y Patrimonio, celebrado en la Universidad de Córdoba.
Més que veure el xoc entre dos móns, a tot estirar vam gaudir de l'espectacle d'una persona molt amable i una persona molt vehement, que s'escarrassava a semblar amable, fent monòlegs. Malgrat tot, els membres del públic semblaven fascinats, i es felicitaven els uns als altres per haver-hi estat.
Aquesta és la ressenya que va fer un reporter sobre el debat filosòfic que va tenir lloc a Davos el març de 1929 entre les dues grans figures de la filosofia alemanya del moment: Martin Heidegger (1889-1976) i Ernst Cassirer (1874-1945). La descripció que en fa el periodista en el moment mateix d'aquest esdeveniment acadèmic ens demostra com, de vegades, els arbres no ens deixen veure el bosc, i que cal veure les coses des de fora de la nostra disciplina per tal de copsar-ne les implicacions més àmplies. Heidegger (la "persona molt vehement") s'uniria al partit nazi pocs anys després i exerciria el rectorat a Friburg aplicant-hi la persecució antisemita prescrita pel Tercer Reich, mentre que Cassirer (la "persona molt amable") acabaria exiliant-se i no tornaria mai a Alemanya, quedant relegat a nota al peu de pàgina de la història de la filosofia. Tot i que va viure fins ben entrats els anys setanta, Heidegger mai va disculpar-se pel seu suport al nazisme, ni tan sols el va intentar explicar o matisar. Els estudiants que conformaven el públic del debat no van poder veure el rerefons polític del que s'estava esdevenint en el pla de les idees; el periodista tampoc, de fet.
Precisament d'això tracta el llibre Tiempo de magos (2018) de Wolfram Eilenberger: d'una imatge de conjunt que és més gran que cadascun dels seus protagonistes, i d'una cadena de decisions i reaccions que no podem preveure on acabaran mentre hi som immersos. El llibre presenta tan sols una dècada de la història de la filosofia, els anys vint, en què es produiria el gir definitori en la filosofia contemporània: el pensament no pot acceptar fonamentacions ultramundanes a preguntes sobre el món, és a dir, no tenim un reporter transcendental que ens interpreti el que hi passa a dins i, per tant, la metafísica tradicional ha perdut la seva raó d'ésser. El llibre fa quatre semblances biogràfiques de quatre pensadors que en aquesta dècada posen les bases de la filosofia que vindrà: als relats sobre Cassirer i Heidegger s'hi afegeixen les vicissituds vitals i filosòfiques de Ludwig Wittgenstein (1889-1951) i Walter Benjamin (1892-1940). El primer fundaria el corrent de la filosofia analítica, que pretén establir els límits de la significació lingüística: el llenguatge pot parlar del que s'escau dins del món, però no del món en si mateix, ni de cap altra realitat extramundana. Benjamin esdevindria un pensador original i eclèctic, radicalment antiacadèmic, i que reivindicaria la crítica literària i artística com a activitat filosòfica. Es convertiria en una figura de referència per a l'aleshores emergent Escola de Frankfurt, que rellegiria el món contemporani sota una òptica marxista, revisant el camí filosòfic recorregut per la cultura occidental des de la Il·lustració.
Tanmateix, rere aquesta història d'idees i de redefinició de la cultura occidental mateixa, hi ha un conflicte polític que els seus protagonistes amb prou feines van verbalitzar, i que Eilenberger dibuixa des de la distància del temps. La conferència de Davos de 1929 va consolidar el lideratge de Heidegger en la filosofia del segle vint, amb el seu gir existencial davant la metafísica tradicional: la pregunta abstracta per l'Ésser ha portat la filosofia occidental a un cul de sac, i ara cal reformular-la posant en el centre la pregunta per l'Existència (Dasein). És a dir, l'experiència filosòfica fonamental és l'angoixa davant la temporalitat i finitud de l'existència humana. Davant d'aquest plantejament, la filosofia neokantiana de Cassirer encarnava una cultura il·lustrada i liberal-democràtica en decadència, és a dir, el món burgès de valors i lleis abstractes que donarien sentit i estabilitat a les relacions socials, i que es perllongarien a través del temps com a cultura, o entramat de formes simbòliques. Davant l'escenari acadèmic del moment, Heidegger es va revelar com a estrella emergent; Cassirer, com a vella guàrdia que ja es trobava en retirada.Segons l'anàlisi que en fa Eilenberger, aquest gir immanentista que replanteja la funció de l'activitat filosòfica va obviar uns perills polítics que només es revelarien plenament ja passada la segona guerra mundial, i a la vista de totes les atrocitats comeses pel règim totalitari nazi del qual Heidegger seria un peó. El conflicte polític que es troba al cor d'aquest relat és una mica més elusiu i subtil que el debat públic d'idees que s'hi produeix: la història no es llegeix cap endavant, tan sols cap enrere, i el moment present en què ens trobem immersos ens pot encegar a les seves conseqüències potencials. Pocs mesos abans del debat de Davos, Cassirer havia fet una defensa aferrissada dels valors democràtics i il·lustrats de la República de Weimar en el seu desè aniversari. Cassirer va buscar-ne les arrels liberal-democràtiques en la il·lustració alemanya, per tal de defensar aquest sistema que molts llegien com a importat de França i Anglaterra. Va ser l'únic dels quatre pensadors ressenyats en el llibre que es va identificar clarament com a demòcrata. Després de l'Holocaust, és més fàcil mirar enrere, com l'àngel de la història de Benjamin, i provar de connectar tots aquests punts.
Als marges d'aquest episodi dins del món acadèmic, es troben els altres dos protagonistes, que en el relat manifesten especialment les seves contradiccions. Walter Benjamin viatja a Capri i inicia una relació sentimental amb la directora de teatre letona Asja Lācis. De la mà d'aquesta, de Bertolt Brecht i de la incipient Escola de Frankfurt s'endinsaria en el marxisme i els moviments artístics d'avantguarda. En continu moviment i a cavall entre Capri, París, Moscou i Berlín, la seva filosofia sencera es torna porosa, és a dir, oberta al món i al seu inacabable flux de referències creuades: les seves traduccions de Baudelaire i Proust facilitarien teories de la interpretació i la traducció relacionades amb una determinada concepció del llenguatge i del temps, i el seu estudi del romanticisme alemany el portaria a criticar les convencions i valors burgesos com a façana d'una existència falsa i enganyosament acomodada. A les arcades de París posaria nom a aquesta falsedat com a alienació causada pel sistema capitalista, en observar l'espectacle hipnòtic dels productes de consum als aparadors. Les seves crítiques a la decadència de la cultura burgesa contrasten fortament, però, amb les seves complicades relacions familiars, i la seva incapacitat per aconseguir la independència econòmica apunta també a aquesta ambivalent relació amb la seva pròpia classe social. La decisió d'acusar la seva dona d'adulteri per tal de poder-ne obtenir el divorci és, possiblement, un dels punts més foscos de la seva biografia, revelant la hipocresia d'utilitzar les mateixes lleis i institucions burgeses que suposadament menyspreava per al seu benefici personal.
D'altra banda, Wittgenstein va passar la dècada dels vint fent de mestre de primària a diverses escoles rurals. Era l'única sortida professional que se li va acudir després de renunciar a la seva fortuna i donar per acabada la necessitat de l'activitat filosòfica mateixa, que perd el seu sentit si no es pot dir res significatiu sobre el món. Del que no es pot parlar, s'ha de callar, i Wittgenstein va guardar una dècada de silenci. El seu trauma de guerra va prendre la forma d'una mena de misticisme de tall ètic inspirat en Tolstoi que el va fer concentrar-se en ocupacions pràctiques. La seva profunda infelicitat i el seu aïllament de la societat són, possiblement, els aspectes més tràgics del relat sencer. D'altra banda, els maltractaments físics que va infligir als seus alumnes en repetides ocasions són l'autèntic revers fosc de la seva imatge de geni incomprès: Eilenberger només fa referència a un d'aquests episodis, el darrer i més greu. No va ser fins el 1929 que el seu mentor Bertrand Russell va aconseguir fer-lo tornar a Cambridge per doctorar-se amb una defensa del text que havia escrit el 1918, el Tractatus Logico-Philosophicus. La seva tornada a la filosofia, però, no va acomplir les expectatives que hi tenien posades els seus deixebles del Cercle de Viena, que enarboraven el positivisme lògic com a única forma vàlida de fer filosofia. Wittgenstein, en canvi, ja havia fet un gir en els seus plantejaments de la primera etapa, i, lluny de pretendre definir un llenguatge lògic ideal, sense ambigüitats possibles, passaria a analitzar la pragmàtica del llenguatge natural per provar d'elucidar-ne les zones grises.
Eilenberger ofereix una narració extraordinàriament amena i fascinant de tots aquests processos en marxa, i s'entreté a explicar els punts principals del pensament de cada autor i a oferir-ne el context més ampli - el del moment històric que vivien i en el qual cristal·litzen aquestes idees. Així doncs, hi ha una relació més o menys directa entre la primera guerra mundial, la crisi dels valors il·lustrats i democràtics a l'Europa d'entreguerres, l'auge del marxisme, el naixement dels feixismes i del nazisme, la popularització de l'antisemitisme, i les avantguardes artístiques i literàries que van eclosionar a la llum de tots aquests fenòmens històrics i polítics. L'autor també s'atura a establir connexions i paral·lelismes entre els pensaments dels quatre autors en qüestió que, tot i que de vegades no siguin els més obvis, a la llum del relat més global es fan del tot encertats. És un llibre que m'ha encantat pel que té de narratiu i per la forma que té d'establir connexions en totes les direccions possibles entre els quatre personatges estudiats i el context històric en què s'inserten les seves filosofies. Si alguna cosa hi he trobat a faltar, només ha estat la continuació d'aquestes biografies almenys fins als anys trenta, en què els conflictes polítics que als anys vint encara estan soterrats començaran a prendre una forma més definida.
Continguts: El llibre combina els perfils biogràfics de quatre filòsofs europeus del segle vint, que influirien especialment amb les seves idees en la direcció que prendria la filosofia contemporània durant les generacions següents: Ludwig Wittgenstein, Walter Benjamin, Martin Heidegger i Ernst Cassirer. El relat es presenta de forma cronològica, però va combinant breus seccions de la vida de cadascun d'ells. L'arrencada és el final de la primera guerra mundial i la culminació és el 1929, any en què té lloc el debat entre Heidegger i Cassirer a Davos (el guanyador del qual seria Heidegger), Wittgenstein torna a Cambridge després de deu anys a defensar el seu Tractatus com a tesi doctoral, i Benjamin acaba en col·lapse nerviós després de la seva ruptura amb Asja Lācis.
M'agrada: L'ambició de la proposta i el seu plantejament macro, a vista d'ocell. La reivindicació del pensament de Cassirer, Ventafocs de la història de la filosofia, que possiblement no hauria quedat tan oblidat si la República de Weimar hagués perdurat en el temps. L'explicació accessible i planera de les idees filosòfiques de cadascun dels autors, i les connexions entre elles.
No m'agrada: L'anàlisi biogràfica queda tallada en el seu punt més interessant, en tant que Eilenberger l'acota a la dècada de 1919 a 1929. El relat s'hauria beneficiat almenys d'entrar als anys trenta.
Como siempre que se aproxima una gran reforma, el patio educativo está revuelto. Una de las causas de ese revuelo es el sorprendente giro del ministerio de educación con respecto a la enseñanza de la ética y la filosofía en secundaria. En 2018, todos los partidos políticos acordaron recuperar el carácter troncal de ambas materias y reintroducirlas en cuarto de la ESO y Bachillerato. Pero en lugar de respetar este acuerdo, que fue portada de periódicos y demostró que las fuerzas políticas pueden coincidir de vez en cuanto en algo, la cúpula del ministerio se ha empecinado en suprimir la filosofía en la secundaria obligatoria y reducir su horario hasta hacerla impracticable en el bachillerato.
Y lo peor es que nadie sabe a qué se debe este olímpico desprecio. Más aún cuando todo el mundo, desde la UNESCO a los mayores expertos en educación, insisten en la importancia de la ética y el pensamiento reflexivo para la formación de una ciudadanía activa, crítica y comprometida con los valores democráticos y los desafíos del siglo XXI. Y eso por la sencilla razón de que todo ese conjunto de valores y compromisos éticos no se transmiten al alumnado recitándolos, soltando sermones o explicando sus orígenes históricos, sino a través de un diálogo filosófico paciente y argumentado en torno a las razones que nos mueven a asumirlos.
De otro lado, el espíritu competencial, integrador y transdisciplinar de la nueva ley educativa, ceñido a una metodología fundada en la comprensión y el desarrollo del pensamiento crítico y autónomo, está ligado a destrezas y actitudes que se corresponden exactamente con las de la práctica filosófica. Por ello, apostar decididamente por la filosofía es consistente con hacerlo por una educación moderna, eficaz, comprometida con los retos del futuro y capaz de educar al alumnado en formas de pensamiento que aporten una visión sistémica y global de los problemas, contribuyan a la lucha contra la desinformación, y promuevan la reflexión y el diálogo en torno a los valores que compartimos.
Es así que Extremadura tiene que dar otra vez ejemplo de coherencia, visión a largo plazo y espíritu innovador, corrigiendo los defectos de los decretos gubernativos y garantizando, en los mismos términos en los que ya se imparte, la formación ética y filosófica en nuestra comunidad. Así se ha solicitado al presidente de la Junta, a la consejera y al secretario general de educación, con idénticos argumentos a los que el propio PSOE usó hace unos meses para defender lo mismo (la permanencia de la filosofía y la ética en la ESO y su refuerzo en el bachillerato) en una propuesta de impulso aprobada por mayoría en la Asamblea, y de la que nadie entendería que se desentendieran ahora (máxime cuando la presentó el mismo partido que gobierna).
Lo que se solicitó en esa propuesta de impulso es, además, relativamente fácil de satisfacer. Lo primero, que se mantenga en nuestra región la materia optativa de Filosofía, que tan buena aceptación está teniendo en el último curso de la ESO, un momento vital y académico crucial para el alumnado y en el que las cuestiones relativas a la propia identidad, la relación con los otros, la información veraz, la legitimidad de las normas, el lugar de las emociones, los criterios de belleza o el sentido mismo de la vida, tan arraigadas en la adolescencia, han de ser tratadas con el cuidado que se merecen y en el ámbito educativo que le es más propio.
Lo segundo es reforzar la formación ética como cimiento de la educación ciudadana. No tiene sentido fiar a la educación la solución de todos los problemas sociales (la violencia, el machismo, la corrupción, el consumismo, la poca conciencia ambiental, el incremento de problemas mentales…) y dar luego a la ética un espacio y horario marginal (una cuarta parte de lo que se le da, por ejemplo, a la materia de Religión). Y no vale decir que se trata de un asunto transversal. ¿Por qué no es transversal la lengua o la historia? Al fin, todos los profesores hablan, y todos pueden mostrar la dimensión histórica de lo que enseñan. La respuesta es que la lengua o la historia son materias tan sumamente importantes que requieren de una enseñanza específica y especializada. Exactamente igual que la ética, materia con la que se dota al alumnado de las herramientas críticas y argumentativas, y el bagaje en filosofía moral necesario, para que pueda adoptar por sí mismo aquellos valores que considere razonablemente justos o convenientes.
Esperemos pues que la Consejería de Educación, coherente con el compromiso adquirido en favor de una educación que promueva el talante ético y reflexivo, la disposición al diálogo racional y la competencia para el pensamiento crítico y sistémico que requieren el desarrollo integral de las personas y demandan la sociedad y las empresas, esté a la altura de las circunstancias y dote a los futuros extremeños de la educación que, sin duda, se merecen.
Como profesora noto que la cantidad de conocimiento riguroso que tienen los jóvenes es cada día menor. En el sistema educativo desde hace unos veinte años no existe una cronología, el orden en que ocurrieron los eventos en la Historia. No lo conocen. No saben geografía. Se les ha enseñado esta manera muy políticamente correcta de aceptar y tolerar cosas y emociones, pero no tienen datos duros. La generación más joven de Estados Unidos de hoy nunca ha experimentado algún desastre –excepto ahora con la pandemia–, nunca ha vivido una guerra. No tengo duda de que el hecho de que mi padre y mis tíos fueran a la Segunda Guerra Mundial, el trasfondo del Holocausto, de Hitler, de la Guerra Fría con la Unión Soviética, la bomba atómica, la era atómica, todo eso formó parte de mi generación. Los jóvenes estadounidenses hoy no tienen noción alguna de lo frágil que puede ser la economía, no entienden cómo funciona. Parecen creer que el sistema político puede cambiarse radicalmente y que ellos podrán seguir yendo a Starbucks a comprar un café hecho con granos que vienen de África. No tienen el menor sentido de lo que implica el sistema masivo de distribución que hace posible que lleguen hasta ellos el chocolate y todo tipo de frutas y verduras. Creen que es mágico. Desde mi punto de vista, nos dirigimos a un tipo de gobierno basado en la sensiblería. Las figuras poderosas del gobierno hacen declaraciones que están llenas de una compasión que se derrite y, mientras tanto, todas las operaciones que cohesionan al mundo son invisibles para los jóvenes. De manera que me preocupa mucho lo que considero una educación muy pobre en Historia. Antes pensaba que esto solo ocurría en Estados Unidos. Obviamente por la estupidez del comportamiento que estamos presenciando en Oxford y en Cambridge, en Inglaterra, por parte de los estudiantes que repiten los mismos tópicos de las redes sociales, creo que este es un problema público que atañe a la élite educada en muchos lugares del mundo.
Es terrible estar en esta era post-libro. Es como el telégrafo. Todo se reduce a señales diminutas. Es terrible la habilidad de dar forma a las redes sociales utilizando robots a fin de multiplicar el número de mensajes para asediar a una figura política, instituciones académicas o compañías o lo que sea. Vivimos en un periodo de histeria. Resulta difícil creer que una organización de tal poder como el Imperio romano eventualmente caería en ruinas, desaparecería por completo. Nadie que hubiera vivido en esa época habría creído jamás que Roma sería olvidada. Hace doscientos años las familias aristócratas en Inglaterra enviaban a sus hijos al Grand Tour: ir a Europa a conocer los sitios principales. Una de las grandes lecciones consistía en contemplar las ruinas de Roma: ahí estaba un gigantesco e imparable poder militar, económico y político del que nada quedaba. Está el poema de Shelley Ozymandias que mira las ruinas de una estatua egipcia. Nada queda excepto esas piedras asoladas por el viento. Tres mil años de poderío egipcio desaparecidos. Los jóvenes deben saber esto. Piensan que todo es infinitamente sencillo porque han creado un paraíso social. No saben que existen todo tipo de problemas en cualquier cultura, incluso si se está en la cúspide. Siempre he trabajado por construir un currículum en el que invariablemente comienzo por estudiar la Edad de Piedra para lentamente ver cómo se fueron construyendo las entidades políticas, las leyes, Babilonia, Asiria, Sumeria. Esta es la sustancia que necesitan aprender. Hay que sacar a los jóvenes de este mundo fácil y superficial en el que viven con la histeria de las redes sociales. Hay que rescatarlos de eso. El iPhone es en extremo seductor y adictivo.
Me preocupa que ahora nos comunicamos a través de un lenguaje acotado, no de palabras sino de abreviaturas. La lectura enriquece la mente, le da una secuencia al pensamiento y permite que sigamos un argumento de un párrafo a otro. Ese encogimiento del lenguaje también ha afectado al periodismo. Los periódicos en Estados Unidos están desapareciendo por esta rivalidad con la red en que todo se expresa en estas pequeñas explosiones de contenido. Creo que esto es algo regresivo, pésimo para el desarrollo mental y emocional. Los jóvenes están siendo incapaces de razonar, de formarse una lógica. Me preocupa que toda una generación, al menos en los países desarrollados, no tenga la habilidad de leer largas secuencias de lenguaje y seguir un argumento. Esto los coloca en el nivel más elemental. Necesitan entender qué es una voz objetiva, pero hoy se afirma que no existe la objetividad, todo está cargado políticamente, todo es sobre los poderosos que gobiernan sobre los que no tienen poder. Antes solía haber una voz objetiva que uno podía poner a prueba contra los propios pensamientos y la habilidad que uno tuviera para seguir una línea de razonamiento. Dada la dominancia del iPhone, los maestros piensan que ahora la educación debe concentrarse solo en la justicia social, en llamados al activismo social; esto me parece terrible. Esa parte de la vida de una persona debería estar separada de los estudios académicos. Esa parte que está comprometida con causas, que es política, para mí no debería formar parte de la educación. La educación consiste en entrenar la mente, introducir a los jóvenes a la enormidad de la historia del mundo, a las tragedias del esfuerzo humano.
Uno de los grandes temas de la poesía ha sido siempre la inevitabilidad de la destrucción de los logros de la humanidad y la frustración de los deseos, el sentido trágico de la vida. Esa visión de la transitoriedad de la vida la obtenían de la religión. Para eso leíamos a Sófocles, a Tucídides, pero eso se acabó. Claro que uno puede intentar lograr un cambio, pero la idea de que debemos estar llenos de resentimiento, sumergidos en teorías conspiratorias, es algo espantoso para los jóvenes. La educación les está fallando. Tenemos un desastre de proporciones gigantescas en nuestras manos. Toda su vida han estado inmersos en la red, en el iPhone, pero no tienen contenido, estructura, algún sentido de la Historia. Hoy los jóvenes creen que se puede llegar al paraíso, que el perfeccionismo es alcanzable, que la utopía puede ser real. No es así.
Laura Emilia Pacheco, entrevista a Camille Plagia; "Paglia: contemplar las ruinas", Letras Libres 01/12/2021
En plena euforia ilustrada por los derechos universales de la Revolución Francesa se prohibió el asociacionismo obrero. En España el Código Penal de 1848, bajo la rúbrica de delitos contra la libertad de la competencia y la propiedad, penaba con cárcel a “los que se coaligaren con el fin de encarecer o abaratar abusivamente el precio del trabajo o regular sus condiciones”.
Más tarde, los economistas de la Escuela austriaca dejaron bien claro, por boca de Hayek, que el neoliberalismo no pretende la “no intervención del Estado”, sino que este, las leyes e instituciones se limiten a promover la plena libertad del mercado.
Fue un gran error demonizarlos con el calificativo de ultraliberales, cuando son ultraintervencionistas de clase. Como ahora es un error menospreciar la frívola concepción de libertad de las derechas extremas que sintoniza con nuestro gen individualista. Urge dar la batalla ideológica por el significado pleno del ideal de libertad, haciendo nuestro el liberalismo político frente al mal llamado liberalismo económico.
Los liberales a tiempo parcial consideran libertad el derecho de los triunfócratas a segregar educativamente a los perdedores, a educar a sus hijos en valores desigualitarios y adoctrinarlos contra los diferentes, a actuar contra la comunidad, eso sí, usando los recursos de la comunidad.
Para esos falsos liberales existe la libertad de no vacunarse, aunque se ponga en riesgo la vida de sus conciudadanos. Convencidos de que, en caso de necesidad, no deberán someterse a las listas de espera de la sanidad pública, porque su capacidad económica les ofrece la libertad de saltárselas.
La batalla por la libertad se libra cada día, cuando se defiende el derecho de las mujeres a la interrupción voluntaria del embarazo o el derecho a una muerte digna. O la libertad de vivir con la dignidad de tener garantizados derechos humanos básicos, sin tener que arriesgar la vida ni vender o alquilar tu cuerpo para sobrevivir.
Este reencuentro entre los ideales de libertad, igualdad y fraternidad, en el que liberalismo signifique también la intervención de la sociedad para garantizar la igualdad real, requiere de un Pacto Global de Ciudadanía que refuerce y renueve los valores de la Declaración Universal de Derechos Humanos de 1948.
La batalla por la libertad para “ser personas libres e iguales, aunque diversas, en la comunidad”, pasa hoy por devolver al mercado a su papel primigenio y arrebatarle la función de conceder o negar derechos como si fueran bienes de consumo. El “principio del daño” comporta oponerse a las estrategias de externalización de riesgos a terceros o a la comunidad, significa recuperar el valor de la austeridad. Comporta tratar los datos como un bien común que permite el acceso al conocimiento como un derecho fundamental. Significa dotar a la economía de un nuevo sentido moral para que el beneficio privado deje de ser nuestro único y gran dios.
Joan Coscubiela, Libertad ¿para qué?, El País 17/12/2021
Los niños esconden un potencial inmenso, pero para desarrollarlo requieren de un cuidado intenso y prolongado que con frecuencia supera la capacidad de los padres. Somos dependientes durante años tras abandonar el útero materno y es probable que eso haya incentivado algunos rasgos típicos de la especie. Recientemente, la revista PNAS publicaba un análisis de investigadores de la Universidad de Harvard en el que planteaban que el valor de ser abuelos activos favoreció que los humanos mantengan un buen estado físico mucho después de los mejores años reproductivos y que explicaría también por qué el ejercicio es tan beneficioso en edades avanzadas. Este papel de los abuelos como pilares de la crianza podría ser el motivo de que las mujeres, al contrario de lo que sucede en casi todas las especies animales, puedan vivir décadas después de perder la fertilidad.
Daniel Mediavilla, La especie que triunfó gracias a las abuelas, El País 18/12/2021
La publicación en 1895 de la Psicología de las masas, de Gustave Le Bon, disparó la atracción general hacia el tema y despertó en muchos intelectuales un interés que no ha dejado de crecer desde entonces.
Podríamos hablar de una primera figura de las masas: la muchedumbre inorgánica o libre, mezcolanza de hombres y mujeres de todos los órdenes y rangos que inunda las calles de las grandes ciudades de Europa y Norteamérica en las sucesivas oleadas migratorias desde el medio rural o provinciano hacia el urbano, espoleada al mismo tiempo por la disolución de los vínculos de servidumbre, la Declaración Universal de Derechos y la revolución industrial. Esta muchedumbre es la forma sensible del pueblo en su sentido moderno.
Ya no se trata de la comunidad dotada de una identidad cerrada y homogénea, típica de las sociedades tradicionales, el “pueblo de Dios” cohesionado en torno a una fe religiosa única y excluyente que sirve como instrumento político de tutela de los súbditos. El pueblo que nace de las constituciones ilustradas se caracteriza por el anonimato de la igualdad: no es una clase, ni una nación, ni una facción; es, parafraseando a Georges Bataille, la comunidad —siempre abierta e indefinida— de los que no tienen por qué tener nada en común. Una colección irreductiblemente plural de individuos que, al no compartir más que una misma ley civil, no pueden apoyar su moralidad en ningún credo clerical y necesitan fundamentos más universales para sustentar lo que John Rawls llamaba un “consenso implícito”.
Pero no es esta masa la que llama la atención de políticos e intelectuales desde el siglo XIX: lo que intelectuales y activistas ven con temor o con esperanza es el poder de la masa cuando se la utiliza como fuerza política. De hecho, esto era ya lo que llamaba la atención de Le Bon, cuya reflexión nace ante la incipiente organización del movimiento obrero, y es también lo que ilusionará o atemorizará después a muchos en la época de los grandes movimientos de masas del siglo XX, el fascismo y el comunismo.
Claro está que esta es una segunda figura de las masas, en cierto modo contrapuesta a la anterior. Es la masa organizada y dirigida: no tan uniformada como la de las demostraciones gimnásticas y los desfiles militares que tanto gustaban a los dictadores totalitarios, pero sí tan entusiasta y ciega como la de los mítines o las grandes manifestaciones. Tiene algo de retorno al feudalismo, pero en ella las creencias religiosas han sido sustituidas por los eslóganes ideológicos y, más exactamente, por las consignas con las que los convocantes controlan su movimiento.
José Luis Pardo, Las dos figuras de las masas, El País 18/12/2021
Cant XVIII de la Ilíada
Un cop acabada la batalla, els troians celebren una assemblea allà mateix. Polidamant, que és vident, pren la paraula i proposa que entrin a la ciutat i la defensin des de dins, amb l'avantatge de la muralla inexpugnable, en comptes d'arriscar-se a una lluita a camp obert amb Aquil·les, que tenen perduda d'entrada. Hèctor no fa cas del seu consell i mana acampar i passar la nit vora les naus. Els troians l'aclamen, tot i que la solució proposada per Polidamant era la més encertada. Els grecs passen la nit sencera lamentant la mort de Pàtrocle. Aquil·les és comparat a un lleó a qui han arrabassat els seus cadells. Ara és perfectament conscient que el seu destí és morir en terra troiana igual que Pàtrocle, i no tornar mai més a casa, així que promet no fer-li funerals a Pàtrocle fins que no hagi matat Hèctor. Aleshores els mirmídons renten i ungeixen el cadàver i l'amortallen amb un sudari blanc.
Tetis troba Hefest a la seva farga, fabricant vint trípodes amb rodes d'or. Hefest i la seva dona, Caris, reben Tetis amb presents d'hospitalitat: Hefest recorda que havien estat Tetis i Eurínome, una de les filles d'Ocèan, que l'havien salvat quan Hera el va llançar de l'Olimp a causa de la seva deformitat. Un cop Hefest s'ha rentat i vestit per rebre la visita, Tetis li fa un resum de la situació i li demana que forgi una nova armadura per a Aquil·les. Hefest accepta immediatament i es posa a forjar les noves armes.
Hefest i els ciclops forgen l'escut d'Aquil·les Museus Capitolins. Font |
Primer fa un escut de cinc capes, i hi grava una imatge de tot l'univers amb un mapa estel·lar complet. També hi representa les imatges de dues ciutats: una que resol les seves disputes davant d'un jutge; l'altra que és assetjada per un exèrcit enemic, flanquejat a banda i banda per Ares i Afrodita representats en or. També hi posa uns agricultors llaurant un camp, uns altres segant supervisats pel seu rei, i uns servents que, mentrestant, preparen un banquet per als jornalers. També hi posa una escena de verema, que un jove amenitza tocant la fòrminx, i un ramat de vaques anant a pasturar mentre uns lleons salvatges ataquen un dels bous davant la impotència dels pastors. També hi grava una escena de dansa en un sumptuós recinte. A la vora de tot l'escut hi posa el riu Ocèan, que circumval·la l'univers sencer. Després de l'escut, Hefest també forja una cuirassa, un casc i unes gamberes per a Aquil·les. Tetis agafa les armes i se les emporta al campament grec.
Les dues interpretacions les he trobat a les següents fonts:
La autoayuda nos emplaza a confiar en nosotros mismos y desconfiar de los otros, salvo de los autores de libros de autoayuda.
Únicamente a los metapoetas se les permite el acceso al metaverso.
Sobre el vacío no tengo nada que decir.
Si la existencia de los mortales es un sin vivir, la de los inmortales es un sin morir.
Los compañeros de profesión, afligidos por la reciente muerte de un especialista, declararon que era una persona que caía a todos muy bien.
Sin la filosofía dejarán de existir los debates en las terrazas sobre cómo tirar la caña ideal.
Al final entendió lo humillante que es la pobreza cuando le dijeron que no tenía ni media hostia.
La realidad se divide entre el internet de la cosas y el internet de las ideas (Platón 2.0)
Todavía recuerdo el día en el que el rincón de pensar sustituyó al panóptico. Aquel día fue el principio del fin de la filosofía.
¿Celebrar el día de la filosofía? Me lo estoy pensando.
Manel Villar
Este artículo fue originalmente publicado por el autor en El Periódico Extremadura.
Toda sociedad se constituye en torno al problema capital de cómo conciliar el interés público y el privado; esto es, de cómo lograr que la gente coopere y cumpla sus obligaciones incluso cuando esto no le reporta ninguna ventaja aparente. ¿Cómo hacer, por ejemplo, para que los más ricos paguen sus impuestos, o para que los más fuertes y capaces no abusen de los más débiles, o para que nos prestemos a sacrificar nuestra libertad o nuestra vida en aras del bien común (como puede ocurrir en una catástrofe, una pandemia o una guerra)?
En los regímenes autoritarios el problema de conciliar el egoísmo individual con el interés común se resuelve con la fuerza (lógico, dado que ese interés común no suele ser más que el del sátrapa o la oligarquía dirigente). En otros, con la ayuda de creencias tradicionales, religiosas o ideológico-políticas, de manera que es el honor, el mandamiento de un dios o el fervor patriótico o revolucionario lo que mueve a la gente a actuar desinteresadamente. Pero en sociedades como la nuestra, democráticas, descreídas y poco dadas a efusiones ideológicas, la cosa se complica.
Que la ciudadanía se sienta concernida por el interés común no es algo que se pueda lograr con las leyes. Si tales leyes no son la expresión de la voluntad general de los que están ya convencidos, serán débiles e ineficaces; y si son la expresión de tal voluntad, serán mayormente innecesarias. Lo que hace falta es, pues, convicción. Convicción para considerar particularmente interesante el interés común, y convicción para asumir los costes individuales que supone, en la práctica, dicha consideración.
Ahora bien: ¿Qué podría convencer a la gente de la bondad de comprometerse activamente con el bien público? De entrada, la concepción liberal de un estado-empresa al servicio de ciudadanos-clientes centrados exclusivamente en sus asuntos particulares (y que, por tanto, dejan el poder en manos de camarillas políticas fáciles de secuestrar por grandes intereses privados), no ayuda en absoluto.
El utilitarismo más ramplón tampoco sirve. ¿Cómo convencer, por ejemplo, a los más ricos para que paguen impuestos por servicios que no necesitan, o a los ciudadanos para que se involucren en actividades solidarias o cívicas de las que difícilmente van a obtener ningún beneficio concreto? En realidad, no hay ningún argumento sencillo con que combatir la poderosa idea de que lo más conveniente es, siempre, obtener la máxima ventaja al mínimo coste y, por lo mismo, que cada uno “vaya a lo suyo” ignorando (o utilizando para ello) a los demás.
El único razonamiento a favor del ideal republicano y altruista de vida en común es complejo, y consiste en demostrar que el interés particular es realmente inseparable del general. No en un sentido material, claro (en ese sentido suelen ser opuestos), sino en otro, cabe decir espiritual. Así, cuando un individuo entiende que entre sus intereses más particulares está el de dar o encontrar sentido a la propia existencia, la necesidad de concebir la realidad (incluyendo la realidad social) de modo coherente y armonioso, comprendiéndose a sí mismo como parte de ella, acaba por anteponerse a aquellas visiones más estrechas y relativistas que justifican el egoísmo individual.
Diríamos pues que uno de los efectos de la especulación filosófica y metafísica es la adopción de una perspectiva tan ancha y articulada que permite ver al otro y a sus intereses como tales y, a la vez, como complemento de los propios. Si esta consideración del otro implica, además, como suele ser el caso, un compromiso más allá del aquí y el ahora, la metafísica y su consideración trascendente de las cosas se vuelven insustituibles. Piensen, por ejemplo, en el cambio climático. ¿Qué podría convencer a los que hoy gobiernan y gozan del mundo de que renuncien a un nivel de vida altamente contaminante para garantizar el futuro de las generaciones venideras? Es obvio que no obtendrían de ello ninguna ventaja presente. Lo único que podría convencerlos es la consideración del sentido de sus actos en un plano metafísico y ético en el que, más allá del rédito o placer inmediato, adquiriesen un significado pleno y coherente en relación con principios y valores orientadores de la existencia.
La reflexión filosófica es, así, una de las condiciones fundamentales para el asiento de una democracia real en que los individuos no aspiren a desarrollar trayectos personales completamente desvinculados de lo común, sino que conciban tales trayectos como trazos o partes de un proceso más integrador y significativo. De ahí la necesidad de educar a la ciudadanía en esa suerte de “competencia global” (como la denomina la OCDE) con la que reconocer nuestros actos, intereses e ideas a través de un ejercicio de reflexión y diálogo amplio y trascendente en que la cooperación, la actividad genuinamente política y la propia existencia puedan tener sentido.
Aquesta novel·la de Franz Kafka (1883-1924) es va publicar per primer cop el 1926, dos anys després de la mort de l'autor, i és una lectura difícil, en part per la inimitable habilitat de Kafka per causar estranyesa en escenaris i situacions quotidians, i en part per la qualitat inacabada i constament oberta del text. Kafka va deixar la novel·la inacabada a propòsit, i el seu executor literari, Max Brod, la va publicar primer en una versió expurgada, intentant crear una coherència per al relat que aquest no presentava originàriament. En llengua anglesa, la traducció que en van fer Willa i Edwin Muir es va popularitzar de seguida, però la seva tria lèxica traïa fins a cert punt el sentit (o la manca de sentit) original del text, forçant una interpretació de l'argument en termes teològics que es desvia del text original, un punt més prosaic i planer. D'altra banda, la versió original alemanya no va arribar a un gran públic, i la seva reedició, ja sota el govern nazi, quedava restringida al públic jueu.
És per això que tot aquest accidentat procés de publicació ha anat influint al llarg del temps en la lectura i la interpretació d'aquesta obra. És un text difícil i opac, sense una gran coherència interna, amb tot un seguit d'episodis que es van succeint els uns als altres sense més fil conductor que els laberíntics procediments burocràtics que el protagonista, K., ha de seguir per aconseguir ser admès al castell. Si heu llegit El procés, us fareu a la idea de com funciona més o menys l'argument, tot i que a mi El castell m'ha semblat un punt més prolixa i força més confusa que l'altra novel·la. K. és un agrimensor que arriba a un poble presidit per un castell dalt d'un turó a fer una tasca de prospecció de terrenys per a l'autoritat feudal que viu al castell, i que en cap moment apareix a la novel·la. Tota una sèrie de trobades amb diferents personatges del poble l'aniran familiaritzant amb la cadena burocràtica i les jerarquies internes que el castell imposa i que s'estenen a les vides quotidianes de la gent del poble. La jerarquia dels treballadors, servents i administradors del castell roman absurda i indesxifrable durant tota la lectura, però, i mentrestant K. comença a interactuar amb tota una sèrie d'intermediaris i missatgers entre ell i el poder del castell amb l'esperança d'arribar a congraciar-se, algun dia, amb les autoritats.
La lectura política del text és similar a la que operava a El procés: la novel·la desplega lentament i de forma molt extensa i prolixa els inacabables procediments d'un sistema burocràtic que ha acabat engolint fins i tot la vida privada de les seves víctimes. El càrrec públic i la vida privada dels funcionaris del castell s'entremesclen constantment fins al punt que es poden arribar a intercanviar, de forma que, en últim terme, K. se n'adona que la càrrega de responsabilitat per les pròpies accions es pot posar còmodament en qualsevol altre punt de la cadena d'autoritat. I aquest és un dels tics principals que desplegaria el totalitarisme posterior de la mà dels feixismes i del nazisme: Kafka no els va arribar a veure, però vivia ell mateix en un antic sistema imperial que ja s'havia descompost, un sistema que encara mostra els seus residus feudals en el text, i ho fa especialment en l'abús de poder que opera en tot moment contra les dones. Una trama secundària del text descriu amb tot detall la caiguda en desgràcia d'una de les famílies del poble per la negativa d'una de les filles a prostituir-se amb un dels administradors del castell, per exemple. L'explotació laboral forma part d'aquesta mateixa equació: si als treballadors se'ls exigeix un esforç animal i fora de tota mesura, aleshores qualsevol millora en les seves condicions de vida, per petita i miserable que sigui, serà vista com un favor extraordinari, i produirà ments dòcils disposades a adorar l'abús sistemàtic de què són víctimes.
Totes aquestes explotacions i abusos il·lustren també la manca de sentit del text mateix, que suggereix aquestes lectures polítiques però que no les arriba mai a desenvolupar: l'autoritat del castell és corrupta per definició, però d'altra banda és l'únic codi que existeix en el món relatat. De fet, el text va temptant contínuament amb apunts de possibles interpretacions, com si constantment assenyalés direccions possibles per al relat mateix però no acabés de recórrer tots aquests camins oberts sobre la pàgina. Fins i tot els personatges discuteixen contínuament diferents interpretacions del que s'està esdevenint o qüestionen la necessitat mateixa d'interpretar, i en aquest sentit la novel·la fa un exercici brillant i suggestiu de metatextualitat a l'hora d'obrir-hi possibilitats d'interpretació però no acabar-ne de tancar mai cap. El sentit últim del text no apareixerà mai, i és millor estar-ne previngut abans de començar a llegir, com del fet que el protagonista no arribarà mai a accedir al castell.
D'altra banda, un altre aspecte que accentua el sentit d'estranyesa del text, i possiblement el seu element més sinistre, és la vulnerabilitat i indefensió que experimenta el protagonista davant d'un sistema que li resulta totalment aliè perquè es troba lluny de casa seva. K. es troba de viatge en un lloc estrany i, per tant, com més s'allarga la seva estada al poble i s'intensifiquen els seus esforços per congraciar-se amb el sistema burocràtic, més es va accentuant la seva desempara existencial. Al principi del text, els records de la infància de K., evocats per la presència del castell i els paisatges del poble, accentuen l'esforç que fa el protagonista per intentar encaixar en aquest món nou; a mesura que tots aquests esforços van fracassant, K. experimenta un progressiu desempoderament que va reforçant el seu sentit d'alienació. Potser Kafka canalitzava el creixent antisemitisme de la societat en què vivia i que va començar a experimentar cada cop més durant la seva vida adulta; tanmateix, algunes imatges del text a mi m'han recordat inevitablement els despietats laberints migratoris del món contemporani. Un text, per tant, que no perd vigència pel que té de visionari i, paradoxalment, de realista, respecte dels móns polítics que habitem.
Sinopsi: Un agrimensor anomenat K. arriba a un poble de muntanya sota l'ombra imponent d'un castell. Abans de poder començar a fer la seva feina, es veu atrapat en un laberint de procediments burocràtics per tal d'arribar a conèixer la seva feina. Fins i tot després d'adonar-se que la seva presència al poble ha estat causada per un error administratiu i que ni tan sols era necessària per començar, el procediment mateix absorbeix tots els seus esforços per escapar-ne en una espiral creixent d'estranyesa, aïllament i alienació.
M'agrada: La infinita capacitat del text de suggerir sense explicar. I després d'haver passat pels inacabables monòlegs dels personatges amb prolixes i feixugues descripcions sobre procediments, arribar al final i quedar-me amb les ganes de saber com continua la història.
Este artículo fue publicado originalmente por el autor en El Periódico Extremadura
Artículos periodísticos contra el consumismo se pueden consumir todos los días. Este es uno de ellos. Pero distinto, claro, si no ¿por qué lo iba a querer leer usted? Para distinguirnos, empecemos por afirmar que el consumismo no es ninguna lacra sino, por el contrario, un síntoma inequívoco de progreso social. Por ello usted y yo, y hasta el antisistema más aguerrido, hemos de confesar que consumimos (cada uno en el stand correspondiente de la feria, eso sí). Algo que, por otra parte, se ha hecho siempre.
Uno de los mitos a derribar es precisamente este de que el consumismo sea un rasgo específico de nuestro tiempo. La práctica de adquirir cosas no imprescindibles, pero que reportan comodidad o placer (incluyendo placer estético o intelectual), o un plus de prestigio o estatus, no es exclusiva de nuestra época: desde el neolítico, la posesión y exhibición de costosos objetos de lujo (joyas, armas, ropas, obras de arte…) como fuente de placer y símbolo de clase, riqueza, fuerza, capacidad sexual, poder, vínculo con los dioses o cualquier otro valor en boga, ha sido una constante, al menos entre las élites, para las que el consumo ha sido siempre un modo de vida.
Lo que sí es específico de nuestra época es la generalización y vulgarización de esta conducta consumista. Si antes solo consumían las clases privilegiadas, ahora lo hacemos todos (de forma estratificada, claro, y graduando el valor material y simbólico de lo que se consume). Una transformación que no solo tiene causas económicas – la necesidad de masificar el consumo para mantener los ritmos de inversión y beneficio del capital – sino también otras de tipo social, político o cultural.
Desde un punto de vista social, el consumismo es la principal seña identitaria de una clase “media” destinada a amortiguar los efectos de la desigualdad económica, una desigualdad que, desprovista ya de todo encanto religioso, supone siempre un importante elemento de desestabilización. Para el poder político moderno, desprovisto de ínfulas sagradas, la provisión constante de baratijas para el consumo de la gente es un modo perfecto de mantener la conformidad con el orden establecido.
Por otra parte, el fundamento cultural de la generalización del consumismo parece claro: una vez derribados los grandes ideales religiosos, políticos o filosóficos, a nuestra época no le queda otra cosa mejor que hacer que consumir (objetos de lujo, experiencias con que ocupar el tiempo de ocio, información, cultura, relaciones humanas…). Y no es que el consumismo genere vidas vacías, como suele decirse, sino que es la vida la que, vacía de significado, genera el consumismo para intentar paliar o disimular ese vacío. Que haya otras formas mejores de hacerlo (la religión, el arte, la compulsión por el trabajo, el gusto por el poder, la costumbre de tener hijos…) es algo que habría que discutir.
Vivimos, pues, como siempre, pero quizás más que nunca, en una sociedad de consumidores, de clientes (más que de ciudadanos) conectados a una galería comercial global en la que se consumen a la vez cosas, personas, creencias, ideas políticas o cultura, sin otra preocupación que la de adquirir los medios para mantenernos conectados de manera solvente.
Es cierto que esto genera ciertos efectos problemáticos (“problemas de ricos” en todo caso): “adicción” a las compras, apatía política o, en general, una especie de narcisismo o infantilismo crónico. Pero a cambio tenemos (como los niños) bienestar material, comodidad y entretenimiento garantizado. Además, el vicio de consumir produce (según el credo liberal) la virtud de generar riqueza para todos. ¿Puede la utopía decrecionista, con su postal neoevangélica de hortelanos felices, competir con el paraíso que es la planta (ahora pantalla infinita) del gran almacén repleta de fetiches, emociones, deseos, valores y relaciones humanas que consumir?
Y lo peor no es que este paraíso sea lo mejor, sino que, como es lógico, nadie quiere darse de baja en él. Lo siento por los defensores de la austeridad y los ecologistas, pero nadie quiere ser pobre (ni los que lo son ni los que no). De ahí que tarde o temprano – y en el cambiante escenario climático que se avecina – la gente tendrá que luchar con fiereza por recursos cada vez más escasos. ¿Hasta el punto de una guerra? Es probable. Como también lo es el desastre que supondría una guerra a gran escala con el armamento del que se dispone hoy (¡Y que también hay que gastar, qué narices!).
Pues eso, dejen de preocuparse y láncense a ese Black Friday (y a las compras de Navidad, y a las rebajas, y…) como si no hubiera un mañana. El apocalipsis está cerca. Y tal vez las armas químicas no destrocen todo lo que aún queda por comprar. A los zombis desarrapados que anden por aquí les dará la vida. Si es que esos zombis no han llegado ya, y somos nosotros, tambaleándonos con una tarjeta de crédito en cada mano.
Aquesta novel·la de 1959 és la darrera entrega de la trilogia Els nostres avantpassats, de l'autor italià Italo Calvino. A la llum de la descoberta dels crims estalinistes i de la invasió soviètica d'Hongria el 1956, Calvino va abandonar públicament el partit comunista italià. La trilogia de novel·les que va publicar als anys cinquanta són fruit d'aquest conflicte entre el seu paper públic d'intel·lectual i el seu desencantament amb la política. En aquest darrer volum de la trilogia, Calvino ja s'entrega plenament a la fantasia més desfermada, mentre que en el to i en les seves reflexions filosòfiques és possiblement la més pessimista de les tres. I tot i així, a mi m'ha semblat la més divertida de la sèrie, amb la seva particular paròdia de les aventures fantàstiques i exagerades dels relats de cavalleries, i a través de les peripècies viscudes per una colla de personatges absurds que es veuen tot sovint sobrepassats per la realitat mateixa.
El protagonista de la novel·la, el cavaller Agilulf Em Bertrandí dels Guilviderns i els Altres de Corbentraz i Sura, cavaller de Selímpia Citerior i Fes, és el perfecte model de les virtuts cavalleresques dins l'exèrcit de Carlemany, amb el seu compliment del deure sempre abnegat i sense matisos i, per aquest motiu, tota la resta de cavallers l'observen amb una barreja d'admiració, enveja i menyspreu. El conflicte interior d'Agilulf, però, consisteix en la seva inexistència. De fet, el cavaller és tan sols una armadura buida, tot consciència però sense existència material. Si en qualsevol moment s'adormís o es tragués l'armadura, aquesta consciència es dissoldria sense més, com si mai no hagués existit. El contrast del cavaller l'encarna el seu escuder, Gurdulú, un home que existeix realment però que no en té consciència, i que, per tant, aspira tan sols a fondre's amb el que té al voltant, sigui aire, aigua, sopa o qualsevol mena d'existència animal o vegetal.
L'inici de la novel·la ens enfronta a la reraguarda de l'exèrcit durant la guerra amb els sarraïns: el campament ens revela tan sols un món altament burocratitzat i corrupte, mer espectre dels ideals d'un món ordenat que, simplement, no existeix. De la mateixa manera, l'orde dels cavallers del Sant Graal, de fama i anomenada per la seva virtuositat, acabaran descobrint la seva corrupció intrínseca i la seva empresa soterrada de dominació i opressió sota aquesta retòrica dels ideals. En aquest context, seran els cavallers joves (Bradamant, Rambald i Torrismond) que hauran d'aprendre a perseguir els seus propis ideals de vida, de llibertat i de puresa, sense deixar-se enganyar per aquest món d'aparences on es veuen immersos. Les seves vicissituds venen relatades en tercera persona per sor Teodora, una monja de clausura de l'orde de Sant Columbà amb una veu narrativa curiosament mundana i autoirònica, que desplega a través de la seva narració les seves pròpies reflexions sobre el fet d'escriure i narrar, i que en aquest sentit acaba identificant-se amb la veu del mateix Calvino.
Per més que les seves reflexions filosòfiques, escampades per aquí i per allà de la trama, i que giren al voltant precisament de la manca de sentit de l'existència humana, arribin a tocar extrems de pessimisme i absurd existencial, la novel·la es llegeix més aviat com a divertiment absurd i sense cap mena de pretensió més enllà de fer passar una bona estona als lectors. És per això que és una bona recomanació si us agrada l'estil de Calvino i us voleu deixar portar per una lectura breu, que es llegeix de forma molt àgil, que ofereix la seva millor cara en els seus moments de comicitat desfermada i que, potser a simple vista, no té tant de pes filosòfic com les altres dues entregues de la trilogia.
Sinopsi: El cavaller Agilulf Em Bertrandí dels Guildiverns i dels Altres de Corbentraz i Sura, cavaller de Selímpia Citerior i Fes, és el soldat més virtuós i abnegat de l'exèrcit de Carlemany en la guerra contra els sarraïns, amb l'únic inconvenient que no existeix. El jove Rambald emprèn una aventura per venjar el seu pare, mentre s'enamora perdudament de la guerrera Bradamant, enamorada al seu torn de la perfecció d'Agilulf. Ara bé, quan apareix a la cort de Carlemany el jove cavaller Torrismond posant en dubte la pretensió d'Agilulf a l'orde de cavalleria, aquest emprèn una missió per demostrar la virginitat de la mare de Torrismond, la donzella a qui el cavaller havia salvat quinze anys enrere. A la vegada, Torrismond emprèn una recerca de l'orde secret dels cavallers del Sant Graal, amb l'objectiu de provar la seva paternitat.
M'agrada: En aquest cas, la seva aposta per l'absurd, i en determinats moments per l'humor directament ximplet, és el gran punt fort de la proposta.
He pasado unos días muy a gusto en Sevilla y Cádiz, capitales de la España leve, y no por eso menos profunda; porque es esta una España que lleva la profundidad a flor de piel.
En Sevilla me alojaron en un hotel cómodo y funcional, que daba al Guadalquivir, justo en frente del puente de Triana, y de su mercado, uno de los lugares en los que mejor se come de España. Les aseguro que unas humildes zanahorias aliñadas son aquí un manjar exquisito, propio de una cultura que ha ido recogiendo con cuidado lo mejor de su heterogénea historia culinaria. A la izquierda tenía la mágica plaza de toros de la Maestranza y más allá la Torre del Oro, con sus misterios.
Hablé y me acogieron, me dieron de comer, de cenar, de desayunar, y di un largo paseo con mi hermano, Javier Sánchez Menéndez, poeta sevillano (valga la redundancia) de los que son capaces de hacer poesía con su escucha atenta. Con él siempre tengo motivos cordiales para recoger el hilo de lo que decíamos ayer. El sol templó las compañías y todo estuvo bien, alegre, sereno, entrañable. Me quedo con las caras alegres que me dieron la bienvenida a su mundo, que ya es un poco también el mío. Estoy seguro de que nos volveremos a ver.
De Sevilla a Cádiz, donde me esperaban 200 inspectores de educación para que les hablara de la lectura; profesionales serios, preocupados por lo que hacen, que aman la profesión, y que se sienten, con razón, el rompeolas de la educación española.
Cádiz se te queda adherido a la memoria, especialmente si te alojan en la plaza de San Francisco y te llevan a cenar al Casino. Cada detalle vivido ocupa su lugar en el espacio de los recuerdos buenos. Visité librerías de viejo, comí en el mercado (santuario gastronómico que no se queda atrás del de Triana), me encontré con otro poeta andaluz, Tomás Rodríguez Reyes y con Paula Fernández de Bobadilla, que me invitó a las bodegas de Jerez, pero yo estaba ya sin fuerzas. No tuve fuerzas ni para visitar a una queridísima amiga, Nacha Juanarena, compañera de estudios, allá en la Pamplona de finales de los 70. No me quedaban fuerzas, pero estaba lleno de entusiasmo y de cansancio feliz por los largos paseos de la madrugada y del atardecer.
Estando en Cádiz salió mi última colaboración en El locutori.
Un cop els homes d'Hèctor s'han emportat les armes cap a la ciutat, Glauc li retreu que no hagi fet els mateixos esforços per protegir el cos de Sarpèdon. En aquest punt Glauc ignora el pla dels déus per treure'l màgicament de la batalla i, per tant, es pensa que els grecs l'han capturat i se l'han emportat al campament. Hèctor el calma i, per reafirmar el seu coratge, anuncia que es posarà les armes de Pàtrocle. Així doncs, fa aturar els companys que portaven les armes a Troia, que encara no són gaire lluny, i se les posa. En veure-ho, Zeus es lamenta pel dissortat destí d'Hèctor, i per això decideix fer-lo brillar en el combat ara que ja se li apropa l'hora, i li adapta l'armadura d'Aquil·les perquè li encaixi (cosa que Pàtrocle no havia necessitat). Hèctor torna a la batalla radiant i amb les forces augmentades, arenga els líders troians amb la necessitat de protegir les famílies, i promet la meitat de la seva glòria a qui aconsegueixi portar el cos a la ciutat i faci retrocedir Àiax.
Àiax mata molts guerrers troians, però comença a témer que amb les seves forces sumades a les de Menelau no n'hi hagi prou per repel·lir Hèctor. Menelau crida els altres grecs perquè els assisteixin. Es produeix un gran enfrontament al voltant del cos, i Zeus decideix afavorir els grecs momentàniament per poder preservar la despulla de Pàtrocle. Els troians comencen a arrossegar-lo cap al seu bàndol, però Àiax mata Hipòtous, que havia lligat una corretja al peu de Pàtrocle per poder-lo estirar. Hèctor mata Esquedi amb un tir de llança dirigit a Àiax. Aquest comença a matar guerrers troians, i Apol·lo decideix revelar-li a Eneas que els troians tenen el favor de Zeus. Eneas li transmet el missatge a Hèctor, i així els troians tornen a escometre amb força. Els grecs apreten una pinya amb els escuts al voltant de Pàtrocle, i la lluita continua amb moltes baixes de tots dos bàndols.
Mentrestant, Aquil·les no sap res de la mort de Pàtrocle perquè, tot i que Tetis li havia revelat el seu propi destí, no li havia dit res del que esperava el seu company. Una mica apartats del combat, els cavalls d'Aquil·les es posen a plorar pel destí de Pàtrocle, que era el seu auriga. Automedont els assota amb les xurriaques, però els animals estan tan deprimits que es queden aturats com una estàtua, amb el cap cot i vessant llàgrimes a terra. Zeus es compadeix dels cavalls, que són immortals, i els concedeix no caure en mans troianes i tornar sans i estalvis a les naus amb Automedont. Aquest torna a la batalla amb carro i cavalls, però no pot atacar perquè no pot conduir i lluitar a la vegada. Un dels grecs, Alcimedont, l'increpa per la seva manca de seny, i Automedont li demana que condueixi per ell. Hèctor els veu apropar-se i, intuint que no són aurigues gaire experimentats, demana ajut a Eneas per capturar els cavalls.
Automedont els veu venir i demana ajut als dos Àiaxs i a Menelau, i tot seguit mata un dels troians, Aret, i esquiva la pica d'Hèctor. Els Àiaxs el protegeixen mentre despulla Aret. Atena anima Menelau prenent la forma de Fènix, i li infon noves forces quan començava a atemorir-se davant d'Hèctor. Menelau mata Podes, un cunyat d'Hèctor, i Apol·lo anima Hèctor en la forma de Fènops. Zeus fa llampegar i tronar per atemorir els grecs, que comencen a retrocedir. Idomeneu escapa de la fúria d'Hèctor per ben poc, rescatat per Cèran, l'auriga de Meríones, però Cèran és abatut en el procés. Meríones deixa el seu carro a Idomeneu perquè torni al campament.
Menelau s'emporta el cos de Pàtrocle de Diana Scultori (s. XVI). Font |
Els grecs s'adonen que els troians tenen les de guanyar: Àiax se'n lamenta amb llàgrimes als ulls, i demana a Menelau que vagi a informar a Aquil·les de la mort de Pàtrocle. Zeus, compadit d'ell, escampa la boira i els núvols del combat perquè els grecs guanyin visibilitat. Menelau se'n va a portar el missatge, tot i que preocupat perquè els grecs no perdin el cadàver. Quan troba Antíloc en un altre punt de la batalla, l'envia a donar-li la notícia a Aquil·les, amb l'esperança que aquest surti a salvar el cadàver. Antíloc, que encara no en sabia res, es queda paralitzat de dolor en sentir la notícia, i fa girar cua al seu carro per anar a parlar amb Aquil·les. Menelau torna amb Trasimedes cap on és el cos de Pàtrocle, defensat pels Àiaxs, i reconeix la impossibilitat que Aquil·les vingui a defensar-lo si no té les seves armes. Sota la protecció dels dos Àiaxs, Menelau i Meríones comencen a aixecar el cos per poder-se'l emportar. Els Àiaxs repel·leixen l'atac d'Hèctor i Eneas mentre els seus companys porten Pàtrocle al campament.
Els dobles d'Aquil·les
Un altre tema que queda en un pla d'ambigüitat en la narració és si realment Aquil·les i Pàtrocle són amants però, malauradament, la pregunta no té resposta. Els textos del període clàssic (per exemple, el Banquet de Plató) donen per fet que sí, però no sabem fins a quin punt els autors posteriors en tenien coneixement de primera mà o reinterpretaven els mites més antics superposant-hi elements culturals més propis del seu temps. D'altra banda, tampoc sabem fins a quin punt el text homèric no ho destaca explícitament perquè aquesta relació no existia per començar, o perquè era una part tan fonamental i intrínseca de la cultura d'on surt el text que el públic contemporani no en necessitava cap recordatori. De la mateixa forma que els codis socials del matrimoni, l'organització de la llar, l'hospitalitat o els ritus funeraris no se'ns expliquen, sinó que es donen per descomptats en el text. És a dir, de la mateixa manera que avui dia podem llegir una novel·la en què un personatge fa servir una torradora i no necessitem una nota al peu que ens expliqui què és aquest aparell ni com funciona.
Els propers capítols estaran centrats en el dol d'Aquil·les pel seu company, i la fúria assassina que es desperta en ell a partir d'aquest trencament, que és realment terrorífica. Però fins i tot després de la batalla, el dol d'Aquil·les continua, i ens ofereix algunes de les imatges més estranyes i suggerents sobre la pàgina. Precisament, aquest conjunt de reaccions després de la mort de Pàtrocle és un altre element que els identifica com a dobles o reflexos: a partir de la mort de Pàtrocle, Aquil·les comença a actuar com si ell mateix ja fos mort. Com anirem veient, Aquil·les comença a organitzar els seus propis funerals a la vegada que organitza els de Pàtrocle, i les seves llàgrimes sobre la mort del seu company es poden interpretar també com a reacció per la seva pròpia situació i el cost associat al seu propi destí gloriós.
Hi ha un altre personatge que, per secundari i col·lateral que pugui semblar dins del poema, també pot ser llegit com a doble d'Aquil·les, o almenys com a paral·lel. Helena és l'únic personatge femení en el text que té una autonomia pròpia. Mentre que la posició per defecte entre els personatges femenins és la vulnerabilitat i la indefensió, i es defineixen normalment pel seu rol subsidiari respecte del pare o marit, Helena és un dels personatges que parla més autònomament. En cants anteriors l'hem vist parlar com a igual davant dels homes que tenen el poder a Troia, i al cant tercer vam veure com fins i tot s'enfrontava a la deessa Afrodita fent valer el seu propi punt de vista sobre els designis d'aquesta. Òbviament, també la podríem definir com a "dona de", però la seva posició intermèdia entre dos marits, Menelau i Paris, i l'aparent autonomia que ostenta davant d'ells, la posen en un altre pla diferent de tots els altres personatges femenins. De la mateixa manera, Helena ja gaudia del seu renom heroic abans de casar-se amb Menelau.
Què pot tenir en comú amb Aquil·les, però? Com vam veure, en primer lloc tots dos són personatges que adopten el rol de narradors dins del poema: Helena ho fa al cant tercer, teixint la història dels guerrers i explicant l'exèrcit grec als ancians de Troia. En aquest passatge, Antènor identifica les seves paraules com a "vertaderes". El seu rol a l'Odissea serà similar, amb la seva breu aparició al cant quart: aquí Helena es mostra consistent amb el seu rol de narradora, teixidora d'històries i preservadora de la memòria dels guerrers caiguts a la guerra. Al mateix temps, a la seva tenda i durant l'episodi de la còlera, veiem Aquil·les dedicat a cantar les gestes dels guerrers (això ho vam veure al cant novè): aquest episodi presenta un moment metatextual, en tant que Aquil·les esdevé un dels principals protagonistes de la guerra.
Els seus rols centrals dins dels esdeveniments també són similars. Tots dos gaudeixen d'un naixement diví i d'unes qualitats que els fan destacar entre la resta: en el cas d'Aquil·les, la seva força i les seves habilitats en la batalla; en el cas d'Helena, la seva bellesa. Aquesta proximitat als déus també els fa compartir qualitats en els efectes que causen als altres mortals: tots dos són descrits com irresistibles i mortífers, i ja vam veure com seducció i mort estan molt estretament associats dins d'aquest context cultural. A través de la seva bellesa i a través de la seva capacitat de matar, respectivament, Helena i Aquil·les provoquen por, feblesa i, en últim terme, la mort a aquells que els envolten. Aquil·les és mortífer per als seus enemics però, com hem vist, la seva retirada de la lluita durant gran part del poema ha causat indirectament les baixes que s'han produït també en el bàndol grec, fins arribar finalment a la mort de Pàtrocle. De la mateixa manera, Helena arriba a Troia portada de la mà d'Afrodita, però és la causa principal de les morts dels troians i finalment de la destrucció definitiva de la ciutat. Tant l'un com l'altre inspiren meravellament i terror en qui els observa.
Finalment, tenim un altre parell de personatges que poden esdevenir dobles entre ells. Ja hem vist com la pròpia armadura d'Aquil·les determina qui la pot portar i qui no. Simbòlicament, vam veure com Pàtrocle pot portar-la perquè pot adoptar el rol d'Aquil·les en la narració, però Hèctor no pot perquè no es troba al mateix nivell. Ara bé, podem considerar-los dobles l'un de l'altre, aquests dos? Un cop tots dos morts, la seva presència en el text com a cossos determinarà gran part de les accions i les decisions d'Aquil·les en els darrers capítols de la Ilíada. D'altra banda, com Diane P. Thompson comenta en el seu article, les morts de tots dos presenten paral·lels en el text: tots dos porten l'armadura d'Aquil·les, tots dos moren per un engany operat pels déus, cosa que suggereix que no podrien haver estat vençuts per la mera força física, i les últimes paraules de tots dos, reconeixent la mà dels déus en el seu propi destí i identificant la propera mort del seu enemic, són força similars. Thompson els llegeix tots dos com a víctimes del pla de Zeus, posat en marxa per Aquil·les: és per Aquil·les que acaben morint tots dos.
La informació per a aquests apunts l'he tret de:
Reseña de
Cómo hacer cosas con Foucault. Instrucciones de uso
Francisco Vázquez García´
Dado ediciones, Madrid, 2011.
Escrito por Luis Roca Jusmet
Francisco Vázquez García es uno de los filósofos españoles que mejor conocen la propuesta de Michel Foucault y mejor han investigado a partir del horizonte que dejó abierto. El libro que nos ocupa no es uno más sobre Foucault: es una guía, tan clara como precisa, sobre cómo utilizar su método arqueogenealógico. Afortunadamente Vázquez García lo hace sin excesos retóricos, como es habitual con su estilo claro y preciso. Es una invitación que nos hace de la mejor manera posible, compartiendo su experiencia, centrado en su estudio, recientemente publicado, titulado Pater infamis. Genealogía del cura pederasta en España (1880-1912).
Lo primero que reivindica el ensayo es lo que llama “una lectura de autor”, es decir una lectura pragmática, híbrida, “impura”, de los textos de Foucault. La cual se contrapone a una lectura hermenéutica de los textos, según la propuesta heideggeriana, y que acaba, como sabemos, en la concepción académica de la filosofía entendida como comentario texto. Lo que propone este trabajo no es entender lo que el filósofo francés quiere decir en sus textos ni descubrir su logos interno. La pregunta es cómo puedo utilizarlo, en una línea que estaría más en la línea de lo que sugieren Wittgenstein o el sociólogo Pierre Bourdieu. Esto nos remite a la famosa “caja de herramientas” que nos propuso Foucault como manera de leerle a partir de la ocurrencia que surgió en su conversación con Gilles Deleuze. Pero esto no quiere decir que podamos hacer cualquier cosa, ya que, siguiendo la metáfora, hay que saber utilizar bien una herramienta para hacerla trabajar adecuadamente. Hay que evitar el abuso descontextualizado o dándole el sentido inverso a su orientación crítica y conventirlo en una ideología para reforzar el poder, por ejemplo. Para orientarnos en el empeño, Francisco Vázquez García nos propone tres aspectos a la hora de abordar el método arqueogenealógico y los dos polos en que se mueve: por un lado, el análisis de las formaciones discursivas y por otro el de sus transformaciones y sus aplicaciones como tecnologías de poder, sea sobre uno mismo o sea sobre los otros. También es importante una matización respecto a la posición del que problematiza. Si bien es cierto que no hay pretensiones de “imparcialidad” o “neutralidad”, ya que hay necesariamente una posición crítica de cuestionar lo que nos aparece como evidente. por su familiaridad, también hay que hacer una suspensión del juicio valorativo. Al ser un trabajo de investigación necesita lo que el sociólogo Jean-Claude Passeron llamó “la administración de la prueba”. Esto significa que la línea interpretativa debe ser compatible con los trabajos de los historiadores.
El primer aspecto es el del análisis de las problematizaciones o historia del presente. Hay que evitar caer en las trampas habituales que se dan en este registro. La primera es la del finalismo, como si el pasado fuera una preparación del presente. En lugar de esta banalización se trata de potenciar una actitud de interrogación sobre la singularidad del presente, que no hemos de ver como una repetición de un fenómeno universal. Esto nos lleva a lo que Foucault llama hacer una “eventualización”, que consiste en relacionar diversas contingencias en lugar de buscar cadenas causales. Eliminar las causas subyacentes y “transhistóricas”, buscando siempre explicar un acontecimiento en base a la confluencia de series heterogéneas que coinciden de manera azarosa.
El segundo aspecto es el análisis de los discursos o arqueología. La primera condición es tratar el discurso no de manera lingüística sino como una práctica. Tanto el sujeto como el objeto son productos de la práctica discursiva. No se trata de interpretar, sino de describir los hechos discursivos. No todo es discurso, por supuesto, pero todo se expresa a través del discurso: sujetos, objetos, normas, efectos de verdad. Para ello hay que discernir la relación entre lo visible y lo decible. Sin cuerpos visibles no hay discurso, pero sin discurso no hay cuerpos visibles. Los discursos están formados por enunciados, que siguen unas reglas de formación (patrones) que delimitan los objetos del discurso. Es un estilo de habla o de razonamiento que reconoce temas clave vinculados a palabras o imágenes, que nos ayudan a ver relaciones entre enunciados o entre enunciados y acontecimientos no discursivos. Se plantea aquí otra cuestión, que es la posición del sujeto respecto a los enunciados, que establece lo que Foucault llama una práctica divisoria entre formas marcadas y no marcadas. Otra operación arqueológica importante es la descripción de las “superficies de emergencia”, que quiere decir los lugares donde los sujetos del discurso son designados. Las instituciones donde aparecen los discursos, los contradiscursos que se le confrontan, los que son acreditados y desacreditados en la circulación del discurso. Están finalmente las “rejillas” de especificación. Hay enunciados sobre mundos sociales diversos y algunos entran en tensión entre sí o pueden llegar a ser contradictorios. Todo ello da lugar a unos mecanismos discursivos que producen pautas de veridicción y de prescripción.
El tercer y último aspecto es el de la genealogía o análisis de las relaciones de poder. Partimos de la base que es una estrategia inseparable de la anterior, que actúan ambas de forma simultánea y combinada. La genealogía tiene una dimensión claramente temporal, pero no es historia. O mejor dicho, es lo que Nietzsche llamaba “una historia crítica” que elimina la ilusión de una “realidad” subyacente la formación histórica, de una identidad que se complace en el `presente y de una verdad “ahistórica”. Las comparaciones se basan en una discontinuidad como instrumento analítico, que implica dos estrategias. La primera es prescindir de una conceptualización previa, señalando en cambio cómo se va construyendo históricamente. La segunda es sustituir la causalidad lineal por los análisis de tipo rizomático, entendiendo sujeto y objeto como configuraciones que aparecen de manera emergente por encuentros aleatorios. El punto fundamental de la genealogía es, de todas maneras, las relaciones de poder, que par Foucault son siempre intencionales, que no quiere decir que responda a voluntades subjetivas, sino a objetivos estratégicos. Poder que, como sabemos, para Foucault atraviesa los cuerpos, tiene una dinámica propia y no es una superestructura de un ámbito más básico, y es productivo más que represivo. El poder es una práctica que funciona a través de tecnologías que se inscriben en un dispositivo, al que no hay que entender como despliegue de una planificación sino como resultado de dinámicas que se cruzan. Siempre dándole un carácter inmanente y contingente. Hay también una mención interesante a las tecnologías del yo.
Francisco Vázquez García también nos previene de algunas lecturas precipitadas y simplificadas de Foucault, como la de considerar que se pasa del poder soberano al disciplinario y de este a la sociedad de control. Son tres formas de dominio que coexisten, aunque hay que ver las líneas de fuerza y la que predomina en cada sociedad.
Todo lo dicho puede parecer abstracto y lo es. Hay que leer el libro para ver como se concreta, como he dicho al principio, y aquí encontramos también su valor, aparte de la magnífica y didáctica síntesis que realiza Francisco Vázquez García. Los ejemplos no son exclusivos del estudio del propio autor sobre el cura pederasta, sino que se apoya también en los de Nikolas Rose. Aunque no hay una escuela foucaultiana, en el sentido ortodoxo (el mismo Foucault creó las condiciones para que no sucediera) si hay muchas investigaciones que siguen el horizonte abierto por él y que utilizan su caja de herramientas. Tanto Vázquez García como Rose son un buen ejemplo de ello.
Este artículo fue originalmente publicado por el autor en El Periódico Extremadura
Entre filosofía, democracia y educación ha existido siempre una relación íntima. De hecho, aparecieron casi a la vez, como bulliciosas y peleonas trillizas en la Grecia de Sócrates, Pericles y Aspasia. Sea por esta hermandad histórica o por la naturaleza propia a cada una de ellas, lo cierto es que ninguna se deja concebir idealmente sin la otra. Esto no quiere decir, desde luego, que la filosofía o la educación no existan más que en regímenes democráticos, sino que, sin la conexión de cada una con las otras dos, no llegan a ser más que una pobre e incompleta versión de sí mismas. Veamos en qué consiste y a qué da lugar este amoroso trío.
En primer lugar, las tres, filosofía, educación y democracia, giran en torno a un mismo y problemático asunto: el de lo qué deben ser (y lo que son idealmente) las cosas. Así, la filosofía busca conocer lo que debe ser la realidad, el ser humano, la verdad, la justicia, etc. (esto es: la idea o ideal de cada una de esas cosas), poniendo entre paréntesis lo que de ellas nos es dado. Por otra parte, la democracia trata de establecer lo que debe ser un consenso justo frente al poder fáctico de la fuerza, la costumbre o el dogma. Y la educación, en fin, tiene idealmente por objeto ayudar a que seamos lo que creemos que debemos ser a partir del dato de lo que de hecho somos y sabemos.
Otro elemento común a la filosofía, la democracia y la educación es el diálogo. El diálogo en torno a las grandes preguntas, en el caso de la filosofía; el diálogo como procedimiento para tomar decisiones políticas, en el caso de la democracia; y el diálogo como raíz misma del aprendizaje (no hay aprendizaje sin ese diálogo, externo e interno, por el que nos convencemos de lo aprendido). En los tres casos el diálogo debe ser, además, incesante, de manera que todo debe ser revisado y expurgado una y otra vez de errores, injusticias y prejuicios.
Un tercer rasgo común es el carácter reflexivo o autorreferente propio a las tres. La filosofía es un pensar en lo que se piensa; la democracia un democrático legislar sobre cómo legislar democráticamente; y la educación una capacitación para el desarrollo de las propias capacidades. La reflexión filosófica, la autonomía política y el aprender a aprender son, así, la expresión de lo que son, o deberían ser, respectivamente, la verdadera actividad filosófica, democrática y educativa.
A partir de esta somera descripción de la relación entre democracia, educación y filosofía deberíamos tener ya claro el lugar que ha de tener la filosofía en la educación en democracia (es decir, “en” una democracia y “en” aquellas competencias imprescindibles para ejercer una ciudadanía democrática).
La filosofía tiene la función, en primer lugar, de dotarnos del bagaje necesario para afrontar la tarea trascendental de considerar o reconocer por nosotros mismos lo que deben ser las cosas (el mundo, el ser humano, la verdad, lo justo, lo bello…). Ninguna ciencia puede ocuparse de esto (las ciencias se ocupan de “salvar las apariencias”, no de la idea o ideal de las cosas), y la religión o el arte lo hacen, pero no de forma estrictamente racional.
En un sentido procedimental, la tarea educativa de la filosofía es enseñar a dialogar. El diálogo filosófico, que no es el de las tertulias de la tele ni el de los torneos de retórica, consiste en examinarlo críticamente todo, empezando por las ideas propias, para intentar reconstruir luego una tesis racional que acepten los demás. Sus rasgos distintivos son la cooperación (no se compite), la honestidad (no se manipula), la intención de aprender (se reconocen y valoran con objetividad las razones del otro) y el rigor argumental (se evitan falacias y errores lógicos).
Y la tercera función fundamental de la filosofía es generar en nosotros una actitud reflexiva, algo que no equivale a pasividad o indiferencia (como suele decirse: no hay nada más práctico que una buena teoría), sino al necesario ejercicio de la lucidez. La lucidez consiste en ver y pensar más allá de lo que uno ve, piensa, desea o siente en cada momento o contexto. Sin esa lucidez no es posible la acción libre, inteligente y orientada al bien común.
Sostendríamos así que solo en el ejercicio filosófico cabe explorar sistemáticamente el ámbito axiológico del “deber ser”, que solo la filosofía puede dotar a las personas de una imagen consistente, ideal y racional del mundo que permita conectar sus intereses particulares con los generales, y que es la actividad filosófica la que convierte el diálogo crítico y la actitud reflexiva en los hábitos que han de sustentar la práctica democrática y educativa. Diríamos, en fin, que la filosofía representa la praxis deslegitimadora y deconstructiva que (paradójica pero lúcidamente) más coherentemente legitima y contribuye a construir la democracia. De ahí la necesidad de educar en ella a todos los ciudadanos.
Un comentario de Tom Waits que me ha interesado mucho: "El mundo es un lugar infernal y la mala escritura está destruyendo la calidad de nuestro sufrimiento. Abarata y degrada la experiencia humana, cuando debería inspirar y elevar".
Pocas cosas más humanas, más necesarias y más sutiles que la expresión exacta del sufrimiento. Quizás hablar aquí de exactitud sea excesivo, pero precisamente por ello, porque mi sufrimiento no se encuentra en una definición, sino en mi experiencia, hay que atraparlo como bien se pueda en el lenguaje. Para ello es imprescindible disponer de un bagaje de palabras que nos permitan darle un rostro para mostrárnoslo a nosotros y a los demás. O para callar sabiendo lo que callamos.
Si por algo la educación emocional, tal como la veo practicada en muchas escuelas, me produce suspicacias, es porque, posiblemente sin ser consciente de ello, está fomentando una estabulación sentimental. No sería de extrañar que dentro de unos años gravaran con un impuesto de lujo cualquier expresión diáfana de un sufrimiento genuino.
El baró rampant d'Italo Calvino, la segona entrega de la trilogia Els nostres avantpassats, es va publicar per primer cop el 1957 i a hores d'ara ha esdevingut una de les novel·les més emblemàtiques del seu autor. L'acció ens trasllada al segle divuit, a la baronia dels Rondò, prop del poble fictici d'Ombrosa, a la badia de Gènova. A l'edat de dotze anys, Cosimo, el fill gran del baró, s'enfila a un arbre del jardí familiar a causa d'una rebequeria i promet no baixar-ne mai més. Per a consternació de tota la família, acompleix la seva promesa i acomoda totes les facetes de la seva nova vida al seu hàbitat arbori. Aquest insòlit argument es desplega a través de la veu del germà petit de Cosimo, Biagio, que en determinats moments de la trama es convertirà en intermediari entre el món arbori del seu germà i la resta de la societat.
No és debades que l'argument s'ambienti al segle divuit, i que la Il·lustració sigui un dels seus grans motius i, principalment, el seu fil conductor. La novel·la comença amb un moment de rebel·lia respecte de l'autoritat patriarcal, aquesta rebel·lia inicial es transforma en compromís vital, i aquest compromís dona peu a la construcció d'utopies sobre els arbres que, en realitat, van dirigides a millorar la vida a la terra, al món de baix. La motivació altruista de Cosimo i el seu compromís amb la realitat vital dels seus congèneres fan de la seva pujada als arbres no una escapada, en el fons, sinó un canvi de perspectiva necessari per estimar més i millor la terra i els seus habitants. Mentre es cultiva a través de la lectura de novel·listes anglesos i enciclopedistes francesos, i es veu involucrat en les aventures de bandolers, pirates, furtius, nobles desterrats, inquisidors d'incògnit i tota mena de personatges boscans, Cosimo anirà creixent en els seus ideals i el seu compromís amb la millora de la vida dels seus congèneres. Així doncs, quan arribi la revolució francesa, Cosimo es veurà militant en un món d'ideals absoluts, tot i que el pas de la revolució a l'imperi napoleònic li passarà lleugerament per alt.
La interpretació més estesa d'aquesta novel·la és que Calvino hi reflexiona sobre el paper que juga o ha de jugar l'intel·lectual dins la seva societat, en un moment en què ell mateix es començava a sentir desencantat amb el règim soviètic arran de la invasió d'Hongria, i es va distanciar del compromís polític amb el comunisme que havia adquirit en la seva joventut. La novel·la ens presenta el dilema d'aquest compromís sense fissures, en tant que ens planteja la possibilitat d'una vida plena dalt dels arbres, en el món dels ideals perfectament altruistes, però a la vegada deixa oberta la pregunta de si totes dues dimensions de l'existència política no es necessiten l'una a l'altra per poder subsistir en tota la seva llibertat. Tot i que Cosimo aconsegueix sobreviure a través de la cacera, i dels seus propis ginys per tal de sobreviure als boscos, també és cert que els seus familiars i amics li han de fer d'intermediaris per tal de proveir-li altres delicadeses per fer-li la vida més fàcil, així com els llibres que devora sense aturador. I de la mateixa manera, el món de baix adquireix la seva dimensió completa des de la mirada del seu observador elevat: el seu potencial per a la felicitat només s'arriba a desplegar per complet quan és la creativitat de Cosimo que posa en marxa els seus projectes per a la millora de la comunitat.
Passa el mateix amb la relació que Cosimo estableix amb la seva estimada de tota la vida, la filla de la família veïna, Viola. La relació de dominació i submissió entre els dos amants, de progressiva ocultació o desplegament de la seva personalitat en tota la seva plenitud acaba revelant el mateix dilema que la novel·la sencera: de la mateixa manera que la vida als arbres, les seves diferents concepcions de l'amor enfronten els amants al dubte sobre les pròpies apostes vitals, que poden representar igualment una renúncia absoluta o una reafirmació absoluta de la pròpia identitat. En aquest sentit, el desenllaç de la novel·la va desplegant poc a poc el seu pessimisme: de la mateixa forma que la relació amorosa queda abocada al fracàs, la utopia política de la revolució i els ideals de joventut s'acaben esvaint de la mateixa forma que el món als arbres. Tot i així, el final que Calvino pensa per a Cosimo és incomparable en la seva bellesa, especialment perquè desplega la seva metàfora fins a l'últim extrem possible.
El baró rampant és una lectura deliciosa, igual que la seva predecessora de la trilogia. Us agradarà si us agraden les ficcions històriques amb un gir fantasiós i amb innombrables referències intertextuals. És un tipus de ficció històrica que excava en el passat per poder diagnosticar millor la política del present. Si us agrada Umberto Eco, Calvino és el seu precedent literari més immediat i, potser, si els hagués de comparar tots dos, diria que Eco és un autor un punt més cerebral, que subordina les psicologies dels personatges al desplegament de les seves magnífiques trames i misteris. Calvino desplega una prosa un punt més poètica i emocional, tocant veritats filosòfiques que colpeixen amb la força d'aforismes per la seva forma breu i sobtada. Us agradarà també si us va agradar Les ciutats invisibles: tot i que aparentment no tinguin res a veure, el món flotant que el baró de Rondò funda als arbres, així com el seu paral·lel terrè, té alguna cosa en comú amb aquestes ciutats canviants i simbòliques amb què el Calvino posterior emmiralla el nostre món de cada dia.
Sinopsi: Quan té dotze anys, el fill gran del baró de Rondò, Cosimo, s'enfila a una alzina al jardí familiar a causa d'una injustícia imposada pel seu pare i perpetrada per la seva germana Battista. La seva determinació el fa prometre no tocar el terra mai més, i quedar-se a viure dalt dels arbres durant la resta de la seva vida. Davant la mirada sempre fidel del seu germà petit, Biagio, Cosimo serà testimoni dels canvis i revolucions, culturals i polítiques, més importants del segle divuit.
M'agrada: La bellesa de les seves metàfores i els moments més anecdòtics del text, que colpeixen també en la seva bellesa inesperada.
No m'agrada: La seva trama episòdica es fa un punt excessiva en determinats moments, i l'interès a mi em va decaure en determinats capítols, especialment a la part central de la novel·la.