Però, si és difícil de fixar l'instant precís, el pas subtil en què l'esperit ha apostat per la mort, és més fàcil d'extreure del gest mateix les conseqüències que suposa. En un cert sentit, i com en els melodrames, matar-se és confessar. És confessar que la vida ens sobrepassa o que no la comprenem. (...) Matar-se és solament confessar que la vida "no val la pena". Viure no és mai fàcil, és clar Continuem fent els gestos que l'existència exigeix, i continuem fent-los per moltes raons, de les quals la primera és l'hàbit. Morir voluntàriament suposa que s'ha reconegut, ni que sigui d'una manera instintiva, el caràcter irrisori d'aquest hàbit, l'absència de tota raó profunda per a viure, el caràcter insensat de l'agitació quotidiana i la inutilitat del sofriment..¿Quin és, doncs, aquest sentiment incalculable que priva l'esperit del son necessari per a la vida? Un món que podem explicar, encara que sigui amb males raons, és un món familiar. Per contra, en un univers de sobte desproveït d'il.lusions i de llum, l'home s'hi sent estranger. Es tracta d'un exili sense remei, perquè no hi ha records d'una pàtria perduda ni esperança d'una terra promesa. Aquest divorci entre l'home i la seva vida, entre l'actor i la seva decoració, és pròpiament el sentiment de l'absurditat. Com que tots els homes sans han pensat en el propi suïcidi, podrem reconèixer, sense que calguin més explicacions, que existeix un lligam directe entre aquest sentiment i l'aspiració al no-res.
Albert Camus, El mite de Sísif, Edicions 62, Barna, setembre de 1987