La democràcia és un règim per a la resolució pacífica del conflicte, i el seu principi de selecció (la meitat més un com a majoria) afavoreix el joc binari, simbolitzat per l’oposició entre dreta i esquerra, projecció de diversos antagonismes (antics i moderns, burgesos i proletaris, conservadors i progressistes, liberals i socialistes, nacionalistes i cosmopolites i un llarg etcètera). No hi ha democràcia sense conflicte. La democràcia és més freudiana que marxista, en el sentit que, a partir del reconeixement del conflicte, del que es tracta no és de superar-lo, sinó de trobar els equilibris compensatoris que permetin seguir avançant. Els problemes no es resolen, es transformen. La pretensió de situar-se per sobre del conflicte, de representar un interès de tots és sempre la imposició d’uns interessos determinats per sobre els altres. Ho deia Claude Lefort: La democràcia sempre està oberta a la incertesa. I si la incertesa desapareix, la democràcia també. Per això la temptació carismàtica, la pretensió de substituir la confrontació d’interessos per un suposat interès general (que és l’interès del més fort) marca sempre una deriva cap a l’autoritarisme.
Josep Ramoneda, El moment carismàtic, El País 23/06/2017 [cat.elpais.com]