22264 temas (22072 sin leer) en 44 canales
L’altre dia es va celebrar una reunió del claustre de professors en la qual la direcció ens va indicar la necessitat de ser més exigents en diferents aspectes de les normes del centre, concretament pel que fa a la neteja de les aules. Per emfatitzar aquesta necessitat, el cap d’estudis va remarcar que era la nostra obligació ja que una de les nostres tasques és la de transmetre valors. Jo vaig contestar, entre d’altres coses, que per transmetre valors cal tenir-los i que això era quelcom del que jo dubtava en base a l’escassa capacitat reivindicativa del professorat. El cap d’estudis em va mostrar el seu desacord pel que fa a la relació entre els dos fets. És per això que he pensat desenvolupar millor els meus arguments i publicar-ho aquí, ja que el tema té unes claríssimes connotacions filosòfiques.
Això dels valors és quelcom que m’afecta personalment, ja que crec que es tracta d’un terme que es fa servir massa a la lleugera i des de fa massa temps. El pitjor és que ja fa anys va passar a formar part del llenguatge propi del món educatiu i ningú no s’ha molestat a definir-ho amb un cert rigor ni, el que és pitjor, amb una perspectiva contemporània.
Comencem doncs: els valors, com a entitats en si mateixes (siguin absolutes o relatives) que serveixen per a guiar la nostra conducta… NO EXISTEIXEN. L’anterior era una definició d’arrel platònica, en la qual el cristianisme va fonamentar la seva lamentable moral que, per suposat, és obsoleta i està superada.
Des d’una perspectiva contemporània, podríem que això que anomenem valors són un conjunt de patrons de conducta, que són acceptats com a vàlids per determinats grups socials i en els que intentem educar a les noves generacions. Aquesta educació es produeix a dos nivells: un de conscient, a través de les normes que verbalitzem, i un de parcialment inconscient a través dels models que oferim. Remarco que quan jo ofereixo un model de conducta no en soc completament conscient de tota la informació que transmeto, la qual cosa provoca que sovint ofereixi models contradictoris: professors que parlen a classe sobre la necessitat de preservar el medi ambient i mai fan ús del transport públic o que pronuncien abrandats discursos en favor de la igualtat de gènere però aplaudeixen amb entusiasme el brutal sexisme cosificant del reggaeton a les festes de l’institut; tot plegat posa de manifest que una cosa és el que diem i, una de molt diferent, el que fem i, no ens enganyem, l’important és allò que fem.
Les contradiccions són pròpies de la nostra espècie i tenen el seu origen en la falta de control conscient de tota la nostra conducta; sigui dit de pas, aquest problema justifica per si sol l’existència de la filosofia com a eina d’anàlisi que ens permet prendre consciència de les incoherències i, si pot ser, provocar la seva superació.
Per tant, transmetem models de conducta a molts nivells que no controlem.
Un dels valors més importants per a qualsevol persona és la seva consciència de classe: som treballadors, no membres d’una associació benèfica, i les nostres conductes tenen una naturalesa laboral: cobrem un sou i, a canvi, fem uns horaris regulats per uns convenis. En aquest sentit, el model de conducta que transmetem (allò que en dèiem valors) és també un model de conducta laboral i, la conducta laboral, no només té a veure amb ser millor o pitjor professionals, també té a veure amb el tipus de relació que establim amb els que ens manen. Aquí era on jo volia anar a parar: si ens comportem de forma submisa, un dels valors que estem transmetent és el de la submissió. Si no efectuem accions reivindicatives cada cop que la patronal ens maltracta (i això passa cada cop que, per desídia del departament, no funciona la Wi-fi, que no funciona l’Esfera, que no se’ns restitueixen els drets que vam perdre amb les retallades…) estem transmetent als nostres alumnes que, si el patró fa malament la seva feina, el correcte és que el servidor hagi de fer més feina (no remunerada) per tal de salvar el cul al patró. Estem educant als nostres alumnes en el valor del submís, del dòcil, del mesell… i ja havíem quedat que la moral cristiana havia de ser superada.
Si tenim en compte la situació socioeconòmica de la majoria dels nostres alumnes, transmetre aquests valors és moralment incorrecte ja que els desarma davant la injustícia política, social o familiar.
De vegades hi ha companys que em diuen que tinc raó, que ells pensen com jo; si tinc humor els contesto que el que val no és com es pensa sinó com s’actua. D’altres pensen que aquestes afirmacions les faig amb intenció humorística i ho troben divertit; és veritat que molt sovint utilitzo l’humor com a mitjà d’expressió però això no vol dir que el que dic no sigui seriós i que només riure, però no actuar, no sigui trist. Per tal de no generar aquesta trista confusió, no he fet cap ús de la ironia en aquest article.
Espero que aquest article desperti interès per obrir un debat sobre el tema. Podeu deixar aquí mateix els vostres comentaris i els publicaré amb gran plaer.