-
-
23:57
»
El café de Ocata
Bene Rohlmann aka Pearpicker‘Squeezing the Sun’Vía:
pearpicker.de
-
8:36
»
El café de Ocata
Article aparegut a l'ARA d'avui.
En el famós debat de Davos, que va enfrontar filosòficament, el 1929, Ernst Cassirer i Martin Heidegger, aquest últim va posar sobre la taula una greu qüestió: "¿Fins a quin punt la tasca de la filosofia és permetre l'alliberament de l'angoixa i no, més aviat, sotmetre l'home, fins i tot radicalment, a l'angoixa?"
La fascinació que Heidegger exercia sobre els joves filòsofs alemanys tenia molt a veure amb la radicalitat de les seves preguntes i la seva intransigència intel·lectual. A aquesta actitud filosòfica li podem donar el nom de
voluntat de veritat o de
probitat intel·lectual .Heidegger es va adonar que la veritat no ha de ser necessàriament consoladora. Més encara, que en tot consol hi ha amagada una mentida (alguna cosa inautèntica, diria ell). Per aquest camí, acaba trobant en la seva pròpia descripció de la misèria de l'home sense Déu (l'home angoixat abans esmentat) una confirmació de la veritat del seu propi pensament. Però no sembla ser conscient de la peculiaritat de la seva voluntat de veritat.L'epicureisme antic rebutjava la il·lusió religiosa pel fet de ser la causa dels terrors que impedeixen la vida tranquil·la. La probitat moderna, il·lustrada, rebutjava tota il·lusió consoladora provinent del cel perquè la considerava alienant, un opi de la consciència (o del poble), mentre que, en canvi, acceptava les il·lusions provinents de la natura o de la història. La Il·lustració li va pispar el foc de la providència a Déu per entregar-lo a la natura i a la història. Va humanitzar el cel i va divinitzar la Terra.L'amor dels il·lustrats a la natura i al futur era expressió d'un amor sincer a la veritat... que ja no podia compartir Heidegger, perquè ell ja no creia en cap mena de providència. Per això mateix ens situa en la posició d'haver d'estimar abnegadament una veritat dolorosa. ¿Però es pot estimar el que fa mal?"Aquest no és el meu problema", sembla que ens digui Hannah Arendt.Després de la publicació d'
Eichmann a Jerusalem a Arendt li van ploure les crítiques des de sectors jueus molt diversos. Jonas, Jankélévitch, Blumenfeld, Bellow, Fackenheim, Abel, Howe, Scholem... la van acusar precisament d'estimar més la veritat que el seu poble. I, efectivament, Arendt escriu per dir la veritat. "Quan escric -confessa en una entrevista-, no em preocupa com afectarà la gent". Escriure és per a ella una part essencial del procés de comprensió. Està satisfeta quan les seves idees prenen forma i se sent aliena a la temptació -que ella considera específicament masculina- d'influir amb el pensament. "Jo no vull influir, vull comprendre. Si d'altres, en llegir-me, comprenen com jo comprenc, això em satisfà perquè em proporciona un sentiment d'igualtat".Arendt ha comprès la veritat amarga de la banalitat del mal. Els nazis són només l'expressió del mal. Aquells homes trivials que dormien tranquils perquè complien ordres amb un sentit estricte de la burocràcia eren també expressió del mal. Com ho van ser les víctimes que van cooperar passivament o activament amb els botxins. Ella no hi veu nazis i jueus, sinó éssers humans, i entén que el que fan mostra una possibilitat universal de l'home i, llavors, s'assemblen molt a vostè, lector, i a mi. Si té raó, la frontera entre el bé i el mal no passa entre els jueus i els nazis, sinó que passa pel cor dels homes. Però els jueus no es reconeixen a ells mateixos des d'una perspectiva universalista. I tenen 6 milions de raons per fer-ho.Arendt, que vol comprendre, arriba a la conclusió que el mal es troba en el rebuig del pensament. S'inscriuria en el buit del pensament. Però aquest buit s'hauria esdevingut paradoxalment en un moment d'apogeu del pensament alemany al qual no és aliè Heidegger.Arendt, que vol comprendre, no entén les crítiques que rep el seu llibre. Les atribueix a la ignorància o a la propaganda. Però, si bé n'hi ha de tota mena, les més serioses li retreuen precisament que faci ús de les subtileses de la intel·ligència per analitzar la brutalitat d'Auschwitz. Li critiquen que sigui molt més perspicaç analitzant les causes eficients del mal que els instruments polítics que el poden combatre.Arendt es justifica a ella mateixa davant la filosofia (que és un assumpte teòric), però és incapaç de justificar-se davant la comunitat pràctica dels jueus. No sembla adonar-se de la diferència de rang entre el saber filosòfic i el pràctic, que és exactament la diferència que li va fer proclamar a Fackenheim la necessitat d'afegir un nou manament a la llista dels bíblics. Aquest manament obliga a creure en Déu per no donar una victòria pòstuma a Hitler
-
-
20:24
»
El café de Ocata
-
20:18
»
El café de Ocata
-
-
7:02
»
El café de Ocata
Agostino Scilla,
Epicuro, siglo XVII
-
-
23:40
»
El café de Ocata
Werner Heisenberg, Kurt Gödel, and Noam Chomsky walk into a bar. Heisenberg turns to the other two and says, "Clearly this is a joke, but how can we figure out if it's funny or not?" Gödel replies, "We can't know that because we're inside the joke." Chomsky says, "Of course it's funny. You're just telling it wrong."
Vía
-
22:56
»
El café de Ocata
Lola, me está pasando una cosa bien curiosa: intento escribir un artículo poniendo a caldo a Hannah Arendt por su Eichmann en Jerusalén. El motivo inmediato es, claro está, la película de Margarethe von Trotta; pero la razón que me impulsa a escribirlo es la exhibición que Arendt hace de sí misma como una especie de mártir de la verdad (y no solamente en la película). Y cada vez que escribo una frase un poco fuerte, pienso en ti y la suavizo. Y me parece bien, porque yo no quiero ser mártir de la verdad, sino comer sardinas con mis amigos en la playa de Ocata. Usted ya me entiende.
-
-
23:49
»
El café de Ocata
-
9:47
»
El café de Ocata
Camino de París, en 1801, Kleist tiene un accidente. Su coche pasa al lado de un burro. El burro rebuzna. Los caballos se espantan y el coche vuelca. Esta es la reflexión que motiva este accidente en el poeta:
¿Depende la vida de un hombre del rebuzno de un asno? Si en ese momento todo hubiera terminado, ¿habría vivido para eso? ¿Es ése el sentido que el Creador le ha dado a esta oscura y enigmática vida terrenal? (carta a Wilhelmine, 21 de julio de 1801).
-
-
22:43
»
El café de Ocata
-
16:00
»
El café de Ocata
Kleist a su prometida: "Si me dejaras hacer de ti la esposa que yo deseo para mí..."
-
14:45
»
El café de Ocata
Dice Roland, que se ha convertido en mi compañero de hecho:"Il n’y a qu’une seule chose que les hommes préfèrent à la liberté, c’est l’esclavage, surtout si on parvient à les convaincre que c’est au nom de la justice et du respect de leurs droits que l’État va resserrer son étau fiscal, administratif et judiciaire".
-
-
0:29
»
El café de Ocata
El Periódico de Cataluña, Domingo, 30 de junio del 2013
Comenzaré por una obviedad: nadie por el mero hecho de ser pobre ha de tener garantizado un título universitario. Lo que hemos de garantizar a los pobres es que no tengan vetado ningún título por el hecho de serlo.Efectivamente, los pobres lo tienen más difícil que los ricos en esto de los estudios. Esta constatación llevaba recientemente a un famoso pedagogo a rasgarse las vestiduras porque «es injusto que los pobres tengan que esforzarse más». Pues así es. Ocultárselo es ofrecerles la vileza de la lástima. A mí me gusta recordar aquel cartel del PSUC de las primeras elecciones democráticas que mostraba a un obrero con las manos abiertas proclamando que sus manos eran su capital. Pero podría aducir también una carta que el Che Guevara escribe a sus hijos y que puede entenderse como su testamento moral. «Si alguna vez tienen que leer esta carta, será porque yo no estoy entre ustedes», comienza diciendo, e inmediatamente pasa a lo importante: «Crezcan como buenos revolucionarios. Estudien mucho».En definitiva: las becas, por sí mismas, no sacan a nadie de la pobreza. Se necesita además ese elemento revolucionario que es «estudiar mucho».... y en eso llegó Wert.Básicamente, lo que está proponiendo el ministro -sin duda obligado por las restricciones presupuestarias- es la sustitución de una política de becas basada en la renta (que es la que se ha practicado estos últimos años) por otra basada en el mérito y la renta. Que la propuesta no es fácil de digerir lo demuestran las reticencias que encuentra incluso dentro de su partido. Sin embargo, la cuestión de fondo es seria y debería -ya perdonarán ustedes la impertinencia de negarme a ironizar sobre el ministro- considerarse con seriedad, entre otras cosas porque parece que en muchos lugares se vuelve a valorar el mérito a la hora de dar becas. El dinero de las becas, por cierto, no lo pone el ministro, sino la ciudadanía en un acto de solidaridad republicana que debería merecer su correspondiente gesto de gratitud responsable por parte de quien la recibe.El criterio de la renta parece preservar la igualdad de oportunidades, pero en la práctica resulta poco estimulante académicamente. Lo cual no deja de ser grave en un país como el nuestro, en el que los estudios internacionales han puesto de manifiesto que nuestro principal déficit educativo es la falta de motivación intrínseca de nuestros alumnos. Es decir, la falta de convicción de que lo que merece la pena hacer (estudiar, por ejemplo) merece la pena hacerlo lo mejor posible. Las compañías aseguradoras descubrieron hace años que las personas que se saben bien aseguradas tienden a cometer más imprudencias. Es el fenómeno del riesgo inducido, que en educación se pone de manifiesto en los alumnos que al sentirse sobreprotegidos minusvaloran el esfuerzo.Quizá haya llegado el momento de situar junto al derecho a la educación el deber moral de educarse.
-
-
2:54
»
El café de Ocata
-
-
21:41
»
El café de Ocata
SAMUEL GOLDMAN So the French philosopher Alain Badiou is apparently writing a
movie about Plato (via
@jamespoulos). The script will be in English. But Badiou claims that he won’t include a single word that’s not in Plato’s dialogues. In addition to bringing a ripping yarn to the cinemas, TVs, and laptops of the world, Badiou thinks it would be subversive to disseminate the teachings of Plato, “the symbol of universal wisdom”, by means of the “propaganda machine of American life, the capital of capitalist corruption: Hollywood!”.I can’t believe that Badiou is serious (I feel the same way about his philosophical writings). Nevertheless, I hope that he succeeds. The Platonic dialogues were often performed as dinnertime entertainment in the Hellenistic period. Although it might not please scholars, there’s historical precedent for a film. But I have quibbles about Badiou’s dream cast, which would include Brad Pitt as Plato and Sean Connery as Socrates. For one thing, Plato doesn’t appear in any of the dialogues. So Pitt would presumably be limited to a silent role. He might have more opportunity to display his talents as Alcibiades.More seriously, Sean Connery, is much too good looking to play a man whose bulging eyes and pug nose were the object of mockery to his contemporaries. How about Wallace Shawn? Or Paul Giamatti? Apart from the stars, a film about Socrates would offer wonderful roles to character actors. Who would play the loyal Crito? The dim Euthyphron? The spirited Thrasymachus? Are there any figure from the dialogues you’d particularly like to see on screen? Personally, I’d love to see a cameo appearance by Aristophanes, who was the first to see the crowd-pleasing potential in all this nonsense about philosophy.En
AC
-
-
22:29
»
El café de Ocata
El Periódico me pidió un artículo sobre Wert y las becas para el domingo que viene. Lo acabo de mandar. Y no se lo creerán ustedes, pero no he hecho ninguna broma sobre el ministro. De hecho ni tan siquiera he hablado mal de él. Y lo más grave: sostengo que su propuesta de sustitución del criterio de la renta por un criterio mixto que tenga en cuenta la renta y el mérito plantea una cuestión seria que debe ser considerada como tal.
¿Será grave lo mío?
-
0:35
»
El café de Ocata
-
-
10:26
»
El café de Ocata
No hay país en el mundo más fuerte que España. Lleva siglos intentando destruirse a sí misma. Y no hay manera.
-
-
9:02
»
El café de Ocata
-
-
21:28
»
El café de Ocata
Tras una pequeño diálogo con F.C. a propósito de una cita de Leo Strauss:
Si la pobreza fuese la causa única de la maldad del hombre, la moralidad de una persona vendría perfectamente definida en su declaración de hacienda. De hecho esta era la convicción de los defensores decimonónicos de la restricción patrimonial del derecho de voto y parece ser la convicción también de algunos progres actuales que ven en la pobreza un eximente universal de cualquier delito. ¿Qué diferencia hay entre unos y otros?
Si fuese así, si la pobreza fuese la causa de la maldad humana, los jueces en lugar de castigar a un infractor, deberían obligar al Estado a que le pasara una paga mensual.
O dicho de otra manera, si esto fuera así, la progresiva satisfacción de las necesidades materiales del hombre iría acompañada necesariamente de una disminución de la población carcelaria. Y la formación moral podría ser sustituida por un curso de capacitación profesional.
-
20:41
»
El café de Ocata
Charles M. Bogert | Chorus of Sonoran Desert Toads, Great Plains Toads, and the New Mexico SpadefootArtistCharles M. BogertTitleChorus of Sonoran Desert Toads, Great Plains Toads, and the New Mexico SpadefootAlbumSounds of North American Frogs: The Biological Significance of Voice in Frogs
-
15:05
»
El café de Ocata
Creo que a los nuevos revolucionarios que lucen sobre sus pechos la imagen del Che no les vendría mal conocer las recomendaciones que don Ernesto dirigió a sus hijos en esta carta:
A mis hijosQueridos Hildita, Aleidita, Camilo, Celia y Ernesto:Si alguna vez tienen que leer esta carta, será porque yo no estoy entre Uds.Casi no se acordarán de mi y los más chiquitos no recordarán nada.Su padre ha sido un hombre que actúa como piensa y, seguro, ha sido leal a sus convicciones.Crezcan como buenos revolucionarios. Estudien mucho para poder dominar la técnica que permite dominar la naturaleza. Acuérdense que la revolución es lo importante y que cada uno de nosotros, solo, no vale nada. Sobre todo, sean siempre capaces de sentir en lo más hondo cualquier injusticia cometida contra cualquiera en cualquier parte del mundo. Es la cualidad más linda de un revolucionario.Hasta siempre hijitos, espero verlos todavía. Un beso grandote y un gran abrazo dePapá
-
-
1:49
»
El café de Ocata
"Ella estaba tan enamorada de mí que no tenía ojos para nadie más. Es precisamente por esta razón por lo que estaba enamorada de mí."
Groucho Marx
-
-
16:04
»
El café de Ocata
¿Qué futuro tendrán nuestras desilusiones?
-
-
22:03
»
El café de Ocata
Article aparegut a l'ARA el 22/06/2013 00:00
Dos germans MUSEUM OF WORLD WAR II
"Adam i Eva tenien dos fills, Caín i Abel. Així comença la història de la humanitat" (Carl Schmitt).La Bíblia, que és un gran tractat de filosofia política, s'obre amb una història tan inquietant que sovint preferim oblidar que Abel va morir sense descendència i, en conseqüència, tots som fills de Caín. Intentant ocultar-se de la mirada divina, el nostre pare Caín va fugir, vagant d'un lloc a un altre fins que, esgotat, es va aturar i va fundar una ciutat, la primera. El seu gest es pot entendre com el somni d'estabilitat d'un errabund. Victor Hugo descriu aquest moment en un poema tràgic, titulat
La consciència. Per alliberar-se del seu perseguidor, Caín va posar una advertència a la porta d'entrada de la seva ciutat: "Prohibida l'entrada a Déu".Als estudiosos de la Bíblia se'ls va presentar aquest problema: on va trobar Caín la seva dona i d'on procedien els primers habitants de la ciutat? El 1655, Isaac de la Peyrère, jueu francès convertit al catolicisme, va proposar la hipòtesi dels preadamites, que està en l'origen de la teoria del poligenisme, segons la qual les diferents races havien estat creades de manera aïllada per Déu. Així, el preadamisme va proporcionar un argument als teòrics de l'esclavitud, incloent-hi algunes faccions del Ku Klux Klan.A mi el que m'inquieta no és la procedència de la dona de Caín, sinó la imatge dels dos germans enfrontats, que trobem repetida en les figures de Ròmul i Rem o de Prometeu i Epimeteu.Els germans Prometeu i Epimeteu porten inscrites les seves diferències en els seus noms. Prometeu significa "el que pensa abans" o "el previsor" i Epimeteu, "el que pensa després" o "el despistat". Quan Zeus va voler castigar els homes amb un "dolç mal" (les paraules són d'Hesíode) li va oferir a Epimeteu el regal de Pandora.Vaig pensar en tot això després d'assabentar-me que Hermann Göring, el mariscal de Hitler i arquitecte de la
solució final , va tenir un germà dos anys més jove que ell, que es deia Albert, que va fer servir el seu cognom per alliberar jueus dels camps de concentració de Dachau i Theresienstadt. Dirigia la fàbrica d'armament Skoda a Txecoslovàquia, on la salutació hitleriana estava prohibida i des de la qual va ajudar la resistència txeca per boicotejar els lliuraments militars al Reich.La seva oposició al nazisme no es basava en una ideologia alternativa o en una concepció humanista de l'home. Simplement no suportava la vulgaritat d'aquell règim. Sospito que la seva oposició era més estètica que ètica.Després de la guerra, es va lliurar a les tropes americanes, que, desconfiant del seu cognom, el van empresonar al costat del seu germà. Als americans els costava acceptar que hi hagués un Göring bo. L'agent que el va interrogar va deixar anotada la següent observació: "El resultat de l'interrogatori d'Albert Göring és un dels intents per salvar l'honor i rentar-se les mans més banal que hagi sentit mai, la manca de finor d'Albert Göring és comparable amb la massa corporal del seu greixós germà". El seu traductor tampoc el va voler creure. La història que explicava li semblava tan fascinant com inversemblant. Finalment els americans van decidir lliurar-lo als txecs, que el van portar a judici. Tot i que els obrers de la Skoda van declarar a favor seu, va ser condemnat i només va sortir de la presó després d'elaborar una minuciosa llista de les persones a qui havia salvat la vida.Un cop reintegrat a la vida civil, aquest pària de la victòria va descobrir que es trobava en la més completa pobresa. Els béns de la seva família havien estat embargats i el seu cognom li tancava totes les portes. Però mai va accedir a canviar-se'l. Va sobreviure gràcies a una miserable pensió del govern i al menjar que li enviaven els seus amics jueus. Es va suïcidar el 1966. Només a partir del 1998 es va començar a conèixer la seva veritable història. Actualment l'Estat d'Israel té inscrit el seu nom en el memorial de l'Holocaust, on figura com a "Just entre les nacions".No parlava gaire del Hermann. "Com a germans ens estimàvem", va confessar una vegada.La moralitat d'aquesta història és doble, segons s'interpreti políticament o psicològicament. Em limitaré a aquesta última: Caín i Abel van tenir el mateix pare i la mateixa mare i van rebre unes influències similars del seu entorn. I ja sabem el que els va passar. Precisament per això sembla intel·ligent tenir ben present aquesta sàvia reflexió d'un nen de vuit anys: "Potser s'haurien dut millor si haguessin viscut en habitacions separades".
-
21:06
»
El café de Ocata
Francisco de Goya,
Asalto de ladrones, 1786-87. En poder de algún suertudo.
Iba a hablar de los tertulianos y de cómo si no eres un completo y desacomplejado inútil no puedes simplificar la realidad de la manera mefítica como lo hace la mayoría de ellos. Parecen creer que son tanto mejores cuanto más simple, más sesgada y más parcial es su visión de lo que ocurre. O eso o que sólo les preocupa decir aquello que el público que ellos tanto han contribuido a modelar, está esperando oír.Sinceramente: cuantos más tertulianos conozco, mejor me cae Jorge Javier Vázquez.
-
13:39
»
El café de Ocata
-
11:26
»
El café de Ocata
Aprovechando que ya estoy allí, entre los tertulianos, me invitan a participar en un debate sobre Sánchez Camacho y Blesa. Digo que no y se sorprenden. "¿Por qué no, si te invitamos?" (me imagino que quieren decirme: "¿Por qué no, si aparecerás en la tele?"). "Pues porque no tengo una opinión formada en ninguno de los dos asuntos". Creo que esto aún lo han entendido menos. No es la primera vez que me pasa algo así. "¡Pero si eres filósofo!", me ha dicho uno de los presentes, como si por serlo ya no pudiera ser dueño de mis silencios.
-
-
9:58
»
El café de Ocata
-
-
23:33
»
El café de Ocata
-
-
11:07
»
El café de Ocata
"But what kind of education would enable a child to progress in the rational understanding of the world without losing his poetic and artistic appreciation of it? This is what I am searching for in the present book".
Más
AQUÍ
-
5:41
»
El café de Ocata
Cuenta Roland Jaccard que en la sala de espera del psiquiatra Robert Ackeret había enmarcado un chiste del New Yorker que mostraba a un paciente tumbado en el diván diciéndole a su terapeuta: "Tengo con frecuencia el extraño sueño de que quizás un día obtenga resultados".
Roland Jaccard, Sexe et Sarcasmes.
-
5:33
»
El café de Ocata
"J'aime bien cette idée de Jean-Claude Carrière: L'utopie c'est clochardisée". Roland Jaccard.
-
-
19:29
»
El café de Ocata
Había una vez una familia que vivía tranquila en su granja hasta que el marido se obsesionó con la idea de buscar oro en el curso del río que pasaba junto a la casa. Decidió no parar de buscar hasta encontrarlo, convencido de que el oro sólo se entrega a quien no desfallece en su búsqueda. Su mujer acabó buscando su propia fortuna entre los brazos de un vecino soltero y los hijos se fueron de casa dejando al padre abandonado a su obsesión. En el pueblo se rumoreaba que el hombre murió murmurando: "Soy más rico que todos vosotros juntos". Pero nadie quiso comprarle la casa a la viuda.
Me he basado en un relato de David Le Breton (Elogio del caminar)
-
-
19:42
»
El café de Ocata
En el ARA. 09/06/2013"Doneu-nos una causa pura i li lliurarem el nostre entusiasme". Aquest sembla que és el desig que cova el freqüent caos de la nostra vida en comú: que algú ens mostri el criteri infal·lible del que ens convé. Ja se sap que dient la bonaventura s'hi viu millor que dient la veritat, especialment en la moderna societat terapèutica.
Continuar leyendo
-
18:40
»
El café de Ocata
-
18:35
»
El café de Ocata
La primera media hora con el nieto.
-
-
17:06
»
El café de Ocata
Lo que más encarece la cesta de la compra es ir a comprar con tu nieto.
-
15:44
»
El café de Ocata
-
-
15:05
»
El café de Ocata
Cuando Jonathan Swift redacta sus "Propósitos para cuando llegue a viejo", comienza su larga lista con éste: "No casarme con una mujer joven" y la concluye con este otro: "No empeñarme en cumplir todas estas reglas, no vaya a ser que al final no observe ninguna".
-
10:34
»
El café de Ocata
El mismo día que El Periódico de Cataluña dice que, teniendo en cuenta la intención actual de voto, si ahora mismo hubiera elecciones en Cataluña ERC podría adelantar a CiU, me entero que la Generalitat organizará un simposium titulado "Espanya contra Catalunya". Llevo hace tiempo preguntándome a mí mismo qué es exactamente eso que desde aquí se llama España. No incluiría -creo- ni a Navarra, ni a Euskadi, ni a Galicia y, evidentemente, ni a las Baleares ni a Valencia, que forman con Cataluña "Els Països Catalans".
¿Y Aragón? ¿Podemos considerar a Aragón como parte de España? Parece que si decimos que sí nos metemos en un lío histórico. Pero si decimos que no... igual se enfadan los aragoneses.
Conclusión: el lenguaje es el arma más poderosa de la política.
-
-
22:36
»
El café de Ocata
We’re here to mark that day in history when the Allied armies joined in battle to reclaim this continent to liberty. For four long years, much of Europe had been under a terrible shadow. Free nations had fallen, Jews cried out in the camps, millions cried out for liberation. Europe was enslaved and the world prayed for its rescue. Here, in Normandy, the rescue began. Here, the Allies stood and fought against tyranny, in a giant undertaking unparalleled in human history.
We stand on a lonely, windswept point on the northern shore of France. The air is soft, but forty years ago at this moment, the air was dense with smoke and the cries of men, and the air was filled with the crack of rifle fire and the roar of cannon. At dawn, on the morning of the 6th of June, 1944, two hundred and twenty-five Rangers jumped off the British landing craft and ran to the bottom of these cliffs. Their mission was one of the most difficult and daring of the invasion: to climb these sheer and desolate cliffs and take out the enemy guns.
The Allies had been told that some of the mightiest of these guns were here, and they would be trained on the beaches to stop the Allied advance. The Rangers looked up and saw the enemy soldiers at the edge of the cliffs, shooting down at them with machine guns and throwing grenades. And the American Rangers began to climb. They shot rope ladders over the face of these cliffs and began to pull themselves up. When one Ranger fell, another would take his place. When one rope was cut, a Ranger would grab another and begin his climb again. They climbed, shot back, and held their footing. Soon, one by one, the Rangers pulled themselves over the top, and in seizing the firm land at the top of these cliffs, they began to seize back the continent of Europe. Two hundred and twenty-five came here. After two days of fighting, only ninety could still bear arms.
And behind me is a memorial that symbolizes the Ranger daggers that were thrust into the top of these cliffs. And before me are the men who put them there. These are the boys of Pointe du Hoc. These are the men who took the cliffs. These are the champions who helped free a continent. And these are the heroes who helped end a war. Gentlemen, I look at you and I think of the words of Stephen Spender’s poem. You are men who in your “lives fought for life and left the vivid air signed with your honor.” I think I know what you may be thinking right now — thinking “we were just part of a bigger effort; everyone was brave that day.” Well everyone was.
Do you remember the story of Bill Millin of the 51st Highlanders? Forty years ago today, British troops were pinned down near a bridge, waiting desperately for help. Suddenly, they heard the sound of bagpipes, and some thought they were dreaming. Well, they weren’t. They looked up and saw Bill Millin with his bagpipes, leading the reinforcements and ignoring the smack of the bullets into the ground around him. Lord Lovat was with him — Lord Lovat of Scotland, who calmly announced when he got to the bridge, “Sorry, I’m a few minutes late,” as if he’d been delayed by a traffic jam, when in truth he’d just come from the bloody fighting on Sword Beach, which he and his men had just taken. There was the impossible valor of the Poles, who threw themselves between the enemy and the rest of Europe as the invasion took hold; and the unsurpassed courage of the Canadians who had already seen the horrors of war on this coast. They knew what awaited them there, but they would not be deterred. And once they hit Juno Beach, they never looked back.
All of these men were part of a roll call of honor with names that spoke of a pride as bright as the colors they bore; The Royal Winnipeg Rifles, Poland’s 24th Lancers, the Royal Scots’ Fusiliers, the Screaming Eagles, the Yeomen of England’s armored divisions, the forces of Free France, the Coast Guard’s “Matchbox Fleet,” and you, the American Rangers. Forty summers have passed since the battle that you fought here. You were young the day you took these cliffs; some of you were hardly more than boys, with the deepest joys of life before you. Yet you risked everything here. Why? Why did you do it? What impelled you to put aside the instinct for self-preservation and risk your lives to take these cliffs? What inspired all the men of the armies that met here? We look at you, and somehow we know the answer. It was faith and belief. It was loyalty and love.
The men of Normandy had faith that what they were doing was right, faith that they fought for all humanity, faith that a just God would grant them mercy on this beachhead, or on the next. It was the deep knowledge — and pray God we have not lost it — that there is a profound moral difference between the use of force for liberation and the use of force for conquest. You were here to liberate, not to conquer, and so you and those others did not doubt your cause. And you were right not to doubt. You all knew that some things are worth dying for.
One’s country is worth dying for, and democracy is worth dying for, because it’s the most deeply honorable form of government ever devised by man. All of you loved liberty. All of you were willing to fight tyranny, and you knew the people of your countries were behind you. The Americans who fought here that morning knew word of the invasion was spreading through the darkness back home. They fought — or felt in their hearts, though they couldn’t know in fact, that in Georgia they were filling the churches at 4:00 am. In Kansas they were kneeling on their porches and praying. And in Philadelphia they were ringing the Liberty Bell.
Something else helped the men of D-day; their rock-hard belief that Providence would have a great hand in the events that would unfold here; that God was an ally in this great cause. And so, the night before the invasion, when Colonel Wolverton asked his parachute troops to kneel with him in prayer, he told them: “Do not bow your heads, but look up so you can see God and ask His blessing in what we’re about to do.” Also, that night, General Matthew Ridgway on his cot, listening in the darkness for the promise God made to Joshua: “I will not fail thee nor forsake thee.” These are the things that impelled them; these are the things that shaped the unity of the Allies.
When the war was over, there were lives to be rebuilt and governments to be returned to the people. There were nations to be reborn. Above all, there was a new peace to be assured. These were huge and daunting tasks. But the Allies summoned strength from the faith, belief, loyalty, and love of those who fell here. They rebuilt a new Europe together. There was first a great reconciliation among those who had been enemies, all of whom had suffered so greatly. The United States did its part, creating the Marshall Plan to help rebuild our allies and our former enemies.
The Marshall Plan led to the Atlantic alliance — a great alliance that serves to this day as our shield for freedom, for prosperity, and for peace. In spite of our great efforts and successes, not all that followed the end of the war was happy or planned. Some liberated countries were lost. The great sadness of this loss echoes down to our own time in the streets of Warsaw, Prague, and East Berlin. The Soviet troops that came to the center of this continent did not leave when peace came. They’re still there, uninvited, unwanted, unyielding, almost forty years after the war. Because of this, allied forces still stand on this continent. Today, as forty years ago, our armies are here for only one purpose: to protect and defend democracy. The only territories we hold are memorials like this one and graveyards where our heroes rest.
We in America have learned bitter lessons from two world wars. It is better to be here ready to protect the peace, than to take blind shelter across the sea, rushing to respond only after freedom is lost. We’ve learned that isolationism never was and never will be an acceptable response to tyrannical governments with an expansionist intent. But we try always to be prepared for peace, prepared to deter aggression, prepared to negotiate the reduction of arms, and yes, prepared to reach out again in the spirit of reconciliation. In truth, there is no reconciliation we would welcome more than a reconciliation with the Soviet Union, so, together, we can lessen the risks of war, now and forever. It’s fitting to remember here the great losses also suffered by the Russian people during World War II. Twenty million perished, a terrible price that testifies to all the world the necessity of ending war. I tell you from my heart that we in the United States do not want war.
We want to wipe from the face of the earth the terrible weapons that man now has in his hands. And I tell you, we are ready to seize that beachhead. We look for some sign from the Soviet Union that they are willing to move forward, that they share our desire and love for peace, and that they will give up the ways of conquest. There must be a changing there that will allow us to turn our hope into action. We will pray forever that someday that changing will come.
But for now, particularly today, it is good and fitting to renew our commitment to each other, to our freedom, and to the alliance that protects it. We’re bound today by what bound us 40 years ago, the same loyalties, traditions, and beliefs. We’re bound by reality. The strength of America’s allies is vital to the United States, and the American security guarantee is essential to the continued freedom of Europe’s democracies. We were with you then; we’re with you now. Your hopes are our hopes, and your destiny is our destiny.
Here, in this place where the West held together, let us make a vow to our dead. Let us show them by our actions that we understand what they died for. Let our actions say to them the words for which Matthew Ridgway listened: “I will not fail thee nor forsake thee.”
Strengthened by their courage and heartened by their value [valor] and borne by their memory, let us continue to stand for the ideals for which they lived and died.
Thank you very much, and God bless you all.
Ronald Reagan
-
22:18
»
El café de Ocata
... aquel que comercia con ideas ajenas.
-
12:45
»
El café de Ocata
Me gusta esta reflexión del agudo Lichtenberg: Mi cuerpo es la única cosa del mundo que puedo mover con mi mente. Él lo dice así: "Mi cuerpo es aquella parte del mundo que puede ser transformada por mis pensamientos".
-
8:27
»
El café de Ocata
Cada vez que oigo a un pedagogo criticar con vehemencia la escuela antigua pienso que esa escuela no debió de ser tan mala si fue capaz de producir personas tan lúcidas y críticas.
-
-
15:12
»
El café de Ocata
En este país se compite denodadamente por la copa del rey y quien la gana la luce con orgullo en sus vitrinas; pero hay algunos que consideran muy reivindicativo quedarse con la copa al mismo tiempo que le silban al rey en la final, a la que tan orgullosos están de haber llegado. ¿Lo reivindicativo no sería renunciar a competir por una copa que lleva el nombre del rey al que silbas? ¿Los silbidos al rey no rebajan la categoría del premio que recibes? Pues resulta que no. Resulta que esa copa puede salvarte la temporada. Aquí el principio de contradicción nos lo pasamos por el superior principio del antojo y nos quedamos tan agustito.
Pasa lo mismo con el premio fin de carrera que te da el ministro de educación. Si no te gusta que te lo entregue un señor que está ahí no por ser un señor sino por la autoridad institucional que representa, lo lógico -y educado- es no ir a recibirlo; pero eso de quedarse con un premio que muy probablemente llevará el nombre de quien te lo ha concedido y posteriormente enmarcarlo en el cuarto de estar para lucirlo ante las visitas junto a la foto del momento heroico del desplante al ministro, me parece una conducta infantil, aunque, por lo que se ve, cada vez más común.
-
8:10
»
El café de Ocata
(via
too--much--soul)ArtistChicagoTitle25 Or 6 To 4 (Remastered)AlbumChicago II
-
-
19:37
»
El café de Ocata
De
Bookforum:
From
APSR, a forum on the
debate over genopolitics, including James H. Fowler (UCSD) and Christopher T. Dawes (NYU):
In Defense of Genopolitics; Kristen Diane Deppe, Scott F. Stoltenberg, Kevin B. Smith, and John R. Hibbing (Nebraska):
Candidate Genes and Voter Turnout: Further Evidence on the Role of 5-HTTLPR; and Evan Charney (Duke) and William English (Harvard):
Genopolitics and the Science of Genetics. “In vitro eugenics” is coming, predicts bioethicist Robert Sparrow — it will be possible to use
stem cell technology to breed better humans in a Petri dish. Razib Khan on the
inevitability of eugenics — as preventative health. Who's your daddy? Daniel Engber on the
perils of personal genomics. Is human enhancement cheating? The answer will affect
sports, schools, and the battlefield of the future.
-
1:44
»
El café de Ocata
-
1:26
»
El café de Ocata
No he hecho más que llegar y ya me ha caído encima la realidad.
Los de la Panda de la LOGSE pretenden que me solidarice con ellos en el frente contra la LOMCE. ¡Pues no me da la real gana! ¡Que me demuestren, primero, que les preocupa realmente el 30% de fracaso escolar en Cataluña!
El ministro Wert no es un santo de mi especial devoción. De hecho hay algo en mí que se ha hecho epidérmicamente antireformista, sea cual sea la reforma que me propongan. Observo con sorpresa que mientras todo el mundo alaba el sistema educativo finlandés, las políticas reformistas que se están imponiendo (nuestro ministro no se caracteriza precisamente por su originalidad) van exactamente en la dirección contraria.
Viendo la que se está formando en Cataluña, sospecho que lo que nos pasa es que preferimos suspender en catalán a cualquier otra posible alternativa ya que, por lo visto, eso cohesiona que es un primor.