BLOCS DE FILOSOFIA » octubre 13, 2016

« Expand/Collapse

(10 sin leer)

20:25
Raonar, decidir i respondre (Antonio Damasio)
» ‎ La pitxa un lio

Quizá sea exacto decir que el propósito del razonamiento es decidir, y que la esencia de decidir es seleccionar una opción de respuesta, es decir, elegir una acción no verbal, una palabra, una frase o alguna combinación de todo lo anterior, entre las muchas posibles en aquel momento, en conexión con una situación determinada. Razonar y decidir están tan entretejidos que con frecuencia se usan indistintamente. (159)
Los término razonamiento y decisión también implican por lo general que el decisor posee alguna estrategia lógica para producir inferencias válidas sobre cuya base se selecciona una opción de respuesta apropiada, y que los procesos de soporte requeridos para el razonamiento están en su lugar. Entre estos últimos, se suele mencionar la atención y la memoria funcional, pero no se oye nunca ni un murmullo sobre la emoción o el sentimiento, y no se oye casi nada sobre el mecanismo que genera un repertorio de opciones diversas para su selección. (159-160)
Sin embargo, parece que no todos los procesos biológicos que culminan en una selección de respuesta pertenecen al ámbito del razonamiento y la decisión. (…)
Considérese lo que ocurre cuando nos apartamos bruscamente para esquivar un objeto que cae. Existe una situación que requiere una acción rápida (es decir, el objeto que cae); existen opciones para la opción (esquivarlo o no), y cada una tiene una consecuencia distinta. Sin embargo, para seleccionar la respuesta no utilizamos ni el conocimiento consciente (explícito) ni una estrategia de razonamiento consciente. El conocimiento indispensable fue consciente una vez, cuando aprendimos por primera vez que los objetos que caen pueden hacernos daño y que evitarlos o detenerlos es mejor que ser golpeados. Pero la experiencia con tales supuestos a medida que crecimos hizo que nuestro cerebro emparejara de manera sólida el estímulo provocador con la respuesta más ventajosa. La “estrategia” para la selección de respuesta consiste ahora en la activación de la fuerte conexión entre el estímulo y la respuesta, de manera que la puesta en práctica de la respuesta aparezca automática y rápidamente, sin esfuerzo ni deliberación aunque voluntariamente podemos intentar evitarla.
(…) En otros ejemplos, como elegir una carrera, con quién casarse o dónde invertir los ahorros … la complejidad y la incertidumbre son tan grandes que no es fácil conseguir predicciones fiables. (160-161)
El dominio personal inmediato es el que está más cerca de nuestro destino y el que implica la mayor incertidumbre y complejidad. Hablando en general, dentro de este dominio decidir bien es seleccionar una respuesta que en último término será ventajosa para el organismo en términos de su supervivencia y de la calidad de dicha supervivencia, directa o indirectamente. Decidir bien también significa decidir prontamente, en especial cuando el tiempo es indispensable, y, al menos, decidir en un marco temporal que se estima apropiado para el problema inmediato. (162)

Antonio R. Damasio, El error de Descartes, Crítica, Barna 2001
19:53
Racionalitat i emocions.
» ‎ La pitxa un lio

No ha existido nunca duda alguna acerca de que en determinadas circunstancias, la emoción perturba el razonamiento. La evidencia es abundante y constituye el origen del sabio consejo con el que hemos sido criados: “¡Ten la cabeza fría, mantén las emociones a raya!” No dejes que tus pasiones interfieran en tu decisión. (…)
Hay mucha sabiduría en esta extendida creencia, y no negaré que la emoción incontrolada o mal dirigida puede ser una causa principal de comportamiento irracional. Tampoco negaré que la razón aparentemente normal puede verse perturbada por sesgos sutiles arraigados en la emoción. Por ejemplo, es más probable que un paciente prefiera un tratamiento si se le dice que el 90 por ciento de los tratados con él siguen vivos pasados cinco años, que si se le dice que el 10 por ciento murieron. Aunque el resultado es exactamente el mismo, es probable que los sentimientos que despierta la idea de la muerte lleven a rechazar una opción que se adoptaría si la elección se hubiera construido del otro modo, esto es, en pocas palabras, una inferencia inconsistente e irracional. Que la irracionalidad no resulta de la falta de conocimiento viene confirmado por el hecho de que los médicos no responden de manera distinta a los pacientes que no lo son. No obstante, lo que el relato tradicional no dice es una noción que surge del estudio de pacientes tales como Elliot y de otras observaciones que discuto a continuación: la reducción de las emociones puede constituir una causa igualmente importante del comportamiento irracional. (62)

Antonio R. Damasio, El error de Descartes, Crítica, Barna 2001
19:40
A sang freda (Antonio Damasio)
» ‎ La pitxa un lio

Los resultados de la pruebas sugerían claramente que no debíamos atribuir su defecto en la toma de decisiones a la falta de conocimiento social, o a un acceso deficiente a dicho conocimiento, o a un deterior elemental del razonamiento, o, todavía menos, a un defecto elemental en la atención o en la memoria funcional en relación al procesamiento del conocimiento factual que se precisa para tomar decisiones en los dominios personal o social. El defecto parecía instalarse en los estadios finales del razonamiento, en o cerca del punto en el que debe darse la elección o la selección de respuestas. En otras palabras, fuera lo que fuera, lo que iba mal, iba mal en la parte final del proceso. Era incapaz de elegir de manera efectiva, o bien no podía elegir en absoluto, o bien elegía mal. (60)
Empecé a pensar que la sangre fría del razonamiento de Elliot le impedía asignar valores diferentes a opciones diferentes, y hacía que el paisaje de su toma de decisiones fuera desesperadamente plano. También podía ser que la misma sangre fría hiciera que su paisaje mental fuera demasiado cambiante y discontinuo para el tiempo necesario para efectuar selecciones de respuesta; en otras palabras, quizá hubiera un defecto sutil, y no un defecto básico, de la memoria funcional que pudiera alterar el resto del proceso de razonamiento requerido para que surgiera una decisión. (61)

Antonio R. Damasio, El error de Descartes, Crítica, Barna 2001
19:28
Saber sense sentir.
» ‎ La pitxa un lio

Expongo la hipótesis de que tal vez la razón no sea tan pura como la mayoría de nosotros pensamos o desearíamos que fuera, que puede que las emociones y los sentimientos no sean en absoluto intrusos en el bastión de la razón: pueden hallarse enmallados en sus redes, para lo peor y también para lo mejor. (Introducción)
No quiero que se me entienda que cuando los sentimientos tienen una acción positiva tomen la decisión por nosotros; o que no seamos seres racionales. Sólo sugiero que determinados aspectos del proceso de la emoción y del sentimiento son indispensables para la racionalidad.
Intente imaginar no sentir placer cuando contempla un cuadro que le guata o cuando oye una pieza de su música favorita. Inténtese imaginar desposeído para siempre de esta posibilidad, pero consciente del contenido visual o musical, y también consciente de que antaño le había producido placer. Podíamos resumir la situación de este ser humano diciendo que sabe pero no siente. (56)

Antonio R. Damasio, El error de Descartes, Crítica, Barna 2001
19:11
"El sentiment és un component integral de la raó" (Antonio Damasio)
» ‎ La pitxa un lio

Antonio Damasio

Tenía ahora ante mis ojos al ser humano más frío, menos emocional y más inteligente que uno pueda imaginarse, y sin embargo su razón práctica estaba tan deteriorada que producía, en los extravíos de la vida cotidiana, una sucesión de errores, una violación perpetua de lo que se consideraría socialmente apropiado y personalmente ventajoso. Había poseído una mente completamente sana hasta que una enfermedad neurológica dañó un sector concreto de su cerebro y, de un día para otro, provocó este profundo defecto en la toma de decisiones. Poseía intactos los instrumentos que generalmente se consideraban necesarios y suficientes para el comportamiento racional: tenía el conocimiento, la atención y la memoria necesarios, su lenguaje era impecable, podía efectuar cálculos, podía habérselas con la lógica de un problema abstracto. Sólo existía un complemento significativo a su fracaso en la toma de decisiones: una notoria alteración de la capacidad de experimentar sentimientos. La razón defectuosa y los sentimientos menoscabados aparecían juntos como consecuencia de una lesión cerebral específica, y esta correlación me sugirió que el sentimiento era un componente integral de la maquinaria de la razón. (Introducción)
Antonio R. Damasio, El error de Descartes, Crítica, Barna 2001
18:09
Aristòtil (La física en Unboxing Philosophy)
» ‎ La pitxa un lio

Aristòtil (La física en Unboxing Philosophy)

18:02
ETERNAL SUNSHINE .OF THE SPOTLESS MIND
» ‎ ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA.

El transhumanisme és una corrent de pensament que promou que l'espècie humana podrà millorar les seves capacitats físiques i cognitives aplicant les tecnologies i així poder desfer-nos com espècie de tots els aspectes que ens perjudiquen com per exemple : el dolor, la malaltia, l'envelliment, les psicopatologies, els transtorns emocionals i psíquics.
La pel·lícula "Eternal Sunshine of the spotless mind , cinema d'autor planteja el tema de les relacions amoroses i el seu patiment. El títol "Olvidat de mi " ja ens dibuixa l'argument. Una enginyosa màquina pot esborrar de la nostra memòria tot record de la persona que vàrem estimar. Es tracta doncs d'un programa per eliminar el dolor i la pèrdua en el cas de la ruptura amorosa. El protagonista un noi jove ha conegut una noia de la que ha estat enamorat profundament , de manera boja i profunda i no pot soportar la seva perdua per sempre . El psiquiatra proposa la MORT DE L'ALTRE a través de poder eliminar tota petjada de la seva memòria . Introdueix el pacient en una mena de son profund i així una màquina va poc a poc esborrant absolutament tota escena, tota imatge, tot objecte, tota emoció, tot sentiment, tota impressió, tot gest, fins a esborrar el rostre de l'altre.
La pel·lícula - ens obliga a pensar sobre aquesta possibilitat com una forma de MATAR L'EXPERIÈNCIA , L'amor element humà que juntament amb l'odi genera aquesta diatriba sobre els sentiments, i les emocions i la posterior desolació i solitud amb la que es troba un mateix molts cops provoca el desencís de la vida, de la realitat i de les condicions existencials . En literatura -Shakesperare , Flaubert, Garcia Márquez, Salter, Chejov, ens han fet reviure experiències on la condició amorosa provoca aquest desgast en la nostra condició . Desgast perquè és una pèrdua de la capacitat que considera un mateix de relacionar-se amb la vida mateixa i amb un mateix. Un abandó que considera que han deixat de poder donar-se les possibilitats de tornar a sentir l'eternitat i el poderós amor vers l'altre .
Eternal Sunshine of the spotless mind , realitzada l'any 2004 vol conseguir que la relació a vegades intensa deixi de ser fugaç com un estel per restar oblidada per sempre. No resulta suficient marxar , cremar les naus , llençar en els contenidors les restes del nostre naufragi , cal anar més enllà , sobre tot si l'experiència ha deixat una mena d'emprempta , una llaga profunda que ens fa plorar constantment per les nits i vagar com zombies de día.
El film sembla aparentment banal però a mesura que hi reflexionem convida a pensar sobre aquesta possibilitat futura de poder eliminar per sempre aquesta nyacra que la persona que vas estimar et va deixar . Olvidar com el propi Plató ens deia en els seus diàlegs és el que l'ànima no necessita per retornar al veritable món , i per això proposa el record, el coneixement dialèctic per trobar-nos novament amb les idees de l'amor veritable no el de carn i ossos. Però si l'oblid és precisament la malaltia avui diagnosticada com una de les pitxors -Alzheimer o demència senil- la reflexió convida a pensar si realment estem preparats per fer-ho nosaltres sols. Podem oblidar a qui hem estimat ?
La neurociència i el transhumanisme ens dirien que perquè fer-ho si tenim sistemes tecnològics que ens poden ajudar a no patir més , a matar els moments i espais existencials que han representat unes espurnes d'alegria i benestar però que ara en el nostre present provoquen malestar i dolor encara. La nova corrent cultural, intel·lectual i científica ens donen la pastilla de la felicitat per deixar per sempre més aquests malsons que vàrem viure i vivim encara.
Olvida't de mi proposa com a metàfora un viatge a una realitat cada cop més present de DESFER-NOS DELS MALS ROTLLOS. I clar més d'un o una poden pensar , si puc evitar patir - perquè com sembla que a vegades adhuc la religió sembla intentar que dignifiquem aquesta situació de dolor- no deixar-me portar per una idea de desintoxicar-me per sempre de qui un dia ens va fer mal i ens va abandonar ?
El transhumanisme senyala aquesta via , aquest psicofàrmac pels nostres transtorns siguin amb les sigles que siguin i diagnosticats com a dolorosos socialment. Estimar pot causar aquest patiment per tant esborrem els rastres dels altres que ens fan patir per sempre més i visquem com si res hagués passat. Només així potser podríem viure en un món nou cada vegada..
Com veieu , els plantejaments ètics i morals surgeixen en aquesta pel·lícula. Val la pena pensar si estem caminant cap un model millor o no ?

18:01
La concepció aristotèlica del món.
» ‎ La pitxa un lio

La concepció aristotèlica del món combinava la quietud, on dipositava l´ideal de perfecció, amb l´inevitable moviment on està immersa la vida humana i el medi on aquesta es desenvolupa. Per a ell, com per als grecs en general, l´univers celest, el cel, podríem dir, era un espai diví el tret essencial del qual en tant que diví era precisament o bé la quietud o bé la uniformitat i estabilitat del moviment, l´expressió màxim del qual s'expressava en els cossos celestes. En la seva cosmologia, compartida més enllà de les diferències en cada sistema filosòfic, el món celest, anomenat supralunar, era aquest món estable i ideal en contraposició al món anomenat sublunar, de moviments irregulars i imperfectes. L´univers sencer s´organitzava així en esferes concèntriques en el centre de les quals estava el nostre món terrestre. Però, atès que la quietud era la perfecció, el moviment de cadascuna de les esferes i del que depenia el moviment en el nostre món, exigia una última realitat a la que anomenava motor immòbil, que era perfecta però ella mateixa no podia moure´s i a la que Aristòtil anomenava déu, tot i que en un sentit força diferent al Déu de la cultura cristiana. De fet aquesta divinitat filosòfica, l´atribut de la qual era precisament la immobilitat, no era un déu personal en el sentit del Déu cristià i ni tan sols tampoc en el sentit en que ho eren les divinitats de la mitologia grega. La seva funció era més aviat la d´explicar l´univers i alhora la d´expressar l´ideal de perfecció al voltant del qual s´organitzava el món.
Vicente Serrano, La herida de Espinoza, Anagrama, Barna 2011
6:13
Jueus alemanys, alemanys i jueus.
» ‎ La pitxa un lio

Jürgen Habermas
El 1949, quan Jürgen Habermas complia vint anys, el món havia canviat. Aquells pocs anys de barbàrie extrema havien dibuixat de forma radical una línia que separava un abans i un després. Un abans i un després d’Auschwitz, de l’Holocaust, dels silencis còmplices i de mirar a una altra banda. Habermas, lúcid, indagador i dotat d’una gran capacitat reflexiva, sortia d’aquell malson que havia sacsejat la història. I, de ple en els seus estudis, començava a sentir reverència per uns pensadors que havien estat expulsats i que, llavors, a poc a poc, començaven a tornar, tot i que només una minoria anaven ocupant, novament, el seu lloc professional. Pensadors eminents, germinats en aquella terra fèrtil i expulsats per ser jueus.“Els que van decidir tornar ho van fer durant els primers anys de la fundació de la República Federal, del 1949 al 1953 -explica Habermas-. Pocs van ocupar un lloc a la universitat: Theodor W. Adorno, Max Horkheimer, Helmut Kuhn, Michael Landmann, Karl Löwith, Helmut Plessner... Qui, si no ells, que havien sigut racialment exclosos mentre els seus companys seguien treballant tranquil·lament, qui si no, podria haver cultivat una sensibilitat més aguda vers els foscos elements del millor de la nostra tradició moralment corrompuda?”, es preguntava en aquell moment, i encara es pregunta ara, el jove Habermas ara en un homenatge a aquests pensadors que van patir la repressió i l’exili i que han marcat amb tanta profunditat la història del pensament alemany del segle XX.Per al reconegut filòsof, deixeble directe d’Adorno i seguidor de moltes d’aquestes figures cabdals, l’homenatge que cal retre’ls continua pecant d’asimetria, la mateixa que ha marcat la relació entre els jueus alemanys i la seva terra, una asimetria entre el donar i el rebre, assenyalada pel mateix Habermas en l’inici del seu reconeixement i que ha volgut recollir en la primera part del seu últim llibre, En la espiral de la tecnocracia (Trotta), que ha titulat, explícitament, Judíos alemanes, alemanes y judíos. Habermas hi parla com a beneficiari, conscient d’haver rebut un llegat immens i poc comparable als patiments que van rebre els seus autors. “Després del retorn al país que els havia expulsat, els emigrants jueus es van convertir en mestres irreemplaçables per a les generacions posteriors”, afirma contundent. I hi afegeix: “La cultura política de l’antiga República Federal ha d’agrair els seus vacil·lants progressos en la civilització a una bona, i potser decisiva, part dels jueus emigrants, en especial els qui van tenir el coratge de tornar al país d’on van ser expulsats”.Referents de WeimarTots els retornats havien ensenyat en universitats alemanyes o germanoparlants abans de les fatídiques eleccions del 1933 i eren referents culturals de la República de Weimar. I no tothom que va marxar va voler tornar: van ser només una minoria. “Pel que fa a l’impacte històric, a vegades va ser fins i tot més gran la influència intel·lectual dels emigrants que no van tornar físicament”. De les figures que sí que van tornar, Habermas cita un record emotiu quan Martin Buber va trepitjar de nou Alemanya l’estiu del 1953: el seu posat, el seu físic, la importància dels gestos i del cos... “Aquella figura d’un savi d’Israel. ¿De petits no ens imaginàvem així els profetes de l’Antic Testament?”, escriu Habermas, llavors encara estudiant. Buber havia renunciat al seu lloc just després de l’arribada al poder de Hitler, i cinc anys més tard va emigrar a Israel. En aquells primers temps de la República Federal, Buber va voler situar-se, com explica Habermas, al centre de la trobada judeo-cristiana, una idea que ja havia començat a l’època de Weimar, quan era el pensador judeo-alemany més conegut i “decisiu representant d’un renaixement cultural jueu especialment assumit per una generació posterior”. Martin Buber, en qui, en paraules de Habermas, “no podem diferenciar entre el filòsof i l’escriptor religiós”, era un dels molts erudits que l’ascens nazi va prohibir de l’òrbita de l’Escola Lliure Jueva de Frankfurt, fundada pel seu amic Franz Rosenzweig i que promovia institucions educatives serioses (on s’aprengués en direcció oposada, és a dir, de la vida a la Torà, i no com s’acostumava a fer tradicionalment), amb destacats noms entre la docència: Leo Baeck, Leo Strauss, Erich Fromm, el mateix Buber, Gershom Scholem...Un sionisme inclusiuPrecisament Scholem, de família berlinesa i un dels grans estudiosos del misticisme jueu, havia emigrat a Palestina uns anys abans, el 1923, i durant els primers anys de la República Federal va ser molt crític amb els silencis i la pretesa superació del mal generat pels anys més foscos. Scholem també va ser amic íntim de Walter Benjamin, el no-retornat i gran silenciat d’aquella època (mort a Portbou el 1940), que gràcies a Scholem i a Theodor W. Adorno -també amic de Benjamin- va ser rescatat de l’oblit dècades després. Scholem, a qui Habermas va dedicar el panegíric quan es va morir l’any 1982, fins i tot havia renegat del seu nom alemany, Gerhard, per l’hebreu Gershom. De fet, els esdeveniments tràgics del nazisme van fer que també hi hagués en tota aquella generació un replantejament del sionisme, en què molts militaven. “La sensibilitat moral amb què aquesta primera generació de la cultura sionista ha considerat, analitzat i discutit, des de l’inici fins al final de les seves vides, l’anomenat problema àrab posa de manifest una perspectiva cosmopolita i individual a partir de la qual van voler entendre el seu projecte”, escriu Habermas.Buber, com Scholem, molt conscients del perill etnocèntric que van córrer en el passat, veien incompatible el sionisme amb els fonaments nacionalistes i imperialistes i no desitjaven que cap estat sionista tornés a repetir els mateixos errors. Tots ells, carregats de passió pel coneixement i el diàleg, i necessaris, sempre necessaris, per esquerdar murs fets d’odi i desentesa.Dídac P. Lagarriga, Habermas i el pensament jueu alemany, Ara 13/10/2016

← octubre 12 (8 temas) octubre 14 (7 temas) →

BLOCS DE FILOSOFIA » octubre 13, 2016

Canales

(10 sin leer)

Es terrible que la ambición en la escuela resulte sospechosa

Raonar, decidir i respondre (Antonio Damasio)

Racionalitat i emocions.

A sang freda (Antonio Damasio)

Saber sense sentir.

"El sentiment és un component integral de la raó" (Antonio Damasio)

Aristòtil (La física en Unboxing Philosophy)

ETERNAL SUNSHINE .OF THE SPOTLESS MIND

La concepció aristotèlica del món.

Jueus alemanys, alemanys i jueus.