Le Cimetière marin
Exposa I
Ce toit tranquille, où marchent des colombes,
Entre les pins palpite, entre les tombes ;
Midi le juste y compose de feux
La mer, la mer, toujours recommencée
Ô récompense après une pensée
Qu’un long regard sur le calme des dieux !
II
Quel pur travail de fins éclairs consume
Maint diamant d’imperceptible écume,
Et quelle paix semble se concevoir !
Quand sur l’abîme un soleil se repose,
Ouvrages purs d’une éternelle cause,
Le Temps scintille et le Songe est savoir.
III
Stable trésor, temple simple à Minerve,
Masse de calme, et visible réserve,
Eau sourcilleuse, Œil qui gardes en toi
Tant de sommeil sous un voile de flamme,
Ô mon silence !… Édifice dans l’âme,
Mais comble d’or aux mille tuiles, Toit !
IV
Temple du Temps, qu’un seul soupir résume,
À ce point pur je monte et m’accoutume,
Tout entouré de mon regard marin ;
Et comme aux dieux mon offrande suprême,
La scintillation sereine sème
Sur l’altitude un dédain souverain.
Ens parla de la immobilitat del No-èsser (l'insconscient, el no-res)
Trama
VComme le fruit se fond en jouissance,
Comme en délice il change son absence
Dans une bouche où sa forme se meurt,
Je hume ici ma future fumée,
Et le ciel chante à l’âme consumée
Le changement des rives en rumeur.
VI
Beau ciel, vrai ciel, regarde-moi qui change !
Après tant d’orgueil, après tant d’étrange
Oisiveté, mais pleine de pouvoir,
Je m’abandonne à ce brillant espace,
Sur les maisons des morts mon ombre passe
Qui m’apprivoise à son frêle mouvoir.
VII
L’âme exposée aux torches du solstice,
Je te soutiens, admirable justice
De la lumière aux armes sans pitié !
Je te tends pure à ta place première,
Regarde-toi !… Mais rendre la lumière
Suppose d’ombre une morne moitié.
VIII
Ô pour moi seul, à moi seul, en moi-même,
Auprès d’un cœur, aux sources du poème,
Entre le vide et l’événement pur,
J’attends l’écho de ma grandeur interne,
Amère, sombre, et sonore citerne,
Sonnant dans l’âme un creux toujours futur !
IX
Sais-tu, fausse captive des feuillages,
Golfe mangeur de ces maigres grillages,
Sur mes yeux clos, secrets éblouissants,
Quel corps me traîne à sa fin paresseuse,
Quel front l’attire à cette terre osseuse ?
Une étincelle y pense à mes absents.
X
Fermé, sacré, plein d’un feu sans matière,
Fragment terrestre offert à la lumière,
Ce lieu me plaît, dominé de flambeaux,
Composé d’or, de pierre et d’arbres sombres,
Où tant de marbre est tremblant sur tant d’ombres ;
La mer fidèle y dort sur mes tombeaux !
XI
Chienne splendide, écarte l’idolâtre !
Quand solitaire au sourire de pâtre,
Je pais longtemps, moutons mystérieux,
Le blanc troupeau de mes tranquilles tombes,
Éloignes-en les prudentes colombes,
Les songes vains, les anges curieux !
XII
Ici venu, l’avenir est paresse.
L’insecte net gratte la sécheresse ;
Tout est brûlé, défait, reçu dans l’air
À je ne sais quelle sévère essence…
La vie est vaste, étant ivre d’absence,
Et l’amertume est douce, et l’esprit clair.
XIII
Les morts cachés sont bien dans cette terre
Qui les réchauffe et sèche leur mystère.
Midi là-haut, Midi sans mouvement
En soi se pense et convient à soi-même…
Tête complète et parfait diadème,
Je suis en toi le secret changement.
XIV
Tu n’as que moi pour contenir tes craintes !
Mes repentirs, mes doutes, mes contraintes
Sont le défaut de ton grand diamant…
Mais dans leur nuit toute lourde de marbres,
Un peuple vague aux racines des arbres
A pris déjà ton parti lentement.
XV
Ils ont fondu dans une absence épaisse,
L’argile rouge a bu la blanche espèce,
Le don de vivre a passé dans les fleurs !
Où sont des morts les phrases familières,
L’art personnel, les âmes singulières ?
La larve file où se formaient les pleurs.
XVI
Les cris aigus des filles chatouillées,
Les yeux, les dents, les paupières mouillées,
Le sein charmant qui joue avec le feu,
Le sang qui brille aux lèvres qui se rendent,
Les derniers dons, les doigts qui les défendent,
Tout va sous terre et rentre dans le jeu !
XVII
Et vous, grande âme, espérez-vous un songe
Qui n’aura plus ces couleurs de mensonge
Qu’aux yeux de chair l’onde et l’or font ici ?
Chanterez-vous quand serez vaporeuse ?
Allez ! Tout fuit ! Ma présence est poreuse,
La sainte impatience meurt aussi !
Aquí el poeta es pregunta sobre la mort o la immortalitat?
Desenllaç final del poema.
XVIII
Maigre immortalité noire et dorée,
Consolatrice affreusement laurée,
Qui de la mort fais un sein maternel,
Le beau mensonge et la pieuse ruse !
Qui ne connaît, et qui ne les refuse,
Ce crâne vide et ce rire éternel !
XIX
Pères profonds, têtes inhabitées,
Qui sous le poids de tant de pelletées,
Êtes la terre et confondez nos pas,
Le vrai rongeur, le ver irréfutable
N’est point pour vous qui dormez sous la table,
Il vit de vie, il ne me quitte pas !
XX
Amour, peut-être, ou de moi-même haine ?
Sa dent secrète est de moi si prochaine
Que tous les noms lui peuvent convenir !
Qu’importe ! Il voit, il veut, il songe, il touche !
Ma chair lui plaît, et jusque sur ma couche,
À ce vivant je vis d’appartenir !
XXI
Zénon ! Cruel Zénon ! Zénon d’Êlée !
M’as-tu percé de cette flèche ailée
Qui vibre, vole, et qui ne vole pas !
Le son m’enfante et la flèche me tue !
Ah ! le soleil… Quelle ombre de tortue
Pour l’âme, Achille immobile à grands pas !
XXII
Non, non !… Debout ! Dans l’ère successive !
Brisez, mon corps, cette forme pensive !
Buvez, mon sein, la naissance du vent !
Une fraîcheur, de la mer exhalée,
Me rend mon âme… Ô puissance salée !
Courons à l’onde en rejaillir vivant.
XXIII
Oui ! Grande mer de délires douée,
Peau de panthère et chlamyde trouée,
De mille et mille idoles du soleil,
Hydre absolue, ivre de ta chair bleue,
Qui te remords l’étincelante queue
Dans un tumulte au silence pareil,
XXIV
Le vent se lève !… Il faut tenter de vivre !
L’air immense ouvre et referme mon livre,
La vague en poudre ose jaillir des rocs !
Envolez-vous, pages tout éblouies !
Rompez, vagues ! Rompez d’eaux réjouies
Ce toit tranquille où picoraient des focs !
Finalment és el triomf del moment o l'instant i del canvi i la creació poètica . EL CEMENTIRI MARÍ de Paul Valery . Tranquil teulat on els coloms peonen, tos batecs entre pins i tombes sonen. Migdia, el just, la mar fa incendiar. La mar, la mar, sempre recomençada! Quin rescabal per la pensa agitada, copsar la pau dels déus damunt del mar!
Quin pur treball de fins esclats no exhuma mant diamant d’imperceptible escuma, i a quina pau hom sembla pervenir! Quan dalt l’abís el sol errant fa pausa, obratges purs d’una perenne causa el Temps relluu i el Somni és seny i albir.
Sòlid tresor, temple simple a Minerva, bassal de pau, manifesta reserva, aigua fulgent, ull que retens, tancat, tan profund son dessota un vel de flama, el meu silenci!... Edifici dins l’ànima, mes golfa d’or, amb mil teules, Teulat!
Temple del Temps, resum d’una alenada, t’escalo i visc ta puresa enlairada tot envoltat de l’horitzó marí; com fent als déus una suprema ofrena, al centelleig sembra amb claror serena dalt l’altitud un desdeny gegantí.
Talment un fruit és tot deliqüescència quan en delit transforma son absència dintre boca en la qual sa forma mor, jo inhalo ací ma fumarel·la extrema i canta el cel a l’ànima que crema l’esfumament dels marges en rumor.
Cel bell, cel verd, com em transformo observa! Després de tant d’orgull i tan superba inacció, així i tot tan puixant, eix espai refulgent mon ser abraça, dalt la casa dels morts mon ombra passa i al seu exsangüe tranc em va avesant.
Mon dins, tot nu als brandons del solstici, alço vers tu, oh jutjament propici d’aquesta llum, arma sens pietat! Jo et torno pur a ta morada vera: contempla’t bé!... La llum que es reverbera implica un trist i entenebrit costat.
Oh, per mi sol, per al meu cor que crema, per a mi sol, a les fonts del poema, dintre del buit i l’escaïment pur, l’eco jo esper de ma grandesa interna, trista, amargant i sonora cisterna, sonant dins meu la buidor del futur!
Dintre el fullam, golf menjador de reixes, ànima al fons de mi!, és que tu coneixes amb mos ulls clucs, secrets encegaments, quin cos em du a la fi peresosa, quin front l’atreu a aquesta terra ossosa? Un espurnall pensa allí en mos absents.
Com clos sagrat, ple d’un foc incorpori, fragment terral de la claror ofertori, eix lloc em plau, dominat per brandons, composat d’or, de pedra i branques fosques, on tant de marbre trem entre ombres tosques. El mar fidel hi dorm dalt dels pedrons!
Esplèndid ca, l’idòlatra percaça! Quan, somrient pastor de lenta passa, hi vinc a pasturar misteriosos bens, el blanc ramat de mes tombes quietes, allunya’n els coloms d’ales discretes, els somnis vans, els àngels impudents!
Ací vingut, l’avenir és peresa. L’insecte actiu grata dins l’aridesa; és cendra tot, pols que en l’aire es desfà per devenir qualque severa essència... El viure és vast, embriagat d’absència, és dolça l’amargor, l’esperit clar.
Els morts colgats amen aquest imperi de tebior que asseca llur misteri. Migdia, als cims, estàtic i quiet, s’observa ufà, cofoi del seu sistema... Testa ideal, perfecta diadema, jo sóc en tu el mudament secret.
Altre no tens per frenar tes temences! Els meus rosecs, dubtes i defallences la tara són del teu gran diamant... Però en llur nit tan feixuga de marbres un poble espars a les arrels dels arbres el teu partit ja ha pres, vagarejant.
S’han diluït dintre una espessa absència, el fang roig ha begut la blanca essència, el do de viure ha passat a les flors! On són dels morts les frases predilectes, l’art personal, les ànimes selectes? La larva ordeix on es formaven plors.
Els crits aguts de noies excitades, els ulls, les dents, les parpelles mullades, el si gentil que joguineja amb foc, la sang brillant als llavis que es rendeixen, els dons suprems, els dits que els protegeixen, tot resta soterrat i penetra en el joc!
Un somni esperes tu, ànima ardida, ja deslliurat dels colors de mentida que als ulls carnals donen l’onada i l’or? Viuràs cantant quan seràs vaporosa? Apa! Tot fuig! Ma presència és porosa, la santa impaciència també mor!
Magra immortalitat negra i daurada, sòrdid consol, de llorers coronada, que de la mort fas un si maternal, un tendre enginy o mentida bonica! Qui no els coneix i no tem una mica eix crani buit i aqueix riure eternal!
Pares profunds, testes inhabitades que, sota el pes de tantes paletades, la terra sou, nostre pas confonent, el ver rosec, el verm irrefutable vostre taüt ja troba inhabitable, que ell viu de vida i no em deixa un moment!
Amor potser o ma pròpia quimera? Sa dent secreta és de mi tan propera que qualque nom li pot ésser adient! Què hi fa! Ell veu, ell vol, somnia, toca! Ma carn li plau, i fins quan hom s’ajoca jo visc per ésser esclau d’aquest vivent!
Zenon! Cruel Zenon d’Elea! Alada ta fletxa dintre meu em tens clavada, vibrant quan vola i quan son vol s’abat! Si em crea el so, ta fletxa malastruga m’occeix! Ah, el sol!... Quina ombra de tortuga per a l’ànima, Aquil·les lent i apressat!
No! No!... Dempeus! Dins l’era successiva! Trenca, cor meu, eixa forma pensiva! Beu, pit profund, la naixença del vent! Una frescor, de la mar exhalada, l’ànima em torna... Oh puixança salada! Correm a l’ona amb ressorgir vivent!
Sí! Ampla mar de deliris dotada, pell de pantera i clàmide ratada per mil ídols del sol perforador, hidra impudent, èbria de la carn blava, de dent voraç que en pròpia cua es clava, entre un tumult semblant a la sordor,
s’aixeca el vent!... Cal intentar de viure! Mon llibre obert l’aire tanca amb toc lliure, l’onada en pols dels rocs gosa sorgir! Oh pàgines, voleu, voleu esbalaïdes! Ones, bateu amb aigües enfollides eix calm teulat, de veles gai festí!
Traducció de J. Carner-Ribalta Paul VALÉRY, Poesies completes, Ed. Selecta, Barcelona, 1961.
Por
Paul ValeryVersión: Raúl Gustavo Aguirre
Este techo tranquilo, de palomas surcado,
Entre pinos y tumbas palpita, deslumbrado.
El justo Mediodía compone allí su fuego.
¡El mar, el mar, el mar que siempre recomienza!
Después de un pensamiento, ¡qué dulce recompensa
Una larga mirada al divino sosiego!
¡Qué pura obra de relámpagos consume
Tanto y tanto diamante que la espuma reúne
Y qué serenidad parece acontecer!
Cuando sobre el abismo un alto sol dormita,
Orfebrerías puras de una causa infinita,
El tiempo reverbera y el ensueño es saber.
Tesoro estable, templo consagrado a Minerva,
Mole de sosegada y visible reserva,
Aguas altivas, Ojo que velas en tus llamas
Tanto sueño que en ti se prolonga en la calma,
¡Oh mi silencio! ... Grave edificio en el alma,
¡Pero cima de oro, Techo, con mil escamas!
Templo del Tiempo, que un suspiro resume,
Allí mi ser la pura elevación asume
Y mis ojos marinos circundan lo que ven;
Como a los dioses mi ofrenda soberana,
El calmo reverbero lentamente desgrana
Por sobre las alturas un supremo desdén.
Como la fruta que se funde en complacencia,
Y suscita placer a cambio de su ausencia
En una boca donde se disuelve su forma,
Mi futura humareda yo también aquí huelo,
Y al alma consumida la música del cielo
Le habla de la ribera que en rumor se transforma.
¡Mírame a mí que cambio, bello cielo real!
Después de tanto orgullo, y de tanta inusual
Ociosidad, no obstante plena de poderío,
Yo dejo que me venza este brillante espacio.
Por sobre los sepulcros va mi sombra, despacio,
Y en su frágil andar se domestica el mío.
El alma expuesta a las antorchas del solsticio,
¡Tu justicia contesto, incomparable juicio
De la luz que utilizas tus armas sin piedad!
Yo te devuelvo pura a tu lugar primero,
¡Contémplate!. . . Fulgor, y reflejarte, empero
Significa de sombra una triste mitad.
¡Oh, sólo para mí, a mí solo, en mí mismo,
Cerca de un corazón, de ese inicial abismo
Donde surge el poema, entre el suceso puro
Y el vacío, yo espero de mi grandeza interna
El eco, amarga, oscura y sonora cisterna
Que un vacío en el alma suena siempre futuro!
¿Sabes, falsa cautiva de los follajes prietos,
Golfo devorador de magros parapetos,
En mis ojos cerrados, secretos esplendentes?
¿Qué cuerpo me conduce a tus mudos santuarios?
¿Qué rostro lo vincula a esta tierra de osarios?
Sólo una chispa allí, yo pienso en mis ausentes.
Sacro interior, de un fuego sin materia colmado,
Fragmento de la tierra a la luz consagrado,
Este lugar me place, de antorchas circuido,
Hecho de oro y piedra y de nocturnos árboles,
En el que hay tantas sombras bajo trémulos mármoles.
¡Allí, sobre mis tumbas, el mar fiel se ha dormido!
¡Perra espléndida, al idólatra aparta de tu lado!
Porque yo solo como un pastor he llevado
A pacer largamente corderos misteriosos,
Esa nívea majada de mis tumbas morosas,
¡Alejaos de allí, palomas cautelosas,
Inútiles ensueños, serafines curiosos!
Aquí, llegado, el porvenir es pereza,
El insecto desgasta la marchita maleza;
Lo ardido y lo deshecho, todo halla el amparo
Del aire en una extraña y rigurosa esencia...
La vida es vasta porque está ebria de ausencia,
Y la amargura es dulce, y el espíritu claro.
Los muertos escondidos están bien en la tierra
Que les da su calor y su misterio encierra.
Mediodía en lo alto, Mediodía impasible,
En sí se piensa y a sí mismo conviene...
joya ideal, cabeza que todo lo contiene,
Yo soy dentro de ti el cambio imperceptible.
¡Sólo conmigo cuentas para acallar tus miedos!
¡Mis arrepentimientos, mis dudas, mis denuedos,
Son de tu gran diamante la única impureza! ...
Pero en su noche grávida de silenciosos mármoles,
Un pueblo vago en las raíces de los árboles
Ya de tu lado, quieto, a colocarse empieza.
En una ausencia honda ellos se han diluido,
La arcilla roja una blanca especie ha bebido,
De la vida en las flores se continuó el encanto.
¿Dónde están de esos muertos las frases familiares?,
El arte personal, las almas singulares?
La larva se desliza donde surgía el llanto.
Los jubilosos gritos de las adolescentes,
Los párpados, los ojos y los húmedos dientes,
El seno encantador que juega con el fuego,
La sangre ardiente en los labios que se entregan,
Y los últimos dones, los dedos que los niegan,
¡Todo va bajo Tierra, todo regresa al juego!
Y tú, gran alma, ¿acaso por un sueño deliras
Del que puedan estar ausentes las mentiras
Del color que, ola y oro, los ojos aquí ven?
¿Cantarás cuando cambies en vaporosa esencia?
¡Oh, parte! ¡Todo huye! Porosa es mi presencia,
¡La sagrada inquietud llega a su fin también!
¡Magra inmortalidad dorada y tenebrosa,
Dadora de consuelo de pavores laureada,
Que de la muerte haces un regazo materno,
Una bella mentira, un engaño piadoso!
¿Quién no conoce y quién aceptará gustoso
Este cráneo vacío y este reír eterno?
Hondos antepasados, cabezas despobladas
Que bajo el peso de tan antiguas paladas
Ya sois la tierra y confundís nuestro andar,
El real roedor, el verme irrefutable,
No es para aquel que duerme un sueño interminable,
¡El vive de la vida, me sigue sin cesar!
¿Amor, quizás, u odio? No lo sé. ¡Tan presente,
Tan cerca está de mí su diente soberano
Que todo nombre bien le podría caber!
¡No importa! Él mira, él toca, él fantasea, él ama!
¡Mi carne es de su agrado y hasta sobre mi cama
A este solo viviente vivo de obedecer!
¡Oh Zenón! ¡Cruel Zenón! ¡Oh Zenón el Eleata!
Tú me has atravesado con esta flecha ingrata,
Esta flecha que vibra, que vuela sin llegar!
¡El sonido me crea y el dardo me da muerte!
¡El sol! ¡Qué sombra es de tortuga, alma inerte,
Aquiles que aunque corres no cambias de lugar!
¡ No, no! ... ¡Vamos, de pie! ¡A la era sucesiva!
¡Destroza, cuerpo mío, tu forma pensativa!
¡Bebe, sed interior, este viento naciente!
Una suave frescura, por el mar exhalada,
Me devuelve mi alma... ¡Oh potencia salada!
¡Corramos a la ola que refluye viviente!
¡Sí! Majestuosa mar de delirios dotada,
Piel de pantera y clámide agujereada
Por millones de ídolos donde el sol se refleja,
Hidra absoluta, ebria de tu carne azulada,
Que en tu brillante cola hundes la dentellada
En un tumulto que al silencio semeja,
¡El viento se levanta! ... ¡Hay que intentar vivir!
Mi libro cierra, inmenso, luego lo vuelve a abrir,
¡De las olas deshechas nuevas olas derivan!
¡Volad, volad vosotras, páginas deslumbradas!
¡Romped, olas! ¡Romped con aguas exaltadas
Este techo tranquilo donde los foques iban!
Charmes, 1922.
Per què poesia ? Si existeix una forma , una travessa que ens condueix a certs paratges que encara avui resten inhòspits i deshabitats podríem dir que el trobem en la poesia. Valéry de fet comentat per Adorno i Derrida es considerava un anti filòsof. I en aquesta obra intenta expressar aquest pas de la contemplació a l'acció creadora. De fet hi han més de 37 traduccions del poema que expliquen que hi ha una certa retòrica intraduïble d'aquests versos decasíl·labs inspirats en le Chanson de Roland per generar una certa simfonia i recordar una mena de tragèdia grega.
Valery , en aquest poema que avui una amiga me'l descobria , ens introdueix al que Jean-Luc Godard ens descriu en el fragment de "Vivre sa vie " on es reprodueix un diàleg amb un filòsof. "Llegir és en aparença avorrit malgrat sigui un ofici ... i descobrir que aprenem a parlar bé només quan hi ha una renuncia a la vida per un temps" son idees que indiquen o senyalen que la vida ens obliga massa sovint a no pensar a no aturar-nos en el silenci de les paraules ..
Valery en el poema sembla que ens parla d'aquesta idea.
Paul-Ambroise Valéry Toussaint Grassi , llenguadocià , nascut a Cette /Sète) 1871 i mort a Paris 1945 sembla que teixeix idees- sentiments i llenguatge de manera que ens endinsa en un mar de poesia pura dins una seqüència de 4 actes .....
Agafem aquesta idea del poder aturar-se en el silenci de les paraules i de la travessia i interroguem-nos sobre si hi ha realment filosofia quan establim en el llenguatge un joc de conceptes i de sistema de signes que ens condueixen a una construcció i recreació però no a cap acció creadora.
Gustavo Bueno en el seu llibre "Qué es la filosofía ? " adverteix que no podem entendre la filosofia com estimar la saviesa doncs precisament el desig de saviesa no pertany en exclusiu a la filosofia, precisament pel caràcter pràctic , tecnològic i científic i més coses del saber. I senyala que l'accent cal que recaigui en que la filosofia es una mirada sobre el present i des del present. Un palimpsest situat en el present per parlar sobre els nostres silencis interns , externs , ....
I afegeix que anomenar al filòsof com a savi només pot ser una indicació dels altres mai atribuïda a un mateix. Perquè en definitiva el saber filosòfic és un saber contra algú o alguna cosa, davant altres sabers.
Arthur C.Danto en "Què es la filosofia? " ens dirà que el paper de la filosofia es portar-nos a la consciència, en aquest sentit no hauria de contribuir al coneixement de la realitat -tal com deia Kierkegaard potser el que es diu des de la filosofia resulta decepcionant.En el fons no es pot parlar de la forma de parlar sobre la realitat si no es fa com ho fa els altres sabers. O sigui , en què consisteix veure la realitat si no hi ha cap distància respecte a aquesta ?
De nou la poesia.
Heidegger deia que només hi ha mon on hi ha llenguatge.Això vol dir que només s'aprèn què és la filosofia fent filosofia o llegint filosòficament ? L'únic camí o travessa és la filosofia mateixa ? Però continuant amb l'autor anterior precisament creure que estem en la filosofia no deixa de ser el primer obstacle , o sigui , no deixa de ser una il·lusió , creure que estem fent filosofia.
Així la filosofia seria alguna cosa que fem , i no com quelcom es té, es creu, o s'estudia. O una certa relació que s'estableix entre el llenguatge i el món o la realitat. Una certa preocupació sobre aquesta mateixa relació.Com usuaris del llenguatge que participem de distintes formes de vida com : éssers coneixedors del món o com a actuants del món ? O sigui el món s'estableix per conceptes o per fets ?
Entrem en el tema de les fal·làcies , ...Si establim que la filosofia és un saber i la considerem vertadera , se segueix que no pot ser falsa, doncs la veracitat de la proposició exclou la possibilitat de que sigui falsa. Però si que pot succeir que la seva falsedat sigui lògicament possible , encara que la proposició sigui vertadera. Aquí doncs es presenta el problema kantià de la distinció entre l'estructura dels conceptes i l'estructura de la realitat.
Deleuze i Guattari en su "Què es filosofía? " ens diu que potser una pregunta com aquesta només es pot fer en l'estat de la vellesa i les concrecions darreres. Té sentit una pregunta com aquesta quan ja no ens queda res per respondre i fins i tot per preguntar-nos ? -ens diran.
Precisament aquests autors comparteixen la idea que en la vellesa ens trobem en el moment entre la vida i la mort , i dins una llibertat sobirana .... Valery escriu el poema "cementiri marí " l'any 1920 contemplant segurament el cementiri de Sète.
Encara queden uns quasi vint anys per morir però com altres que es troben en aquest cementiri Brassens, Faure,...el poeta es pregunta contemplant per passar a l'acció... En aquest cas el silenci permet la paraula i el pensament i la mort ( tal com Godard indica en l'exemple dels tres mosqueters ) i potser perquè les paraules no expressen el que volem dir ...
Deleuze i Guattari ens diuen que la filosofia es l'art de crear conceptes, de formar conceptes, de fabricar conceptes.... Per això estableix que "amic" és un personatge conceptual que ens ajuda a definir la filosofia , amb la mort del savi i l'arribada del filòsof , aquells qui estimen la saviesa però no la tenen.
Qui és l'amic o l'amiga ? una inclinació vers ...? més aviat és algú que es situa en la possibilitat del pensar mateix , com una forma de viure amb un mateix i no en cap relació amb l'altre... L'amic no és l'amant ? Així la filosofia crea aquesta tensió entre una insatisfacció i per tant també desconfiança vers l'altre aliè com si es tractés d'una mena de desig amorós com el joc entre un rival i el seu pretendent.
Serà aleshores el filòsof l'amic del concepte , o més aviat el poeta qui es desfà del concepte per fer poesia ?
Irene de Puig en "Fer filosofia a l'escola" ens diu que definir la filosofia és una tasca difícil i encara no resolta. ...
Roger-Pol Droit en "Pequeñas experiencias de filosofia entre amigos" ens proposa entendre aquesta tasca com la possibilitat de trencar els codis de la vida quotidiana. I per això ens diu que la filosofia precisament consisteix en experimentar la confusió que desencadena qualsevol reflexió o pensament. Podria ser que precisament en el poema de Valery es pugui establir aquesta possibilitat de trencar un codi i que ens obri camins per començar a deixar de saber i a més aviat trobar-nos amb la pregunta : Què no és la filosofia ?
20:12 
En la manca de perspectiva no es forma cap ull central, cap subjectivitat central o sobirania. Mentre que els habitants del panòptic de Bentham són conscients de la presència constant del vigilant, el que habiten en el panòptic digital es creuen que estan en llibertat. 
