by Manel Fontdevila |
Tots hem llegit, sentit o vist les notícies sobre l'atemptat islamista contra membres del setmanari satíric francès Charlie Hebdo.
M'he indignat: Quin Déu pot posar la vida d'uns éssers humans com a preu per uns dibuixos? Quina deficiència intel·lectual pot conduir un raonament fins a la conclusió que el paradís es pot bastir sobre els cadàvers dels humoristes i en nom d'un Déu sense sentit de l'humor? He patit: Ara tota la colla de feixistes emmascarats disfressaran el seu racisme i justificaran la seva xenofòbia com a defensa dels valors democràtics.
He vist les reaccions, he discutit sobre el tema i m'he demanat a mi mateix que he de fer.
Els que em patiu a classe ja sabeu el peu que calço: agnòstic, anticlerical, apòstata i sovint blasfem; tinc penjada al meu departament una de les caricatures sobre Mahoma que han causat l'atemptat; tinc un bloc que vaig batejar com a homenatge a Voltaire, filòsof il·lustrat que creia que la humanitat arribaria a la seva majoria d'edat si es desfeia de la influència de la religió i, a sobre, transmetia aquest missatge mitjançant la sàtira, utilitzant el sentit de l'humor com a arma contra l'obscurantisme, la intolerància i el dogmatisme propis de la religió, de qualsevol religió... i he vist que alguna cosa havia de fer.
M'he demanat si el que havia de fer era publicar al bloc les caricatures que han provocat l'atemptat, però he rebutjat la idea: m'ha fet por (ho confesso), però també he jutjat que seria una acció inútil. Crec que l'Islam superarà la seva fase d'obscurantisme quan sigui crític amb si mateix, i una de les millors eines que pot utilitzar és l'humor. Els musulmans han d'aprendre a riure de si mateixos, però han de ser ells, no els que no som musulmans, els que ho han de fer; riure d'un altre sovint comporta humiliació, però riure d'un mateix és un signe de maduresa.
Per tant, com que no sé què fer, però tinc clar que he fer alguna cosa, he pensat que el millor és cedir la paraula als que saben més que jo. A continuació reprodueixo el manifest que destacats intel·lectuals van signar l'any 2006, quan es van publicar les primeres caricatures sobre Mahoma i es van produir les primeres amenaces i atemptats. Demano disculpes pels possibles i molt probables errors en la traducció de l'original en francès. Com sempre: no estic completament d'acord amb tot el que diu el manifest, però llegiu, reflexioneu i, si voleu, en parlem...
Una crida a la llibertat. Units fem front al nou totalitarisme.
Desprès d'haver vençut al feixisme, al nazisme, a l'estalinisme, el món s'enfronta a una nova amenaça totalitària mundial: l'islamisme.
Nosaltres, escriptors, periodistes i intel·lectuals convoquem a la resistència al totalitarisme religiós i a la promoció de la llibertat, la igualtat d'oportunitats i els valors seculars per a tothom.
Fets recents, esdevinguts després de la publicació de dibuixos de Mahoma a diferents publicacions europees, han mostrat la necessitat de lliurar una lluita pels valors universals, que no es lliurarà amb les armes, sinó al camp de les idees. No es tracta d'una lluita entre cultures o una oposició entre Orient i Occident, sinó d'un combat mundial que ubica als demòcrates contra els teòcrates.
Com tots els totalitarismes, l'islamisme s'alimenta de pors i frustracions. Els predicadors de l'odi aposten per aquests sentiments per formar els seus batallons destinats a imposar un món liberticida i desigual. Però no res, ni tan sols la desesperació, justifica l'elecció de l'obscurantisme, el totalitarisme i l'odi. L'islamisme és una ideologia reaccionària que assassina la igualtat, la llibertat i el secularisme allà on és present. El seu èxit només ens portarà a un món de dominació: la dominació de la dona per part de l'home i la dominació de tots per part dels islamistes. Per contrarestar-ho hem de garantir els drets universals als oprimits i els discriminats.
Rebutgem el “relativisme cultural”, que consisteix a acceptar que els homes i dones de cultura musulmana han de ser privats del dret a la igualtat, la llibertat i els valors seculars en nom del respecte per les cultures i les civilitzacions, Rebutgem renunciar al nostre esperit crític per por a ser acusat d'islamofòbia, un desafortunat concepte que confon la crítica a Islam com a religió amb l'estigmatització dels seus creients.
Defensem la llibertat d'expressió, per tal que l'esperit crític pugui exercitar-se a tots els continents, contra tots els abusos i contra tots els dogmes,
Apel·lem als demòcrates i als esperits lliures de tots els països per tal que el nostre segle sigui un segle il·lustrat, no obscurantista.
Ayaan Hirsi Ali, diputada holandesa que va escriure amb Theo Van Gogh el documental “Submissió” pel qual va ser assassinat.
Chahla Chafiq, escriptora iraniana exiliada a França.
Caroline Fourest, assagista.
Bernard-Henri Lévy, filòsof francès.
Irshad Manji, periodista canadenca autora de "Els meus dilemes amb l'Islam".
Mehdi Mozaffari, professor iranià exiliata Dinamarca.
Maryam Namazie, escriptora y productora de televisió.
Taslima Nasreen, doctora nascuda a Bangladesh perseguida por apostasia.
Salman Rushdie, novel·lista condemnat a mort por Jomeini per la novel·la "Els versicles satànics".
Antoine Sfeir, cristià libanès, periodista i politòlec.
Philippe Val, director de "Charlie Hebdo".
Ibn Warraq, autor de "Per què no sóc musulmà".
Nikolas Rose |
Michael Gazzaniga |
Michael Gazzaniga, ¿Quién manda ahí?,Por ejemplo, una de las pacientes con el cuerpo calloso escindido desarrolló, varios años después de la operación, la capacidad de emitir palabras simples desde el hemisferio derecho. Esto nos planeta una situación interesante, porque resulta difícil saber cuál es el hemisferio que toma la palabra cuando el paciente habla. En una entrevista describió la experiencia que tenía al ver fotografías de objetos que se proyectaban en una pantalla en sus diversos campos visuales: “Por ese lado [señalando una fotografía por el lado izquierdo de la pantalla, proyectada en su hemisferio derecho], veo la fotografía, lo veo todo más claro; en el lado derecho me siento más segura, en cierto sentido, con mi respuesta”. Por los ensayos anteriores sabíamos que el hemisferio derecho era más eficaz en todo tipo de juicios perceptivos, de modo que sabíamos que la afirmación sobre su claridad visual provenía de su hemisferio derecho, así como que su centro de habla segur, situado en el hemisferio izquierdo, era el responsable de la otra afirmación. Aunó las dos apreciaciones, una de cada hemisferio, pero al oyente le parecía una afirmación totalmente unificada, procedente de un sistema integrado. Sin embargo, intelectualmente sabemos que se trata de informaciones procedentes de dos sistemas distintos que nuestra mente entrelaza al escuchar a la paciente.
forges |
— ¿Dónde vas?
— Manzanas traigo.
Empecemos con el significado del hiyab para la cultura árabe: “el origen de la interpretación del uso del ‘hiyab’ se encuentra en el Corán y en principio señala una ‘barrera’ no entre un hombre y una mujer, sino entre dos hombres. Nació para proteger la intimidad del profeta de terceras personas” ¿Qué quiere decir esto que acabamos de leer (web donde obtuve información)? O ¿qué da a entender? De la manera en que lo explica a mi no me da a entender que es una restricción sino que quieren proteger a quien lo lleva de una tercera persona, y la pregunta es ¿quién es esa tercera persona? y ¿ de qué la protege?. Una de las cosas que determina si es elección o restricción es si el uso del hiyab es obligatorio, el artículo de la web que hemos consultado antes dice; “el Corán no prescribe el uso del ‘hiyab’, sino que simplemente ordena la modestia, la decencia y el pudor a la hora de mostrar públicamente el cuerpo.” Por lo que leemos no dice nada de que sea una obligación sino que hay que tener decencia a la hora de mostrar el cuerpo es decir, no ir provocativa me parece bien hasta el punto en el que dice que hay que tener pudor a mostrar públicamente el cuerpo, ¿la razón de porque no me parece bien? Muy simple, cuando tú sientes vergüenza de algo, es porque no te sientes bien con ello, te desagrada, por lo que provoca inseguridades en ti misma, no es de mi agrado que alguien o algo te diga o te obligue a tener inseguridades respecto a tu cuerpo, todos deberíamos sentirnos a gusto con nosotros mismos con nuestros defectos y con nuestras cualidades, sin obligaciones a sentirnos avergonzados de lo que tenemos. Entre las opiniones que hacen de este tema un debate, están las personas que piensan que el hiyab es un complemento como el que lleva una gorra, por lo tanto piensa que igual que hacen quitar las gorras en clase tendrían que hacer quitar los pañuelos, también está la opinión que dice que es denigrante para la mujer atribuyendo que se la obliga a ocultar parte de su rostro que es el pelo, y por ultima la opinión que alega no ser una restricción sino un modo de vida diferente. Y ahora voy a dar mi opinión; yo creo que es discriminante para la mujer en el caso de que se la obligue a ponérselo o le digan que no ponérselo es de mala musulmana, porque si no ponérselo es de mal musulmán, ¿por qué los hombres no llevan nada?, porque a los hombres les permiten la poligamia, que para mi implica tratar a las mujeres como un objeto, y no respetarlas para nada, ¿por qué mientras a ellos les dan esos “lujos” a ellas las hacen tener pudor de su cuerpo? Todas las mujeres tienen que sentirse libres no restringidas, tienen que hacer del hiyab una elección, no una opresión.
David Hume |
Giorgio Agamben |
forges |
by David Gilliver |
by Anna Parini |
by Diego Blanco |
Ulrich Beck |
Viriato |
Johann Gottfried Herder |
El Roto |
La torre de Babel by Bruegel el Vell |