Article de Luis Roca Jusmet del llibre
Marges de la Filosofia ( La Busca edicions)
1.
Uns apunts biogràfics
Slavoj Žižek va néixer l’any 1949 a
Lubliana, ciutat de l’antiga Ioguslàvia ( avui Eslovènia) i
es va moure, per tant, en l’asfixiant ambient filosòfic del
marxisme oficial dels països de l’Est.
La seva inquietud filosòfica el va portar a
interessar-se per Heidegger, el qual, al marge de la ideologia
dominant, tenia una forta presència en els cercles intel·lectuals
dissidents del seu país. Encara que posteriorment es desmarcarà de
la seva influència, Žižek continuarà pensant que Heidegger és
una referència bàsica de la filosofia actual, ja que la majoria
dels filòsofs contemporanis es defineixen en funció d’ell, ja
sigui seguint-lo d’ alguna manera o marcant-t’hi la seva
distància.
Posteriorment s’interessarà pel
postestructuralisme francès, en contra de totes les tendències
filosòfiques dominants al seu país. Derrida i Deleuze seran autors
que tindran una clara influència en Žižek i sobre els quals
aquest tornarà constantment, encara que de manera crítica. Però
l’autor que, dins d’aquest grup, l’influirà més serà
Althusser , i no tant per la seva filiació marxista ( ja que,
paradoxalment, la influència de Marx sobre Žižek serà molt
posterior) sinó pels seus treballs sobre el tema de la ideologia,
que és un dels eixos de la seva elaboració teòrica.
Als anys 70 Žižek, al capdavant del cercle
intel·lectual que l’envolta, decideix prendre com a referència
teòrica a Jacques Lacan,. Žižek reconeix avui la confusió
d’aquella época,, que també va ser molt interessant per la seva
frescor i experimentació. Només entendrà a Lacan posteriorment,
quan Jacques-Alain Miller, l’hereu oficial de Lacan, l’ofereix un
treball de professor associat a la Universitat Paris VIII de París i
el convida a treballar directament els textos del mestre. Al tornar
al seu país fundarà
La Societat de Psicoanàlisi Teòric
i a partir d’aquí que Lacan tindrà una influència considerable
sobre els intel·lectuals dels seu país, alguns dels quals acabaran
amb responsabilitats polítiques importants.
Abans de continuar cal aclarir un parell de
qüestions sobre Jacques Lacan, que va sempre associat a passions
molt polaritzades d’amor/odi. La primera és que Lacan fa un
treball teòric molt rigorós i renovador en el món de la
psicoanàlisi i del pensament. La seva aposta és arriscada i
polèmica, però les acusacions a Lacan de ser un xerraire seductor,
amb una retòrica buida només poden ser producte de la mala fe o de
la ignorància. La segona és la pròpia autodefinició de Lacan com
un antifilòsof s’ha d’entendre com una provocació i no en un
sentit literal. Lacan crea un punt de trobada molt productiu
entre la filosofia i la psicoanàlisi, té una formació filosòfica
molt potent i estava en diàleg permanent amb els filòsofs i els
matemàtics més importants de la seva generació. Žižek plantejarà
que Lacan és un antifilòsof en el sentit de no-filòsof, no com
judici negatiu sinó com judici infinit que senyala el nucli excessiu
de la filosofia. En el mateix sentit Alain Badiou havía parlat de
Nietzsche, Wittgenstein i el mateix Lacan como els antifilòsofs que
qüestionaven la filosofia acadèmica.
En un altre sentit encara que és cert que
Lacan ha generat un corrent dogmàtic i sectari al seu voltant,
també hi ha entre els lacanians sectors intel·lectualment i
professionalment molt interessants. La influència de Lacan en el món
de la psicoanàlisi és molt forta a França, Argentina i
altres països d’ Amèrica Llatina i, per la part que ens toca, a
Catalunya. A EEUU Lacan està molt ben considerat, sobretot als
Departaments de Literatura de moltes universitats, que el prenen com
una referència com a crític de la cultura. El que fa Žižek amb
Lacan és un treball original, que és el d’introduir una lectura
filosòfica i política de la seva obra.
Als anys 80 canvien radicalment les
condicions econòmiques, socials i polítiques del països de
l’Europa de l’Est. En Žižek comença llavors la seva activitat
política, ja que fins ara era una mena de semidisident marginal, ja
que els dissidents polítics reconeguts com a tals, eren o bé
heideggerians o postmarxistes, i tenien poca afinitat teòrica amb
ell. Quan es desmembra Ioguslàvia i s’independitza Eslovènia
Žižek prendrà partit políticament per frenar un moviment
ultranacionalista de característiques semblants a Croàcia o Sèrbia.
L’any 1990 Žižek es presenta ocupant el cinquè lloc en una
candidatura progressista que les guanyarà les eleccions, però
finalment no acceptarà cap lloc en el govern. Žižek plantejarà
que va participar a la política real únicament per la urgència del
moment i per evitar comportar-se com una “ànima bella”.
Però el que confessarà després, amb el seu humor negre (
però també molt seriosament, per altre costat) és que l’ únic
càrrec que hagués acceptat és el de Ministre d’ Interior o Cap
dels serveis secrets.
El projecte de Žižek de fer una lectura
filosòfica de Lacan tindrà una concreció pràctica a partir
de l’oportunitat oberta l’any 1989 quan la publicació amb
l’editorial anglesa
Verso de “
El sublime objeto de la
ideología” dóna a Žižek una projecció internacional al
transformar-se en un llibre de culte traduït a déu idiomes.
A
partir d’ aquí l’editorial li permet obrir una col·lecció
titulada “Wo es War” (que és una expressió de Freud, que vol
dir "On és l’ Allò". Serà a partir d’aquí que
Žižek i alguns altres col·laboradors començaran a treballar d’una
manera molt fecunda la lectura política i filosòfica dels textos de
Lacan. Žižek publicarà des de llavors quasi un llibre anual, fins
a arribar a més de vint. La seva obra s’ha traduït a més de
dotze idiomes i tretze dels seus llibre estan traduïts al castellà,
bàsicament per editorials argentines ( Paidós, FCE, Nueva
Visión, Atuel) per l’interès que ha despertat en aquest país la
seva obra. Ara algunes editorials espanyoles comencen a editar la
seva obra ( Pre-textos, Debate, Akal) i cap dels seus llibres no ha
estat traduït al català. Només ara alguns diaris comencen a
parlar puntualment d’ell. Jo vaig escriure l’any 2004 un article
a la revista
El Viejo Topo titulat “
¿ Quién és el
maldito Žižek ?” per donar a conèixer un autor que em sembla
una de les ments filosòfiques vives més interessants i en canvi
quasi completament desconegut al nostre país. La trajectòria
acadèmica serà també espectacular : de professor d’investigació
a
l’Institut de Sociologia de Lubjana a Director
del
Centre per estudis avançats d’Humanitats en el Birkbeck College de
Londres, passant per les
Universitats de Paris VII,
SUNNY-Buffalo, Pricenton i New School. Ha participat en
intensos debats a
la Universitat d’ Essex
( Gran Bretanya), ha visitat moltes vegades
el
Departament de Literatura Comparada de Minessota i forma
part del
Consell Directiu del Kulturwissenchaflter Institut
d’Essen
( Alemanya).Actualment visita sovint
Buenos Aires, tot participant en debats, conferències, congressos.
Les tres gran passions de Žižek són , sens
dubte, la filosofia, la política i el cinema. Però el que li ha
donat llum per articular entre sí aquests tres àmbits i donar-los
una perspectiva coherent i transversal és la psicoanàlisi
lacaniana, és a dir, la tradició que fundarà Freud i que
continuarà Lacan obrint tot un espai teòric en el qual treballarà
d’una manera intensa i personal Žižek
Aquest article parlarà de la dimensió
filosòfica i, dins d’ella, la vessant més teòrica de la
política. Queda fora una part apassionant que són els seus treballs
sobre cine. Els lúcids anàlisis polítics, sobre el passat i el
present de l’esquerra i la seva crisi. Aquests últims, així com
les seves propostes concretes no entren tampoc en aquest treball però
són una conseqüència lògica de la seva filosofia política.
2.
La filosofia com crítica de la opinió
La filosofia, per Žižek, té un paper clarament
desestabilitzador. En aquest sentit reivindica el paper de Sòcrates
com qüestionador de la ideologia, és a dir de les creences
establertes com a suposats sabers a la seva època. El que fa
Sòcrates no és ocupar el lloc de l’Altre, del posseïdor de
la Veritat. El que fa és enfrontar a l’altre amb la incoherència
de la seva posició, que no és conjuntural sinó estructural, ja que
és consubstancial a la pròpia raó, al Logos. Aquest, com tot
l’Ordre Simbòlic té una escletxa, té un forat, ja que, com deia
Lacan, el Gran Altre (sigui la Raó, la Història , Déu o el Partit
) no existeix. L’Altre, seguint el llenguatge lacanianà, està
barrat, està dividit, no és complert, té una manca, una carència.
La ideologia és la gran fantasia social que ens porta a creure
en l’existència d’aquest Gran Altre des del qual fonamentem les
coses, des del qual tot té un sentit.
Žižek vol mostrar, en contra de Descartes i seguint a
Lacan, que la bogeria és un producte de la pròpia raó, no és el
seu antagònic. La filosofia té dues opcions : la de sostenir la
bogeria de viure sense garanties i sostenir-se un mateix o la de
voler constituir-se en aquest Gran Altre, com si fos el
metallenguatge justificador del discurs del coneixement i de la
moral. A partir d’aquí podem trobar la similitud, diu Žižek,
entre la posició del filòsof i la de l’analista, que és la de
portar als altres a enfrontar-se amb la impossibilitat de
recolzar-se en un aquest Gran Altre que no existeix. La filosofia no
ha de pretendre ni una fonamentació filosòfica de la psicoanàlisi
ni la psicoanàlisi ha de explicar la filosofia com una
il·lusió paranoica. El que ha d’evitar tant el filòsof com
l’analista és ocupar el lloc del Pare , com si fos el
Gran Altre que ens guia i dóna consells al seu interlocutor. Aquesta
és la demanda del neuròtic a la que no hi ha que cedir, perquè el
que s’ha d’acceptar és que no existeix el Gran Altre, ja que
aquest suposat l’Altre també està en falta, també està dividit.
El que ha de fer l’analista és enfrontar a l’analitzat al fet
que el Gran Altre no existeix, igual que el filòsof posa de manifest
que no hi ha un Mestre-tutor, que cadascú ha de pensar per sí
mateix (
sapere aude, deia Kant). Fixem-nos que el que
criticava Lacan era el revisionisme psicoanalític que volia fer del
psicoanalista un conseller espiritual. No és significatiu que
precisament ara, des de EEUU s’ ens vulgui importar aquesta figura
del filòsof com guia espiritual o personal ?
Per tant la bogeria que reivindica de la filosofia és la
viure acceptant que l’Altre fonamentador no existeix. El que sabem
ho assumim subjectivament sense garanties, però apostant radicalment
pel que escollim. La filosofia és acceptar que no tenim una llar a
la qual acollir-nos. La filosofia és una posició impossible,
desplaçada des de qualsevol identitat comunitària, ja que surt
entre els intersticis de les diferents comunitats, en el fràgil
espai d’ intercanvi i circulació entre ells, que és un
espai que no té una identitat positiva. Tanmateix això no vol dir
caure en el relativisme, ja que Žižek no defensarà mai una postura
postmoderna que nega el subjecte i desconstrueix qualsevol opció per
caure en un escepticisme nihilista. Més aviat Žižek es rebel·la
contra aquesta posició, que per ell amaga la covardia de no assumir
els propis actes fins a les últimes conseqüències. La falta del
Gran Altre no significa que totes les posicions són igualment
vertaderes o igualment bones sinó que cal posicionar-se sense més
garanties que les que un es dóna a sí mateix, i cal buscar la
posició que és portadora de la veritat de cada situació i assumir
la responsabilitat ètica davant dels actes que fem. Però aquest
inici socràtic-platònic de la filosofia no ens ha de fer creure que
el camí de la filosofia és el camí del diàleg. El diàleg
filosòfic li sembla una ficció, com ho son els propis diàlegs
platònics, que no són altra cosa que una escenificació per
desenvolupar les intuïcions bàsiques de Sòcrates-Plató. Žižek
dirà, de forma provocadora, que ell mateix, com a filòsof
conseqüent, és essencialment dogmàtic.
Com bon lacanià Žižek reivindicarà també
a Descartes com aquell que obra l’espai del subjecte, condició
única que fa possible la ciència, la filosofia moderna i també la
psicoanàlisi. En un dels seus llibres més paradigmàtics,
El
espinoso sujeto (1999) Žižek diu a la introducció que
reivindica el subjecte cartesià i que ho fa en un sentit molt
precís. Žižek resta fidel a Lacan quan planteja que és Descartes
amb el seu cogito el que fa possible tant la ciència moderna com la
psicoanàlisi. Però també que els grans errors de Descartes són,
en primer lloc considerar que el subjecte és una substància i en
segon la seva oposició entre raó i bogeria. Žižek, com deia,
afirma la subjectivitat cartesiana en contra de tots els que la
critiquen, des de l’organicisme del estructuralisme fins al
postmodernisme desconstructivista,, passant pel cognitivisme i la New
Age. S’ha de mantenir l’aposta de Lacan de mantenir la
subjectivitat com el que possibilita pensar la condició humana
moderna i també defensar el que cadascú té de més propi. Però no
com un sí mateix transparent sinó com el seu contrari : el seu
nucli excedent i no reconegut. La raó té una part de bogeria, que
és justament la imaginació desbocada i destructiva davant de la
qual es replega Kant i que posaran de manifest Schelling o el mateix
Hegel.
Però la clau de la funció de la filosofia
la trobem en Kant, a qui d’alguna manera Žižek considera el
fundador de la filosofia i el que dóna sentit retrospectiu a tota la
considerada com a filosofia anterior. Kant és el que entén que el
subjecte està descentrat, és a dir, barrat, estructuralment
dividit. La clau la dóna precisament al parlar d’objecte
trascendental, que és al mateix temps el jo i la seva externalitat.
La pregunta és, llavors, radical: Perquè el jo apareix
enfrontant-se a sí mateix com objecte ? Perquè el jo projecta la
seva ombra fora de sí ?. Aquí es mostra des del camp de la
filosofia el que elaborarà posteriorment Freud des del camp de la
clínica: l’escissió del jo. I per Žižek Kant és capaç
de descobrir aquesta gran veritat al negar la intuïció
intel·lectual, és a dir, al negar que el subjecte pugui veure la
Cosa en sí. La pregunta bàsica i radical de la filosofia és,
continua sent, kantiana : Quins són els elements “a priori” a
partir dels quals configurem el món ?
Žižek està també molt influenciat per
l’idealisme alemany, treballant a d’una manera a la vegada
original i rigorosa l’obra de Schelling, i sobretot la de Hegel.
D’ambdós ex- treu una noció que li resultarà molt productiva,
que és la de negativitat radical del subjecte com bogeria
constitutiva de l´ésser humà.
L’última gran referència filosòfica de
Žižek és, però, la de Marx. Aquí hi ha tota una travessia que va
des de la gris formació pseudomarxista que li va transmetre de forma
doctrinària la ideologia del
socialisme real, passant per les
lectures althusserianes o lacanianes de Marx, fins
a la lectura directa i fresca que farà Žižek del propi Marx .
Però Žižek considera que l’autèntic filòsof no
ha de ser, com he dit abans, dialogant; el que fa és elaborar durant
tota la seva obra dos o tres intuïcions fonamentals que son capaces
d’obrir l’horitzó del nostre pensar. La comunitat filosòfica no
és dialogant, encara que és cert i pot ser interessant que un
filòsof conversi amb un altre, mai oblida la pròpia lògica, que és
la que permet la fidelitat a aquestes idees pròpies que són la seva
aportació creativa a la història del pensament.
És Lacan el que té el mèrit de donar a la
psicoanàlisi una dimensió única per a la filosofia en la mesura
que intenta explicar com el subjecte es constitueix a sí mateix i al
seu món. I des d’aquesta pregunta es troba amb la psicoanàlisi
lacanià, del qual treu un material molt valuós. Sens dubte és el
pensament lacanià el que il·lumina tota l’obra de Žižek
Žižek polemitza amb tots aquells que en
algun moment l’han influenciat però que posteriorment ha superat.
És el cas de Heidegger i de l’anomenat pensament estructuralista o
post-estructuralista francès ( Althusser, Derrida, Foucault,
Deleuze). Al primer capítol de llarg i dens llibre
El espinoso
sujeto titulat “La noche del mundo” Žižek passarà les
comptes amb Heidegger, que cau en la mateixa trampa que ell critica a
Kant, que és el de retrocedir davant de la subjectivitat radical
anunciada per la imaginació trascendental. Però si Kant ho fa
replegant-se en la metafísica, Heidegger ho fa replegant-se en
l’història del ser. Žižek també polemitza amb molts autors
actuals. Critica els plantejaments del que ell anomena
l’universalisme capitalista de Richard Rorty ( amb la seva proposta
d’unes regles formals transformades en llei universal per
salvaguardar l’espai privat de l’auto-creació personal) o els de
John Rawls, al considerar una ficció entendre els humans com
subjectes racionals que formalitzen un contracte social en funció
dels seus suposats interessos racionals. És una ficció perquè
s’ignora el paper de la fantasia com construcció
simbòlico-imaginària que ens configura des del desig I també
perquè neguen la part irracional que ve donada per qualsevol llei,
que porta sempre un gaudiment amagat, un resta patològica que
l´impregna.
Entrarà també en debat públic amb altres
filòsofs contemporani, també influenciats per Lacan, com Ernesto
Laclau i Judith Buttler ( en el llibre
Contingencia, hegemonia,
universalidad ) o Alain Badiou (
El espinoso sujeto ). I
accepta influències no només d’ alguns que es troben en una
òrbita teòrica afí, com Giorgio Agamben sinó també d’ altres
com Bernat Williams, que formen part de tradició tan al·liena a la
seva com és la tradició analítica.
Žižek creu també que la filosofia ha
d’entrar amb debat amb allò que més el desafia i que són , en
aquest moment, les neurociències. Entrarà en un debat molt
productiu amb els seus representants més interessants, com Francisco
Valera o Antonio Damasio.
La filosofia és la pregunta bàsica i radical
sobre quines són les condicions que fan possible el món.
3.
Una idea epistemològica : La visió paral·làctica com alternativa
al realisme i al perspectivisme relativista
La posició epistemològica que defensa Žižek
és clarament materialista, intenta recuperar el materialisme
dialèctic en un sentit nou, ja que el que es tracta no és defensar
una realitat objectiva independent del subjecte, que som nosaltres.
Es tracta de que nosaltres també som part de la realitat i tota
entitat positiva, tot fet, surt d’una perspectiva distorsionada;
però en alguna d’aquesta perspectives on trobem la veritat. Žižek
comença una versió bàsica d’ aquest plantejament ja en obres
com
Mirando al sesgo (1991) però la seva elaboració
com visió paral·làctica comença en un text que recull les seves
conferències a Buenos Aires (
Violencia en acto.
Conferencias en Buenos Aires) i que es titula “
Hacia una nueva lectura de Kant “. La paral·laxi , que és una
noció que s’utilitza per l’estudi del moviment dels planetes és
la diferència de la posició d’ un objecte quan es vist
separadament”. El que mostra la visió paral·làctica és
l’aparent desplaçament d’un objecte per un canvi de posició de
l’observador que canvia la línia de visió. Però la diferència,
ens diu Žižek, no només és subjectiva, també és ontològica, ja
que el subjecte forma part de la realitat, la seva mirada està
inscrita en el objecte. La visió de la realitat mai és total,
sempre veig la taca de la meva mirada, la realitat sempre està
emmarcada. Serà en el seu últim llibre, ja citat,
Visión de
paral·lel (2006) que Žižek exposarà clarament la seva
proposta. que és, segons Žižek, mantenir la tensió inherent de
l'objecte sense intenta reduir-lo ni superar-lo en una suposada
síntesi., ser capaç de sostenir l’esquerda que separa al Ú
de sí mateix. Per Žižek és la voluntat de sostenir, de suportar
els antagonismes radicals el que porta a molts filòsofs a buscar la
sortida falsa que els elimina. La universalitat concreta és el lloc
de l’antagonisme i qualsevol suposada síntesi o resposta
conciliadora l’eludeix. Aquesta és la forma, diu Žižek, de
recuperar el materialisme dialèctic, substituint el tòpic de la
lluita dels oposats per aquesta esquerda, aquest punt inherent de
tensió.
. En el seu últim llibre,
Visión de paralaje
( 2006) afirmarà que la part subjectiva és la part que no
encaixa, la part que mai no s’ajusta totalment al context. La part
subjectiva ve de la pulsió és l’ únic que no podem clonar, i és
per tant la garantia de la nostra autonomia.
4. Una idea ontològica
: el Real com el que hi ha més enllà de la realitat i és capaç de
generar el subjecte.
Per entendre aquesta idea-matriu de Žižek s’ha
que partir necessàriament de la formulació lacaniana dels tres
registres. Lacan dóna l’any 1953 una conferència que té com a
títol
El simbòlic, l’imaginari i el real, la qual
s’emmarca en el seu projecte de retornar a Freud per recuperar el
seu missatge original, que considera totalment desvirtuat per la
pròpia tradició psicoanalítica. Els tres registres mostren, segons
Lacan, el nostre funcionament psíquic i es basen en la diferència
entre el que formulem a través del llenguatge, el que representem a
través de la imatge i finalment el que resta fora d’aquests
dos processos. Des d’aquella conferència fins als seus últims
seminaris a finals dels anys 70 passant pels seus
Escrits,
Lacan va reelaborant la seva teoria seguint aquest mateix fil
conductor.
El
simbòlic és el que ens
constitueix com humans en la mesura que ens fa entrar en l’ordre de
la llei i, sobretot, del llenguatge. Lacan se inspira en el treball
antropològic de Levi-Straus sobre les estructures familiars i
sobretot en la teoria del signe lingüístic de Saussure, que diu que
la paraula no és una relació entre el concepte i la cosa, sinó
entre el significat i el significant. Però Lacan gira la volta
al plantejament de Saussure, al considerar que l’element
determinant del signe no és el significat sinó el significant, ja
que la relació entre significant i significat és fallida, perquè
sempre es presta al malentès. El que té el pes real en el nostre
psiquisme és el significant , és intrínsecament relacional i podem
definir com
un subjecte per altres significants. La qual cosa
vol dir que quan definim un significant no ho fem mostrant allò del
que parlem, al que ens referim sinó definint-ho en relació a
altres significants. El Gran Altre és per Lacan el Codi a
partir del qual s’ estructurem tot el nostre discurs.
L’imaginari el planteja inicialment Lacan a
partir de les seva teorització, molt anterior a la conferència de
1953, sobre l’
estadi del mirall. Amb aquesta noció el que
vol Lacan és clarificar una noció que li sembla poc clara, que és
la de narcisisme. Lacan es basa en les observacions sobre els
nadons davant del mirall, però també en alguns estudis sobre el
mimetisme d’alguns animals, que sembla que no té un caràcter
funcional sinó que simplement són atrapats pel seu ambient
identificant-se amb ell. Lacan agafa la concepció del biòleg Bölk
sobre l’ home com animal prematur i planteja que, sobre els
divuit mesos, el nen, que encara no té desenvolupat ni el seu cos ni
el seu sistema nerviós, s’identifica amb la seva imatge al mirall.
Aquesta identificació imaginària li dóna una completud i una
coherència que no té. L’organisme desmembrat que és es
transforma en un cos unificat. El cos és segons Lacan, un
organisme més una imatge. Aquesta identificació és la que
possibilita el nostre narcisisme primari i ens permet dominar el
nostre sistema motor i situar-nos en les coordenades de l’espai.
Però el que també implica aquest procés és que el nen queda
atrapat en una imatge, que és alienant perquè el que ens
mostra no és el que realment som sinó el nostre reflex superficial,
que presenta com unificat el que realment és fragmentat. El jo com
autoimatge (
moi en francès) tindrà sempre per Lacan
un sentit falsejador, de desconeixement d’un mateix que el que fa
és identificar-nos amb el que no som. Tanmateix el que constata cada
vegada amb més claredat Lacan és que el que dóna consistència al
registre imaginari és el registre simbòlic, la qual cosa vol dir
que per portar a bon terme aquest procés cal un Altre ( la Mare, el
Pare ...) que ens reconegui amb la seva mirada en el mirall. L’altre
sentit de la paraula jo (
je en francès
) fa
referència a aquest aspecte simbòlic de la identitat, que és l’
Ideal, que és inconscient, i que és el lloc en que ens situa
aquesta mirada de l’Altre. Així ens constituïm a nosaltres
mateixos com
una imatge estructurada per un llenguatge que
també implica una repressió primordial
, que és la divisió
que patim a partir de la que instaura l’ ordre del llenguatge, de
la llei i del límit, que ens aparta del gaudiment originari al
separar-nos del vincle amb l’ Altre primordial, que és la Mare.
Així ens convertim en un subjecte dividit, ja que hi ha una part que
queda inconscient i que ens deixa en un estat de falta, amb una
ferida estructural. Aquesta la
castració simbòlica és la
que ens humanitza perquè és l’única via d’entrada a la
civilització. El malestar de la cultura, que deia Freud, és el preu
d’ aquesta divisió i la base de la neurosi però que no deixa
altre sortida que la psicosi. És una elecció forçada, diu Žižek
seguint a Lacan entre el Pare o el pitjor.
Però de tot aquest procés queda una resta, una
part que s’escapa a la simbolització, que és el Real. Noció
enigmàtica, el Real, és allò que no pot ser dit ni simbolitzat, el
que escapa a la nostra construcció simbòlica-imaginària de la
realitat. Per tant hi ha un antagonisme entre la realitat i el Real,
ja que la primera només pot existir en les coordenades
simbòlico-imaginàries. La noció de Real és la que ocuparà
l’última etapa de la reflexió lacaniana i que és el tema central
de la recerca filosòfica de Žižek
Pel primer Lacan la mediació simbòlica
és la que ens permet superar la rivalitat humana, la lluita a vida i
mort en la que en el que l’ afirmació pròpia propi es
basa en el reconeixement de l’altre. La mateixa psicoanàlisi
tindria la funció de passar al que s’analitza del domini de
l’imaginari al domini del simbòlic. Però Lacan introduirà
posteriorment una noció que ell mateix considera la seva aportació
original a la psicoanàlisi : el
petit altre ( també dit
objecte a, d’autre en francès). Lacan considera que
el procés de simbolització es basa en una repressió
primordial a partir de la qual renunciem al gaudiment de l’Altre,
Altre que és el la Mare, com a objecte impossible. Aquest procés es
constitueix com a subjectes dividits obrint un buit amb l’Altre
( representat ara per Ordre Simbòlic). Però
és aquest buit, com límit al gaudiment, és el que possibilita el
desig. Es per tant el que falta, la nostra carència estructural
la que ens permet el desig, que sempre necessita d’ un buit per
produir-se. Però es produeix a partir d’ aquest
petit altre
cadascú deixa en el procés de la simbolització com a resta del seu
gaudiment mític. I és ell,
l objecte a, el que sense ser res
formalitzable o representable, el nucli més propi de cadascú a
partir del qual es constitueix el desig.
L’objecte a no és
per tant l’ objecte del desig sinó l’objecte-causa del desig. I
quan Lacan diu que el seu principi ètic fonamental és que no s’ha
de que cedir al desig, el que vol dir és que cadascú ha de
mantenir-se fidel al que tenim de més propi, encara que
paradoxalment, mai no hi accedim a ell. Però que es manifesta
precisament en el símptoma, per la qual cosa planteja Lacan que no
s’ha d’eliminar sinó que pel contrari s’ha d’acceptar,
transformant-lo en una font de satisfacció i no de patiment. Cal
parlar aquí de l’última formulació de Lacan, que és la del “nus
borromeu”, denominació que fa referència a una figura de tres
anells que hi van enllaçats junts per un quart, de forma que si un
d’ells es desfà els altres dos també cauen. I això és justament
la psicosi, la falta d’un quart anell capaç de nuar els altres
tres. La dimensió simbòlica perd importància i s anivella amb la
imàginària i la noció de Real ocupa cada vegada més el nucli
central de la perspectiva de Lacan. El mateix Lacan arribarà a
definir, en aquesta última etapa del seu treball teòric, a l’ordre
simbòlic com una màquina parasitària que s’introdueix en
l’ ésser humà suplantant-lo com una mena de pròtesi
artificial. La socialització és per tant un sacrifici del
gaudiment, però de un gaudiment mític, impossible, que
paradoxalment només es configura retroactivament. Això vol dir que
en realitat l’objecte perdut mai no s’ha tingut, que té un
caràcter mític, i que es construeix per la pèrdua. I el Pare és
el significant, l’Ideal amb el que ens identifiquem per separar-nos
del desig de la Mare, de ser l’ objecte de gaudiment de l’Altre
Primordial, de la Mare. La identificació amb l’ Ideal provoca la
culpa, però la culpa, diu Lacan és una defensa contra l’ angoixa.
Aquesta és produïda per la proximitat del Real i pot portar a
una explosió psicòtica.
Žižek desenvolupa una lectura ontològica
del plantejament clínic del tres registres, reflexió que ja havia
iniciat el propi Lacan. Žižek els dóna una dimensió
transcendental en considerar-los com constitutius del món humà i
anirà reelaborant aquesta noció al llarg del seu treball
teòric. Primer considerarà el Real com
la Cosa impossible,
el nucli dur que no pot ser simbolitzat ni representat ( aquí
podríem fer una clara analogia amb el
noümen kantià)
.
És l’impossible perquè sempre se’ns escapa, ja que és la
realitat traumàtica del procés de simbolització i mai no podem
confrontar-nos-hi. Aquesta versió serà modificada posteriorment pel
propi Žižek que, encara que continuarà considerant el Real
com l’impossible, no serà tant en el sentit que la trobada
amb ell no es pugui donar, sinó precisament perquè sí es dóna i
és tant traumàtica que necessitem una ideologia, una fantasia per
distanciar-nos d’ell. El Real amb el que efectivament ens trobem té
a veure amb la sexualitat, amb la violència, amb la mort i amb els
antagonismes més radicals.
El Real, diu Žižek, és la causa
absent de l’ ordre simbòlic. Què vol dir amb aquesta enigmàtica
afirmació? Vol dir que el que anomena Real és una part anterior a
la simbolització que genera aquest procés, però al mateix
temps es constitueix retroactivament amb ell. És a dir, que si
és cert que per una part el Real és el que provoca el procés de
simbolització com una defensa, també ho és que per una altra només
es pot entendre com una resta d’ aquest procés. El Real té a
veure com aquesta causa absent en la bogeria constitutiva de la raó,
de la consciència, del que Schelling anomena
la nit del subjecte
i el primer Hegel
la nit del món. És l’excés que porta
als humans més enllà del seu equilibri, de la seva homoestasi. I
això és també
el més enllà del principi del plaer de
Freud, que és la pulsió de mort. Lacan ja manifesta des del seu
seminari sobre el jo el curs 1953-54 la vinculació entre la pulsió
de mort i l’ordre simbòlic. Amb això manifesta la seva
discrepància amb Freud, el qual dóna a la pulsió de mort un
sentit biologista i que reduirà al que anomenarà principi de
Nirvana, què seria la tendència del món orgànic a retornar al món
orgànic. Aquesta última formulació que disgusta molt a Lacan, que
vincularà des del principi la pulsió de mort i l’ ordre simbòlic.
Per Žižek la pulsió de mort té una dimensió filosòfica i
coincideix amb la negativitat de Schellin/Hegel que és la que permet
que el subjecte humà es configuri com a tal. En el seu últim i més
important llibre teòric
Visión de paralaje ( 2006 )
Žižek plantejarà que aquesta mediació ( negativitat ) entre la
natura i la cultura és traumàtica. És el pas de l’animal humà a
l’home animal, que vol dir una canalització de l’excés humà
que distorsiona l’ anima humà.. El Real del que parla Žižek no
és la realitat ordinària, però tampoc el
noümen
kantià com a matèria presimbòlica. Un dels llibres més
interessants de Žižek ( encara que en molts aspectes amb uns
plantejaments superat per la mateixa obra posterior de l’autor )
Mirando al sesgo ( 1991) té un capítol que es titula
¿
Qué real es la realidad ? i que identifica el
Real lacanià
amb la substància presimbòlica en la seva vitalitat abominable. En
una entrevista amb Glynn Daly realitzada l’any 2004 Žižek
confessa que és responsable d’una concepció del Real com la
Cosa
Impossible, que avui ja no manté. Però tot i així i tot en
aquest llibre apunta altres aspectes interessants del Real , com per
exemple el seu paper ambigu: apareix a les nostres vides de forma
traumàtica, trenca el seu equilibri però al mateix temps és
necessari perquè d’ alguna forma sosté el nostre univers
simbòlic, la nostra fantasia, el objecte causa del nostre desig.
Encara que el Real sigui un nucli fora de l’Ordre Simbòlic,
d’aquesta forma retorna en la simbolització, com a fantasia o com
a símptoma.
En un text titulat “ El desvío de lo real” (
El
títere y el enano, 2002) Žižek insisteix que el Real no és
extern a l’Ordre simbòlic sinó que en certa manera és també una
simbolització, ja que la mateixa separació entre el Simbòlic i el
Real és també un acte simbòlic. No és sortir del llenguatge per a
entrar en una realitat prelingüística, ja que l’innombrable també
és un producte del llenguatge. El llenguatge cava un forat en la
realitat en obrir la realitat visible a una realitat invisible. El
Real és, paradoxalment, la Cosa sostreta en el procés de
simbolització i al mateix temps el seu límit en la mesura en
que és un obstacle perquè ho abraci tot perquè és la seva
excepció. Introdueix la lògica del
no-tot,
mostrant l’ Ordre Simbòlic com el no és complert, el que
sempre deixa un forat.
. Žižek vincula directament la pulsió de
mort amb el que Lacan anomena
la jouissance, perquè ambdós
tenen a veure amb aquesta negativitat de la qual ens parlen Schelling
i Hegel. La
jouissance, és el terme francès amb el qual
Lacan introdueix un concepte que li permet aclarir algunes
ambigüitats presents en Freud. El que fa Freud inicialment es
presentar el principi del plaer com regulador del funcionament
psíquic i la tendència pròpia de l’ésser viu, a intentar reduir
la seva tensió al mínim, en mantenir sempre una homoestasi, un
equilibri bàsic. El principi del plaer es transforma en
principi de realitat, però aquest no és, contràriament al que a
vegades es diu, el seu contrari, ja que el principi de realitat no és
altra cosa que el principi del plaer adequat a les exigències
de l’ entorn. Seria en tot cas el superjo, com interiorització de
les normes morals, el que es contraposaria a aquest principi del
plaer. Però el mateix Freud troba dificultats a la seva teoria, ja
que en el cas de la sexualitat el que busquem els humans no és
eliminar la tensió que crea l’ excitació, sinó que busquem la
mateixa excitació-tensió. Per altre banda en
Més enllà
del principi del plaer planteja el problema de la
compulsió a repetir els símptomes desagradables o les escenes
traumàtiques. O fins i tot la paradoxa del masoquista que troba
plaer en el dolor. Freud, teoritzarà, per explicar aquests fenòmens,
una pulsió de mort que , per Lacan, no acabarà de tenir una
formulació clara. Žižek arribarà a contradir
explícitament a Freud al afirmar que la pulsió de mort és
justament el contrari del que deia Freud. Aquest plantejava que és
la tendència de la vida orgànica a tornar a la vida inorgànica i a
aquesta tendència la anomenava
principi de Nirvana (expressió
que detestava profundament Lacan). Žižek afirmarà que justament la
pulsió de mort expressa l’ excés de vida, és la dir la tendència
que més enllà del principi vital de mantenir un equilibri ens porta
a la repetició, al dolor i a la tensió, és a dir al que Lacan
anomenava
la jouissance. És l’intens treball teòric de
Lacan el que el portarà a teoritzar en el seu seminari del curs
1959-1960 aquest gaudiment ( que seria la traducció més aproximada
d’aquest terme), que no és no únicament diferent del plaer sinó
fins i tot contraposada a ell.. A partir de la similitud entre Kant i
Sade parlarà de un gaudiment que va més enllà del que és el bé
pel subjecte, que està marcat per la repetició i que implica una
tensió extrema que es pot experimentar com a dolor. La seva
manifestació més clara és el símptoma, que és satisfacció per
l’ inconscient i malestar pel conscient , que ho pot viure en
forma de dolor. El plaer és equilibri, satisfacció, mentre que el
gaudiment és desestabilitzador, traumàtic i excessiu.
El gaudiment i la pulsió de mort tenen a molt
a veure, segons Žižek, amb la consciència i la raó. La
consciència de sí ens porta a la contracció abismal del jo davant
del seu entorn i això és també la bogeria del jo, de la imaginació
radical. És a dir, sembla que d’ alguna forma l’ organisme humà
és a la vegada reflexiu i presa d’ una excitació excessiva, que
ens portaria a la bogeria de la qual únicament la nostra inserció
en l’ Ordre Simbòlic ens pot salvar. Aquesta inscripció en el
procés de simbolització el que fa és drenar aquest gaudiment
producte del bombardeig excessiu d’excitacions. Aquest gaudiment
sense límits, com hem dit, és destructiu i també per això Žižek
l’ identifica explícitament amb la pulsió de mort .Aquest procés
rep el nom de
castració simbòlica, que és la que posa un
límit al gaudiment i possibilita el desig, ja que la resta és
aquest
petit altre que és la seva causa. Ja Freud
apuntava una premissa bàsica en la seva teoria de la cultura en
aquesta línia : una cultura no és més que una transacció, una
reacció a alguna part terrorífica i inhumana paradoxalment pròpia
de la pròpia condició humana.
Una aportació de Žižek a la teoria dels
tres registres de Lacan és què cadascun dels tres es pot subdividir
en els altres. És a dir que hi ha un
Real real, un
Real
simbòlic i un
Real imaginari. També un
Simbòlic
simbòlic, un
Simbòlic Real i un
Simbòlic imaginari.
Finalment un
Imaginari imaginari, un
Imaginari Real i
un
Imaginari simbòlic. Com l’ordre dels factors no altera
el producte aquestes nou alternatives queden reduides a sis. Aquestes
sis són : el Real, el Simbòlic i l’ Imaginari purs i altres tres
combinacions : el Real Imaginari, L’ imaginari simbòlic i el Real
simbòlic. Com exemple de Real pur trobaríem altre vegada l’
Abisme, la Cosa horrible. Com exemple de Simbòlic pur trobaríem el
Llenguatge i com exemple de imaginari pur la imatge. Què és llavors
el Real simbòlic ? El Real simbòlic per Žižek són les formules
sense sentit de la ciència ( impossibles de imaginar i d’ entendre
). El
Real imaginari serà, però, la principal recerca de
Žižek La lliçó de la psicoanàlisi, ens diu, és l’oposada a la
que diu el sentit comú, que és que no s’ha de confondre la ficció
amb la realitat. El que ens diu és que no podem confondre la
realitat amb la ficció. Només els humans som capaços, no de
presentar el fals com a vertader sinó el vertader com a fals.
El tema del
Real imaginari ens porta
també a la consideració que la realitat virtual és possible per la
bretxa que obra el Real en la
realitat real i que deixa un
marge a la realitat virtual. La realitat real és “
no-tota”,
és inconsistent i per això pot ser omplerta per una realitat
aparent. El ciberespai ens pot apartar de la realitat real
portant-nos a una realitat imaginària sense límits però també por
portar-nos a la trobada amb el Real traumàtic que neguem en la
realitat real. No es tracta de dir que la realitat real és una
ficció simbòlica sinó reconèixer la part Real que hi ha en
qualsevol ficció simbòlica. Si relacionem el Real amb la
confrontació entre la realitat real i la realitat virtual podem dir
que el Real està més a prop de la realitat virtual, que en certa
forma elimina la divisió entre la realitat i la virtualitat..
Aquí és interessant citar la reflexió
crítica que planteja Žižek en relació a Deleuze. ( “¿ Por qué
Deleuze era lacaniano ? ”, 2004). Ens diu d’entrada que Deleuze
planteja un empirisme trascendental molt sugerent: la dimensió
trascendental de Kant es transforma en un espai virtual de
potencialitats singulars i múltiples, que són gestos, afectes i
percepcions que encara no ho són de un subjecte preexistent, estable
e idèntic a sí mateix. El camp virtual es reinterpretat com aquell
de les forces productives oposat al de les representatives, en el
qual el lloc de la producció és el passatge d’ aquest camp
virtual a la realitat constituïda. També diu que la lògica del
sentit és un efecte de processos corporals-materials, és a dir que
el virtual és un efecte de la realitat. Però aquí hi ha una
contradicció entre les dues afirmacions : ja que o el virtual és
efecte de la realitat o la realitat és, com diu la primera
afirmació, efecte del virtual. Aquestes lògiques antagòniques
estan presents a les obres més importants de Deleuze però també la
premissa ontològica bàsica de Deleuze : la corporalitat com causa
no és complerta . sempre queda alguna cosa que falta per explicar el
pas del no-sentit al sentit. Aquestes obres són :
Diferencia y
repetición, La lógica del sentido i els últims escrits sobre
cine. Aquí hi ha una gran tensió creativa que Deleuze soluciona
malament en el que Žižek considera les seves pitjors obres, que són
les fetes amb Guattari, sobre tot el
Anti-Edipo. Tornant
a aquell antagonisme Žižek considera que s´imposa una conclusió :
la realitat
real és la realitat filtrada per la
virtual. És a dir, que la realitat es constitueix quan s’ afegeix
una realitat simbòlica a una realitat preontològica.
Žižek considera que el subjecte no es
defineix en el registre de l’imaginari, perquè a aquest nivell
parlem del
jo (
moi en francès) i aquest
jo és
una il·lusió que es basa en identificacions imaginàries i que té
una funció de desconeixement, ja que més que mostrar amaga la
subjectivitat pròpia Tampoc el podem definir a nivell d’identitat
simbòlica, ja que aquesta ,que és la del nostre Ideal, sempre
ve del Gran Altre, del que volem ser als ulls de l’Altre, que és
la referència a partir de la qual ens integrem a
l’Ordre simbòlic.
Què és llavors el subjecte ? En primer lloc és el
subjecte de l’enunciació, que és el que fa de nosaltres uns
éssers parlants. Però justament aquí no hi ha subjectivitat
pròpia perquè aquest és un subjecte buit, ja que parlem del
subjecte cartesià, que en contra del que deia Descartes, no és cap
substància, no és res, és únicament el lloc des del qual parlem,
contraposat al subjecte de l’enunciat, què és una ficció
simbòlica o imaginària.
En el seu llibre
La metástasis del goce
Žižek ( 1994) es pregunta en un dels seus capítols “ ¿
Tiene una causa el sujeto ?” i la seva resposta és que la causa
del subjecte no és el llenguatge ni l’ ordre simbòlic, ja que el
subjecte apareix allà on el simbòlic falla, en la resta que deixa
el procés de simbolització, en aquest
petit altre ( objecte a)
que és la resta d’ aquest procés. El Subjecte humà no és
producte del procés evolutiu, no té una funcionalitat
adaptativa sinó pel contrari és a la vegada una falla i un excés,
una monstruositat ontològica. Només els seus efectes col·laterals
permeten que tinguin una utilitat a través de la tècnica.
L’essència de la raó és la bogeria, afirmació anticartesiana
que, com he dit, ja havia formulat Lacan i que treballarà Žižek
d’una forma continuada. No hi ha una transformació continuada
entre natura i cultura, considerant aquesta com el complement de la
primera. L’ordre simbòlic és una defensa del subjecte humà per
escapar, per defensar-se, de la seva bogeria constitutiva,
estructural.
El Real és, per tant, la bretxa que s’obre
entre la natura i la cultura, és el nucli radical de la
subjectivitat. Hi ha un excés en l’home, un excés que podem
anomenar la negativitat absoluta ( Schelling, Hegel) o pulsió de
mort ( Freud) que separa l’organisme humà del món natural en el
que està immers. És un moment de bogeria, de contracció en la que
s’obre un abisme, un forat que només pot ser compensat per la
immersió en l’ordre simbòlic del llenguatge .La no superació
d’aquest trànsit del món natural al món simbòlic té com a
conseqüència la psicosi.
La condició humana és traumàtica però
això no és efecte de la nostra immersió a l’ordre simbòlic sinó
prèvia a ella, ja que aquest és precisament la nostra
defensa, el nostre remei davant del caràcter insuportable del Real.
El Real planteja la dimensió del gaudiment,
que Žižek considera, com ja he dit, clarament diferenciat del
plaer, què és l’efecte de la satisfacció. El gaudiment està
lligat a la tensió i moltes vegades al dolor i a la repetició. És
precisament la repressió primordial la que posa un límit al
gaudiment i es permet regular-lo a través de desig. El desig és
conseqüència del que Lacan anomenava l’
objecte a (
a
d’autre en francès, altra) que és també la resta de
gaudiment en aquest procés de simbolització. Procés que determina
una manca, que és precisament la que marca el buit que el
possibilita aquest desig. I l’objecte a és també el nucli
de la nostra subjectivitat la diferència singular de cadascú del
éssers humans, ja que només és a partir de la diferència que ens
constituïm com a tal.
5.
Una idea ètico-política : Criticar la ideologia, defensar una
ètica del subjecte i una la política de la veritat
La fantasia és un dels temes que més ha treballat
Žižek, però mostrant especialment el seu aspecte social, que
no és un altre que el de la ideologia. Aquesta inquietud ja es
manifesta en l’interès del jove Žižek per Althusser, ja que el
que l’hi interessa d’ell és precisament la seva teoria de la
ideologia, encara que s’adonarà de la limitació de la
formulació althusseriana que deriva de l’antagonisme entre
ideologia i ciència. Aquest antagonisme es basa en la fantasia de
situar a la ciència en el lloc del Gran Altre Simbòlic, de la
Veritat. Però aquest Gran Altre no existeix, ja que no hi ha
un
metallenguatge a partir del qual donar consistència als
altres discursos.
La immersió del subjecte humà en el món
simbòlic l’obre una bretxa interna i busca en la fantasia la
forma de tapar-la. La ideologia, però, no és una fantasia
individual sinó una fantasia social, és una narració col·lectiva
des de la qual construïm la realitat. la ideologia és una fantasia
social que ens permet estructurar la realitat i distanciar-nos del
Real.
D’alguna manera és una mena de projecció sobre aquest espai
buit, sobre aquesta bretxa que deixa el procés de simbolització.
Žižek teoritzarà inicialment que la seva funció precisa
és construir una il·lusió des de la qual omplir aquest buit que
s’escapa a la simbolització. La ideologia així es constituiria en
una mena d’obstacle extern per evitar que ens donem conte que hi ha
una Cosa impossible a la qual mai no podem accedir-hi. Però
posteriorment Žižek donarà la volta a aquest plantejament i dirà
que si per una banda és cert que la fantasia-ideologia pot sostenir
una il·lusió que és el somni d’ una satisfacció final, per una
altra ( i això és el més interessant ) el que hi fa és marcar-nos
una distància per evitar la trobada amb la Cosa en plantejar-nos que
aquesta mai pot ser confrontada, que el Real sempre se’ns escapa.
Es tracta d’elevar a l’estat de l’impossible ( i així
marcar una distància insalvable) el que és possible però és
insostenible. I el traumàtic són els antagonismes radicals : la
relació sexual, la violència o els antagonismes socials. En
aquest sentit diríem que el Real perquè és una trobada traumàtica,
que si bé té lloc, som incapaços de confrontar-la.
Un altre aspecte que formula Žižek és el de
la part fosca, espectral, el nucli pre-lògic de la fantasia i, per
tant, de la ideologia. Aquest nucli és justament, diu Žižek
seguint a Lacan, la marca del superjo. Aquest superjo, ja ho deia
Freud, s’alimenta de la pulsió i per tant proporciona un
gaudiment. Així per Žižek, el superjo no és la interiorització
de la llei sinó el seu complement obscè. Qualsevol estructura
normativa, ens dirà, depèn de certes regles no escrites,
tàcites que tenen una funció paradòxica, ja que sembla una mena de
transgressió de la llei però en realitat és el que la sosté,
ja que li dona el seu suport pulsional. L’exemple paradigmàtic el
trobem en la comunitat militar. Construïda sobre la base de la
disciplina, la jerarquia, l’ordre i l’austeritat es sosté per
una sèrie d’acudits bruts, de rituals sàdics i d’obscenitats
que són els que realment els unifica. Žižek també discreparà de
Hanna Arendt quan parla de la banalitat del mal ( els nazis com
buròcrates que fan la seva feina sense emoció ) ja que s’oblida
del gaudiment pervers. Els rituals de poder de les burocràcies
formen part sempre d’una economia secreta del gaudiment.
Žižek considera que és en aquesta línia com s’ha que entendre
el racisme, el que hi ha d’insuportable per un racista és el
gaudiment de l’Altre, un gaudiment que es presenta justament com
inaccessible perquè no tenim accés a ell.
I no és des d’aquesta universalitat abstracta que
podem accedir-hi a la universalitat concreta que ell defensa sinó a
partir de la nostra singularitat singular. No des de la
particularitat de una comunitat particular (ètnica, sexual,
cultural), que es basa en una identificació imaginaria que sempre és
il·lusòria. El subjecte està més enllà de les identificacions,
es sosté sempre en
un tic patològic que és la resta
del Real en nosaltres mateixos. Žižek defensa, en aquest sentit,
una ètica del Real però no una ètica de la passió pel Real i en
aquest sentit es contraposa a Georges Bataille, que defensa la
necessitat de la prohibició ( Llei) per possibilitar la transgressió
( Desig). Però per Žižek aquesta continuïtat com ruptura dels
límits de la que parla Bataille és també la fantasia del
excés. Per Žižek aquest moviment és en realitat el de la
repetició de la pulsió, que com a tal està condemnat al
fracàs pel seu caràcter circular. L’ autonomia ètica ve de
l’acte lliure, que és un abisme sense garanties, que com a tal és
traumàtic, insuportable, provoca angoixa. Diu Elisabeth Roudinesco
en la seva suggeridora biografia de Lacan, que la seva concepció del
Real s’inspira a la vegada en la realitat psíquica de Freud i en
la part
maleïda de Bataille. Žižek, en canvi, considera que
Lacan no rep la influència de Bataille sinó per contra entra en
polèmica amb ell, com ja explicarem després. És significatiu,
assenyala, que es publiquin quasi simultàniament
La ètica del
psicoanàlisis de Lacan i
El erotismo de
Bataille.
Aquesta idea la planteja a partir del que ell
anomena una nova lectura de Kant
(2004). Žižek reivindica aquí
una lectura de l’ oposició kantiana entre públic/privat
(que apareix en el seu paradigmàtic text de Kant sobre la
il·lustració). En contra de la consideració que Kant està
contraposant el públic ( comunitari) al privat ( individual) Žižek
considera que la seva alternativa és la de la universalitat a través
de la singularitat enfront al llaç comunitari. I on trobem la
singularitat ? en el més propi, que no és cap entitat espiritual (
ni l’ànima ni cap dels seus derivats) sinó en una resta. El que
ens queda després del procés de simbolització
, l’objecte a,
el Real, el nostre excedent.. Que no és el mateix que la pròpia
fantasia, que el propi fantasma, en contra del que Žižek havia
pensat inicialment. És en el seu llibre
Mirando al sesgo
(1991) on plantejarà una ètica que respecti la fantasia de l’altre,
és a dir, el lloc fantasmagòric on poden articular-se els propis
desitjos. En tots els seus últims escrits insistirà que això és
una opció paternalisme i falsa perquè sempre li posem un límit,
sempre és un Altre censurat.
L’Ètica del Real és formulada per Lacan
desde el seu Seminari 7 (1959-60) i el seu escrit complementari “Kant
con Sade”. L’axioma ètic de Lacan és
no cedir en el
desig. El desig no és l’Ideal ( simbòlic) que sempre
respon a les exigències de l’ Altre. Tampoc és la demanda, que
sempre és una demanda d’ amor a l’ altre, ni la necessitat, que
sempre pot ser satisfeta. El desig està vinculat a
l’objecte a,
que encara que inaccessible el més preciós de cadascú. Aquest
axioma ètic té un caràcter incondicional més enllà del principi
del plaer i que està vinculat a la pulsió de mort. Kant i Sade
representen aquest caràcter incondicional de l’ètica, ja que el
que defensen és dues opcions oposades de com no transigir al plaer.
No són opcions dels superjo, ja que el superjo és el gaudiment que
queda quan, em nom d’ algun bé, no cedim en el desig. La figura
paradigmàtica és Antígona, que davant de la figura de Creont és
la defensa del desig contraposada a la del bé utilitari que defensa
aquest. Aquesta ètica incondicional està per tant sempre es
enfrontada al bé, que està determinat pel principi de la realitat (
que no deixa de ser una derivació del principi del plaer) i que està
perfectament formulat en l’ ètica utilitarista. Lacan insisteix
molt en que la seva ètica és també una ètica de la
responsabilitat perquè és una ètica del subjecte que assumeix el
que fa i per tant respon dels seus actes.
Žižek treballarà sobre aquestes coordenades
teòriques la seva ètica i és a partir d’aquestes que plantejarà
l’oposició autonomia/heteronomia. L’heteronomia és justament
l’adequació al principi de realitat que es formula en termes d’
utilitat. L’ètica utilitarista és, per Žižek, l’ètica de la
no-autonomia, ja que considera a l’ésser humà determinat per
l’utilitat regida per la recerca del màxim plaer i que aquest és
el mecanisme de la nostra conducta. En aquest sentit el que ho sap és
el que ens pot controlar i manipular completament i des d’ aquí es
pot plantejar una ingenieria social totalitària. Per Žižek la
psicoanàlisi, pel contrari i en contra dels tòpics, defensa
l’autonomia del subjecte i el nom que dóna a aquesta autonomia és,
escandalosament, el de pulsió de mort, com l’ aspecte no
manipulable, no instrumental, la part irreductible de cadascú.
Žižek afegeix també a la seva ètica un
altra referència filosòfica que és la de Kierkegaaard, en la seva
dimensió de la decisió i el compromís com
un salt al buit
sense garanties. Sense ser nietzschià Žižek introdueix un aspecte
heroic ( que el recorda) a la seva proposta ètica. Al mateix temps
comparteix amb ell el rebuig a aquesta nietzschiana figura de
l’últim
home.
Žižek recupera finalment la vella concepció
aristotèlica que l’ètica ha desembocar en la política. La seva
referència en aquest sentit és Marx però sobretot Lenin, que
considera que és el que universalitza el marxisme perquè reescriu
la doctrina original en un context diferent. Žižek defensa el que
anomena
una política de la veritat i el que critica és la
consideració que la política és purament pragmàtica i
possibilista i que, en el fons, totes les perspectives són
narracions diferents que tenen el mateix valor relatiu. Žižek diu
que no, que encara que tot són perspectives hi ha sempre una
perspectiva que és la vertadera, que és la de l’
homo sacer,
la del que és considerat abjecte, l’exclòs. Precisament perquè
l’exclòs és la negació de la universalitat la seva perspectiva,
que és particular, és la única que representa la universalitat.
Per exemple, els ciutadans pobres són els que introdueixen un
concepte universal de ciutadania a la Polis; o el Tercer Estat amb la
revolució francesa; o els jueus són els portadors de la veritat de
l’ holocaust. No hi ha posició cap objectiva però s’ha que
prendre posició i sempre hi ha una que és la portadora de la
veritat de la situació. Hi ha un dret a la veritat i s’ha saber
qui és el que la representa, en contra de la falsedat de la
ideologia dominant.
S’ha que repetir a a Lenin, ens diu Žižek,
però això no vol dir repetir el que diu o el que fa sinó repetir
el seu gest. El seu gest és el gest revolucionari del que és capaç
de canviar les coordenades que fan possible una acció per arriscar
l’impossible..El revolucionari s’autoritza a sí mateix, no hi ha
un Gran Altre (com la Historia o la Ciència o el Partit) que sigui
la garantia de les nostres accions.
El plantejament polític de Žižek és
radical: cal criticar el tardocapitalisme globalitzador com la base
de la injustícia i l’alienació col·lectiva. Però això ja és
un altra historia i passaríem de la filosofia a l’anàlisi i la
pràctica política concreta, què és també al que Žižek ens
convida.
BIBLIOGRAFIA:
. Lacan, J.
Escritos ( 2 tomos )
Ed. S.XXI, México, 1998
. Lacan
La ética del psicoanálisis Ed.
Paidós, Buenos Aires, 1988
. Lacan,J.
Els quatre conceptes fonamentals de la psicoanàlisi
Barcelona, Ed, 62
. Lacan, J.
El reverso del psicoanálisis Ed.
Paidós, Buenos Aires, 1992
. Lacan J
. Aún Ed. Paidós, Buenos
Aires, Buenos Aires, 1981
. Roca Jusmet, L. “¿Quién es el maldito Zizek? “ ( en
El Viejo Topo número 195-196),
Barcelona, 2004.
. Roudinesco, E.
Jacques Lacan. Esbozo de una vida,
historia de un sistema de pensamiento. Ed. Anagrama,
Barcelona, 1995.
. Vanier, A.
Lacan Ed.
Alianza, Madrid, 1999
. Zizek, S.
El sublime objeto de la ideologia
Ed. SXXI, Méjico, 1992
. Zizek, S. La política de la diferencia sexual, Ed. Eutopias ,
Valencia, 1996
. Zizek, S.
Porque no saben lo que hacen. El goce como factor
político. Ed. Paidós, Buenos Aires, 1998
. Zizek,S.
El acoso de las fantasias Ed. SXXI,
Méjico, 1999
. Zizek,S.
Mirando al sesgo: una introducció a Jacques
Lacan a través de la cultura popular Ed.
Paidós, Buenos Aires, 2000
. Zizek, S.
El espinoso sujeto: el centro ausente de la
ontologia política. Ed. Paidós, Buenos Aires, 2000
. Zizek, S.
El frágil absoluto o porqué merece la pena luchar
por el legado cristiano. Ed. Pretextos, valencia 2002
. Zizek, S.
¿ Quién dijo totalitarismo ? Ed.
Pretextos, valencia, 2002
. Zizek, S.
La metástasis del goce: seis ensayos sobre la
mujer y la causalidad . Ed. Paidós, Buenos Aires, 2003
. Zizek, S.
Goza tu síntoma. Jacques Lacan dentro y
fuera de Hollywod Ed. Nueva Visión, Buenos Aires, 2004
. Zizek, S.
A proposito de Lenin. Política y subjetividad en
el capitalismo tardío Ed.Atuel/Parusia, Buenos Aires, 2004
. Zizek, S.
Violencia en acto : Conferencias en Buenos
Aires Ed. Paidós, Buenos Aires 2004.
. Zizek, S.
Amor sin piedad : hacia una política de la
verdad Ed. Paidós, Buenos Aires,2004
. Zizek, S.
El títere y el enano Ed. Paidós, Buenos
Aires, 2005
. Zizek, S.
Arriesgar lo imposible. Conversaciones
con Glyn Daly. Ed Trotta, 2006, Madrid
. Zizek, S.
Visión de paralaje Ed. FCE,
México, 2006
8:07 
.jpg)
