Animal laborans (Hanna Arendt) | Subjecte de rendiment (Han) |
En La condició humana, Hanna Arendt tracta de rehabilitar la vida activa contra la primacia tradicional de la vida contemplativa. La societat moderna aniquila tota possibilitat d’acció, degradant l’ésser humà a animal laborans, a simples animals treballadors. Totes les formes de la vita activa, tant la fabricació com l’acció, es redueixen a l’àmbit del treball. La modernitat que va començar amb una inaudita i heroica activació de totes les capacitats humanes, acaba en una passivitat mortal. Si totes les activitats humanes es contemplessin des d’un punt prou distant de l’univers, ja no apareixerien com a activitats sinó com a processos biològics. | La societat del treball s’ha individualitzat i convertit en la societat de rendiment i activitat. El subjecte de la societat de rendiment no renuncia de cap manera a la seva individualitat ni al seu ego per consumar-se treballant en el procés vital anònim de l’espècie. El subjecte de rendiment està dotat de tant ego que està er explotar, i és qualsevol cosa menys passiu. És en aquest sentit estricte, tot menys animalitzat. És hiperactiu i hiperneuròtic. |
El Roto |
font |
La tempesta by Giorgione |
Quino |
forges |
L’excés de positivitat es manifesta com un excés d’estímuls, informacions i impulsos. Modifica radicalment l’estructura i l’economia de l’atenció. La tècnica d’administració del temps i l’atenció multitasking no significa un progrés per a la civilització. Es tracta més aviat d’una regressió. El multitasking està àmpliament estès entre els animals salvatges. És una tècnica d’atenció imprescindible per a la supervivència en la selva. Un animal ocupat en alimentar-se ha de dedicar-se, alhora, a altres tasques. No pot submergir-se de manera contemplativa en el que té davant perquè al mateix temps ha d’ocupar-se del transfons. Els recents canvis socials i el canvi d’estructura de l’atenció provoquen que la societat humana s’apropi més al salvatgisme. |
Paradigma neuronal (segle XXI) | Paradigma immunològic (segle XX) |
L’inici del segle XXI, des del punt de vista patològic, no seria ni bacterial ni viral, sinó neuronal. Depressió, TDAH, SDO, TLP defineixen el panorama patològic d’inicis d’aquest segle. En l’actualitat allò estrany és substituït per l’exòtic i el turista. Els immigrants o refugiats no es consideren com a estranys sinó com a càrregues. El paradigma immunològic no és compatible amb el procés de globalització. La desaparició de l’alteritat significa que vivim un temps pobre de negativitat. Les malalties neuronals no són infeccions, són infarts ocasionats no per la negativitat de l’altra immunològic, sinó per un excés de positivitat (sobreabundància de l’idèntic). La violència pot sorgir també de la positivitat, de l’idèntic. Aquesta violència de la positivitat no pressuposa cap enemistat. Es desenvolupa en una societat permissiva i pacífica. La violència de la positivitat resulta de la superproducció, el superrendiment i la supercomunicació. La violència neuronal és sistèmica, una violència immanent al sistema. | El segle passat fou una època immunològica. L´època bacterial va finalitzar amb el descobriments dels antibiòtics. L’època viral l’hem deixat enrere gràcies a les tècniques immunològiques. Existia una clara divisió entre l’amic i l’enemic, entre el propi i l’estrany, entre el dins i el fora. Aquesta època estava dominat pel vocabulari de la guerra freda: atac i defensa. Aquest dispositiu s’estenia més enllà d’allò biològic, arribava al camp social: es rebutja tot allò estrany. L’alteritat és la seva categoria fonamental. Cada reacció immunològica és una reacció contra l’altre. Aquest món està marcat per límits, cruïlles, tanques i murs. La vacunació, la profilaxi immunològica segueixen la dialèctica de la negativitat. En el que és propi s’insereixen fragments de l’altre perquè provoquin reaccions immunitàries. S’exerceix voluntàriament una auto-violència petita per protegir-se d’una violència encara més gran, que seria mortal. |
by Pep Montserrat |
frag 1025. La voluntad de poder.La primera cuestión no es la de estar contentos con nosotros mismos, sino la de estar contentos, entusiasmados por algo. Suponiendo que dijéramos que sí en un determinado momento de nuestras vidas pasajeras, nos encontramos con que habremos dicho no sólo sí a nosotros mismos , sino a toda nuestra existencia. Porque nada existe por sí mismo, ni en nosotros ni en las cosas, y aunque sólo una vez haya servido para vibrar o resonar dentro de nuestra alma como una cuerda en función de eso que llamamos felicidad, sería necesaria toda una eternidad para reconstruir las mismas condiciones de este único instante o acontecimiento, y toda una eternidad habría sido aprobada , justificada y afirmada en este único e irrepetible momento en que nos decímos "si" " .(adaptación propia)
by Paul Cézanne |