Potència negativa | Potència positiva |
La potència negativa (potència de no fer) és, en termes de Nietzsche, la potència de dir NO. Es diferencia de la impotència, que és la incapacitat de fer alguna cosa. Si només es tingués la potència positiva, sense la potència negativa, la percepció estaria indefensa, exposada a tots els impulsos i instints molestos. Llavors cap “espiritualitat” seria possible. La negativitat és un tret característic de la contemplació. La negativitat és un procés extremadament actiu, és tot menys passivitat. La negativitat és assolir en si mateix un punt de sobirania, en ser centre. | La potència positiva és la potència de fer alguna cosa. La impotència és potència positiva en la mesura que està vinculada a alguna cosa, doncs hi ha alguna cosa que no pot fer. Sense la contrapartida de la negativitat, l’ésser humà cauria en una hiperactivitat mortal. Si només es tingués la potència de pensar en alguna cosa, el pensament es dispersaria en una filera infinita d’objectes. L’excés de positivitat permet només “seguir pensant”. Si només es posseís la potència positiva, ens trobarien, paradoxalment, exposats a l’objecte d’una manera del tot passiva. La hiperactivitat és, paradoxalment, una forma radicalment passiva d’activitat que ja no permet cap acció lliure. Es basa en una absolutització unilateral de la potència positiva. |
Presocràtics |
L'illa dels morts |
Nicholas Carr |
by Patricia Sevilla Ciordia/ELPAIS, d.r. |
Jean-François Baudrillard |
Vida contemplativa | Vida activa |
Pressuposa una particular pedagogia del mirar. Aprendre a mirar és educar l’ull per a una profunda i contemplativa atenció, per a una mirada llarga i reposada (Nietzsche, L’ocàs dels déus). Aprendre a mirar és l’ensenyament preliminar per a l’espiritualitat. La vilesa i la infàmia consisteixen en la “incapacitat d’oposar resistència a un impuls”, d’oposar-li un NO. Contemplar no és un Obrir-se passiu, que digui SI a tot el que passa i tot el que ve. Més aviat, és una resistència als impulsos molestos que s’imposen. La vida contemplativa és l’acció que diu NO. En aquest sentit és més activa que la vida activa. La contemplació és una acció que és sobirana. La contemplació és la negativitat de la interrupció. El propi de la negativitat és l’aturar-se, la interrupció. La vacil·lació no és una acció positiva, però vacil·lar és indispensable per a que l’acció no decaigui al nivell del treball. | L’absolutització de la vida activa és responsable de la pèrdua de la capacitat contemplativa. Reaccionar immediatament i a cada impuls és en si mateix una malaltia, un declivi, un símptoma d’esgotament. La pura activitat només perllonga el que ja existeix. La hiperactivitat és, paradoxalment, una forma en extrem passiva d’activitat que no permet cap acció lliure. La hiperactivitat de la societat de rendiment es transforma en hiperpassivitat, un estat en el qual un es deixa arrossegar sense posar resistència. És una il·lusió pensar que quant més actiu és un, més lliure és. Avui en dia vivim en un món molt pobre en interrupcions. L’acceleració suprimeix qualsevol entretemps. La màquina no és capaç d’aturar-se. Malgrat la seva enorme capacitat de càlcul, l’ordinador és estúpid en tant que li manca la capacitat de vacil·lació. |
Raffaele Simone |
Animal laborans (Hanna Arendt) | Subjecte de rendiment (Han) |
En La condició humana, Hanna Arendt tracta de rehabilitar la vida activa contra la primacia tradicional de la vida contemplativa. La societat moderna aniquila tota possibilitat d’acció, degradant l’ésser humà a animal laborans, a simples animals treballadors. Totes les formes de la vita activa, tant la fabricació com l’acció, es redueixen a l’àmbit del treball. La modernitat que va començar amb una inaudita i heroica activació de totes les capacitats humanes, acaba en una passivitat mortal. Si totes les activitats humanes es contemplessin des d’un punt prou distant de l’univers, ja no apareixerien com a activitats sinó com a processos biològics. | La societat del treball s’ha individualitzat i convertit en la societat de rendiment i activitat. El subjecte de la societat de rendiment no renuncia de cap manera a la seva individualitat ni al seu ego per consumar-se treballant en el procés vital anònim de l’espècie. El subjecte de rendiment està dotat de tant ego que està er explotar, i és qualsevol cosa menys passiu. És en aquest sentit estricte, tot menys animalitzat. És hiperactiu i hiperneuròtic. |
El Roto |
La tempesta by Giorgione |
forges |
L’excés de positivitat es manifesta com un excés d’estímuls, informacions i impulsos. Modifica radicalment l’estructura i l’economia de l’atenció. La tècnica d’administració del temps i l’atenció multitasking no significa un progrés per a la civilització. Es tracta més aviat d’una regressió. El multitasking està àmpliament estès entre els animals salvatges. És una tècnica d’atenció imprescindible per a la supervivència en la selva. Un animal ocupat en alimentar-se ha de dedicar-se, alhora, a altres tasques. No pot submergir-se de manera contemplativa en el que té davant perquè al mateix temps ha d’ocupar-se del transfons. Els recents canvis socials i el canvi d’estructura de l’atenció provoquen que la societat humana s’apropi més al salvatgisme. |
Paradigma neuronal (segle XXI) | Paradigma immunològic (segle XX) |
L’inici del segle XXI, des del punt de vista patològic, no seria ni bacterial ni viral, sinó neuronal. Depressió, TDAH, SDO, TLP defineixen el panorama patològic d’inicis d’aquest segle. En l’actualitat allò estrany és substituït per l’exòtic i el turista. Els immigrants o refugiats no es consideren com a estranys sinó com a càrregues. El paradigma immunològic no és compatible amb el procés de globalització. La desaparició de l’alteritat significa que vivim un temps pobre de negativitat. Les malalties neuronals no són infeccions, són infarts ocasionats no per la negativitat de l’altra immunològic, sinó per un excés de positivitat (sobreabundància de l’idèntic). La violència pot sorgir també de la positivitat, de l’idèntic. Aquesta violència de la positivitat no pressuposa cap enemistat. Es desenvolupa en una societat permissiva i pacífica. La violència de la positivitat resulta de la superproducció, el superrendiment i la supercomunicació. La violència neuronal és sistèmica, una violència immanent al sistema. | El segle passat fou una època immunològica. L´època bacterial va finalitzar amb el descobriments dels antibiòtics. L’època viral l’hem deixat enrere gràcies a les tècniques immunològiques. Existia una clara divisió entre l’amic i l’enemic, entre el propi i l’estrany, entre el dins i el fora. Aquesta època estava dominat pel vocabulari de la guerra freda: atac i defensa. Aquest dispositiu s’estenia més enllà d’allò biològic, arribava al camp social: es rebutja tot allò estrany. L’alteritat és la seva categoria fonamental. Cada reacció immunològica és una reacció contra l’altre. Aquest món està marcat per límits, cruïlles, tanques i murs. La vacunació, la profilaxi immunològica segueixen la dialèctica de la negativitat. En el que és propi s’insereixen fragments de l’altre perquè provoquin reaccions immunitàries. S’exerceix voluntàriament una auto-violència petita per protegir-se d’una violència encara més gran, que seria mortal. |
by Pep Montserrat |
by Paul Cézanne |
El Roto |